Lectura de "Seixanta anys d'anar pel món"

Aquest dijous, 28 de novembre, a les 21 h del vespre, a la sala Moragues d'El Born Centre Cultural de Barcelona (plaça Comercial, 12)

...sonen tambors expectants, en Xammar fa un glop de whisky amb botifarra...

Els Pristins Fivallers 

(Albert Vilar i Albert Benzekry, sota la direcció i guia de Joan Monells) 

fan una lectura dramatitzada de 

Seixanta d'anys d'anar pel món, 

les memòries d'Eugeni Xammar. 

L'entrada, 3 euros. L'Any Xammar només passa un cop l'any.

Esclopet

Fins fa poc esclopet era una paraula que havia sentit a dir alguna vegada als de casa. Suposo que me n’havia cridat l’atenció la seva sonoritat simpàtica. Ara els ulls m’han fet un bot en veure-la recollida en el díptic que han editat a Mollet de lèxic d’eines i estris de la vida rural. Aquest díptic és el colofó d’un parell d’exposicions sobre el món agrari que s’han fet a La Marineta, segons llegeixo en aquest diari. Unes pàgines més enllà, llegeixo una altra nota que li fa de cosina germana: la Xarxa de Centres Cívics de Granollers impulsa un projecte per difondre l’artesania, començant per lutiers i arqueters. Són dues notícies emparentades perquè rescaten de la pols el bagatge i la riquesa cultural d’un determinat panorama humà, ja siguin uns segadors dallant el blat o uns artesans trenant violins. Si s’hi fixen, les dues notícies condensen una mateixa voluntat, que no és altra que la d’apamar el món. I com el podem apamar? A través de la llengua i el tacte, perquè toquem allò que som i som allò que diem. L’operació no deixa de ser curiosa, si pensem que l’esclopet el feien servir tot just els nostres avis o els pares. Una o dues generacions després, ens veiem obligats a rescatar-ne i resseguir-ne el significat. Una prova més que els canvis de l’entorn no són simples variacions físiques. I qui només hi vegi un canvi de paisatge, de decorat, com si fóssim simples rabadans, és que, per dir-ho d’alguna manera, ras i curt, ni sap tocar ni sap llegir.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el dijous 31 d'octubre del 2013)

Carronya

Fa set anys vaig cobrir per aquest diari una manifestació de “prop de 1.000 persones” contra el saló immobiliari Meeting Point. Era un moment en què la bombolla immobiliària encara no havia fet figa i molts discursos que aleshores alertaven de la impunitat d'aquest sector tenien una prèdica i un ressò reduïts. De fet, em recordo a mi mateixa aquell matí de novembre del 2006, ensonyada i enfredorida, pensant per dins que alguns lemes de la protesta eren exagerats i tòpics. Ara he recuperat la crònica que vaig escriure i he enrogit davant l'ordinador. Aquell 11 de novembre del 2006 als carrers de Sants es veien pancartes com ara “Especulació = crim organitzat”, “Derecho a techo”, “El futur no cap al meu pis”, “Compro vides, venc hipoteques” o “Deshipoteca la teva vida, desallotgem el Mafia's Point”. La realitat ha passat per sobre i ha superat de molt les pitjors previsions dels entesos i desentesos. El més curiós del cas és que els entesos segueixen fent com si no hagués passat res, com si no volguessin entendre res.

Aquests dies torna a haver-hi el Barcelona Meeting Point, convertit, després del naufragi, en una patètica subhasta de miques i pegats de país per malvendre. Després de tot, la seva principal reacció ha estat col·locar totxo a inversors russos i xinesos i desfer-se a preu de saldo de les promocions que pertanyen al banc dolent, creat, cal recordar-ho, gràcies a les misèries de l'estafa financera. Si aquests dies veuen més eclipsat del compte el cel de Barcelona no se n'estranyin: són els voltors –fons internacionals a la recerca de gangues immobiliàries– que picotegen sobre el Meeting Point. La pancarta que encapçalava aquella manifestació de fa set anys deia: “Es riuen de nosaltres a la cara”. No sé veure què ha canviat.

(Article publicat el divendres 25 d'octubre del 2013 al diari El Punt Avui)

Eugeni Xammar (i III)

Creador de frases antològiques
«Liberal conservador, anticomunista i antifeixista ferotge.» També polemista nat, «gentleman farmer», anglòfil, «sàdic de l’humor», amant dels jocs de paraules i executor d’un «cinisme pragmàtic». Com assenyala Torra, Xammar cultiva «un llenguatge exquisit, amb desqualificacions mordaces fins a la dentellada». «És l’home més intel·ligent que jo conec», va dir d’ell Pla. Va ser el creador de frases antològiques: «Sóc d’una intransigència que tothom té dret a qualificar de salvatge» o «Cerco sempre el costat bo dels esdeveniments, i si els esdeveniments, molt sovint, no tenen cap costat bo, la culpa és dels esdeveniments i no pas meva». D’altres que deixen clar el seu compromís polític: «Tractant-se de Catalunya, jo no prenc mai precaucions»; «Amb República o sense República, Espanya és Espanya; sense llibertat, Catalunya no és Catalunya». I encara: «Ginebra, Granollers, l’Ametlla del Vallès: triangle de la meva existència» o «Mirin, de Vallès, digne d’aquest nom, només n’hi ha un, i Granollers és la seva capital».

Un professor de luxe de francès

Xammar va fer llargues estades a la fonda Europa de Granollers. Era un més de la família i fins i tot va ensenyar francès a Ramon Parellada, l’actual propietari. La fonda Europa de Granollers va ser com «una casa» per a Xammar a partir dels anys cinquanta. Hi va fer llargues estades, que el van convertir en un més de la família Parellada, propietària del centenari establiment. Ramon Parellada, qui n’és ara al capdavant, va aprendre francès amb Xammar. «Em va comprar el llibre de Jules Verne De la terra a la lluna, em va donar un diccionari de butxaca i em va dir que si tenia qualsevol dubte que li preguntés.» I durant la presentació del llibre va reblar, sorneguer: «Era un sistema de pedagogia molt interessant.» 

«Recordo les llargues sobretaules: Xammar era una gran forquilla.» Xammar va cultivar nombroses amistats, de les quals els epistolaris donen fe: Josep Tarradellas, Manel Raventós, Carles Esplà...Amb la família Cuito, que va estar al capdavant de moltes publicacions catalanes d’abans i de després de la guerra, l’uneix una relació de generacions.

En la presentació, Amadeu Cuito comparava Xammar amb Joyce o Eça de Queiroz. Com ells, «Xammar parla constantment de Catalunya sense viure-hi», va dir. «Amic de la barrila, és d’una intel·ligència natural, un home del carrer especialment despert», va subratllar. Pla va vaticinar a Xammar que moriria inèdit. Cert. Les memòries, reeditades el setembre passat, i els reculls d’articles (Periodisme, L’ou de la serp i Crónicas desde Berlín) van arribar massa tard. Ara, però, amb aquesta biografia, Xammar reviu amb més força que mai.

L’Ametlla del Vallès i el whisky amb botifarró

A l’Ametlla del Vallès només hi viu quatre anys amb continuïtat: del 1900 al 1901 i del 1971 al 1973. Fins als dotze anys Xammar viu a l’Eixample. Després, a partir del 1900, la família s’instal·la de manera permanent a la casa pairal de can Xammar. El 1902 comença a treballar a Barcelona, i el 1909 fa la primera fugida a l’estranger: París, Buenos Aires i Londres. En seguiran moltes més. Passa més anys fora que a l’interior de Catalunya. El 1932 adquireix can Feliu. El 1941 la casa és requisada per les tropes franquistes i la recupera uns anys després.

Acabada la Segona Guerra Mundial, el 1945, Catalunya refà un govern propi a l’exili, encapçalat per Josep Irla, i Xammar n’és el cap de gabinet durant tres anys. El Memoràndum de Xammar a Irla i algunes missives que envia a consellers del govern, com ara Josep Carner, són troballes excepcionals que ofereix el llibre de Torra. En aquells anys Xammar escriurà en diverses publicacions de l’exili. A partir del 1949, un cop governs i referents catalans queden esmicolats, es dedica a la tasca de traducció per a organismes internacionals –tota mena de textos rars inclosos–, i salta de París a Ginebra, Washington o Nova York. A partir dels anys cinquanta Xammar farà viatges constants a l’Ametlla, fins que s’hi estableix, l’any 1971, malalt i arruïnat, agombolat pels seus amics vallesans. 

El Xammar de l’exili forçós, els seus darrers trenta anys de vida, eren molt desconeguts fins ara. A les memòries amb prou feines se’n parla. Torra defineix Xammar com el creador del «mite del Vallès». Les pàgines de la biografia dedicades als últims anys a l’Ametlla, les anècdotes, l’atmosfera d’aquest llop ara reclòs que torna a un país que ja no existeix, desperten una enorme tendresa. Rep visites constants: des del seu gran amic Josep Badia (hi és cada dia, amatent a les memòries) i Ferran Cuito, fins a Rafael Tasis, Tísner, Ibáñez Escofet o Joan de Sagarra, entre altres. Manté fins a darrera hora «l’agudesa mental i la sornegueria». Josep Maria Huertas recordava que oferia als visitants la seva gran troballa gastronòmica, «el seu whisky acompanyat dels daus de botifarró negre».

* Reportatge que vaig publicar a la revista Presència, la setmana del 18 al 24 de juliol del 2008; arran de la publicació de Periodisme? Permetin!, de Quim Torra, "la primera biografia sobre aquest periodista excepcional que ens apropa la figura d’un prosista agut i un catalanista radical."

* Aquest any estem d'Any Xammar, segueix-lo!

Eugeni Xammar (II)

Bo i admetent, com fa Torra a l’inici, un cert enamorament cap al personatge (i que es fa palès més endavant), la voluntat d’aquesta biografia és servir el «negatiu» de Seixanta anys d’anar pel món, «posar sobre la taula tot el que no coneixíem de Xammar». És una expedició arqueològica pels articles i fets referenciats en les memòries, que ressegueix l’immens epistolari (Josep Tarradellas, la parella Obiols–Rodoreda, Rafael Tasis, Ferran Cuito, Carles Esplà o el mateix Josep Badia), una gran quantitat d’arxius i les entrevistes que li van fer Joan Sariol, Montserrat Roig i Josep Maria Huertas. 

Només amb l’encaix d’aquests mil bocins vitals s’arriba a explicar la formació i trajectòria d’aquest periodista excepcional que amb Pla i Gaziel configuren la davantera d’or de la premsa catalana. «He procurat que Xammar parli a través dels seus articles, cartes o altres escrits inèdits o menys coneguts», apunta Torra a l’inici de llibre. 

Al primer article a La Tralla, que aquest «adidacte», «exemple excels i molt català de saltataulells» (Jacint Reventós) escriu amb 16 anys, el seguirà El Poble Català i les cròniques musicals a Teatràlia. Després d’una primera estada a París i Buenos Aires, aterra a Londres, on farà de corresponsal d’El Día Gráfico i La Publicidad per narrar la Primera Guerra Mundial. Al parer de Torra, allà es forja el sentit de l’humor «antisentimental i crític» de Xammar, que «beu de la millor tradició anglesa», i el seu aire de «dandi anglès». L’any sencer que passa a la Barcelona feliç (del 1917 al 1918), amb un ambient propi de la despreocupació de tot país neutral, propicia «l’explosió del Xammar periodista total», que fa crònica social a La Publicidad, un diari aleshores en plena ebullició, i col·labora a la revista aliadòfila Iberia. Als anys vint i trenta neixen les cròniques des de Berlín, per bé que manté un gran contacte amb Catalunya. Amb Pla, protagonitza les cartes al director que encenen la polèmica, caracteritzades per «la voluntat de trencadissa» i el clar «impuls renovador». Són anys daurats del periodisme català, amb un reguitzell de noms per emmarcar. 

Des de l’inici, el seu periodisme és indestriable del compromís polític. Home d’Acció Catalana, «rere els presidents de Catalunya sempre hi haurà Xammar». En els convulsos anys trenta i amb la República, això es fa més evident que mai. El 14 d’abril de 1931 envia aquest telegrama a Macià: «President Macià. Barcelona. Stop. Compleixo emocionat deure tot català actuals moments posar-se vostres ordres. Stop.» A El Be Negre, el setmanari dirigit per Josep Maria Planes, després assassinat pels anarquistes, hi publica «alguns dels seus millors i més pugilístics articles». Xammar també és amenaçat pels anarquistes. 

Amb la Guerra Civil, la FAI es presenta a la seva casa de l’Ametlla, i després la Gestapo li trepitjarà els talons a Alemanya. Exili forçós a França. Acabada la Guerra Civil, vénen anys de silenci. La Catalunya somniada s’ha esfondrat i els referents xammarians desapareixen: el cop de la mort de Rovira i Virgili i Pompeu Fabra. Res tornarà a ser el mateix.

* Reportatge que vaig publicar a la revista Presència, la setmana del 18 al 24 de juliol del 2008; arran de la publicació de Periodisme? Permetin!, de Quim Torra, "la primera biografia sobre aquest periodista excepcional que ens apropa la figura d’un prosista agut i un catalanista radical."

* Aquest any estem d'Any Xammar, segueix-lo!

Eugeni Xammar (I)

L’Eugeni Xammar periodista irònic que se’n riu del mort i de qui el vetlla a El Be Negre, el rodamón bon vivant que és expulsat de la Societat de Nacions per unes factures impagades, l’autor de cròniques hilarants sobre l’hipòdrom barceloní, el cap de gabinet del president de la Generalitat a l’exili, Josep Irla, el gran amic de Josep Tarradellas, el personatge que comparteix Nadals amb Josep Pla a la fonda Europa de Granollers o el vell xacrat que acaba els dies recollit a l’Ametlla del Vallès, la seva «Arcàdia feliç», on dicta les memòries. Són algunes de les cares d’aquest periodista «total» que revela la biografia Periodisme? Permetin!, obra de Quim Torra, amb pròleg d’Enric Vila. Algunes d’aquestes facetes havien quedat ocultes rere l’enlluernament produït pels anys berlinesos d’Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 - l’Ametlla del Vallès, 1973), més coneguts i publicitats.
D’altres només quedaven mig apuntades –i encara– a Seixanta anys d’anar pel món, les 563 pàgines que Xammar, d’una memòria descomunal, va dictar a Josep Badia a l’Ametlla del Vallès. Unes memòries que reconstrueixen aquella «generació esberlada», «la Catalunya impossible» –que en diu Torra– d’on venia, de la qual va formar part i que es va esfondrar amb la Guerra Civil i la dictadura.

«Aquelles tardes a can Feliu, conversant, discutint Xammar i Badia, són un dels grans moments de la literatura catalana», va comentar Quim Torra en la presentació del volum fa uns dies a la fonda Europa de Granollers. L’espai triat no era casual: és un dels escenaris xammarians per excel·lència, on el periodista, un cosmopolita fortament arrelat al Vallès Oriental, tenia sempre una suite a punt. L’acte de presentació va unir els dos editors que ha tingut Xammar: Jaume Vallcorba, de Quaderns Crema i Acantilado, i Josep Fornes, fundador de Pòrtic.

Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar pren el títol d’una de les cartes al director que Pla i Xammar publiquen de manera conjunta a La Veu i que aixecaran força polseguera en el periodisme de l’època. Aquest és el primer treball biogràfic que es fa al voltant de Xammar. Una empresa que la magnitud del personatge demanava a crits.
Malgrat l’alçada imponent i el seu nas considerable –físic i periodístic, com fa notar el doctor en comunicació Francesc Canosa–, el perfil de Xammar no és senzill de dibuixar. Ni tampoc únic i irreversible. L’esbós el travessen unes línies bàsiques, gairebé inamovibles: segons Torra, el seu «compromís cívic amb Catalunya», que defensarà amb una fermesa fèrria sigui on sigui, es trobi on es trobi, i l’exercici d’un periodisme de primera línia, que destaca pel seu gran «valor literari i lingüístic», una prosa aguda, veloç i punyent.

Torra endinsa el lector en les complexitats i contradiccions de Xammar. A pesar de considerar-se a si mateix un «exiliat voluntari», el viatge, de múltiples giragonses, té alguna cosa d’erràtic: transita per la gran quantitat de capçaleres on va escriure –diaris i revistes catalans, espanyols, francesos, anglesos...– i per la variada geografia vital d’«un cul d’en Jaumet» (París, Londres, Ginebra, Buenos Aires, Berlín, Perpinyà, Nova York...) que és radicalment catalanista. El volum regala descobertes fascinants i dóna la mida d’aquest personatge que sobrevola el periodisme i la política catalanes de dos terços del segle XX.

* Reportatge que vaig publicar a la revista Presència, la setmana del 18 al 24 de juliol del 2008; arran de la publicació de Periodisme? Permetin!, de Quim Torra, "la primera biografia sobre aquest periodista excepcional  que ens apropa la figura d’un prosista agut i un catalanista radical."

* Aquest any estem d'Any Xammar, segueix-lo!

Gran Salt

Sembla que de vegades ens han de recordar què volen dir les paraules. Com que s'ha establert l'exercici de fer-hi pipí a sobre fins a gastar-ne el significat, per sort hi ha gestos i realitats que ens posen en primer pla la potència del lèxic. Ha hagut de ser el Tribunal Europeu dels Drets Humans, així, amb totes aquestes paraules, el que dictaminés l'ajornament del desallotjament d'un bloc de pisos de Salt. Del bloc de pisos de Salt que la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) ha defensat aferrissadament perquè hi poguessin seguir vivint les 13 famílies que ja havien estat desnonades d'un altre pis. Per més polisèmia, cal saber que aquest bloc pertany al banc dolent creat per anar desfent el fardell de la gran estafa financera. Qui ha ocupat aquest bloc de pisos és l'obra social de la PAH, un gir lexicogràfic de manual que deixa en pilotes totes aquelles obres socials de façana. O és que ara mirem igual que fa cinc anys la informació que ens arriba de l'obra social de tal o tal altra entitat bancària?

Si el Tribunal Europeu dels Drets Humans fa una sacsejada de ca l'ample és perquè addueix a raons humanitàries, de protecció dels infants i del domicili on habiten les famílies. Ens adonem del que això significa? Ens adonem del nivell de baixesa social a què hem arribat perquè un tribunal hagi de venir a recordar-nos uns “drets humans”? Veurem què passa a final de mes, en què podria produir-se una altra ordre d'execució del desnonament (sí, cal anotar també aquesta paraula, execució). Però cal anotar l'enorme paper de la PAH, mirant de donar resposta a la falta de sostre i de terra on anar a raure. Amb l'habitatge, afloren debats legalistes per a tots els gustos, però les raons d'emergència i humanitàries passen per davant. Cal explicar els moviments ciutadans que han anat sorgint d'ençà que totes les vergonyes han quedat a l'aire, sense dissimular. I cal pensar si no hem d'anotar al diccionari un nou concepte: la bona obra social.

(Article publicat el divendres 18 d'octubre del 2013 al diari El Punt Avui)

Plaga

La vaig veure fa una setmana i encara hi penso. Vaig ser de les últimes en sortir del Centre Cultural de Granollers perquè acabava de dissimular les llàgrimes després de veure La plaga, l’òpera prima de la molletana Neus Ballús que està rebent una excel·lent acollida en festivals internacionals. Em va agradar molt? L’expressió justa seria que em va impressionar. La pel·lícula gasta un hiperrealisme colpidor i alhora entendridor: el focus es posa sobre una realitat i uns personatges amb un desbocat nivell d’atenció, de tensió i de detall. Si fins i tot veiem les palpitacions de la mosca blanca en els camps de Gallecs! És com si t’amorressin a una realitat que no estem avesats a contemplar tan fixament. I no és pas que aquella realitat sigui perifèrica, encara que aparentment ho pugui semblar, encara que se sustenti sobre un teló de fons perifèric i peculiar com el de Gallecs. Els personatges reals que apareixen a La plaga passen neguits, esperances, pors i derrotes, alguna victòria providencial i aquell final inevitable. Allò inevitable queda perfectament, sensiblement emmarcat. La màxima expressió n’és l’àvia encongida, que és portada a una residència i allargassa el ganyot per prendre aire. Quina gran estampa la visió del que veu l’àvia, des de dins de l’ambulància, amb el seu món allunyant-se. Diria que tothom va ser colpit per aquella àvia, que era moltes àvies del món. La plaga és, també, moltes plagues del món.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 25 d'octubre del 2013)

Bingo

“Autobuses a la Roca, la Roca Village Shopping Bus”. Un noi equipat amb samarra lluminosa, d’aquestes que porten els que van en bici de nit o els informadors ferroviaris quan n’hi ha, llança aquesta cantarella al mig del passeig de Gràcia. Sembla una cantarella de bingo. Quina tasca més soferta. Li sol·licito un fulletó dels que reparteix: “autobuses shopping bus, autobuses a la Roca”, que conté els horaris d’una coneguda companyia de busos –fa rabieta l’expressió, oi?– que ofereix l’“only official service” cap a La Roca Village. El fulletó que em donen informa en castellà, anglès, rus, xinès i àrab de les parades dels autobusos (La Roca Village, Mango Outlet i Nike Factory Store) i del que trobaran a La Roca Village: “gaudiràs de més de 100 luxoses firmes internacionals amb descomptes de fins al 60%”. Si són luxoses no entenc perquè les han de desvirtuar fent-hi descomptes. Sembla un oxímoron, una paradoxa de pols oposats, a l’estil d’intel·ligència militar. Em ve al cap la declaració recent de la Roca de “municipi turístic” que permet a La Roca Village obrir en cap de setmana. També el reportatge d’aquest diari recollint la intenció del Gremi d’Hostaleria del Vallès Oriental de mirar de “treure profit de la capacitat d’atracció” d’equipaments turístics com La Roca Village i el Circuit de Montmeló (bé, pròpiament de Catalunya i de Barcelona). Amb la cantarella de bingo de fons, penso si tot plegat no és un altre oxímoron de no gaire significat.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 18 d'octubre del 2013)

Vesper

Desconec els detalls del conflicte entre l’Ajuntament de Mollet i la comunitat musulmana Al Huda. Desconec si la gestió de l’alcalde Monràs amb aquest afer ha estat aquesta vegada correcta o millorable. Però sí que sé que conflictes d’aquesta mena atrauen amb facilitat el vesper mediàtic nacional o estatal, i són temes donats a sucar-hi pa per totes bandes. Precisament per això s’ha de mantenir la calma i abstraure’s del soroll. I precisament per això és sorprenent que pervisquin encara actituds com la de la regidora del PP a Mollet, Susana Calvo. “Garcia Albiol ho hauria resolt en dos dies”, va dir. I va repartir pamflets incendiaris per un barri de Mollet. Tots els conflictes són iguals? Cal seguir simplificant i criminalitzant els problemes amb una part de la població immigrada? Cal seguir intentant esgarrapar vots a través d’aquesta simplificació mesquina, d’enganyar o de crispar la gent? Sense bonisme i mirant la situació en tota la seva complexitat, cal aquesta actitud irresponsable i destructiva? Què arregla un pamflet, més enllà d’encendre els ànims? Per què no fa un pamflet amb els paupèrrims resultats de l’informe educatiu de l’OCDE i es pregunta, com feia en el paperot de Mollet, si l’administració “ha de permetre això”? Amb la crisi que ho ha capgirat tot i catalans que han de marxar per poder treballar, cal seguir culpant els altres de tots els problemes d’aquí? Garcia Albiol també és capaç d’arreglar la crisi en dos dies?

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 11 d'octubre del 2013)

Lleis de fum

Es veu que la llei Wert d'educació és una regressió en molts aspectes cap als anys setanta. Es veu que tot torna. Dir-li llei Wert d'educació, tot junt, ja fa una mica d'angúnia, perquè més aviat sembla un oxímoron. La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, va qualificar-la com la pitjor ofensiva contra el català des del 1978. Entre això i les retallades que amenacen de convertir en estructural la fotografia d'avui a les aules, n'hi ha per llogar-hi cadires: l'altre dia un amic professor em deia que al seu institut tenia classes que vorejaven els 40 alumnes. Què es pot fer amb 40 alumnes adolescents dins d'una aula? Si quan jo anava a escola, als vuitanta, n'érem 30 i pocs i ja era considerada una barbaritat que s'havia de rebaixar.

En les meves etapes d'escola, institut i universitat públiques he passat per no sé quantes reformes educatives. I sense que les pugui recordar fil per randa, es pot afirmar que cap va millorar gran cosa. És malgrat totes aquestes reformes que sóc i som aquí. Som aquí també gràcies a algunes professores excel·lents –en el meu cas, són professores, l'Anna, la Montse, l'Eugènia– que van salvar les tortuositats del sistema, els obstacles d'unes lleis de fum, unes lleis de merda. Sóc una de les primeres generacions que van fer ESO, en un nou institut provisional amb barracons i una estructura per muntar. Gràcies a aquella ESO i a una universitat pública massa calcificada, avui encara he d'apedaçar el meu anglès, per posar un exemple. Aleshores surts a fora i per wertgonya teva comproves que mig Europa –nord i est enllà– es comunica en anglès i comparteix una tradició cultural sòlida, que fins i tot es troba a les llibreries. Aquí ni l'ensumem. A les noves lleis d'educació ni els passa pel cap que haguem d'ensumar cap tradició cultural sòlida perquè ens prefereixen capcots i provincians, només capaços de donar la benvinguda a Mr. Marshalls que ens salvin la vida amb casinos i putiferis. Així tot és més fàcil. Aquesta és la seva reforma educativa.

(Article publicat el divendres 11 d'octubre del 2013 al diari El Punt Avui)

Llevataques

L'altre dia em va cridar l'atenció un titular a la contraportada d'aquest diari: “La gent no és sincera quan es fan estudis de mercat.” Però encara sorprenia més qui el deia: Josep Maria Lloreda, president i gerent de KH Lloreda, dedicat als productes de neteja. D'on venia aquest titular? Doncs del darrer estudi sociològic que havien promogut, sobre nens i experimentació, per filar més prim sobre els costums dels pares davant les taques dels fills i per esquivar les mentides que s'esquitllen en els estudis de mercat. Segons Lloreda, creatiu pioner, un estudi sociològic sí que és capaç de detectar l'esquerda entre el que es diu i el que s'acaba fent: “El control dels pares trenca la creativitat dels fills, i també posa en evidència altres dades rellevants com ara la diferència entre el que es fa i el que es pensa.” Així, explica que tots els pares valoren la creativitat com a mètode d'aprenentatge del seu fill però, per contra, només un 30% el deixen expressar-se lliurement. És curiós que des de l'anàlisi dels usuaris de llevataques es pugui arribar a una veritat universal. En certa manera, el comportament dels pares respecte a la creativitat dels fills m'ha recordat l'actitud de l'establishment econòmic respecte a la democràcia: “Sí, està molt bé la democràcia, però tu no pensis ni facis res que ja ho faig jo”, ens vénen a dir.

“La diferència entre el que es fa i el que es pensa”: és una taca que s'escola pertot i bloqueja algunes veritables accions de canvi. Per exemple: es compren amb facilitat, com si fos un moviment de fans, discursos o més aviat titulars que semblarien anticapitalistes –no gaire lluny dels 70 que van fer la revolució. Però, en canvi, caldria preguntar-se si cadascú activa, en consonància, el canvi que sembla que vol. Al Twitter tot s'escampa vociferant –això és magnífic! Això és horrible!– però, en canvi, algú se l'ha llegit, aquell llibre extraordinari, o l'ha mirat, aquella pel·lícula espantosa? Si tot fos tan fàcil com les llànties d'una brusa, rai.

(Article publicat el divendres 4 d'octubre del 2013 al diari El Punt Avui)

A la Createca

Per als afamats poètics diuen que se servirà arròs de conill...

La Createca, Comte Borrell, 122, BCN

Dovlatada

A Mataró, a la llibreria Dòria, carrer Pujol, 9. 

No amolleu

Una vaga indefinida en les circumstàncies actuals és una aposta tan carregada de coratge que només podem parlar amb admiració del moviment de la comunitat educativa de les illes Balears. El context al qual s'enfronten és triplement advers: la crisi econòmica que colla les famílies; una majoria absoluta que ha avançat amb passos monstruosos cap a la impunitat i el cinisme, cap a la còpia desmanegada del model del PP al País Valencià, un model en runes (encara que sabem que les urnes són una altra cosa), i finalment un entorn illenc de tothom coneix tothom, d'anar i venir, que entrebanca una mica més la capacitat de mobilització. De fet, quan aquí tothom coneix tothom, què passa?

Però és que, a més, a les Illes i al Principat hi juga l'atomització de tot, des dels favorables a les passades llargues del futbol fins als seguidors del pa de cereals, que fa que qualsevol articulació col·lectiva passi per una mà de bugades que sovint la deixa feta un llençol desfilat que només servirà d'eixugamà. Per això és tan valuós que una comunitat educativa sencera s'aixequi contra l'absurditat, les trampes i la falta de llums d'un govern obsedit d'una manera malaltissa a culpar la llengua catalana dels mals de la humanitat, entre d'altres coses.

El president Bauzà repeteix com un mantra trastocat que per abaixar els alts nivells de fracàs escolar cal aquest decret que limita les hores de català i proposa autèntiques entelèquies pedagògiques. A Suècia assoleixen uns perfectes nivells d'anglès i d'aprenentatge escolar sense necessitat d'arrasar el suec. La trampa és tan a llum del dia que mereix una resposta contundent com aquesta. Com la que explicitava el corredor de Sóller Tòfol Castanyer, segon en la ultra Cavalls del Vent, on va enarborar una samarreta verda en defensa de l'educació pública i va piular això: “Normalment no acostumo a pronunciar-me, però quan es tracta del futur dels meus fills tot canvia.”

(Article publicat el divendres 27 de setembre del 2013 al diari El Punt Avui)

Pastorets

No, no som pastorets de la muntanya. Els catalans no som pastorets de la muntanya i no ens hi tornarem per molt que veus de dins del país i lladrucs de fora ens vulguin fer passar per moltons mansos a qui ensinistren en la manipulació. Massa temps que hem dut llana al clatell i no es pensin els qui governen aquí o allà que ens hem descuidat la màquina d'esquilar. Hi ha veus que només tenen orelles per ells i les parets de vellut de la seva torre d'ivori no els deixen escoltar el carrer. Ni el senyor del carrer ni el gos que passa pel carrer. Hi ha lladrucs que fan tanta bromera que un dia es quedaran sense oxigen. Resultaria ben desagradable.

Però ara el que és desagradable és haver de ser tractat de segons què. No sé com són tots els catalans però sí que sé com són un grapat dels que van anar a la Via. I també dels que no hi van anar i que, en contra del silenci administrativament inventat, proposen pels descosits. I també sé com és l'Esteve, un veí d'en Debades engreixat amb el negoci immobiliari, burgeset de tall esquerranós, estructura d'estat espanyola, que un dia arreglava el món al pati de casa amb parents i amics. El senyor Esteve deia que molta gent que va anar a la manifestació de l'11 de Setembre de l'any passat hi anava per “cabrejada”, no perquè volgués la independència. Però després en Mas se'n va aprofitar i els ha utilitzat. Se'n va aprofitar tant que es va clavar una plantofada en les eleccions que ha continuat en les enquestes posteriors. Però segons el senyor Esteve estem manipulats i adotzenats pels polítics catalans. Vostè creu que tota la gent que va omplir la Via és inútil perduda, incapaç de llegir críticament la realitat? Repapat al pati de casa arreglant el món, vostè, senyor Esteve, què diu que proposa? Perdoni, que no el sento.

(Article publicat el divendres 20 de setembre del 2013 al diari El Punt Avui)

* La imatge ha estat extreta d'aquí. Per entretenir-s'hi!

Falangista

Si l'Estat espanyol no hagués tancat en fals la dictadura franquista i hagués obert igualment en fals la democràcia, ara ens estalviaríem una mà de debats inútils. Entre aquests, el de si Barcelona ha de dedicar un carrer a Joan Antoni Samaranch, el marquès de Samaranch, president del COI durant 21 anys. Hi ha qui pensa que ha de tenir un carrer i més coses, si cal. Diuen que si Barcelona va poder acollir uns Jocs Olímpics va ser per la influència de Samaranch, a qui cal donar-li reiterades gràcies. D'acord, gràcies. Gràcies per haver estat cabdal en una decisió que marca la ciutat i li dóna un impuls anímic que ara s'ha convertit en la cançó melancòlica cada cop que es mira endavant, sense idees, i es mira enrere per rabejar-se en la nostàlgia. Però això ja és una altra història. En qualsevol cas, posem que gràcies, senyor marquès, per, indirectament i encara que no ho hagi volgut, eixamplar el ridícul de Madrid buscant el somni olímpic (que, no ens enganyem, ja no és el que era). Només passa una cosa: que tot això no esborra que fos membre –orgànic– d'una dictadura feixista: Samaranch no és que fos un falangista aficionat a alçar el braç com a exercici gimnàstic, sinó que va ser diputat a Corts del 1964 al 1977 i president de la Diputació de Barcelona en els anys en què, per exemple, s'executaven joves com ara Salvador Puig Antich. Per tant, cal que tingui un carrer a Barcelona? No era un simple “adicto al régimen”, ni un regidoret o alcalde de poble que feia la viu-viu... El marquès va ser còmplice d'una dictadura, n'acatava les accions. És imaginable que a Alemanya dediquin un carrer a un membre del govern de Hitler que va ajudar el país a acollir els Jocs de Munic? No, aquest escenari allà ja no s'haguera produït. Però si fos el cas, suposo que dirien que els carrers no estan fets per emmarcar-hi feixistes col·laboradors de genocides, per molt d'esperit olímpic que hagin tingut. Els falangistes prou que surten sols, com vam veure l'11 de Setembre a Madrid.

(Article publicat el divendres 13 de setembre del 2013 al diari El Punt Avui)