Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Oros són trumfos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Oros són trumfos. Mostrar tots els missatges

dimarts, 9 d’abril del 2013

Carn d'olla de botox

Qualsevol persona o cosa que hagi tocat o ensumat Método 3 ara és motiu d’ofensa, d’escarafalls. Crit al cel i vés inflant la pilota: l’afer d’aquesta agència de detectius s’ha convertit en una gran pilota per fer escudella de quincalla, un aiguabarreig indigest que ja no se sap on va començar. Han sortit una gran quantitat de notícies sobre Método 3, i quina és l’única que reposa als jutjats? Una conversa l’interès de la qual s’ha inflat com es deu inflar el botox, una conversa entre l’ex d’un fill del president Pujol –que no està en política, ni l’ex ni l’hereu– i Alícia Sánchez–Camacho, la presidenta del PP català (podria passar per oxímoron). El ciutadà normal –posem que existeix el ciutadà i el normal– em sembla que fa temps que ha perdut el fil de la història: tot el que ha anat sortint és tan sòrdid i rocambolesc que resulta difícil comprendre la velocitat d’aquesta bola de merda llançada pel pedregar. Qualsevol indici d’espionatge –encara que no sigui espionatge– provoca un mantra de planys públics. I em sembla que tot té una mica de farsa: quan vas a una botiga d’espies, t’adones que l’espionatge quotidià i personal és d’allò més natural. La gent compra ginys per investigar el del costat i les botigues d’espies no només existeixen sinó que rutllen. No sento cap crit al cel. Tant en política com al carrer, sobra carn d’olla embotornada de botox i establerta al cap.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 5 a l'11 d'abril del 2013)

dilluns, 18 de març del 2013

Un rastre per flairar

Al llibre Barcelona de nit Sebastià Gasch té un article sobre el carrer de les Tàpies dels anys trenta. “Fins fa poc, el carrer de les Tàpies era un dels indrets més dramàtics de Barcelona”, diu, per començar. Hi havia “bordells al·lucinants”, “cases de gomes amb instruments de plaer que semblaven instruments de tortura”, “olors abominables”... Però tot agafa un altre aire amb l’obertura d’un nou cabaret, "Barcelona de Noche". Avui aquest carrer ja no és el corredor “estret” que descrivia Gasch, després que la gran reforma interior del Raval, als anys noranta, va tirar a terra pisos en pro de guanyar espai públic. Al carrer de les Tàpies ara hi ha la redacció a Barcelona d’El Punt Avui, la seu del Consell Comarcal del Barcelonès i del grup Regesa, pisos nous... al capdamunt, el Conservatori del Liceu. Jo, que hi vinc cada dia, quasi em ruboritzo en comprovar que no hi ha el més mínim rastre de tot allò que es pugui flairar. No és falsa nostàlgia (admetem-ho, arrencaríem a córrer) sinó saber que va existir. Ha quedat amagat perquè no feia fi, a la barcelonina manera? O és la desídia habitual? Intueixo que una connexió amb què i amb qui ha caminat abans aquells carrers, locals i nits obre i molt els camins d’avui. És una sensació. Al número 23 de Robadors cada dimarts al vespre hi programen goliards tecs d’espectacles xocants. Hi poden caure i brindar per en Gasch. Segur que quedaria encantat.


(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 8 al 14 de març del 2013)

diumenge, 17 de març del 2013

Al bar de l'estació


Al bar de l’estació tenen la televisió posada. Crec que és TVE, que comença l’informatiu amb les dades de l’atur a l’Estat espanyol, que s’acaben de saber. La presentadora pronuncia emfàticament la xifra propera als cinc milions de persones. El bar de l’estació de poble, ple d’usuaris que s’arreceren del fred, esclata en un «oh» col·lectiu que vol dir moltes coses, que té diversos matisos: esglai, estupor, indignació, perplexitat... La imatge és simptomàtica. A aquella hora (nou del matí), entre els qui esperen el tren, hi deu haver una mica de tot: qui encara va a treballar, qui va a estudiar, d’altres potser han de fer un encàrrec, qui sap, a cal metge, a casa d’un familiar, a les oficines de l’atur... Però tots tenen, poc o molt, una incertesa compartida. Un clima que s’escola per totes les escletxes, sense cap horitzó definit. De fet, sense horitzó. En una atmosfera on s’han esborrat els límits de quan va començar tota aquesta davallada –econòmica, política, social...– i també de l’evolució que ha de tenir, sembla que tot empeny a un ple present, a no mirar més enllà. Sense més. Però si per un moment alcem la vista i assagem una projecció –exercici impossible– per d’aquí a 10, 20 o 30 anys, què deurem explicar d’aquests temps d’avui? Què en quedarà de tot això? L’escena d’aquell matí al bar de l’estació serà una anècdota? O una il·lustració tenebrosa del que encara va venir?


(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 8 al 14 de febrer del 2013)

dissabte, 16 de març del 2013

Problemes matemàtics


L'any nou porta una carretada de percentatges. Tant si indiquen puges com baixes, no n’hi sol haver gaires de bons. Un grup del percentatge enfoca amb llums de neó lletjos els augments generalitzats de preus: dels trens, del metro, de l’aigua, del Bicing (un xic), de la llum, el gas, els peatges, la benzina... Hi ha alguna cosa que se’n salvi? Els túnels del Cadí s’han abaixat un 7%, així que si es volen donar el gust d’aprofitar un descompte, ja ho saben. A la majoria de cases és temps de fer quadrar problemes matemàtics: equacions on la x ni és cosa clara ni acaba de desvelar-se. Això si no són operacions d’àlgebra mai vistes. Hi ha una afirmació que es repeteix sovint per mirar d’aclarir aquesta mena de matemàtica caòtica: «Són faves comptades». I tant! Si el sac de percentatges a l’alça es posa al costat de l’altre sac (a la baixa), es produeix un grinyol imperfecte que els deixa foradats tots dos. I tot seguit algú recorda aquella frase de Josep Pla: «Any nou, vida la de sempre.» I tot seguit, aquest clam escèptic que dóna títol a un capítol de Les hores rep una postil·la-clatellot que encara ressona: «Ja serà prou que puguem anar tirant.» Un informe internacional del desembre deia, entre d’altres coses, que l’educació a l’Estat suspèn en matemàtiques. I ja saben quines són les prioritats de la nova llei d’Educació del govern espanyol, oi? Tot són grans auguris i romanços. 

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana de l'11 al 17 de gener del 2013)

divendres, 21 de desembre del 2012

Vides posades a assecar



Fa poc he acabat de llegir Vides seques, del brasiler Graciliano Ramos (1892-1952). Publicat per Adesiara fa un parell d’anys, el llibre –una delícia de traducció, com és costum a la casa– relata la història del mulato Fabiano i la seva família. Viuen en la misèria i la sequera els porta al llindar de la mort. Són víctimes tant dels abusos dels poderosos com de l’educació a la qual no han pogut accedir: els manquen paraules amb què reaccionar davant les adversitats, ordenar els sentiments i motius contradictoris, el rumb que han de prendre...Relats per aprendre a revoltar-se. La situació pot semblar remota, perduda en algun ermot rural del nord-est del Brasil. Però la cruesa de la nafra que ensenya Ramos m’ha fet pensar en tota la gent atrapada per aquesta crisi. Hi ha una distància abismal de postmodernitat urbana, però la pols per mastegar sembla la mateixa. Fins i tot la gossa espellifada viu atrapada. L’obra m’ha fet pensar també en ancestres rurals de tall més o menys primitiu, que, com Fabiano, desconeixien les paraules per posar nom a tot allò que els encenia. Ara segueixen mancant paraules i un ordre entre elles, una coherència en el revolutum informatiu i amb comptagotes. La intoxicació és la nova pols del camí. No fa gaire, una parella d’amics meus ha marxat cap al Brasil a buscar-se la vida. Es fa difícil de dir amb exactitud, però quasi sembla una ironia resseca.


