Benvolgut

Benvolgut José Luís López: quan deia, fa uns quants divendres, que el model d’immersió lingüística no era un model d’èxit, no esperava tenir una prova tan irrefutable com la seva. No calia que corregués a ratificar-me, senyor alcalde de Cànoves i Samalús, amb el seu vot contrari a una moció que defensava la immersió. Els seus arguments, que publicava aquest diari, apuntaven, primer, a la via judicialista, que, com tothom sap, és la via per on es fan anar les coses quan es vol tenir raó sense passar de l’epidermis, sense malgastar gaire paraules –en català o en castellà. Les sentències “s’han de complir”, va ser el seu argument, que és similar a dir “les coses són així, com mana i prou”. M’imagino que amb la seva fal·lera complidora de sentències judicials, va rebre amb cava –o per ser equitatius, amb un vi d’Osborne– la decisió sobre l’Estatut. El seu altre argument és que l’escola seria “més equitativa” si les dues llengües hi fossin presents a parts iguals. Diu que està “per la igualtat a l’escola”. Que s’ha sentit, alcalde, en desigualtat? Si és així, per què no proposa que els infants puguin aprendre l’amazic a l’escola? No sé perquè, em sembla que no va per aquí. El seu partit, el PSC, li ha tocat el crostó, que és com dir que “le han tocado la cresta” (traducció simultània per la seva dèria tant Ciudadana). No em puc estar de fer-li avinent que potser està en el lloc equivocat en el moment errat. Prengui-ho com un consell fraternal. Atentament,

Anna Ballbona

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 14 d'octubre de 2011)

Embornals

Suposo que és perquè anem tan ràpid o mirem a una altra banda o tenim prou feina, que no ens aturem a explorar el significat tel•lúric de certes coses. “Va, ara m’aturo en sec i penso en les raons epistemològiques d’aquell tema”. No, potser no seria el que diem més sovint. Però un dia d’aquests de retards al servei de trens, en què el trajecte s’allargassa capriciosament, com un badall que mai s’acaba, em va regalar temps.

A Bigues diu que han robat darrerament les reixes dels embornals. El fet és reiterat. Comença a provocar problemes a qui circula pel carrer i ha posat la mosca al nas a l’Ajuntament, que les ha d’anar canviant. Arrenquen aquests elements del carrer per després vendre’n el ferro a qualsevol preu. Si fa un temps ens haguessin dit que assistiríem a aquesta mena de furts, ni ens ho haguérem cregut. No cal encendre totes les alarmes de bombers com burros, però és simptomàtic, és clar. Hi ha una economia que ens passa per sobre, de maniobres de caixes, números mastodòntics de bancs, acomiadaments que no procedeixen de caixes, mercats internacionals (aquell monstre que ens fita, els mercats!), xifres i cartes que no lliguen...I hi ha una mena d’economia, de subsistència arran de terra o fins i tot, subterrània, que arrenca reixes de clavegueram, cable elèctric o fil de coure. Precisament un tros de fil és el que van robar, de la línia ferroviària, el dia que buscava el significat tel•lúric de certes coses i el tren anava tard.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 7 d'octubre de 2011)

Potulisme

La tendència als títols ampul·losos per a les coses properes, immediates, deixa més en evidència els punts flacs, les potes coixes. Quan aquesta sumptuositat lingüística desinflada, tova, s'utilitza per referir-se a l'extraordinari món de les escombraries, la cosa adquireix dimensions còmiques, còsmiques. O fins i tot sarcàstiques, perquè un tema d'hàbits, tan mecànic com aquest, segueix tenint alguns misteris per resoldre. A Aiguafreda tenen “una àrea d'emergència de recollida de brossa”, on han renovat “les càmeres de seguretat per evitar abocaments a la deixalleria”, deia aquest diari fa unes setmanes. El motiu és el mal ús que en fan alguns ciutadans, allò que s'anomena incivisme, que podríem traduir per potulisme.  Poc abans, una altra nota de brutícia: a Montornès van expedientar l'empresa que recollia la brossa perquè havien detectat que, en una ocasió, les havia barrejat totes. Bé per l'Ajuntament per no deixar passar aquesta mala praxi, palesada -crida l'atenció també-, perquè un veí ho va enregistrar. Més històries tèrboles: fa mesos a la pàgina web de Montmeló -per un parell de cops, vaig detectar-, penjaven un llistat de les adreces on hi havia voluminosos fora del contenidor. Amb això, què pretenien? Exemplaritat o animar els espietes? I al final, el dubte: com s'ha de fer perquè la merda es reculli com diuen que il faut? Estirar les orelles o bé fer-ho notar a la butxaca? El debat és...vora el contenidor.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 30 de setembre de 2011)

Això dels lideratges

Observo astorada les efusions pantagruèliques cap a aquesta mena de líders, gurus, guies espirituals socials. Tots gegants de plastilina. Em fa l'efecte que una cosa són els exemples vitals i una altra aquesta fal·lera malaltissa per buscar, enfebrats, petits déus de fang que ens donin totes les respostes: en la banda personal, social, moral o de país, tant és, perquè de vegades, tot forma un mateix manyoc. D'un temps ençà van estar molt de moda els Bucay pamfletaris, els “jo-t'arreglo-la-vida” de butxaca, capsuletes fàcilment digeribles, de les quals, com sempre, esperem el màxim i al moment, sense gaire esforç, perquè, és clar, de paciència n'hi ha poca i el resultadisme s'imposa. Per seguir llegint, fot-li cap aquí...

