Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espai Garum. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espai Garum. Mostrar tots els missatges

dimecres, 25 d’agost del 2010

Barrinant

L’altre dia, en l’excel·lent documental sobre la memòria fotogràfica i el llegat Centelles que va emetre TV3, hi vaig sentir una declaració per posar la pell de gallina. La deia un fill del venerable fotògraf Oriol Maspons. Venia a dir, el fill, que, arribat el moment, vendrien l’arxiu fotogràfic del seu pare a qui fes la millor oferta, econòmica, és clar. Legítim? Sí, possiblement sí. Ara, hi afegia un apunt revelador: afirmava que no estarien per “nacionalismes”, que “el nacionalisme està molt bé per anar a veure el Barça, però que no ens dóna de menjar”. Aquests dies mig tristos, de barrinar idees inconnexes davant la pedregada de fets diversos sobre el país, la cultura i el dia a dia de ciutadà petit, el fill del fotògraf Maspons em dóna –sense premeditació– la clau per connectar-les.
Aquest senyor potser mai anirà a veure ni una sola exposició de la sala més petita del món. Aquest senyor potser no anirà a la manifestació d’aquest dissabte per reclamar dignitat, respecte i llibertat com a nació. Aquest senyor, si hagués nascut a França o a Alemanya, segurament ningú entendria que digués que volgués vendre l’arxiu fotogràfic del seu pare a Botswana, posem per cas, perquè és qui li’n dóna més diners. Ningú entendria que un arxiu íntimament lligat al batec de França o Alemanya, per seguir el cas hipotètic, se n’anés a Botswana.
En semblar no ser d’enlloc, aquest senyor no anirà mai a la sala d'exposicions més petita del món, a l’Espai Garum de Lliçà d’Amunt, a veure quin petit regal ens ofereix l’intrèpid Màrius Gómez –també fotògraf– en aquest antic caixer reconvertit en aparador artístic. Si hi van algun diumenge d’inauguració -aquest mateix diumenge obren una mostra d’art cinètic oriental contemporani-, Màrius Gómez els explicarà les interioritats de la sala, els revelarà com és que tenen tants de visitants, l’autor que exposa els farà cinc cèntims de la peça i compartiran galetes, vi dolç, inquietuds, companyonia i un tros també del país que va fent, que no s’atura, que estira i estira mica en mica, que barrina i es connecta. Tot malgrat els determinats fills dels seus pares i les sentències ofensives que ens recorden que aquest no és, encara, un país normal.

(Publicat al diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el 9 de juliol de 2010)