Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Garriga. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Garriga. Mostrar tots els missatges

dilluns, 18 d’agost del 2014

Juny


Va tornar a passar. Just en uns pocs dies abans de Sant Joan i en la nit més curta de l'any, els vespres són com de préssec. I no és cap llicència poètica. Algun d'aquests dies vaig sortir a córrer pels volts de Malhivern i encara els mosquits no feien la guitza, enganxifosos, ni la calor de tot el dia, ni els camps aspres ni la pedra seca. Aquests vespres de juny sembla que no s'acabin mai, i el fons de les piscines grogues acabades de segar t'agombola mentre hi passes bufant, pel costat, i fan com si el moment fos etern: no s'acaba de fer fosc, el dia s'allargassa una mica més i t'anima a agafar un altre viarany, a fer una mica més de volta. És un espectacle, de debò. Per agafar una cadira i posar-te a aplaudir, mirant com marxa el sol per darrere el campanar de l'Ametlla i per Puiggraciós. Després ja vindran les bullangues de la revetlla, aquelles esquadres d'adolescents que, amb motxilla inclosa, es dediquen a rebentar les papereres del Passeig i la resta de mobiliari que trobin a mà. Coses de l'edat? I un be negre. Però avui tocava bucolisme i jo volia dir que de vegades una mena d'escapada i fusió amb el paisatge t'aclareix el cap i et dóna una sensació -també fugissera- de tocar-hi una mica clar. Un poeta, Víctor Obiols, ho diu ben lúcidament en un llibre de reminiscències japoneses, D'un juny dur: “Al tercer sol del puny trobí el meu juny, / i en el camí perdut, ni grill ni encuny. / Per punts de no retorn m'he retrobat.” Va anar més o menys així.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU de Vallès Oriental el divendres 27 de juny del 2014)

dissabte, 24 de maig del 2014

No-lloc


Hi ha llocs identificables, que serveixen per alguna cosa concreta. I després hi ha els no-llocs, les raconades sense una funció clara, o, si la tenen, amb una funció que és passatgera, provisional. En el viatge en tren de la Garriga a Barcelona, m'agrada embadalir-me en un decorat específic: el gran no-lloc que s'estén de Granollers-Canovelles a Parets. Aquesta part del trajecte és com un no-lloc d'un alt valor simbòlic. De l'estació de Granollers-Canovelles en avall toca un decorat fet d'elements solts, sense context, com si un vell asteroide hagués esclatat per la zona i hi hagués deixat les restes del naufragi. Restes que ens diuen coses: les lletres grans de l'edifici de la “Tresorería General de la Seguridad Social” (seguretat social sona a broma de mal gust), els intestins de l'antiga fàbrica de sabó, els canyissars que hi posen un toc sinistre, el darrere de les petites fàbriques, munts de palets de fusta, les ruïnes d'una indústria desballestada, les vies que desemboquen a Pastes Gallo, una fàbrica groga, les teulades clivellades, el pas a nivell, les clapes d'arbustos, dipòsits rovellats, contenidors abandonats; l'hotel, les indústries, l'aparcament i els arbres que havien de servir al Circuit...I finalment, abans de vorejar el barri de Can Tabola i el cementiri de Montmeló, la imatge que més m'agrada: l'esquelet d'una porteria de futbol deixat a la babalà, sense camp per córrer, sense que ningú hi pugui xutar. Una porteria que no dóna enlloc.

(Article publicat el divendres 11 d'abril de 2014 al diari EL 9 NOU del Vallès Oriental)