Cloud 9

Pujo a la Garriga i el vagó és atapeït de grans maletes. M’assec a l’únic forat, al costat d’un matrimoni que semblaria xinès. A l’esquerra, hi tinc un grup d’adolescents carregades d’atuells tecnològics, me les imagino japoneses. Ara que l’estiu i la llum de setembre ja són esllanguides, s’han d’anar endreçant les imatges d’agost. Quan sortim de la Garriga, el matrimoni, que parla alguna cosa irreconeixible que no és xinès, (ad)mira les cases modernistes de la ronda del carril. Entre això, i sobtada perquè de la Tour de Querol, amb l’atrotinada línia del Nord, en baixin audaços turistes, penso que alguna cosa no rutlla, que és massa estrany que el turisme vagi per aquestes vies i no s’aturi a certes parades. El matrimoni que no era xinès sinó filipí em pregunta, ai las, per contingències pràctiques de Barcelona. Diria que em diuen que vénen de París, que el paio és professor del grup d’adolescents, que tampoc són japonesos, i que després aniran a Madrid, on podrien veure el Papa de Roma, que també hi és de visita, en una festassa de joves. En plena voràgine d’embarbussaments amb l’anglès, se m’acut preguntar-los si ja no es parla espanyol a Filipines. Quan estem acorralats, fem qualsevol cosa. Em regalen, agraïts als meus esforços, unes galetes de Manila, “Cloud 9”, i insisteixen en fer-nos una foto. “He de aprender inglés, ahorita mismo”, diu un poema de José Maria Fonollosa. Encara rai si fos jo l’única per espavilar amb això del turisme.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 23 de setembre de 2011)

Vindicació de la cobla

A qui el títol li hagi provocat picors, estranyesa i sospites diverses, l’informo que qui escriu i calça és jove, no sap ballar sardanes i gasta unes tendències musicals poc extravagants respecte a la mitjana de la població. Per què aquest preàmbul exculpatori? Perquè la formació de cobla –i, per extensió, el que sovint s’hi associa, la sardana– sol generar automàticament un rebuf de mandra. “Això és de gent gran”, afirmava, l’altre dia, una noia poc més gran A que jo, que vol dir que va néixer quan la sardana ja anava de baixa.

Dos concerts recents em van fer descobrir o redescobrir –tot segons com es miri– la cobla, agrupació autòctona de Catalunya (dic a títol informatiu i no argumentatiu). Un era de la Cobla Jove de Reus, amb alguna sardana i un repertori dedicat a moltes altres disciplines musicals. L’altre, el Sardaxou de la Cobla Contemporània, oferia cançons d’avui adaptades per a cobla. L’experiència permetia concentrar-se en els instruments i les possibilitats d’una formació fútilment acusada de xarona. Si la música i balls tradicionals o el folk catalans van fer un salt i es van desfer de prejudicis, per què no ho ha de poder fer la cobla? D’acord que la tenora no és apta per a tocatardans amb ressaca, però sí que és ideal per arrencar un matí amb energia i fer la guitza als veïns amb la tele alta. Ho poden mirar d’aquesta manera i provar-ho a casa seva.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 6 d'agost a l'1 de setembre del 2011)

Model

No és veritat que el model d’immersió lingüística sigui un model d’èxit. O no d’un èxit absolut. Vaig anar a l’institut a Montmeló. Era el primer any del centre públic i d’implantació d’ESO i si en vam sortir vius va ser per l’extraordinària abnegació i feina d’alguns professors. A l’institut, fa uns 15 anys, em vaig trobar xavals de la meva edat amb uns problemes al·lucinants ja no sols per escriure en català sinó també per dir quatre paraules en català. D’això no n’acuso ningú, senzillament ho constato. L’únic espai on aquests xavals havien tingut contacte amb el català era l’escola. L’únic espai on podien trobar-se amb una llengua vertebrada, amb la importància i dignitat pròpies de la llengua d’un país, l’únic lloc on veien que el català era la llengua de Catalunya, era en l’ensenyament. Aquest model és fonamental per a la pervivència de la llengua i del país, a pesar d’aquestes empentes i entrebancs. Quin sentit esquizofrènic té retallar una llengua que es troba en desigualtat de condicions? Refotuda ignorància. Volen liquidar aquest únic espai en català amb què es topen xavals com els de fa 15 anys. Els tribunals fan bons els consells que rebien d’Espanya els corregidors enviats per Felip V, ara fa quasi 300 anys. Ho explicava l’altre dia l’historiador Jaume Dantí, en una conferència a la Garriga: “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. La llengua ens fa i modela el pensament. Qui l’ataca demostra, precisament, tenir poques virolles al terrat.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 16 de setembre de 2011)