Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 4 de gener de 1939. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 4 de gener de 1939. Mostrar tots els missatges

dissabte, 4 de gener del 2014

París, 4 de gener de 1939.

LES DISCUSSIONS DEL CAFÈ LE MURAT

Discutíem l'altra tarda al cafè Le Murat, i les opinions es manifestaven així:

En Josep M. Espanya: "La guerra s'ha d'evitar perquè sempre és un mal. En Daladier i en Chamberlain van obrir bé a Munic, perquè van evitar la guerra. Tant si guanyaven com si perdien, França i Anglaterra, si s'hagués declarat la guerra, a hores d'ara ja se n'haurien penedit."
Ventura Gassol: "Jo no tinc por que ara Chamberlain pacti el reconeixement de la bel·ligerància del general Franco, perquè França s'hi oposarà pel compte que li té, i ajudarà els republicans."
Artemi Aguadé: "Sí, i mentrestant deixa entrar material de guerra destinat als feixistes per la frontera d'Endaia." 
Jo: "En efecte, la guerra és sempre un mal. Però una manera de fer-la inevitable és obrant sota la pressió de la por de la guerra. Daladier i Chamberlain no van evitar la guerra, perquè l'Alemanya voltada d'enemics, i gairebé abandonada d'Itàlia, no se l'hauria deixada declarar. El que van fer és diferir-la, la guerra, i fer-la inevitable per al dia de demà. No crec que passin dos anys sense que esclati la guerra. Però si segueixen obrant per por de la guerra Anglaterra i França, la guerra esclatarà quan a Hitler li convingui; perquè sempre farà el valent a la segura, sabent que els altres, per por de la guerra, no el pendran pel mot; i farà les amenaces que vulgui, i sempre serà a temps per a recular. Però aleshores ell serà el més fort. Només haurà de plantar cara d'un costat, havent abans fet seus els enemics orientals, Txecoslovàquia i Polònia."
J.M. Espanya: "Chamberlain no vol la guerra, i trctarà sempre d'evitar-la, i farà bé."
(...)
Jo: "Si en començar la guerra d'Espanya, no Chamberlain sinó tota Anglaterra, des de Mr Eden fins als laboristes, fou contrària dels republicans no fou perquè aquests fossin comunistes, sinó perquè va témer que Rússia anava a fer-se un marxapeu en l'Espanya republicana. Ara que aquest perill ha passat, torna a mirar de cara a nosaltres, però hipòcritament. Si vol amoixar Alemanya, fins exposant-se a renyir amb França, és perquè la voldria forta per poder-la llançar un dia contra Rússia. Per això ha fet els ulls grossos en la guerra del Japó, malgrat la pèrdua que la destrucció de la Xina inflingia al seu comerç. 


La República i la guerra civil. 
Diaris i records de Pere Coromines, 
Pere Coromines (Curial, 1975)

Barcelona, 4 de gener de 1939.

Anit van trigar molt a donar el comunicat de guerra. L'esperava amb ansietat. Quan el locutor habitual (una magnífica veu, ferma i viril, avesada al comandament) va llegir-lo, no em va semblar injustificada la triga: esperava alguna cosa excepcional. I, en efecte: una nota addicional l'acompanya. S'hi cantava la resistència dels nostres soldats (sembla que és, realment, admirable). Després de la jornada d'ahir, tan plena, això va curullar la mesura. Quan ja havia tancat la ràdio i me n'anava cap a la cambra, vaig tenir un dels moments més emocionants de tota la guerra. Vaig sentir Catalunya com poques vegades l'he sentida.


Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

4 de gener de 1939.

Artesa de Segre ha quedat ocupada després de les 6 de la tarda. Hi ha prou població civil i les tropes franquistes han pogut entrar en formació victoriosa, cosa que quasi mai es pot fer per falta d'espectadors. A Artesa hi ha molts refugiats de Balaguer. Quan entren les tropes encara fumegen unes 290 cases i pels carrers han quedat alguns cadàvers del bombardeig que ha precedit l'ocupació.
Per aquí campaven, fa un parell d'hores, els soldats republicans. Després han fugit. 
(...)
Companys ha visitat el front aquests dies i ha informat que ha trobat els soldats amb la moral molt alta. I força falta que els fa la moral, perquè les pèrdues humanes són quantioses. Per compensar-les, avui es crida a files la totalitat del reemplaçament de 1922 i "els ciutadans que compleixin els 18 anys en el transcurs del primer trimestre actual". 
(...)
Al front, en el bàndol republicà, lluitaran dues generacions d'una mateixa família, pares al costat de fills, pares de quasi 40 anys juntament amb fills que acaben de complir, o són a punt de fer-ho, els 18 anys.
(...)
"Estamos haciendo la guerra por la segunda y definitiva unidad de España", declara avui el nou ministre de la Governació i cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer, en unes declaracions publicades per El Diario Vasco. El ministre, després d'afirmar fanfarronament que "tenemos a Cataluña en la punta de las bayonetas", ha teoritzat sobre el separatisme i el centralisme i sobre com s'afrontarà la qüestió en el que, des de l'altra banda, anomenen la nova Espanya: "¿El lenguaje catalán? ¿Por qué no? Si el catalán es un vínculo de separatismo, lo combatiremos. (...) Si el catalán es un elemento de grandeza de la patria, ¿por qué no respetarlo, como respetó Francia los versos de Mistral y España los de La Atlántida?"
El mateix Serrano Súñer ha presidit el jurat que ha atorgat el premi de periodisme Francisco Franco a Manuel Aznar, que fa dos dies publicava una llarga entrevista amb el general. Els altres membres del jurat han estat José María Pemán, Ernesto Jiménez Caballero, Dionisio Ridruejo, José Félix de Leguerica, Juan Ignacio Luca de Tena i José Antonio Giménez Arnau.

Diari de la caiguda de Catalunya, 
Josep Pernau (Edicions B, 1989). 
(Un relat periodístic dels últims 49 dies 
de la Catalunya republicana)

* En aquest enllaç, trobeu més informació sobre Serrano Súñer.
Un interessant  -i aclaridor- article de Xavier Borràs