Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 23 de desembre de 1938. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 23 de desembre de 1938. Mostrar tots els missatges

dilluns, 23 de desembre del 2013

L'ESVORANC: DIETARI DE LA GUERRA I L'EXILI

Des d'avui 23 de desembre en aquest blog s'obre un esvoranc, que és l'enorme esvoranc que va significar per la història del país, per la història dels catalans, el final de la guerra i l'inici d'una profunda fosca, ara fa 75 anys: exili i repressió. El 23 de desembre de 1938 Franco comença l'ofensiva final contra Catalunya. L'1 d'abril de 1939 es dóna per acabada la guerra a tot l'Estat espanyol, quan fa setmanes que milers de catalans han travessat la frontera i poblen els penosos camps de concentració francesos.

Aquest Dietari de la guerra i l'exili pretén seguir el dia a dia d'aquest fragment colpidor de la història del país, que el marca profundament. I ho pretén ser recollint l'impacte precisament de l'avenç dels dies: resseguint els els esdeveniments que succeïen i, sobretot, donant veu als testimonis que han pres nota, han aixecat acta i han reflexionat sobre aquells fets. És, per tant, l'hora d'obrir el dietari per trobar fixat el fet i per trobar, també, l'atmosfera, la sensació de com era viscut en aquell precís instant, la mirada personal sobre aquell fet. Hi ha una àmplia bibliografia sobre aquest període, dispersa i diversa, que vaig pensar que calia aprofitar: per reivindicar-la, per donar-la a conèixer i per agafar de la mà aquells catalans -generacionalment, els meus  avis- i fer el camí plegats del que tot allò va significar. Aquí n'ofereixo fragments. Era materialment impossible d'executar la plena exhaustivitat.

Aquest dietari se sustenta, per tant, en les veus, el testimoni, la narració, la paraula. La premura del temps i la pròpia naturalesa de l'espai fa que hagi decidit obrir-lo en aquest mateix blog, obrint, per dir-ho així, aquell mateix efecte d'esvoranc que els últims dies de la Catalunya republicana signifiquen per a milers de catalans. Les veus són d'allò més diverses i variades. El que ara en diem plurals. Aquesta és la riquesa. Que cadascú s'hi entretengui tant com vulgui. 

Entremig, el lector hi trobarà perles de la literatura catalana, testimonis impactants, veus carregades de dignitat en unes hores terribles. Relats que no han acabat d'ocupar el lloc que els correspondria en la nostra literatura. Aquest és l'altre gran motor que han engegat aquest dietari: fer aflorar tota una immensa literatura catalana al voltant de l'experiència tortuosa de la guerra i l'exili. Unes peces úniques, sovint escrites en unes condicions terriblement més adverses, que naixien de la necesssitat d'evitar l'oblit, l'esborrament, l'anihilació que perseguia el règim feixista de Franco.

Al capdavall, sense grans filigranes tècniques perquè la voluntat és emmarcar i ressaltar la força d'aquesta narrativa, aquest Dietari de la guerra i l'exili vol recollir la importància i vàlua d'una gran literatura de l'èxode. El nostre èxode. I que aquesta sigui una lleixa més de la literatura catalana que permeti a qualsevol ciutadà que busqui els noms, per exemple, de Bladé i Desumvila, Rovira i Virgili, Joan Sales, Agustí Bartra o Carles Riba, per dir-ne només uns pocs, que els pugui trobar a Internet i en pugui llegir alguns dels seus textos. 

La feina és ingent, però per sobre de tot, l'objectiu és fer trobable i visible uns grans autors travessats per aquesta experiència traumàtica. Per donar valor a la paraula en molts comptades ocasions el blog se serveix de res més que no sigui l'experiència escrita i els links que la completen. Algunes altres hi ha cartells i vídeos. Auster? Potser sí. Però necessari per acarar-se a aquests fragments amb tota la força que aquests ofereixen. Cal recuperar, també amb tota normalitat, una literatura que per diferents motius ens ha estat furtada. Part d'aquests llibres ara només es troben en comptades biblioteques.

De testimonis n'hi ha de moltes menes i formats narratius (més de caràcter humà o bé periodístics, narratius, historiogràfics, reflexius...), però tots aporten punts de vista i perspectives d'allò mateix. Un mateix dia pot tenir diferents testimonis d'aquell mateix instant. Sigui com sigui, vaig trobar que no hi havia fórmula que escaigués més al format de dietari que un blog, que ja té per gènesi oferir el pas dels fulls del calendari: cada matí pots saber exactament, a partir dels diversos testimonis escrits existents, què ocorria al front de guerra, a Barcelona, a la rereguarda que passa gana i passa por i per motius dispars vol que s'acabi el conflicte, a l'inici del camí de l'exili, a la frontera, als precaris hospitals de campanya, a la primera trepitjada d'un camp de concentració... Cada dia els posts continguts en aquelles 24 hores han estat penjats i difosos al matí, via les xarxes socials. Cada dia el lector ha pogut llegir què passava aquell dia fa 75 anys, explicat per aquells que ho van viure (o, com en el cas de Josep Pernau, per als que ho han inventariat).

He intentat que la recerca i navegació pel Dietari de la guerra i l'exili fossin d'allò més fàcils i naturals. O bé per un mot clau que ofereix totes les entrades (Dietari de la guerra i l'exili i 75 anys del final de la guerra); o bé per dia; o bé per noms, tant si són autors de "post" (d'entrades de dietari) com si són citats per d'altres en el seu text.

En la meva trajectòria com a periodista he fet diversos treballs dedicats a la recuperació de la memòria històrica i de la literatura de preguerra. Aquest és un treball en profunditat, a partir de la consulta d'una vasta bibliografia, per posar a l'abast de tothom, d'una manera àgil i propera, tot un interessant volum d'informació, obert a -i necessitat de- molts més treballs complementaris (com comento en les conclusions finals que em vaig sentir empesa a escriure: són tres posts, un, dos i tres). 

Passat el 3 d'abril (a El per què del dietari explico les raons d'acabar el dietari aquest dia) i les conclusions, l'esvoranc es tanca i el dietari torna a l'ús habitual, de recull, sobretot, d'articles propis de premsa i notes d'agenda. L'esvoranc es tanca, però em pregunto què se'n fa de la ferida: el dietari segueix ben visible i navegable, llegidor per a qualsevol persona que es faci preguntes i en vulgui saber una mica més sobre el tema, sigui quin sigui el motiu o el nom que l'hi porti. Fins ara no existia específicament cap plataforma d'aquesta envergadura, volum i detall per explicar de forma memorialística el període del final de la guerra i l'inici de l'exili català.

He anat penjant aquest dietari per cada full, per cada dia. Ara que el període ja és complet, aquí deixo un índex d'aquest dietari. Ho faig per aquesta doble via que comentava que permet trobar les entrades (autors i dates): per facilitar la recerca d'aquests més de 100 dies cabdals i els més de 30 testimonis que ens narren "en directe" l'ensorrada de tot un món.

Índex per autors:


Índex per dies:
23 de desembre de 1938
24 de desembre de 1938
25 de desembre de 1938
26 de desembre de 1938
27 de desembre de 1938
28 de desembre de 1938
29 de desembre de 1938
30 de desembre de 1938
31 de desembre de 1938
1 de gener de 1939
2 de gener de 1939
3 de gener de 1939
4 de gener de 1939
5 de gener de 1939
6 de gener de 1939
7 de gener de 1939
8 de gener de 1939
9 de gener de 1939
10 de gener de 1939
11 de gener de 1939
12 de gener de 1939
13 de gener de 1939
14 de gener de 1939
15 de gener de 1939
16 de gener de 1939
17 de gener de 1939
18 de gener de 1939
19 de gener de 1939
20 de gener de 1939
21 de gener de 1939
22 de gener de 1939
23 de gener de 1939
24 de gener de 1939
25 de gener de 1939
26 de gener de 1939
27 de gener de 1939
28 de gener de 1939
29 de gener de 1939
30 de gener de 1939
31 de gener de 1939
1 de febrer de 1939
2 de febrer de 1939
3 de febrer de 1939
4 de febrer de 1939
5 de febrer de 1939
6 de febrer de 1939
7 de febrer de 1939
8 de febrer de 1939
9 de febrer de 1939
10 de febrer de 1939
11 de febrer de 1939
12 de febrer de 1939
13 de febrer de 1939
14 de febrer de 1939
15 de febrer de 1939
16 de febrer de 1939
17 de febrer de 1939
18 de febrer de 1939
19 de febrer de 1939
20 de febrer de 1939
21 de febrer de 1939
22 de febrer de 1939
23 de febrer de 1939
24 de febrer de 1939
25 de febrer de 1939
26 de febrer de 1939
27 de febrer de 1939
28 de febrer de 1939
1 de març de 1939
2 de març de 1939
3 de març de 1939
4 de març de 1939
5 de març de 1939
6 de març de 1939
7 de març de 1939
8 de març de 1939
9 de març de 1939
10 de març de 1939
11 de març de 1939
12 de març de 1939
13 de març de 1939
14 de març de 1939
15 de març de 1939
16 de març de 1939
17 de març de 1939
18 de març de 1939
19 de març de 1939
20 de març de 1939
21 de març de 1939
22 de març de 1939
23 de març de 1939
24 de març de 1939
25 de març de 1939
26 de març de 1939
27 de març de 1939
28 de març de 1939
29 de març de 1939
30 de març de 1939
1 d'abril de 1939
2 d'abril de 1939
3 d'abril de 1939.

Divendres, 23 de desembre de 1938.

Avui a Barcelona la vida no serà gaire diferent de la de les jornades anteriors. El president de la República, don Manuel Azaña, que viu gairebé enclaustrat a la finca de La Barata, a Matadepera, al costat de Terrassa, vindrà a Barcelona per assistir al concert de l'Orquestra Nacional al Liceu, dirigida pel mestre Pérez Casas, que interpretarà obres de Debussy, Schubert i Weber. També hi haurà un ball amb orquestrina, en honor dels combatents. 
La lectura dels diaris no afegeix nous motius d'inquietud a una població que porta 30 mesos d'ensurts, afamada, i que està sofrint ara freqüents bombardejos. Escassament és notícia l'afusellament  de cinc atracadors a Montjuïc, quan se n'han vist tantes, de morts. La Generalitat ha recuperat el control de l'Ateneu Barcelonès, que acaba d'escollir junta directiva: president, don Josep Andreu i Abelló, i don Pompeu Fabra, vicepresident. Per demà, s'anuncien unes proves hípiques al Polo, patrocinades pels presidents de Catalunya i Euskadi, senyors Companys i Aguirre.
(...)
Sobre la guerra, amb el front a menys de 200 km. de Barcelona, cap novetat digna de mencionar, segons resen els comunicats, que a primeres hores d'avui, divendres, es poden llegir als diaris.
(...)
Durant tres hores, les bombes i els impactes de l'artilleria cauen sobre les posicions republicanes. "A las 12,20 minutos -escriurà Líster, cap del V Cos d'Exèrcit de l'Ebre-, la división italiana Littorio pasa al ataque en la cabeza de puente de Serós. Los combatientes de la 179 brigada no resisten al ataque y comienzan a retroceder hacia Maials i Llardecans".
(...)
Per als ciutadans del carrer, per als qui temen l'entrada de les tropes franquistes, per als qui desitgen secretament que arribin i per als qui anhelen que la guerra s'acabi d'una vegada, que són majoria, la guanyi qui la guanyi, el 23 de desembre és un dia com qualsevol altre dels anteriors, amb les mateixes privacions i les mateixes pors." 


Diari de la caiguda de Catalunya, 
Josep Pernau (Edicions B, 1989). 
(Un relat periodístic dels últims 49 dies 
de la Catalunya republicana.) 

Barcelona, 23 de desembre de 1938.

Estava una mica neguitós i de molt mal humor. La preparació de les classes em pren massa temps: són, ara com ara, temes que no pertanyen a la meva especialitat. Avui era Grècia. Però, en acabar la classe, tot el mal humor havia desaparegut. M'ha sortit una lliçó tan suggestiva, veia en l'expressió dels deixebles tant d'interès, tanta complaença, que haig de tornar a pensar:
- Qui sap si això és el millor que puc fer.
No hi ha dia que no s'inscrigui algun oient a la classe, malgrat que han de pagar matrícula. I molts -o moltes, millor dit- són castellanes.
Tarda a la Bonanova. Record d'un passatge de C.A. Jordana. 
Nit. Acabo d'escoltar el comunicat de guerra. Quan han dit: "Frente del Este", he pensat: "Ja hi som". I, en efecte, han prosseguit:
- En la jornada d'avui l'enemic ha iniciat la seva anunciada ofensiva contra els fronts de Catalunya.


