Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 24 de gener de 1939. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 24 de gener de 1939. Mostrar tots els missatges

divendres, 24 de gener del 2014

24 de gener de 1939. Els darrers dies de la Catalunya republicana.

Devien ésser dos quarts d'una quan m'he posat al llit. I encara no és la una quan la meva muller, sobressaltada, ve a despertar-me, si és que m'havia adormit, que no n'estic segur. 
- Aquí davant mateix -em diu- un auto ha tocat la botzina, com si ens cridés.
(El timbre del xalet no funciona, perquè en aquesta hora no hi ha corrent elèctric.) Obre una finestra, i en la fosca veu lluir els fanals d'un cotxe parat.
- Qui demanen? -crida.
- Venim en nom d'en Rouret -respon una veu que surt de la fosca.
En aquest instant xisclen les sirenes d'alarma, i tot seguit vénen les explosions de les bombes i les detonacions dels canons antiaeris. Em vesteixo ràpidament, a la feble claror d'un llum d'oli, i baixo al menjador, on han entrat dos amics, funcionaris de la Sots-secretaria de la Presidència de la Generalitat.
Em conten que el president Irla ha estat cridat aquest vespre pel president Negrín, el qual li ha indicat que els diputats del Parlament de Catalunya han de sortir de Barcelona aquesta nit mateix. Hi ha la temença d'un moviment revolucionari per al matí d'avui. Es diu, en efecte, que els elements de la FAI, contraris a l'evacuació de Barcelona, volen encarregar-se de la defensa de la ciutat i apoderar-se dels ressorts del poder. Una de les primeres disposicions que prendrien seria la de no deixar sortir ningú de Barcelona.

(...)

Per fi decidim que la meva filla i jo anirem amb ells a casa de Rouret, on s'organitza la sortida -cap a Girona, sembla- i on es reuniran diverses persones de les que han de sortir. D'aquesta manera nosaltres podrem guiar el xofer del cotxe que vagi més tard a casa seva.

(...)

Un tros més avall remarco que, per culpa de les presses, no m'he endut un paquet que tenia preparat amb l'original, mecanografiat i tot, d'una obra gairebé acabada, que s'intitula Síntesi de la història de Catalunya.

(...)

Cinc minuts més de pujada, i som dalt de la Conreria. Sortim del cotxe, que se'n torna tan bon punt en traiem els bagatges.

(...)

Quan entrem pels carrers gironins comença a afluixar-se l'opressió del meu accés d'angor patriae. (...) Els carrers formiguegen de gent. A les cares es reflecteix el drama de cadascú.

Els darrers dies de la Catalunya republicana. 
Memòries sobre l'èxode català, 
Antoni Rovira i Virgili (Proa, 1999). 
Primera edició, Buenos Aires, 1940.
Ara reeditat per Acontravent, 
a través d'una campanya de mecenatge. 
Més informació, imatges i textos en aquest blog

24 de gener de 1939.

Avui, entre les dues i les tres de la tarda, les tropes han ocupat Vallirana. Ens cal una ben digna, ben soferta i ben justa expiació.

Dietari 1929-1959, 
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999.

24 de gener de 1939.

Franco ha ordenat avui com ha de ser l'entrada de les seves tropes a Barcelona. La ciutat ha de quedar aïllada en un moviment embolcallador per darrera el Tibidabo. Barcelona és una plaça cobejada i Franco no vol protagonismes dels seus generals, com va passar a Tarragona, entre Yagüe i Solchaga.

(...)

Al cap del dia, aquest és el balanç de places ocupades, a més a més de la capital del Bages [Manresa]: Martorell, Esparreguera, Santa Maria de Villalba, Sant Boi, Castellolí, Sant Fruitós de Bages, Collbató, Corbera de Llobregat, Vallirana, Viladecans, Gavà, Castelldefels, el Prat de Llobergat i Solsona, [entre d'altres].

(...)

A la capital catalana es viuen hores de desconcert. A la presó hi ha els dirigents del POUM, condemnats en el llarg procés del mes d'octubre. Si els hi deixen, tenen por que Franco els faci afusellar a tots, si és que abans no han entrat a la presó els comunistes.

(...)

El dirigent anarcosindicalista, Diego Abad de Santillán, fa uns dies, presentà un pla de defensa numantina de Barcelona, que significaria la destrucció de la ciutat. A Barcelona, hi queden grans magatzems d'explosius.

(...) 

A Figueres, ha començat el desallotjament de les famílies de militars que viuen al castell, per instal·lar-hi una part de l'aparell de l'Estat. La ciutat és un focus de gent, amb milers de refugiats de condició humil, i ministres, sots-secretaris i directors generals. 

(...)

A Barcelona i a Caldetes, on es van refugiar moltes representacions diplomàtiques, ja no queda ningú als consulats ni a les ambaixades. 

(...)

El senyor Zugazagoitia està acabant de complir l'encàrrec del president del Consell i selecciona els últims papers. És el seu darrer dia a la ciutat. (...) "No se oía, a pesar de la hora, la menor manifestación de vida". (...) A Barcelona, tots els locals públics són tancats. Aquesta nit s'hauria d'haver estrenat l'òpera Carmen al Liceu.

Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

24 de gener de 1939

A Carles Pi Sunyer

Girona, entre 24 i 27 de gener de 1939

Estimat Pi:

Som a Girona. En Pous i nosaltres us diem salut, gràcies i a reveure. Recordeu-vos, dins el possible, d'aquella resta de bagatge (un mundo pla i tres paquets de llibres), però sobretot dels companys de la Institució: Capdevila, Jordana, i els altres, com n'hem parlat amb en Pous i amb mi.

Una abraçada

C. Riba

Cartes de Carles Riba 
(II. 1939-1952)
(Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1991)

24 de gener de 1939.

A l'antevigília de la seva entrada [de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona], una veïna que jo mateix havia col·locat de mecanògrafa a la Institució de les Lletres, em pujà una targeta del Conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer, que en Francesc Trabal li havia donat per a mi. El meu amic Pi i Sunyer recomanava a l'ambaixador anglès que, si jo ho arribés a necessitar, em donés bon acolliment.
- I els meus companys de la Institució? -vaig preguntar a la veïna.
- Han sortit poc després del migdia, amb el bibliobús.
- Tots?
- Hi havia el senyor Trabal i el seu germà, i el senyor Oliver: tots tres amb la dona. I la mare dels germans Trabal, i la senyora Rodoreda i el senyor Jordana, amb la família. I el senyor Obiols, i el senyor Montanyà. Potser algú altre... Sí, el senyor Miquel Joseph, un de molt alt i prim que és de Cultura. M'han dit que gràcies a ell han aconseguit el bibliobús.
- No t'han dit on anaven?
- A Girona.
- Per anar a Girona han hagut de passar per la carretera de Mataró -va dir la meva dona. 
La carretera de Mataró quedava a un cop de pedra de casa.
D'acord amb l'ordre del metge jo feia llit. A aquella hora, a casa, hi havia la meva mare, la meva dona, els meus dos fills i la meva cunyada Clotilde. Alarmada per les notícies de la ràdio i, sobretot, pel que deia la gent, la meva cunyada havia decidit baixar de Montornès amb els nens. 
Em vaig llevar.
- On vas?
- Els meus companys han marxat. Tots. Ja ho has sentit. Per què hauria de quedar-me, jo?
Se'm fa difícil explicar aquesta mena d'escenes, però aquella encara va ser més difícil de viure.
- Vindrem amb tu -va dir la meva dona.
Volia dir ella i els nens. Al cap d'una estona de discussió i quan la meva dona ja havia separat la roba per a tots quatre, vam haver de renunciar a emportar-nos els nois. Era massa arriscat exposar-los a una aventura que podia resultar summament perillosa.
Tarda de bombardeigs. Tampoc a la nit no ens van donar treva. 
(...)
Em vaig tancar al lavago per rentar-me i afaitar-me. Jo era aquell que m'observava com si fos un mal record de mi mateix, sense saber de què era feta l'expressió dels meus ulls, i ignorant tot allò que hauria estat capaç de contestar-me en aquella hora. En obrir la porta vaig descobrir que la meva dona, junt amb la meva mare, sanglotaven en silenci. La mare em treia la cartera de la butxaca de l'americana i m'hi entaforava dos o tres bitllets de mil pessetes: bitllets "dels vells", d'unes sèries que havien assegurat que conservarien el seu valor al terme de la guerra.
- Emportem-nos-en les coses més indispensables -vaig dir a la meva dona-. Com a mínim haurem d'anar a peu fins a la Conselleria de Cultura.
- Deus voler dir a l'Ambaixada anglesa, oi?
- No. Tinc por que no s'hi càpiga. En canvi, a Cultura, de segur que hi trobarem algun cotxe, ni que sigui un camió, que ens portarà a Girona.
(...)
- Sortirem en ser fosc.
No sé de què parlàvem. La mare seia en un balancí, darrere els vidres del balcó, com si hagués quedat sola i vigilés per si ja ens descobria que tornàvem. No sabia què dir-li. Ni al pare, que es passejava neguitós i que de tant en tant m'estrenyia el braç com si volgués assegurar-se que encara no era fora o bé per donar-me coratge.
- No es veu ningú pel carrer -va dir el meu germà gran-. Em voleu creure? No espereu més tard.
Vaig arreplegar uns papers que tenia al calaix de la tauleta de nit: la traducció d'uns poemes.
- Què és? -em preguntà la meva dona.
- Res -vaig dir gairebé avergonyint-me'n. Tornaven a sonar les sirenes d'alarma. S'apagaren els llums. El meu germà obrí la porta del pis.
- Anem! -vaig dir a cau d'orella de la meva dona i la meva cunyada agafant-les pel braç.
- No ens tornarem a veure -murmurà la mare com si ho digués només per ella i sabés que no ens veuríem més.
- D'aquí a pocs dies ja serem a casa, tots -va dir la meva dona.
Era difícil i penós dir adéu als pares, al germà. Va ser un adéu profund, interminable.
Vam baixar a les fosques. El carrer era desert. Se sentien caure les bombes cap a la banda del port. 
- Anirem pels camps -vaig dir.
Els focus blancs dels antiaeris galopaven pel cel a l'encalç dels avions que s'allunyaven.
- Sortirem pel cantó de l'Estació del Nord i farem cap a la Ronda de Sant Pere.
Havíem acordat passar la nit a casa del meu cunyat Leopold que vivia al carrer de Consell de Cent i, l'endemà, a primera hora, acudir a la Conselleria de Cultura.

Memòries (1905-1940),
(L'Avenç, 2008)

dijous, 23 de gener del 2014

Dies 23 i 24 de gener del 1939.

A la tarda, viatge a Girona i Olot, acompanyat de Benet i Escofet. Escofet vindrà a Girona. 
Tot el dia ha estat de gran tragí organitzant el trasllat de Finances. Le snotíies que van venint del front són dolentes. M'informen per diferents conductes de l'estat de desmoralització dels soldats. A Cervelló saquegen cases, i es fa la detenció d'en Jaumet [el seu cosí Jaume Joan]. No sé exactament a on és el President. Malgrat rumors alarmants, Sbert i jo permaneixem a Barcelona, no ens posem al llit per tal de seguir els aconteixements. A les quatre de la matinada proposen a Dardalló i Mestres, que estan molt esverats i que volen marxar, que portin alguns documents a Olot. Accepten, però perquè es tenen d'esperar dues hores, marxen. Rdoríguez ha vingut aquesta nit i ens ha donat compte de la situació. Ha visitat Paulino i aquest no sabia res de les notícies. Junts han visitat Negrín, que també les ignorava. Sempre el mateix, fan la guerra amb la ploma, és a dir, continua l'època de l'engany dels comunistes, que per evitar que es conegui el seu fracàs, escamotegen la situació. Ha vingut també Bosch i Gimpera, tornant del seu viatge a Perpinyà.
S'ha convingut que Economia donarà camions, però és impossible lliurar-los, posen dificultats. A les set del matí vaig a Finances a recollir els papers. Aviso Melcior Font i Joan Alavedra. Fins a les deu no comencen a venir els camions dolents. El dia 22 a la nit tres camions de carrabiners havien vingut a buscr dotze tones de plata i joies. Faig a les dotze el trasllat de la família de Cervelló. S'ha organitzat una expedició composta per catorze camions i deu autos. No surto fins a les cinc de l atarda. Junt a Sbert vaig a Villa Clotilde a dinar: Pi i Sunyer ja és fora cap a Olot. Trobo familiars d'en Martí Feced, no tenen menjar. Junts seguim cap a Montsolís, estància del President, a on arribem a les onze de la nit del dimarts. Fa vint-i-quatre hores que no hem menjat ni dormit, arribem esgotats.

Crònica de la Guerra Civil a Catalunya. 
[Capítol de textos de Josep Tarradellas] 
(Edicions Dau).