Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dret a decidir. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dret a decidir. Mostrar tots els missatges

dijous, 20 de novembre del 2014

Van tard


La vigília de l'Onze de Setembre vaig viure una d'aquelles escenes que et deixen cara de ximple, com el porter que es fica un gol de rebot. Feien l'acte institucional de la Diada a la Llotja de Mar i per una de les portes, amb un petit cordó organitzat, anaven entrant els convidats. Havia corregut la brama que aquell dia el president del Barça, Josep Maria Bartomeu, diria alguna cosa sobre la posició del club davant el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, al qual ja s'havien sumat moltes altres entitats catalanes. Era el dia abans d'una altra massiva mobilització al carrer per demanar la independència del país. A la porta de la Llotja de Mar hi havia diversos periodistes d'esports. Jo hi era per cobrir l'acte polític, però avisada pels companys de L'Esportiu, estaria al cas del que digués Bartomeu. El personal de premsa del Parlament, més aqueferat que de costum, en saber que Bartomeu faria declaracions a l'entrada, va començar a organitzar els periodistes, tots a una banda, per evitar qualsevol embús. De cop algú va dir que Bartomeu venia per l'altre cantó i tots els periodistes cap a l'altre cantó. I aleshores, sí, va arribar Bartomeu i va passar, passar de llarg, i ja era dins. És quan se't queda la cara ximpleta.

Un mes després d'aquella escena, just el 10 d'octubre i just uns dies abans que el procés sobiranista passés a una nova pantalla, el Barça es va afegir al Pacte Nacional per al Dret a Decidir. Aquell dia algú, amb sorna, va dir que ara sí que es veia que no votaríem el 9-N. Una mica més i el Barça fa salat o fa un “qué mala suerte”, a l'estil d'aquell cantant caricaturitzat per Alfons Arús –José Vélez– que representaven com si portés mala sort al Madrid en les lligues de Tenerife. En el mes que va passar d'ençà de l'escena-cara-de-ximpleta, van ocórrer un munt de coses. Entre d'altres, diversos jugadors del Barça es van refermar a favor del dret a decidir, com ara Piqué, que encara és un futbolista actiu a la roja (i els maldecaps que li ha portat el posicionament!). I, en canvi, tot un club –més que un club, oi?– va passar un mes mirant cap a una altra banda. Resultat? El vell costum d'anar tard. És clar que aquest exercici ja el tenim una mica vist: es crea un foc perquè Pedro no s'entrena algun dia i el club, muts i a la gàbia; i com en els vells temps, ha de sortir l'entrenador a treure les castanyes del foc. Ara que el Barça ja ha entrat en campanya presidencial –si és que alguna vegada deixa d'estar-hi– m'han fet molta gràcia les informacions que assenyalen que Monchi, ara al Sevilla, seria el director esportiu de la candidatura d'Agustí Benedito. Si s'acaba produint, la maniobra té tot el sentit del temps: per què esperar dos o tres anys a fitxar un bon jugador que el Sevilla ha sabut ullar (Rakitic, Alves, Keita...) si pots fer-ho abans? No hem quedat que ara és l'hora? Doncs no pot ser que anem tard pels llocs.

(Article publicat al diari L'Esportiu el 20 d'octubre del 2014)

dimecres, 30 de gener del 2013

Febril


El meu amic audaç, en Debades, ha passat aquests dies apocat. Res de decepcions polítiques –encara no les entoma així– sinó una grip al galop que l'ha deixat clavat al llit. I enfebrat. I ha comprovat que la febre, a més de convertir-lo en una ànima en pena, destarota la paciència. S'acaben les giragonses i tot es mira de forma més directa, sense tantes manies, punyetes, excuses, vel·leïtats i eufemismes d'equilibrista. Per aquest motiu, la seva mirada cap a la declaració sobiranista no ha pogut ser d'una altra manera. I per això, des de la distància que donen unes dècimes de més, es pregunta com quedarà escrit el dia 23 de gener del 2013 en la història de Catalunya. Passades les dècades, com es miraran els diferents signes de vot davant una declaració, que, en principi, té un fort caràcter polític, de decantament, que no és debades? Tan senzill com dir: anem cap aquí. O no hi anem. O no ho acabo de veure clar, però deixem que hi vagin.

Doncs els néts que es mirin l'hemeroteca es trobaran un bloc del no engruixit per un partit de tradició catalanista que primer va dir que era federalista, que estava pel dret a decidir, després va dir que s'abstindria en tot allò referent al dret a decidir, i després, finalment, va votar contra el dret a decidir. I en trobaran cinc que no van votar, com la forma més àrdua de dissentir del seu partit. I en trobaran tres que van fer un “sí crític”, una nova modalitat de pur equilibrisme. Que tot s'encamini i arribi a alguna banda, si us plau, que si no tot això serà molt llarg i cansat d'explicar. La manifestació de l'11 de setembre, els moviments i clams ciutadans que n'han derivat, donen un missatge prou clar. Els partits segueixen sense saber o voler adaptar-s'hi. Perduts en estratègies llunyanes i antigues.

(Publicat el divendres 25 de gener del 2013 al diari El Punt Avui)