dissabte, 21 de febrer de 2015

Malabars


Durant un temps els malabars van ser habituals en parcs com el de la Ciutadella. Ara, en forma de fràgil fil argumental, s'han traslladat al Parlament. En el seu torn de conferenciant, el líder del PSC, Miquel Iceta, va dir que la majoria del país no volia la independència i que això s'havia demostrat el 9-N. És curiós que el 9-N, al qual se li han penjat tantes llufes, cadascú l'utilitza com li plau. Els unionistes, i entre aquests, el PSC, s'obliden de la mobilització ciutadana que el va fer possible, amb milers de voluntaris a les taules i als quals ara es tendeix a menystenir (i, ja que hi som, també es menysté els gairebé 1,9 milions de ciutadans que van votar sí i sí). Però és que els sobiranistes, en el seu torn malabar, s'obliden de comptar quines xifres de sí i sí caldrien per fer efectiva la independència. I es perden en debats absurds on tothom, poc o molt, amaga la piloteta, com els trilers de la Rambla.

Iceta deia que la independència no és possible perquè, entre d'altres coses, cal l'acord entre dues parts. I, en canvi, proposava la condonació de part del deute autonòmic per part del govern espanyol o una reforma federal que també necessita l'acord entre les dues parts. Mentrestant, els partits sobiranistes li posen en safata que faci bandera dels “problemes reals”, la sonsònia d'altra banda habitual en els malabars d'aquesta mena. Dos anys després de l'acord per la pregunta de la consulta –que, amb perdó, ara fa riure–, més d'un mes després d'una consulta salvada tant sols per la implicació de la gent –el que ha salvat, sempre, aquest país–, ara cal aguantar el xàfec de les llistes. Curiosament, encara que diguin el contrari, el debat més partidista de tots. Torna el perill de l'estretor d'un invent que, com el 9-N, tingui no gaire més que un caràcter simbòlic sense aplicació pràctica. Si l'acord que presenten és només de cara a la galeria, ja hi serem pel tros. Quan es gasta tant una paraula –acord, unitat, els problemes reals– acaba per no tenir sentit. No caldria aclarir, per exemple, els percentatges necessaris per referendar la força del sobiranisme? Els partits del dret a decidir van tapar-se el nas perquè el 9-N fos un èxit. Però què volia dir això? I què s'havia de fer després amb ell? En una situació sense regles establertes perquè la banda unionista –aquí i a l'Estat espanyol– no reconeix res, irromp l'estratègia i la pressió, un joc que ara com ara els partits sobiranistes estan perdent a còpia de gols en pròpia porteria.

(Article publicat el divendres 12 de desembre del 2014 al diari El Punt Avui)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada