Tria

Aquest dijous que feia una ventada de mil dimonis, els toldos dels pisos que hi ha al costat de l'estació de Bellavista semblaven a punt de sortir volant. També les antenes del capdamunt dels pisos. El mateix passa amb les paraules si no queden fixades, sigui en el format que sigui. El 13 de febrer de 1939 Joan Triadú escrivia: “Hauria d’escriure a Granollers, als bons amics de la casa. Aquest nom em porta una sèrie d’emocions que em commouen. Tot a la meva vida són records i els que envolten aquest nom són dels més forts, dels més arrelats, com si fossin records d’infància, i només ho veig com un somni.” I no eren records d’infància, sinó de la seva adolescència a la ciutat, on va fer de mestre durant la guerra. La ciutat va agombolar les primeres passes del futur pedagog i escriptor, que li tornaria l’acolliment a través d’un dietari de primeríssima joventut, i, per tant, escrit tal com raja. Per això és també efectiu. Davant d’aquella experiència, forçosament colpidora, podria haver-se encomanat del silenci i l’oblit que passaven el corró a través del terror, que després passarien el corró via fires i firetes, “fatxes” de camisa girada, ídols esportius i altres galindaines per vestir records de “Cine de barrio”, distraccions per fer com si aquí no hagués passat res. Però va passar. I Triadú va triar fixar la seva experiència, que es converteix en una experiència col·lectiva. Triadú va tirar per un camí que en aquell moment era contra direcció. 

(Article publicat a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 14 de febrer del 2014)