(Imatge de l'adaptació cinematogràfica que es va fer de Vides seques)

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 14 al 20 de desembre del 2012)

dimarts, 4 de desembre del 2012

Els immoralistes

Fa anys vaig llegir L’immoraliste d’André Gide. Fos perquè el meu francès atrotinat caminava a cegues, fos perquè la seva trama em va agafar desprevinguda, o fos perquè havia de ser, l’obra em va impactar. Després he sabut, però, que l’impacte va durar sols uns moments. El títol m’ha vingut al cap molts cops per aplicar-lo a multitud d’escenes que la crisi ha fet quotidianes: totes les històries de desnonats després d’una vida sencera o de mitja, tant és, pagant una hipoteca perquè, al final, el banc salvat els deixi sense ni un ral ni un sostre; les històries de famílies que sobreviuen com poden sols gràcies a la pensió de l’avi, o ni això, perquè tots han quedat a l’atur i sense prestacions; les històries d’usurers medievals a qui la crisi amb prou feines afecta o només esquitxa per rebaixar-los un xic els seus guanys. Tots aquests relats que s’obren pas dramàticament i per als quals els discursos i les respostes com a societat resulten antigalles ortopèdiques em vénen al cap en pronunciar l’immoraliste. He recuperat la trama de la novel·la de Gide i m’he adonat que queda en calderilla al costat de la colla d’immoralistes i d’immoralitats que avui li declaren competència deslleial. Segur que Gide, ideador de tantes coses surrealistes i sorprenents, no haguera pensat mai que apareixerien exemples a manta que el superarien i li farien llengots d’aquesta manera tan descarnada.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 16 al 22 de novembre del 2012)

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Carrers secrets i badalls


El poeta barceloní José María Fonollosa té un llibre que es diu Ciudad del hombre: Barcelona. També en té un altre, Ciudad del hombre: New York. En els dos, aquest «poeta secret» –com l’anomena el prologuista del recull barceloní, José Ángel Cilleruelo– els títols dels poemes agafen aleatòriament els noms dels carrers d’aquestes dues ciutats. Fonollosa (1922–1991) va passar l’adolescència al barri del Poble Sec de Barcelona. També va viure 10 anys a Cuba. Perifèric, transgressor, tantsemenfotista, marginal, diria que no ha abandonat del tot la condició «secreta». És curiós que un home d’aquests trets esculli la trama de la ciutat d’itinerari –arbitrari– del seu mapa poètic. En llegir Ciudad del hombre: Barcelona, és inevitable pensar si t’uneix alguna cosa als carrers dels títols. Un, el carrer de Vila i Vilà, no l’havia sentit mai fins que l’altre dia vaig anar a un concert a l’Apolo. Uns versos d’aquest poema fan: «la tierra es un bostezo de sí misma / deambulando por su solar sistema». Vaig preguntar a twitter a qui li sonava el carrer Vila i Vilà: algú hi situava un bar de cerveses a un euro, una altra una arrosseria, un institut proper o senzillament que és darrere el Molino. Com si gravitessin al voltant mateix d’aquests versos, les respostes revelaven que cadascú, com el Fonollosa adolescent, hi devia haver trepitjat vida, que es ben bé algun mínim pretext per allunyar-se del «badall».

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 19 al 25 d'octubre del 2012)

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Cosmopolita, que fa fi





La ja expresidenta de la Comunitat de Madrid la va etzibar, com ja és habitual en ella: potser Adelson havia triat Madrid per posar-hi l’Eurovegas perquè era «més oberta i cosmopolita» que Barcelona, va afirmar. I, de cop, em va venir al cap que a la senyora Aguirre li faria una mica bé llegir El gos cosmopolita i dos espècimens més, d’en Raül Garrigasait (Acontravent). Això del cosmopolitisme s’ha convertit en una cursa sense fi, de tant fi com fa dir que jo sóc més cosmopolita que tu. Saben que Jacint Verdaguer es va presentar a recollir els Jocs Florals, a Barcelona, el 1880, amb barretina i espardenyes de beta, en un acte de modernitat incommensurable? A Catalunya la preocupació per no semblar de poble –dit amb tot el sentit pejoratiu– sempre ha estat elevadíssima. D’aquí vénen algunes confusions que han acabat buidant de sentit el terme. Més enllà de l’esquizofrènia tan nostrada i nostra, crida l’atenció que un personatge com ara Aguirre faci bandera del cosmopolitisme. No és que sigui un exercici de prestidigitació semàntica, sinó més aviat de cinisme pel broc gros, que ja no ve d’aquí. Aguirre capitaneja una altra mena de cursa, que té a veure ben poc amb l’esperit obert d’altres compatriotes seus de Madrid, com ara l’exalcalde Enrique Tierno Galván, l’arxiu del qual està instal·lat a Barcelona: és la competició per veure qui la diu més grossa. Una altra cursa sense fi.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 21 al 27 de setembre del 2012)

dimecres, 5 de setembre del 2012

Gebre i sol


L'estiu és temps en què els extrems es posen a assolellar. Les temperatures ultraelevades d’uns quants dies després queden esbandides per uns ruixats i vents sobtats, que cada any apareixen amb la virtut singular de sorprendre’ns. L’altre dia a la masia de can Draper de l’Ametlla del Vallès hi va actuar la virtuosa orquestra de cambra I Musici di Vivaldi. Sense falsa modèstia, admeto que fins llavors no coneixia de res les peces de Vivaldi, més enllà de la cantarella arquetípica. Em va cridar l’atenció que a l’estació de l’estiu hi barregessin la calma caldosa amb el remolí ventós; una estampa musical d’extrems posats a tocar. 
Aquests dies llegeixo Gebre i sol (Quaderns Crema), una antologia de poemes del nord-americà Robert Frost. «Uns diuen que aquest món finirà amb foc, / d’altres amb gel». El crític Sam Abrams explica en el pròleg el contrast entre la percepció inicial de la poesia de Frost –bonhomiosa– i la posterior, més tumultuosa. Un altre joc d’oposats. «Però si hagués de morir dues vegades, / crec que conec prou l’odi per dir / que, per destruir / el gel també / seria esplèndid / i ho faria bé», conclou Frost. Ara habitem una època que sembla especialment donada als extrems. Però, relatives i desenfocades com són les coses, potser tothom ha viscut algun moment a la seva època veient extrems pertot arreu i palpant-los no tant lluny els uns dels altres.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 24 al 30 d'agost del 2012)

dimecres, 29 d’agost del 2012

Mirada àmplia



El premi europeu Virgile 2012 «recompensa un poeta o escriptor» reconegut dins l’àmbit de la francofonia, l’obra del qual «és reconeguda a Europa». Ara l’acaba de rebre el poeta lleidatà Jaume Pont (1947) per una antologia de la seva obra publicada en francès i per una trajectòria que, com deia David Castillo a El Punt Avui, és de «mirada àmplia». «Jaume Pont dóna prestigi a la poesia catalana, depassa totes les fronteres i li dóna prestigi mundial», va afirmar, en l’acte d’entrega d’aquest guardó, Àngels Santa, consellera del Cénacle Européen Francophone, l’entitat que l’atorga. El poeta lleidatà va recitar al Festival Primavera Poètica de la Garriga l’any passat, acompanyat de Pere Pena. La copa de després del recital va ser d’allò més agradable. Vam parlar de poesia, formes, autors, tradicions, futbol (tots dos van treure a relluir els ídols futbolístics de Ponent) i, com si res, Pont feia aflorar el mestratge, coneixement i gruix poètic que un premi com aquest ara admet sense reserves. Una cosa que aquí costa bastant de fer. Diria que en un cert moment vaig expressar alguns dubtes sobre les dificultats de relació dels joves amb la generació dels 70, de la qual és un dels grans. De fet, també representa la millor poesia catalana dels 70 cap aquí. Passada aquella nit, vaig veure clar que aquests hipotètics dubtes eren ridículs al costat d’un savi de la literatura.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 27 de juliol al 2 d'agost del 2012)

* Jaume Pont i Pere Pena, en el recital que van fer a la Fundació Maurí de la Garriga, dins l'edició de l'any passat de la Primavera Poètica 

dilluns, 27 d’agost del 2012

Un món encantador




Instagram és una aplicació per als mòbils Iphone i Android que té la capacitat de transformar qualsevol imatge en bonica, fins i tot encisadora. Una mica de canvis de filtres, jocs de colors, ambient, caires, tons, i la realitat retratada i escampada per la mateixa aplicació que fa de plataforma social esdevé un encant. Si poguéssim captar la cara de la prima de risc passada pel sedàs d’Instagram fins i tot ens semblaria atractiva. És curiós aquest mecanisme d’embellir les coses, per lletges, desagradables o deformes que sapiguem que són. La novel·la Un món feliç, d’Aldous Huxley, és una utopia inversa per criticar el present. El seu títol m’ha fet pensar en el món feliç d’Instagram i en la pretensió d’aquesta plataforma, que és just la contrària de l’obra d’Huxley. També és veritat que si Instagram servís per enlletgir, el seu èxit social seria de difícil albirar.

L’Agència Catalana de Turisme ha convidat onze instagramers de diferents països i amb milers de seguidors perquè visitin Catalunya i l’ensenyin al món. El mecanisme conté una trampa particular: ensenyaran unes estampes de Catalunya –que en té un grapat de boniques per naturalesa– falsejades, carregades d’estètica Instagram que les allunya de la realitat però que, paradoxalment, agradaran. Potser és la mateixa trampa, amb tots els seus efectes especials, que ens desenfoca una certa realitat.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 29 de juny al 5 de juliol del 2012)

divendres, 24 d’agost del 2012

Passejades per Chicago



Els màrtirs de Chicago és el nom que es va donar a un grup de dirigents anarquistes executats erròniament per una bomba que no van llançar ells. És més sabuda encara la fama de Chicago com a cova de gàngsters. Fa un parell de setmanes, el lliure atzur va voler que a Chicago hi hagués una cimera de l’OTAN, una cimera del G-8 i una cimera entre Merkel i Rajoy, si se li pot dir així al passeig en vaixell que van fer els dos presidents, per analitzar, diuen, la situació i les mesures econòmiques. Ja, sí. Les fotografies que van reproduir l’endemà els diaris mostraven la parella en una travessa sota el sol, presumptament agradable. Al president espanyol se’l veia mig estranyat, qui sap si un punt marejat, com si li faltés costum de navegació, ell que és home de terra endins. Qui sap si més d’autobús, potser. A la cancellera alemanya, ufanosa i contundent, no se li intuïa dubte de rumb. Segons explicaven alguns mitjans, la idea de fer tota aquesta xarbotada en un vaixell va ser idea de la mateixa Merkel, per coses de la imatge, de la bona imatge. Ja, sí. Pel que sembla, les llumeneres de Chicago no devien pensar en totes les metàfores recurrents que convoca la navegació. Com si no n’hi hagués prou amb aquests temps de fuites a coberta, que fem aigües per tot arreu, de navegar a la deriva... En el futur potser parlarem d’uns altres màrtirs de Chicago, víctimes d’uns altres gàngsters.


(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana de l'1 al 7 de juny del 2012)

dijous, 23 d’agost del 2012

Un illot temptador

Hi ha peces literàries que caben en una piulada de Twitter i molta remor de Twitter a qui li sobra llibre. A la solapa de L’enunciat (Labreu Edicions), el darrer llibre de Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946), el crític Manuel Costa defineix aquest escriptor heterogeni com «un illot solitari dins la poètica catalana, allunyat de tots els istmes». La imatge de l’illot la trobo temptadora per enfocar la seva amplitud poètica, de registres i tons, estesa també a L’enunciat. «El personal d’aquest poema us convida a fer volar coloms.» El volum té 666 enunciats, ara juganers o irònics, ara reflexius, ara contundents o despullaimpostures, ara un vendaval líric, però que sempre insinuen alguna cosa més. «Aquell poema l’han maquillat amb productes de la prestigiosa marca T.S. Elliot.» Ben al contrari d’una realitat gallinàcia, deixa camp obert per córrer: suggereix just el que no veiem, inicialment, d’aquell illot. «La poesia és un desert on desapareixen, sota un sol de justícia, multitud d’aprenents de poeta.» La literatura breu –aforismes, sentències, reflexions poètiques, proses breus...– sovint té el perill de caure en el buit. L’excés o la mancança extrems poden fer quedar més fàcilment en evidència. No és el cas: «En general, el poema és un llebrer que escodrinya els cataus del silenci.» Una invitació a escodrinyar els contorns poètics i, al capdavall, els propis.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 4 al 10 de maig del 2012)

dimecres, 22 d’agost del 2012

Fil telefònic


Als anys 60, la crisi dels míssils va posar en solfa el telèfon vermell, una línia de comunicació directa entre la URSS i els Estats Units per apaivagar impulsos salvatges. Després el film de Kubrick ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú va fer una sàtira sagnant de la ximpleria col·lectiva que va ser la guerra freda. Ara l’escaquer internacional és lluny d’aleshores però igualment capgirat. L’11 de març passat un soldat nord-americà va matar 17 civils afganesos. A Quan les coses cauen lluny, se’ls diu civils als ciutadans com tu i jo que passaven per allà. El president dels Estats Units, Barack Obama, va trucar el seu homòleg afganès, Hamid Karzai, per temperar els ànims. Molts diaris il·lustraven la trucada amb una fotografia – s’entén que distribuïda per la Casa Blanca– d’Obama, a l’interior del seu cotxe oficial, fent servir un telèfon de fil, amb el subtítol indicant que parlava amb Karzai. Suposant que tot això fos veritablement així, crida l’atenció que per fer-nos creure la profunditat d’una trucada directa, encara s’utilitzi un telèfon de fil amb plataforma inclosa. Algú dirà que l’explicació són motius de seguretat, que si els mòbils van per antenes i satèl·lits que podrien ser interferibles fins i tot en el país de la tecnologia més puntera. En qualsevol cas, no deixa de ser curiós que, encara avui, s’imposi una determinada imatgeria. I que algunes coses no acabin mai de canviar.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 6 al 12 d'abril del 2012)

dissabte, 17 de març del 2012

D'una casa

Quan consumes un trasllat, prens mesura de la quantitat de coses que acumules en una casa. De les rutines diàries que t’unien als seus racons i també de les credencials que t’hi lligaven: aquell seguit de números i consignes que Enric Sòria concentra esplèndidament en un poema mític de L’instant etern, un llibre que ara no sé en quina caixa tinc guardat. Després estrenes el camí diari cap a la casa nova, nou trajecte i carrer, altres persones amb qui et saludes, llum, sorolls i silencis diferents. En posar la clau al pany, també diferent (aquest ja gira del dret i no del revés), llances una llambregada al voltant i penses quins seran els nens del teu carrer: al voltant d’una casa, se’m fa present Salvat-Papasseit i «els nens de la seva escala».
Encara que el poeta hagués de passar llargues temporades en sanatoris, no va deixar d’apamar la realitat immediata, les quatre parets que fan una casa i relació amb el carrer, al qual s’abocava amb delit. I un cop dins la casa, començant a ordenar l’escampall de bosses, descabdelles més el fil literari amb l’hàbitat íntim. D’entre les caixes et surten dos llibres recents que hi posen els seus fonaments poètics, Com d’una casa, d’Enric Boluda, i Casa, de Rosa Igartua. I et dius que, un cop tot ordenat, si és possible el Tot ordenat, hi tornaràs a fer cap a aquests poemaris.
 
(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 4 a l'11 de març del 2012)

dilluns, 12 de març del 2012

Celebrar i llegir no són antònims


Els 25 anys de la mort de J.V. Foix, poeta a qui venero, ha arribat carregat d’unes quantes bones noves –«a cal fuster hi ha novetat!»– i prou ressò i rebombori, que sempre va bé i és d’agrair, tractant-se, com és el cas, d’un poeta dels que se’n diu de culte. És a dir, amb totes les paradoxes del poeta de culte. Perquè de fet, potser Foix és un bon exemple del poeta que, amb el pas dels anys i de les fornades literàries, va adquirint un caràcter més de ritual que no pas de lectura real. Tinc la sensació que ens hem acostumat que fa fi dir que Sol, i de dol és una fita sublim de la literatura catalana i rememorar que «és quan dormo que hi veig clar», que amb això ja en tenim prou i quedem més que retips. Quan també pot ésser –com és– que algú se senti cridat pel Foix més surrealista i descordat, des de Gertrudis fins a les rareses dels Telegrames: o caiem en la banda dels tòpics literaris –inevitable, potser, d’acord– o en el ritual d’esmentar les facècies íntimes al voltant de Foix. De tot això en sabem molt.
En qualsevol cas, ara Jaume Vallcorba, foixià fins al moll de l’os, acaba de reeditar Sol, i de dol, amb un interessant pròleg part del qual reproduïa el suplement de Cultura d’El Punt Avui recentment. Aquest és el cap del carrer: les efemèrides han de dur iniciatives com aquesta i també el lector que les sàpiga entomar i aprofitar.
 
(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 10 al 16 de febrer del 2012)

dimarts, 6 de març del 2012

"L'escudellòmetro" que volem


L'editorial Adesiara acaba de tornar a publicar Tots els monòlegs de Santiago Rusiñol. Són episodis teatrals de to agredolç, taujans o punxants quan convé, que ara fan una esgarrapada, ara propicien la rialla franca...Una d’aquestes peces és «L’escudellòmetro», en què un boig il·luminat pregona el seu gran invent. «Ja s’ha acabat la misèria, les classes i els privilegis! Ja el símbol s’ha fet carn d’olla, que és l’únic que necessita la societat que somnio! Allí, sobre la metròpoli,veig aixecar-se l’acròpoli que dedico a la humanitat». És la seva gran panacea contra la gana i la infelicitat, una mastodòntica maquinària per proveir d’escudella arreu. «Qui el refusarà, el plat de la democràcia, de la classe mitjana, de la llibertat, dels drets de l’home; el plat laic per excel·lència, el plat social, l’anivellador del ventrell, l’aliment de les vuit hores?».
Ja ens agradaria que l’invent del guillat messiànic fos corpori i les bondats de la carn d’olla –que potser, ara que filem prim, tampoc generarien consens– s’escampessin. La trompada amb la realitat mesella no ens ha de fer arraconar les possibilitats infinites de la ironia. En aquests temps d’arremangar-se en el fang, l’humor, tal com ens l’ensenya Rusiñol en temps més crus i de passar-la més magre, no és un giny per amagar la realitat. Ben al contrari, aquestes escudellades ens aporten, també, un pessic de la dignitat necessària per afrontar-la.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 13 al 19 de gener del 2012)

diumenge, 29 de gener del 2012

Plou sobre la desafecció


De l’àmbit municipal a l’estatal, els canvis de govern dels últims temps posen al descobert un seguit de vergonyes poc subtils. El pas de l’oposició al govern o a l’inrevés genera aquesta mena de grinyol que, a banda de fer esmussar les dents, fa ploure sobre mullat, és a dir, sobre la desafecció que és com una barcassa amb fuites d’aigua per tots cantons.
Veuran que n’hi ha de tots colors. A Barcelona, quan era a l’oposició, CiU reclamava amb vehemència que les motos poguessin circular pel carril bus i, un cop al govern, ho ha hagut de deixar al calaix, arran de multitud d’estudis (alguns, ja existents quan eren a l’oposició) que ho desaconsellen. Encara a Barcelona, ICV-EUiA, amb el suport del PSC, demana al govern de CiU que faci la pacificació del trànsit de la Via Laietana, cosa que, quan governaven, no van arribar a fer. I un altre exemple, acabat de sortir del forn: ara que és al govern espanyol, el PP diu que no pagarà el fons de competitivitat a Catalunya, quan, abans, l’havia exigit a Zapatero. És allò del fi i els mitjans. On és la frontera entre l’estratègia política i la integritat necessària? El problema és que aquestes vergonyes que queden a l’aire cada cop s’identifiquen menys com a vergonyes, sinó que queden situats com a gags naturals de l’escaquer polític. I tal com està el pati, no sembla que estiguem per massa gags que, a sobre, no fan riure.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 16 al 22 de desembre del 2011)

dilluns, 16 de gener del 2012

Trontollaire de mena

Una vegada que vaig parlar amb la Maria Salvo, una Dona del 36, una dona que es va passar 16 anys en presons franquistes, em va dir una frase que em va deixar garratibada. «És clar que va valer la pena el sacrifici, perquè si no, tu i jo ara no estaríem parlant.» Hi va haver un boom de la memòria històrica –la institucionalització del terme fa com angúnia, per bé que de feina se’n va fer– i ara sembla que vivim engolits per les contingències econòmiques, les primes de risc i els mercats que s’empassen governs. I la democràcia es va fent més caricatura. I tant hi és un nap com una col al capdavant d’un executiu.
Fa uns dies va morir la Trini Gallego, una altra dona ferma, lluitadora, que va patir les represàlies franquistes. A poc a poc ens queden menys testimonis vius d’aquells anys terribles i això provoca un cert vertigen. No fa gaire la Pilar Molins, una altra resistent, filla d’un deportat mort a Mauthausen (quanta feina va fer la Montserrat Roig per donar a conèixer l’espantosa història dels camps d’extermini!), m’alertava dels episodis de feixisme que troben abeurador en aquesta crisi. La memòria és, de mena, tan prima i trontollaire, que neguiteja comprovar que se’ns escolen els referents de lluita i lucidesa, la baula que ens connecta amb la nostra història immediata. I en canvi, d’immediat, sembla que sols ens quedi crisi, esglai i pànic.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 18 al 24 de novembre del 2011)

dilluns, 7 de novembre del 2011

El "Telediario" al restaurant

La decoració del restaurant és acurada. Paper de sanefa clàssica fins a mitja paret, verd bressolador a la resta. El servei es belluga atent, amb aquella atenció que a algú li pot semblar fins i tot excessiva. Fil musical tènue, cambrers que no alcen gaire la veu. L’atmosfera bascula en una pau mesurada, continguda, com per acompanyar el comensal en la seva única feina: endur-se el menjar a la boca i pair bé.
En el moment més impensat, com si un violí Stradivarius quedés aparcat al mig de l’autopista i comencés a marxar sol, se sent una sintonia d’una taula del mig de la sala. Afinant l’orella, la sintonia és fa més perceptible i alhora, increïble: és del Telediario de TVE i surt del mòbil d’un paio –a qui a partir d’ara passarem a anomenar l’iDiota– que, acompanyat de senyora, filla i sogra, ha decidit veure el Telediario al mig del restaurant. I van passant notícies i blocs informatius a través de l’iPhone de l’iDiota, que segueix plàcidament, com si res, mirant i escoltant l’actualitat informativa com si estigués escarxofat al sofà de casa seva. Però resulta que es troba al mig d’un restaurant que intentava fer l’efecte d’exquisit. La confusió entre avenços tecnològics i una mínima educació és abismal i avança per rails que sovint ni tan sols es troben. Els camins del nouriquisme són veritablement inescrutables i mai no saps on te’ls pots arribar a creuar.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 21 al 27 d'octubre del 2011)