Al llarg de la meva vida, 
Ferran Soldevila 
(Edicions 62, 1970)

L'ofensiva contra Catalunya

El 23 de desembre començà l'ofensiva enemiga. Des del primer moment tots els signes feien creure que deuria ésser la darrera. La decisiva. Com fer-se cap il·lusió? Catalunya no comptava amb forces per a defensar-se. I aquesta convicció duia, com una glopada amarga, un complex de tristesa, de ràbia, de descoratjament. Era injust, era revoltant, però era així. Ja no hi havia res a fer. Esforçar-se tan sols que el darrer acte d'aquell drama tingués la dignitat d'una noble tragèdia. El desenllaç, coratjosament acceptat, d'una lluita contra la sort adversa i un destí hostil.
En els darrers mesos els franquistes havien preparat l'ofensiva, sabent el valor que podia tenir i comptant amb els recursos, amb homes i armament, per a assegurar-se que reeixís. Si pogueren fer-ho fou perquè la complicitat vergonyant de les democràcies els va permetre muntar-la de manera que les tropes republicanes no estiguessin en condicions de resistir l'envestida. A base de concessions de caràcter econòmic, sobretot mineres, Franco aconseguí d'Alemanya una impressionant acumulació de ginys de guerra. Els autors que han estudiat desapassionadament aquell tombant històric convenen a afirmar que fou l'aclaparadora superioritat en material bèl·lic la que decidí des del començament la sort de la batalla i, amb ells, la de la guerra. I això sota els ulls indolentment endormiscats dels qui es vanaven de neutrals del Comitè de No-Intervenció. Per altra banda, mentre les Brigades Internacionals sortien de la zona republicana, anaven arrenglerant-se al front enemic, i cada cop més nombroses i potents, les divisions motoritzades italianes.
Per a llançar l'ofensiva, Franco havia acumulat al llarg del front, des dels Pirineus al Mediterrani, les millors divisions del seu exèrcit, que sumaven 300.000 homes, amb prop de 600 canons d'artilleria ràpida i pesada, unitats de tancs, una reserva de municions pràcticament inesgotable i una superioritat d'aviació que hauria de permetre als atacants fer-se tot seguit amos dels cels. La batalla per Catalunya anava a lliurar-se en condicions tan desiguals que des de l'inici era de preveure'n el desventurat desenllaç.
(...)
Si aquesta (Catalunya) caigué, fou per culpa de la concepció estratègica amb què les autoritats polítiques i militars republicanes portaren la guerra, atraient sobre el nostre front, amb les escomeses de Terol i de l'Ebre, la màxima i preponderant proporció de les forces enemigues i sense poder comptar en les hores decisives ni amb homes ni amb material amb què defensar-la.


La guerra 1936-1939. Memòries, 
(Editorial Pòrtic, 1986)

23 de desembre de 1938.

Al matí, quan obro la finestra, veig tots els arbres gebrats, com uns ametllers de florida grisa i trista. Quin fred! Els vidres eren ben glaçats, amb un entrellaçament de delicades fulles de pàmpol, de palmera. Em cal rascar el vidre per a veure-m'hi. Poso el termòmetre a la finestra meva, que dóna al Nord: estem a 5 graus i mig sota zero. Escric unes cartes i vaig al poble. Baixant sento un bombardeig seguit, seguit -seguit com mai en tota la guerra!- cap a la banda de Lleida. Tornant, contemplo les meravelloses fantasmagories del gel al dipòsit de les aigües del poble. Els caramells formen tapirs, cigonyes irreals, simulen deserts de blocs hiperboris. Entre el vidre transparent o opac es veuen les herbes ben verdes, com unes meravelloses venes de paitida.
Camí amunt, continua el bruel terrible, ininterromput, de la guerra. Tothom creu que ha començat una gran ofensiva. Nadal de foc i sang. Déu meu! Ahir, els nens cantaven cançons populars vora el pessebre; la Sinda, la cuinera gallega, hi intervenia amb tonades nòrdiques, alegrades amb la pandereta. Però tot plegat tenia una alegria trista, trista. Tercer Nadal de guerra. Els avets negres -els astròlegs fantàstics d'Apollinaire- vetllaven entre la neu del Matagalls. Els veia entre la xarxa de la noguera nua. El fum de l'estufa s'alçava, tot lent.



El vel de maia. 
Dietari de la guerra civil (1936-1939), 
Marià Manent 
(Edicions Destino, 1974)
Escrit des de Viladrau.