Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pujol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pujol. Mostrar tots els missatges

dilluns, 23 de març del 2015

Els nostres


Era l'endemà del festival dels Pujol al Parlament. Al bar Cap Verd de Gràcia es feia un sopar rus per festejar el primer dia que Serguei Dovlàtov va trepitjar Nova York, fa 36 anys. El sopar el cuinava el seu traductor al català, Miquel Cabal, que, junt amb LaBreu Edicions , ha propiciat una de les més felices operacions editorials dels últims temps: de l'autor rus, que va morir a Nova York el 1990 a causa de l'alcohol, ja han publicat La zona, La maleta, El compromís (obligat per a periodistes) i Els nostres (el darrer i, per al meu gust, el millor). És una operació feliç per la continuïtat en la publicació de la seva obra –l'any que ve, més–, per la seva potència i singularitat i perquè això no ha passat a tot arreu. Benaurats nosaltres. Membre de la colla del Nobel Brodsky, Dovlàtov “és referent, sobretot per a la generació dels anys setanta i vuitanta, la comunitat jueva i també per als immigrants soviètics als Estats Units”, m'explica pere-mail la Daixa, una lingüista russa instal·lada a Olot.

En el sopar, el traductor serveix una arengada abrigada, una sopa vermella i uns farcellets de col, didalet de vodka inclòs. “Menys els peus plans, això ho cura tot”, proclama en Joan Vigó, que per les postres llegirà Els nostres. El vermell sembla molt adequat per a una part de la conversa, que se'n va cap als Pujol. Justament aquesta setmana he trobat aquest titular en un diari del 1980: “No hi ha prou sang a Barcelona”. És un anunci de Creu Roja. En el mateix diari n'hi ha un altre, on una senyora amb permanent exclama: “A casa vam comprar accions de Banca Catalana ja fa molt temps. Ens va fer il·lusió formar part d'un banc català que tot just naixia.” Això em porta, de nou, a Els nostres, on Dovlàtov descriu amb ironia franctiradora els personatges més extravagants de la seva família. La descripció dels seus és tan deliciosament ferotge, que esbotza tota delimitació clàssica o confortable. La que podríem trobar, per posar un exemple, en el tuit del compte de CiU, del 3 de gener passat, que, un cop retocat i en ple avançament electoral, afirmava: “El repte que ara tenim al davant és que a casa anem junts.” I em ve al cap la frase de l'exprimera dama, Marta Ferrusola, al Parlament: “Catalunya no es mereix això”, erigint-se, com de costum, en la veu de la consciència del país. “La sensació que tinc llegint Dovlàtov és de plorar i riure al mateix temps”, em diu la Daixa. El mateix que amb el paper dels Pujol i alguns diputats al Parlament.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 27 de febrer del 2015)

* Un moment del sopar dovlatovià al Cap Verd, amb en Joan Vigó en acció.

dissabte, 13 de desembre del 2014

Postpujolisme aplicat al Barça


Hi va haver un temps en aquest país en què els nens creixien confonent Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez. Els dos manaven molt. Els dos eren baixets i conduïen dues grans institucions del país, la Generalitat de Catalunya i el Barça. No seria comparable un govern i una entitat de futbol, però en un país que ha rebut per totes bandes, tota pedra fa paret. I segurament va ser així com tots dos, en algun moment, van passar a personificar conceptes i a jugar a allò de “atacant-me a mi, ataquen el club o la nació”. I segurament també, abans o després, els rivals es van creure que si feien diana amb ells, escombraven la resta.

Tots dos formen part d'aquella època de l'oasi català, d'un ordre més repapat que establert i aquí no es belluga ningú. Immobilitat és el concepte que hem de retenir. Tots dos tenen en comú una manera, diguem que singular, d'expressar-se. L'un, constructor. L'altre, banquer. Tots dos, icones del procés polític i econòmic de la transició en aquest país. