Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1 de febrer de 1939. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1 de febrer de 1939. Mostrar tots els missatges

dissabte, 1 de febrer del 2014

1 febrer 1939. Els darrers dies de la Catalunya republicana.

CARRERS DEL VOLÓ


He vist, a través dels vidres de l'autocar, la claror de l'alba. No he dormit quasi gens. Quan s'hi veu prou, salto un moment al carrer. Fredíssima matinada. Dono uns quants passos i m'aturo a l'entrada d'un carreró estret i breu, amb cases de pagès menudes, velles ruïnoses. Un rètol em diu que aquell és el carrer de Voltaire, no pas menys. Ho diu amb totes les lletres: Rue de Voltaire. Segueixo el passeig. Altres noms il·lustres, des de Rousseau a Diderot, apareixen a les plaques dels carrers. No hi ha cap dubte que al Voló tenen un consell municipal d'esquerra.
- No us allunyeu gaire -em diu un company.
Les autoritats no volen que els refugiats anem pel poble, i ho comprenem. Qualsevol transgressió agosarada podria dur-nos a un camp de concentració. Dins aquest petit pilatge hi ha una multitud de gendarmes; en tenim ben a prop alguns grups, i altres van i vénen. Sovint travessen el carrer soldats senegalesos, alts i bruns, que són l'admiració de la mainada. Es presenten grups de refugiats, que han vingut per camins de muntanya; els gendarmes, després d'interrogar-los, els diuen on han d'anar.

(...)

IL·LUSIÓ D'INFANT

Mentre jo medito sobre les causes de la tendència liberal i esquerrista que arreu tenen els barbers, el meu fill em fa adonar que a prop del lloc on som, al mig del carrer, hi ha la parada d'una venedora ambulant. Ell, que ha anat a guaitar-la, em parla de les coses qeu hi ha vist, unes coses meravelloses que ja feia temps que no veia: plàtans, pastissos, què sé jo.
- Em vols deixar comprar un plàtan? -em diu amb la veu suplicant d'un gran desig.
Sap ja quant val: seixanta cèntims de franc. I com que ell té, guardades a la butxaca, unes petites monedes franceses que mesos enrera jo li vaig donar -en suma, 1,40 francs- s'ofereix a pagar la cobejada mercaderia amb el seu propi capital. Concedida l'autorització, sse'n va com un llamp al lloc de la venedora, compra el plàtan, l'alça triomfalment i tot seguit es posa a menjar-se'l. Té els ulls brillants i el posat d'un home feliç.
Al cap d'una estona la il·lusió torna a temptar-lo. Ve cap a mi i em diu amb la mateixa veu suplicant, aquesta vegada una mica trèmula per la temença de la denegació.
- Aquella dona ven pastissos. Me'n deixes comprar?
- Ja tindràs prou diners? -li pregunto.
Es treu de la butxaca les petites monedes que li resten i em contesta:
- Em sembla que sí.
Obtingut el nou permís, se'n va cap a la dona de la parada, li mostra les monedes -vuitanta cèntims- i li diu:
- Què podeu vendre'm amb això?
La venedora, somrient, li dóna dos pastissos. Em sembla que hi deu perdre; però vol contribuir a satisfer una il·lusió d'infant. Els pastissos són consumits encara més de pressa que el plàtan. (...) Els infants són rics, perquè viuen d'il·lusions, gran riquesa de la vida.


CAP A PERPINYÀ

A les quatre de la tarda reben la notícia que ens ha estat concedida l'autorització per traslladar-nos a Perpinyà. (...).
(...)
A còpia d'explicacions, de consultes telefòniques i de conferències entre els agents diversos s'aconsegueix al capdavall l'autorització perquè els nostres vehicles entrin dintre la ciutat i hi facin nit. Tenim unes quantes hores de coll. No hi ha, però, gaire confiança en poder-nos quedar a la capital del Rosselló.
(...)
Hem pogut entrar a la ciutat a les vuit del vespre, i fem parada al lloc de la via pública que ens ha estat assenyalat. És una petita plaça, on hi ha restaurants i hotels.
De menjar, ja menjarem; allò que tampoc no trobarem ací és l'hostalatge. Sopem en un d'aquests restaurants, el "Negresco" -un "Negresco" de Perpinyà- i a despit d'haver estat el sopar ben passador, Soler i Pla, en una recaiguda del seu pessimisme, ha dit a un grup d edones, en l'hora del llevant de taula:
- Passarem una misèria terrible!
Algunes dones s'han tornat pàl·lides, i la meva muller, aquest vespre, s'ha trobat malament.
Amb l'excepció d'alguns expedicionaris que s'allotgen en cases d'amics personals, el gros de l'expedició ha hagut de dormir, per segona vegada, als carruatges, que han anat a situar-se en un lloc de parada d'autobusos de línia, al llarg de la barana del canal per on la Tet s'escola. Asseguts dins l'autocar, albirem a l'altra banda del corrent d'aigua, l'ombra del Castellet. Aquesta nit els records de la història ens faran companyia. 


Els darrers dies de la Catalunya republicana. 
Memòries sobre l'èxode català, 
Antoni Rovira i Virgili (Proa, 1999). 
Primera edició, Buenos Aires, 1940.
Ara reeditat per Acontravent, 
a través d'una campanya de mecenatge. 
Més informació, imatges i textos en aquest blog

1 de febrer de 1939

Avui ha estat un dels dies més agitats de la guerra. Al matí ha vingut, plorant, una veïna: deia que al poble han anunciat que s'emportaran tot el bestiar. Després han passat repetidament avions: hem sentit disparar els antiaeris sis vegades. Les explosions eren fortíssimes i la batzegada dels vidres impressionava. Sembla que hi ha un canó sota casa mateix, a Can Mostatxo, i un altre a Coll de Gomarca. Mentre disparaven ens arreceràvem a l'angle del menjar (jo he estat llevat una estona). Confesso que aquesta por dels antiaeris és irracional: només hi ha el perill de la metralla o, perill més remot, d'un obús que caigui sense esclatar. Però aquestes explosions seques, metàl·liques, fan angúnia: no puc evitar-ho. La Roser plorava i l'Albert tenia un aire bastant esverat. Jo em trobo molt dèbil i m'he tornat a ficar al llit a les quatre.

El vel de maia.
Dietari de la guerra civil (1936-1939), 
(Edicions Destino, 1975)
Escrit des de Viladrau.

Barcelona, 1 de febrer de 1939

Dia de descans, almenys del cos. Ja he anat a fer cua per al pa. S’ha acabat el meu sou, que ajudava força. Aquesta pau, aquesta quietud, aquest silenci buit al convent d’aquí davant, on hi havia hagut el famós “Comitè de Carolines” (tot i que van canviar el nom del carrer) i un cop expulsats, s’hi van posar els d’aviació, sorollosos, tots castellans, que escridassaven les noies que sortien de la fàbrica, ara parada també. Diu que el Consell d’Empresa va aconseguir guardar molta matèria prima i aviat podran començar a treballar i així la meva mare podrà guanyar alguna cosa. No sabem res dels cosins i dels oncles. Només silencis. Però quina alegria dormir al meu llit i ben abrigat!

diari d'un mestre adolescent, 
(Edicions Proa, 2001)

1 de febrer de 1939

Els soldats franquistes ja són a Vic, però fins avui no s'ha vist a Montserrat cap uniforme militar. Els primers han estat els dels oficials del Servei de Recuperació Artística, Manuel Abizanda Broto, tinent, i Manuel Ballesteros Gaibrois, alferes, fill de l'historiador Antonio Ballesteros i de la bibliotecària de l'Acadèmia de la Història, Maria Gaibrois. Amb ells, hi han pujat dos monjos de la comunitat: Andreu Ripol i Reinald Bozzo. Van intentar arribar-hi fa uns dies, però van haver de desistir: al monestir només s'hi podia arribar a peu. La carretera estava tallada a can Massana, per l'explosió d'unes càrregues de dinamita.

Els ha rebut el pare Escarré, que s'ha presentat com a prior, títol que el cronista està en condicions de saber que aviat li serà atorgat. L'autoritat del pare Escarré està tàcitament acceptada pels monjos, que aquests dies han anat arribant al recinte.

(...)

Al castell de Figueres s'iniciaven els preparatius de la sessió de les Corts anunciada per a aquella nit, la tercera que es convoca en territori català, després de les de Montserrat (1 de febrer de 1938) i Sant Cugat del Vallès (30 de setembre).
La sessió s'ha celebrat als soterranis del castell, que en els seus dos segles d'història ha servit tant de presó com de quadres. El periodista francès Georges Soria ha dit que era un escenari de capa i espasa, i el conegut corresopnsal americà, Herbert Mattews, que segueix la campanya per al The New York Times, ha afirmat que ni tan sols a Cadis les Corts van tenir un marc tan estrany i pintoresc.
S'ha intentat condicionar el lúgubre escenari. Hi han posat algunes estores, la taula de presidència s'ha adornat amb vellut de color violeta, amb l'escut de la República, la bandera tricolor ha adornat la taula del govern i la tribuna ha estat recoberta de brocat vermell. Eren les 10,25 de la nit, quan el senyor Martínez Barrio, que vestia solemnement de fosc, donant els cops reglamentaris amb la maça, que porta a sobre des que va sortir de Madrid, ha declarat oberta la sessió. A la sala, hi havia seixanta-dos diputats, asseguts en bancs toscos, nombrosos representants de la premsa internacional i alguns representants del cos diplomàtic. En total, unes cent cinquanta persones. El fred era tan intens que molts dels presents no s'han tret l'abric.

(...)

El president del Consell [Negrín] ha començat a parlar i ha utilitzat el llenguatge dur que li és habitual: "La caída de Barcelona no constituye un desastre definitivo (...). Hay que parar al enemigo en el territorio catalán que todavía conservamos." 

(...)

Negrín exigeix garanties per suspendre els combats i començar a negociar. I, si no hi ha garanties, la guerra continuarà, en el centre, el sud i a Llevant. De nou, avui, en el castell de Figueres s'ha pronunciat la paraula resistir.

(...)

L'Alt Empordà acull des de fa una setmana totes les institucions de l'Estat i Figueres, fins ara capital de comarca, s'ha convertit en capital política de l'Estat. En el castell, hi ha la Presidència del Govern, la sots-secretaria de la Presidència, la sots-secretaria de Terra i la direcció general de Seguretat. Un cartell, escrit a mà, assenyala el destí que s'ha improvisat en les diferents dependències de la ciutadella.
Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

1 febrer. Èxode 1939.

A les tres de la matinada arribà a can Sala Rosa Maria Arquimbau, desesperada de no trobar una cambra disponible en tota la ciutat. Gairebé dues hores, amb taxi, havia recorregut tot Perpinyà en va. Ni a les més humils fondes de sisos trobà allotjament. Després de prendre cafè amb nosaltres, tot i l'hora intempestiva, decidí anar en un poble veí on tenia parents. No vaig tornar-la a veure fins al meu retorn a Barcelona, fa uns quatre anys.

Les hores es feien llargues; parlàvem i parlàvem tot repassant el que havia succeït durant els anys de govern republicà, especialment els de la guerra. Ja tot era història. Un capítol més a afegir a la llarga història del nostre poble que hi figurarà amb un final tràgic difícil d'explicar, d'entendre i encara més de superar. Eixorc.

La nit no s'acabava mai. A les set encara era ben fosc. Una remor provinent del garatge de l'hotel, on dormien gran nombre de persones, ens féu aixecar. Per la porta que comunicava amb el restaurant entraren al cafè uns quants homes que ens avisaren que la policia s'enduia els que hi havia al garatge. Nosaltres ens dirigírem a la porta de sortida; barrant-nos el pas hi havia una parella de gendarmes que vigilaven des de fora l'establiment. Ens obligaren a entrar de nou al cafè. Un sots-tinent acompanyat de quatre guàrdies entrà i ens invità a seguir-los a l'oficina policial. Amb nosaltres en sortiren uns quants més que també havien passat la nit al cafè. Al carrer, formats de tres en tres, hi havia una cinquantena d'homes. El sots-oficial ens féu posar davant de l'escamot. Vaig col·locar-me al seu costat. Molts dels qui formaven el grup carregaven maletes o paquets on duien tot el que havien pogut salvar de la retirada. En passar davant de l'autocar Pau Vila ens esguardava des d'una finestra. Autoritzat pel qui manava els gendarmes vaig parlar-li. En pocs mots vaig assabentar Vila d'on érem conduïts, mentre li pregava que avisés a tothom que no es mogués per evitar que en una d'aquestes ràtzies també els portessin a la policia.
Pel camí vaig entaular conversa amb el sots-oficial i em vaig assabentar que ens conduïen a la policia "només" per veure si algú dels detinguts tenia "assumptes" pendents amb la justícia francesa; els qui no en tinguessin els conduirien a les Aras i d'allà al camp de concentració.

- Què us ha succeït? -ens preguntà el comandant de les Aras, en passar llista als qui acabàvem d'arribar. 
- Podeu imaginar-ho. La gendarmeria ens ha detingut al cafè de can Sala, on passàvem la nit. A l'oficina de la policia prou els he mostrat el passaport, ni l'han volgut examinar. M'han dit que a ells només els interessava saber si cap de nosaltres tenia antecedents delictius a França. Que el passaport havia de mostrar-lo al comandant de les Aras. 
- Bé, doncs, ja us en podeu anar, ja sé que el teniu en regla. I els vostres companys, ¿ja en tenen de passaport? Ahir, quan vinguéreu, no me'l mostraren.
- Naturalment; estan inclosos en el passaport col·lectiu visat pel cònsol de França a Figueres, del qual vaig parlar-vos; hi figuren més de setanta persones. El tinc a l'hotel.
- Us crec, però comprendreu que, ateses les circumstàncies, amb les ordres que he rebut, és imprescindible, per a poder sortir d'aquí, la presentació del passaport. Aneu-lo a cercar, els vostres amics us esperaran. No temeu, no els passarà res, us ho asseguro. Si voleu us acompanyarà el sergent; li podreu donar el passaport d'ells i no us caldrà tornar. 

(...)

Dubtava de si tornar de cop a les Aras o abans anar a palrlar amb el prefecte; pensant-ho bé, vaig decidir entrevistar-me amb la primera autoritat departamental atenent el que m'havia dit el cap de la Gendarmeria, que el prefecte em rebria tot seguit. Va rebre'm el mateix secretari del primer dia, el que ens envià a les Aras. En dir-li el nom em féu passar sense fer antesala. 
- Passeu, el prefecte us espera.
Al despatx del prefecte vaig trobar-hi el pintor Josep Maria Sert, que acabava d'arribar a Perpinyà delegat per la Societat de les Nacions per a fer-se càrrec d'un carregament d'obres d'art -tinc entès que procedents del Museu del Prado- que el Govern de la República havia enviat a França amb destí a l'Organització de la Societat de les Nacions a Ginebra.
L'entrevista amb el prefecte fou cordial. Vaig explicar-li el que ens passava. Ell va excusar-se.
- Podeu comprendre que en aquestes circumstàncies és molt difícil d'evitar el que us ha passat. París no vol que Perpinyà es converteixi en una ciutat poblada de refugiats. És necessari poder controlar tothom que hi arriba i per a poder-ho fer és imprescindible desallotjar-la. Seria bo que vosaltres féssiu el mateix, que us n'anéssiu en un altre lloc.
- És el que tractem de fer. La Rectoria de la Universitat de Tolosa fa temps ens oferí, arribat el cas, d'acollir-nos. tinc el propòsit de traslladar-m'hi avui mateix i obtenir de la Prefectura d'aquella ciutat el corresponent permís de residència per als meus companys i a la vegada que us ho comuniquin perquè els lliureu el corresponent salconduit per a traslladar-s'hi. No desitgem ésser considerats com a refugiats. Moltes vegades hem vingut a França com a turistes o simplement per assistir a manifestacions culturals. Aquesta vegada hi venim com a exiliats i sol·licitem la protecció francesa. Us agrairia que em lliuréssiu un salconduit a nom meu per traslladar-me a Tolosa i resoldre d'una vegada aquest problema.

(...)

No havien transcorregut encara dues hores quan amb Capdevila i Mallol, "alliberats", ens reuníem en el petit cafè amb la majoria de companys. Els trobàrem preocupats pel que ens havia succeït.
Mestre Fabra ens comunicà que Gassol havia telefonat confirmant l'arribada d'en Roig a Perpinyà aquella mateixa tarda. 
Vaig assabentar-los de l'entrevista amb el prefecte i del meu viatge a Tolosa per tal de gestionar el permís corresponent per als qui volguessin traslladar-s'hi. Pau Vila em proposà d'anar-hi ell puix que pensava quedar-s'hi a viure acceptant la invitació d'un amic que hi tenia. 

(...)

L'anunci de l'arribada d'en Roig i de la sortida d'en Vila cap a Tolosa tranquil·litzà els ànims dels reunits després del que ens havia passat a nosaltres tres aquella matinada. Els altres temien que pogués passar-los a ells. Gairebé tothom havia decidit el que faria; la majoria anirien a Tolosa, uns pocs a París, la resta cercarien allotjament per les rodalies de Perpinyà. Avel·lí Artís parlava d'organitzar una companyia dramàtica; s'establirien a Canet-Platja, on podrien assajar tranquil·lament i, després, donarien representacions de teatre català a les viles i ciutats del Rosselló.
A poc a poc ens anàvem preparant, sense imaginar-ho, per a un llarg exili. A Agullana, amb Pi Sunyer, havíem parlat de la conveniència de continuar publicant la Revista de Catalunya, on fos, com havia aparegut durant els anys de la guerra, sota la guia de la Institució de les Lletres Catalanes. De cara a l'avenir, l'idioma era l'únic aglutinant que ens permetria de mantenir viva l'esperança en aquella hora dolorosa. 

Enric Roig arribà cap al tard, amb uns milers de francs, no gaires, que repartírem equitativament entre la cinquantena llarga de persones que integraven el grup, de la manera següent: 1.000 francs a cadascun dels que ens dirigíem a París, 500 als qui anaven a Tolosa i 300 als qui restaven a Perpinyà. La diferència quantitativa corresponia, aproximadament, al cost del bitllet del tren en tercera classe. Aviat acabàrem de fer el repartiment. Si tots haguessin volgut anar a París o a Tolosa no hi hauria hagut diners per a més de dues dotzenes. 
Per la meva part considerava la missió acomplida.
Aquella nit poguérem dormir altra vegada a l'hotel, còmodament, en un llit ben tou i amb bons abrigalls. Vaig sopar d'hora i, a dormir com les gallines. Volia aprofitar el bon llit després d'una nit en blanc i una jornada d'ensurts i dificultats, esperant amb ànsia l'endemà que arribessin noves d'en Vila, des de Tolosa, i poder-me'n anar despreocupat cap a París.

Dins del llibre Opus IV. Èxode 1939. De retorn a Catalunya, 
Miquel Joseph i Mayol (Pòrtic, 1974).
Ara trobable en la reedició que van fer Quim Torra i Jaume Ciurana (Símbol Editors, 2008), sota el títol d'El bibliobús de la llibertat (i amb estudi introductori)