diumenge, 4 de maig del 2014

Dansar


Hi ha un moment en què el coreògraf i ballarí Joan Serra comenta que l’escola bressol descuida l’expressió del cos. “I és una putada perquè és quan el nano descobreix la vida, comença a caminar, comença a saltar i a més a més, ve d’un estat on el llenguatge corporal és el primer.” Abans ha dit: “el cos és l’instrument per ser un bon metge, per ser un bon fuster, per fer qualsevol cosa”. Tot això ho afirma en el reportatge del programa La Sonora, que es va passar al Patronat de la Garriga dissabte passat, com a homenatge al coreògraf. Després, dues alumnes de l’escola de música de la Garriga van recordar-lo amb uns textos emocionants que revelaven el caràcter especial d’aquell “mestre diferent” que havien tingut. I després, va venir la segona gran revelació: l’espectacle de dansa “La Via Crucis”, de la Factoria Mascaró, de la qual era coodirector Joan Serra. Jo, que no sóc públic de dansa, vaig xalar davant aquella barreja vibrant de folklore i dansa i moviment corporal que et captiva, que t’agafa de la mà, se t’endú lluny i no et deixa anar ni un instant. Si ho volen comprovar per vostès mateixos, el 22 de març la Factoria Mascaró ballarà a Sant Esteve de Palautordera, on Joan Serra va viure molts anys. Jo, d’aquell dissabte, m’enduc aquesta revelació i l’agraïment perquè segueixen ballant. Perquè l’endemà les gitanes de Sant Esteve i de l’escola de música de la Garriga van fer festa grossa a la plaça, com convé. I perquè –nota mental– tornaré a veure dansa.

(Article publicat el divendres 14 de març de 2014 al diari EL 9 NOU del Vallès Oriental)

dissabte, 3 de maig del 2014

Gitanes


Mai n'he ballat. Podríem convenir que mai he tingut una traça especial per ballar (Ep, però tot pot arribar!). Tanmateix, les gitanes em cauen bé. Aquella entrada fent voleiar el mantell, el mocador o el braç sempre m'ha semblat una glopada d'energia. Per fer xerinola i un xic el burro, qui no l'ha imitat, saltant entre amics? Els bots feliços d'entrada, com a primer graó de la gresca que puja. És l'alegria que van transmetre les gitanes de Sant Esteve, on el cap de setmana passat van homenatjar el coreògraf i ballarí Joan Serra (1947-2013), que hi va viure molts anys. A Sant Esteve van recordar-lo ballant, oferint el ball d'homenatge que havia creat amb Jaume Arnella el 2009. Si era una celebració veure'l ballar, no hi havia altra manera de celebrar-lo. Vaig veure'l ballar una vegada a la Garriga, saltironejar harmònicament en aquest ball d'homenatge i en el ball de cintes. Acompanyat d'Arnella, va ser una imatge d'una estètica inoblidable, impactant, que ara he vist condensada en el títol d'aquest documental: “Els peus són el llapis del meu llenguatge”. Hi apareixen alumnes de l'escola de música de la Garriga, a la qual va estar vinculat per a recuperar el ball de gitanes. Demà el passaran al Teatre El Patronat de la Garriga, on, a més, un espectacle de la Factoria Mascaró li retrà tribut. Les gitanes del Vallès es donen les mans en agraïment a Joan Serra. Belluguet, el llapis segueix dibuixant formes i festa perquè l'ànima se sàpiga desperta.

(Article publicat el divendres 7 de març de 2014 al diari EL 9 NOU del Vallès Oriental)

divendres, 14 de març del 2014

Avís


L’exposició fotogràfica d’en Dani Soler a la Garriga i el catàleg que l’acompanya són un petit encís. Una delicadesa per entretenir-s’hi. En Dani ja no hi és, però la força i la peculiaritat de la seva mirada queden perfectament retratades. Una fotografia és la captura d'un retall de realitat, però també és una mirada única. A l’exposició a la sala Andreu Dameson s’abracen harmònicament dues perspectives d’allò més singulars: la d’en Dani, a qui t’imagines embadocat i distret amb les petites coses, des dels infants que es tiren a la piscina del balneari Blancafort fins aquell plàtan acabat de podar; i la de la cineasta Meritxell Soler, una de les seves filles, que ha comissariat l’exposició i ha confegit un catàleg d’un bon gust extraordinari. De debò, una peça de col·leccionista. Hi ha un grapat d’estampes que t’atrapen: l’últim dia del cafè de can Xic Corder, el pessebre d’en Tita, les “pintades fatxes”, amb la creu dels Caiguts, al capdamunt del Passeig, la filera de joves amb moto i aire de James Dean a Rebelde sin causa, la Paquita –la seva dona– posant en una torre modernista, les protestes per l’escola bressol i per “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”...Descobrim el Dani Soler més íntim i sorprenent. I també la mirada especial, la sensibilitat penetrant de la Meritxell Soler. Dues revelacions. Fins aquest diumenge tenen temps d’anar a veure “En Dani, secret: La Garriga a través de la seva càmera”. No podran dir que no els he avisat.

(Article publicat a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 24 de gener del 2014)

* La imatge: Còpia de laboratori feta per Dani Soler, de l'estació de tren a La Garriga.

dimecres, 12 de març del 2014

Corre clar

Em poso les bambes, l’últim mos de suc, un tros de galeta i ja estic a punt. Un cop d’ull al twitter i clisso la cançó, aquest himne pop que en Solé ha compost. Pots pensar: ara en parlarà bé perquè es coneixen del diari. Doncs, no. Vosaltres pareu l'orella i ja m’ho explicareu. “És quan corro que hi veig clar”. Sortim els dos de casa, ell en bici i jo corrent (ara semblem una cançó de Manel), i tot està emboirat. Boira a la Garriga? Però si no n’hi ha mai! A la sortida pel polígon, estona de desorientació, aires de thriller. Solé, què has fet? Toc de bateria, trompetes al cel, el ritme t’acompanya, “és quan corro que hi veig clar”, però avui no hi veus gaire més enllà del nas. De vegades, sense boira costa prou. Fem el camí del costat del riu i l’estampa es va inquietant. És com avançar a les palpentes, sense albirar la fita, com per no anar gaire enlloc. I ara de la boira, surt un biciclista. I ara un grup que entrena, porten la jaqueta de la Mitja! I ara dos més que van pengim-penjam, i la boira que s'esfuma. Amunt i avall, et creues cares conegudes. Tothom d’acord, tothom a punt per fer la tirada llarga de la Mitja just aquest diumenge, quan en falten tres. Ens mirem i sabem que correm cap al 2 de febrer. Torna la bateria, trompetes al cel, és quan corro que hi veig clar. Entre la boira i el fum de la fàbrica de sabons, aquests últims dies Granollers ha semblat una ciutat del Ruhr, oi Xammar? Però avui correm i tot és clar.

(Article publicat a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 17 de gener del 2014)

El videoclip d'"És quan corro que hi veig clar", by Solé.

dissabte, 8 de març del 2014

Seguer


Sento que ha mort Josep Seguer, l'exfutbolista de Parets que va formar part del Barça de les Cinc Copes, i no puc frenar l'impuls de consultar l'enciclopèdia culer que tenim a la Garriga: en Lluís Solà i Dachs, especialista en història de la premsa catalana, que acaba de publicar un llibre de memòria futbolística per llepar-s'hi els dits, De Gamper a Cruyff: el Barça d'ahir explicat als culers d'avui. En Solà ha vist jugar un munt d'equips del Barça. El truco i, efectivament, no decep: “en Seguer va jugar primer d'interior i després de lateral. Era una màquina, anava amunt i avall tot el partit”. A qui s'assemblaria? A un Víctor Muñoz, respon. “Però tenia bon xut i bon regat, eh, era dels que pencava, dels que portava l'equip”. Als anys 40, va formar aquesta davantera (i Solà la recita): Basora-Seguer-César-Florencio i Valle. Era l'època que jugaven cinc davanters, cosa que he descobert també en el seu llibre. I després, Seguer va fer defensa amb dos dels germans Gonzalvo -per cert, de Mollet-, Biosca, Segarra o Calvet. “Era dels que feia treballs foscos però cabdals”, resumeix. Des del 2000 el camp municipal de Parets duu el nom de Josep Seguer. Trobo una circumstància feliç que rebés el reconeixement que mereixia en vida. També que figures com la seva, inevitablement a l'ombra de grans estrelles com Kubala i César, siguin reconegudes com cal. I una altra circumstància feliç: que hi hagi savis que amb un cop de telèfon et responguin d'immediat. 

(Article publicat a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 3 de gener del 2014)

diumenge, 23 de febrer del 2014

Rabadà

Era un dia d'aquests amb boira, tapats i freds, que no ve gens de gust sortir a córrer. Però enduta per una heroïcitat fictícia, accelerant el pas per sentir una punta d'escalfor, em vaig endinsar en el bosc de Malhivern, a la Garriga. Vaig creuar la via per la banda de can Terrers on, amb imaginació i sense les ulleres, penses que sortirà de les runes un romà de túnica prima a fer-te adéu, sense notar el fred ni el vent. Bufa el vent... La resta de món fantàstic ja el posa Malhivern. Un tros enllà, el camí fa baixada, quatre pedres de torrent, una mica de desordre, i després una bona pujada, desigual, amb un xaragall dels que amoroseixen les cames. Quan mirava de no entrebancar-me enmig del xaragall -no el subestimin, l'esforç de no caure-, una estampa i una ventilació descompassada van fer que m'aturés. En veritat, va ser més l'estampa que la ventilació. Un petit ramat d'ovelles envoltava un pastor vellet, un rabadà que avançava amb passos lents i gran esforç, ajudat d'unes crosses molt gastades. Feia l'efecte de sostenir un equilibri fràgil, d'ai al cor, però avançava. Les ovelles i un parell de gossos l'agombolaven amb l'aire d'estar-hi més que avesats. Com si aquella estampa fos d'allò més natural, i, en el fons, harmònica, com si no pogués ser d'altra manera. Em va hipnotitzar. I després em vaig sentir ridícula amb les malles, els bufs, les dues samarretes i el tallavent, bufant al costat del xaragall. Vaig girar cua i me'n vaig tornar. 

(Article publicat a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 27 de desembre del 2013)

dissabte, 22 de febrer del 2014

Manolo

L’homenatge a l’escriptor i periodista Manolo Vázquez Montalbán que es va celebrar fa setmana a la Garriga va ser tota una descàrrega d’energia. Aquests actes tant poden ser un retip d'adulació com de sentimentalisme. Però aquí la cosa va anar de vitalisme, reflexió, ironia, crítica, profunditat...L'elogi més desbocat va ser per referir-se a l’admiració d’en “Manolo” per la botifarra de la Garriga, de la qual n'era ambaixador informal però complidor. Poemes de Manolo, textos afuats del fill (Daniel Vázquez Sallés), cançó francesa, un esquitx de cabaret, de Barça... No va caldre explicar per què era important recordar-lo. L’espectacle, impulsat per la Garriga Societat Civil, ideat per Artristras i companyia, explicava per sí sol la gràcia d’en Manolo. Tothom en va sortir convençut. El convenciment va acabar de passar avall gràcies a les llesques de pa amb botifarra i cava que esperaven a la sortida. Començo a pensar que no és casual que el periodista Eugeni Xammar patentés els daus de botifarra amb whisky. Aquesta setmana a Barcelona han presentat el número de la revista Nous Horitzons dedicat a Montalbán. Una piulada del periodista Bertran Cazorla recollia una frase que va dir en l'acte Rafael Ribó, ara Síndic de Greuges de Catalunya: “trobo a faltar un reconeixement de MVM com a gran actiu del patrimoni català”. Tot plegat m'ha cridat l'atenció i he volgut pensar que la Garriga ha anat un pas per davant. Encara hi tindrà alguna cosa a veure la botifarra.

(Article publicat a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 20 de desembre del 2013)

dijous, 20 de febrer del 2014

Tió

Si aquest any han collit olives, segurament ja les deuen tenir en pots de conserva. Tot això ho saben bé els qui van participar, l’altre dia, a la Garriga, en una activitat en una finca, per donar a conèixer el conreu i collita d’olives. El savi de la terra i dels fogons, en Pep Salsetes, oficiava l'esmorzar, així que ja saben que va anar bé. L’activitat va atraure famílies amb infants que van poder bastonejar l’olivera per fer-ne caure les olives. Diversos nens, en picar les branques perquè es bellugués i se n’acomiadés l’oliva, entonaven: “cagatió...”. Ben curiós, el cervell infantil: un pal picant sobre branca o tronc, sigui olivera, sigui un ésser inanimat amb barretina, ens teletransporta cap al Nadal i la seva simbologia. Jo no sóc gaire de Nadal, ja els ho he dit alguna vegada. Però la facècia em va fer gràcia. Unes setmanes enrere, quan era època de castanyes, havien trucat a casa aquells éssers extravagants, repetint, com autòmates, “truco o trato”. Ara, per via d’un símbol mediterrani com les olives, s’havia manifestat tot un altre missatge. Tractant el que tractem, podríem qualificar-ho de veritable epifania. Encara hi ha pares –i per tant, és clar, infants– que són del lloc que trepitgen els seus peus. El mecanisme no té res de complicat: una mica d’obrir els ulls i mirar al voltant. Va ser així, per aquestes transmutacions felices, com em vaig veure bastonejant una branca d’olivera, en ple novembre, murmurant, alegrement, “caga Tió”.

(Article publicat a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 13 de desembre del 2013)

diumenge, 5 de gener del 2014

C-17

Que és bonic i necessari acordar mirar de posar-se d’acord per tirar endavant projectes? I tant. I encara ho és més que els projectes fructifiquin. I encara ho és més que aquests projectes tinguin una incidència directa –directament positiva– en la gent que viu en això que en diuen territori. Si ara als pobles que no són Barcelona els hi hem de dir territori no sé com li acabarem dient a la gent que hi viu. La declaració de la C-17 també s’haguera pogut dir de la R3, però entenc que aleshores feia més lleig. El document –o compromís– apunta vies interessants, que no per evidents deixen de ser interessants. Reitera alguns mantres que, de tant mantres, fan mandra: el meu preferit és el del parc del motor del Circuit (quants brindis al sol acumula? On és la indústria especialitzada que havia d’anar al polígon del Circuit?); aquest, en competència directa amb la línia orbital de...Ah, no, he vist orbital i he pensat que parlaven de la línia ferroviària orbital. Però no. Ara del Quart Cinturó, que deu fer lleig, en diuen Ronda del Vallès. També hi ha algunes idees antigues, consistents en repetir manta vegades les paraules “polígon” i “urbanístic” a veure si apareix el geni de la llàntia. Però si la mateixa Diputació –del territori!- ha encarregat un estudi de com reciclar els polígons! Tot això, dit amb els millors desitjos que la declaració de la C-17 no ens ompli de fum i ens deixi veure els arbres, les estrelles, els polígons i les arestes del polígon.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 29 de novembre del 2013)

divendres, 20 de desembre del 2013

Ratafia

Feia gràcia i goig la foto que publicava dilluns aquest diari: la iaia Maria, de Cardedeu, al centre de la imatge, sostenint i mostrant una ampolla, talment un sant grial, de ratafia. La iaia Maria semblava revelar algun misteri màgic al voltant d’aquella ratafia. Possiblement com a colofó d’un dissabte bastit a honor i glòria d’aquest licor: concurs de ratafies casolanes i de plats cuinats amb ratafia, parades, tallers i actuacions sota l’ànim i empara de la ratafia i del Tarambana. Deia la notícia que gràcies a la iaia Maria tota una colla de Cardedeu es “va enamorar” –deien enamorar i no amorrar– d’aquest licor. Del món que evoca aquest licor, que deu ser com el misteri màgic que desprenia aquella foto signada per la Griselda: la iaia Maria al mig, explicant alguna facècia, i la resta de dones, escoltant-la, observant l’etiqueta, una de jove somrient amb una espurna als ulls. Quan era petita veia allò de “beguda espirituosa” a l’etiqueta de la ratafia revellida de casa i pensava que duia algun esperit insospitat a dins. Alguna cosa màgica hi deu haver. Alguna cosa deu estar passant: la ratafia a Cardedeu, el ratatònic a la Garriga, la mongeta del ganxet, del carall, els productes de Palou, de Llerona, de Gallecs... La cosa va de la iaia Maria a la Lourdes, que ha reengegat l’activitat de pagès a Can Pep Julià de Palou. Aixequeu el cap, mireu al voltant, feu un traguinyoli, preneu –pagant– i mengeu-ne tots... Una mica d’amunt els cors és necessari.


(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 22 de novembre del 2013)

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Olímpic

Ja té nassos que ara calgui agafar aquesta mena de boirós tren olímpic per aconseguir que desdoblin d’una vegada la línia de Vic. Té tants nassos que preferiria que l’esperat desdoblament no arribés només per la pressa dels esquís o les taules de snowboard olímpiques, que és diferent. Quan les coses arriben perquè cal cuitar tant sí com no és quan se solen fer de qualsevol manera i sense mirar prim. Un clàssic. Justament viatjava en un tren d’aquesta línia l’altre dia quan vaig llegir la notícia que a Tòquio utilitzen el pretext dels Jocs del 2020 per desmuntar i desplaçar l’històric mercat del peix. També desplacen una forma de vida. Sembla que el motiu olímpic està internacionalment blindat. No ho entenc perquè tampoc caldria ser tan rebuscat. Només que algú pugés al tren preolímpic i fos capaç d’observar i fins i tot d’entendre la realitat diària d’aquest mitjà hi veuria pretextos per totes bandes. Només que veiés el que passa a l’estiu, quan cada vegada baixa del nord del país més carregat de soferts turistes embotornats d’embalums i maletes, hi trobaria encara més pretextos. Però és clar, vesteix molt més l’auri pretex olímpic. Enfeinassats a repartir-se les quatre engrunes del present, qui vol mirar una mica més enllà? Podent agafar el tren per trepitjar la neu de les elits i fer uns quants gintònics amb les màfies olímpiques, qui el vol agafar només per anar a treballar o de cap de setmana? En aquest país sempre agrada el que vesteix més.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 20 de setembre del 2013)

dimecres, 31 de juliol del 2013

Màgia

Un dia em va sorprendre un tuit: un periodista de la revista Enderrock pujava a la Garriga a entrevistar el líder de la Troba Kung-Fú. Però és que uns dies després un company d’El Punt Avui em deia que vindria al meu poble. “Sí, vaig a entrevistar en Garriga”. Es veu que les entrevistes del nou disc les han fet així. Si en voleu fer, pugeu a la Garriga. Chapeau. Ja sé que això no ho pot fer un pelacanyes que comença perquè no li faria cas ni Déu, però si és algú que ha marcat la música del país els últims 20 anys –així ho deia el meu company– el gest té valor. Perquè és un gest que parla d’un camí creatiu traçat per Joan Garriga de recollir d’aquí i d’allà, d’arrelar, barrejar i créixer... Agradarà més o menys el seu estil, però està clar que creuar 20 anys on han passat moltes coses a la música del país, en un país tan petit, tot són modes, on aquesta mixtura musical ha passat d’estar al centre a ser bandejada, no és qualsevol cosa. Ni és qualsevol cosa tocar ahir al cine Alhambra dins la campanya del SOS Alhambra i al juliol a la Sibèria. Tot això no tindria cap sentit si després a l’escenari no es transmetés de forma contundent i autèntica. I justament això és el que va passar a la presentació del disc, “Santalegria”, al Circ Cric. Màgia enèrgica i una abraçada tan voluptuosa com espectacular amb el circ d’en Tortell Poltrona que, en un discurs únic a la nació, va abolir bancs i altres foteses que ens empenyoren l’emoció i el pas. “Hòstiasantalegria!”

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 28 de juny del 2013)

dilluns, 29 de juliol del 2013

A fora

Primer va començar com un xiuxiueig gairebé inaudible. Algú deia que sabia d’algú que, mira, havia decidit allargar aquella estada a Londres que en principi només havia de ser per tres mesos. Gairebé com un caprici. Després la cosa va anar avançant cap a sons més identificables... A algú altre li havien fet una oferta irrefusable per treballar a la seu central de l’empresa a París... I finalment es va convertir en una xiuladissa tan emmarcada i clara com la que publicava aquest diari fa uns quants dies: 635 vallesans han marxat a viure a l’estranger en només un any. T’entretenies a mirar les xifres pels pobles, i a la Garriga, Granollers o Montmeló podies posar nom i cognoms a aquell número. Però és que després t’entretenies també mirant els exemples de “talent vallesà escampat pel món”, com deia el reportatge, i els tres casos rondaven la trentena d’anys. Ara i aquí, a tota una generació –i dues, i tres– li és barrat el pas per la crisi però no només, també per les poltrones repapades, pel curtdegambalisme establert i premiat. Un pas que seria natural i desitjable. Penses en l’amiga de l’escola que es guanya la vida al Brasil, o en l’amic altament preparat que espera torn a la universitat mentre la pols de polítiques antigues li fa la traveta cada matí. I penses com punyetes es construirà aquest país. I penses en el que afirma Cucurella dins d’aquest reportatge: “no tornaran si això és un país del tercer món”. I penses: d’una manera o altra bé que hem de passar.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 14 de juny del 2013)

* La imatge: "Cap a fora", de Josep Guinovart. 

divendres, 19 de juliol del 2013

Històric


On som ara? El mitjà termini que algú va projectar, el llarg termini d’algú altre... És complicat aconseguir perspectiva, no hi ha ulleres que l’ajustin i les sensacions “històriques” costen de calibrar. Però quan hi són no s’han de deixar passar. De la mateixa manera que ara es parla de la rumb del Gato Pérez com un referent, d’aquí a uns anys es parlarà de la “rúmbia vallesana” d’en Joan Garriga. Així com al cinema Alhambra de la Garriga s’hi havia ballat fa dècades, dijous passat s’hi va tornar a ballar, a l’obertura de la campanya ciutadana per recollir fons per salvarlo. Mirem bocabadats fotos en blanc i negre de gent amb llargs vestits posant a l’Alhambra. Segur que els primers cinèfils que van trepitjar-la, cap al 1925, no podien ni imaginar el vertigen tecnològic que l’ha capgirat. Nosaltres explicarem als néts el dia històric que la Troba Kung-Fú va omplir la sala de gom a gom i la va fer ballar per salvar-la. Les fotos mostraran mànigues curtes, suades, i en Miró, el seu gerent, un personatge de conte que baixant de l’escenari va amollar, emocionat, “quina meravella!”. Hi ha un costum molt del país que és donar el partit per perdut abans de jugar-lo. Que se salvi o no el cinema Alhambra dependrà de tots nosaltres. En aquesta crisi de sacsejada constant i de garanties limitades (quina ironia, els anuncis bancaris que garantien tants valors-fum), seguir avançant depèn de tots nosaltres. Sortir a la foto congelats o com una figura en moviment, també.


(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 5 de juliol del 2013)

* Fotos: el concert de la Troba a l'Alhambra, al juny, amb el passi d'imatges cinematogràfiques amb la primera cançó. I a baix, el gerent del cinema, en Josep Maria Miró, xerra amb dos membres del grup, acabat el concert.  

dimarts, 9 de juliol del 2013

Inquietant

En Roger Mas va actuar dissabte passat a l’església de la Doma, de la Garriga, dins el cicle Terra de Sons. Sembla un lloc adequat per algú que ha tret discos amb noms com Mística domèstica o Cançons tel·lúriques. Ara ho direm d’una altra manera: era de nit i el concert era dins d’una església –particularment deteriorada– al costat d’un cementiri. Va ser vist així que en un moment del concert, en Mas, irònicament afilat, va dir: “Mai havia actuat en un lloc tan inquietant”. I vam riure. I vaig pensar que era un detall que m’havia passat per alt. Mai no l’he trobat inquietant, la Doma: jo, que sóc forana, l’he vist més com un conjunt monumental, amb l’església i un retaule espaterrant com a principal patrimoni, que no pas com un cementiri. No crec que als garriguencs –vull dir, “els de tota la vida”– els sembli inquietant, perquè ja forma part del propi paisatge vital. I qui l’ha visitada, com el patrimoni que és o per veure-hi un concert, tampoc. A Montmeló vaig créixer en un barri al costat del cementiri, Can Tabola, aleshores pengim-penjam, sense urbanitzar. A l’escola, els nens, per qui allò era un espai perifèric d’extramurs, em preguntaven si no em feia por. Allò que són els millors veïns és ben veritat. Aquest cap de setmana, la colla de La Garriga Secreta, que ha fet un llibre excepcional sobre la Doma, hi fa unes visites guiades. Tot el que es coneix, que se sap com és, no només no fa por sinó que s’aprecia. Si hi van, més que por, la passaran bona.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 19 d'abril del 2013)

* Foto de Josep Xavier Sànchez

dimecres, 17 d’abril del 2013

Silenci

Us en recordeu, oi, del programa moderníssim del 33 que demanava als convidats una imatge de silenci? Últimament passa que m’han envaït imatges de silenci. Tot va començar dissabte passat. Si pogués veure la seqüència de la santa hòstia que aquell dia em vaig fotre (aquí s’ha de dir fotre) al Passeig de la Garriga, em sembla que hi veuria una mena de silenci, titubejant potser. (Santa hòstia històricament idiota). En el moment, les tentines, l’aterrada i el cop de cap se’m van fer estridents. Coses de la literatura del jo. Però segur que el noi que em va socórrer hi va veure un silenci flotant, maldestre però flotant fins a la patacada llunyana. A la nit, a l’obertura del cicle dels Versos Lliures, a Granollers, la concentració del públic, atent i silenciós en la fosca, feia una força grandiosa, una textura suau. Aleshores se’m despertava el cantó esquerre del ganyot. Fins que la gran Núria Martínez-Vernis va llevar festivament el silenci –gran final–, fent que els assistents repetissin tot de paraules amb “vers”. El revers de les coses es feia evident, com la foto de la contra d’aquest dilluns del diari: tres noies sardanistes entrenant les cames de cara a la paret de l’edifici de l’Ajuntament de Granollers. Com surant en un retall vital. Perquè malgrat tot, malgrat tants que enviaríem de cara a la paret (i no seria un entrenament), la gent fa, camina, balla, s’estimba i s’aixeca, gràcies, per exemple, a la mà que t’estén algú quan ets a terra, grogui.


(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 22 de març del 2013)

dijous, 7 de març del 2013

Epopeia

No anàvem ni pel primer quilòmetre de la Mitja de Granollers que em va cridar l’atenció la conversa d’un parell de corredors a prop meu: criticaven el disseny de la samarreta de regal que donaven amb la cursa aquest any. A parer d’aquells dos corredors, la samarreta d’homes era lletja i més lletja que la de les dones. “Quina manera de començar a córrer!”, vaig pensar, mentre mirava de compassar respiració i gambada. En acabada la gran epopeia –impacte per l’animació, la gentada, la retrobada amb un vell amic en entrar a Granollers, els grinyols de l’abductor esquerre, massatge, rehidratació...– i un cop arribada a casa, vaig començar la litúrgia de qualsevol corredor popular orgullós de l’epopeia personal (tant és el temps i les condicions pròpies): mirar la classificació, les fotos, els comentaris al Twitter... I a les xarxes socials, que són significatives de tot i de res (fet i fet, com les converses de bar), vaig trobar algun comentari que em va tornar a cridar l’atenció, en la línia de l’inici de la Mitja: alguns escarafalls per haver hagut d’esperar en el guarda-roba o perquè “només” hi havia avituallaments cada cinc quilòmetres. I doncs? Què es pensen que és una mitja marató? Una catifa vermella, entre cotons, des de l’inici fins al final? M’ho preguntava sobretot perquè havia vist un volum ingent de corredors, sí, però en cap moment unes cues caòtiques. El boom del córrer no ens ha de fer perdre el sentit comú, la raó ni l’epopeia.


(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 8 de febrer del 2013)

diumenge, 16 de desembre del 2012

Si no fos


Ni tot és blanc ni tot és negre. Ni abans del 25 de novembre, ni després. Si una comarca ho sap bé, això, és el Vallès Oriental, reflex de resultats i tendències electorals diverses. Perfils socials, actituds i pobles ben diferents. Si fins i tot a Granollers, entre el carrer Ricomà i can Bassa, per triar dos punts, hi ha una distància que va més enllà d'una senzilla línia d'autobús. Algú que ha viscut a Montmeló i a la Garriga, per posar un altre exemple, també coneix els contrastos de bona font. No és gaire més que un quart d'hora de C-17 entre un poble i l'altre, però les diferències són més pròpies d'una carretera de revolts. A Montmeló, la configuració de forces en aquestes eleccions a la Generalitat va ser: 1a, PSC; 2a, ICV-EUiA; 3a, CiU; 4ta, Ciutadans; 5a, ERC; 6a, PXC; 7a, CUP. A la Garriga, la cosa va quedar així: 1a, CiU; 2a, ERC; 3a, PSC; 4ta, PP; 5a, ICV-EUiA; 6a, Ciutadans; 7a, CUP. Per això, ara, passada la sorpresa general i a mitges, expressada en diversos flancs i no tots negatius, ja sap deixar anar una ganyota normal quan algú se li estranya de fenòmens com el salt fulgurant de Ciutadans. Un bany clarificador de realitat és una manera de seguir avançant. No per aturar-se a fer “ois” i lamentacions d'allò que no ens fa el pes, sinó per fer les sumes correctes, a lloc, per saber sumar i saber llegir, per llegir bé la complexitat amb què, també aquí, clama el sobiranisme. I no encantar-se amb la cantarella del “si no fos”.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 30 de novembre del 2012)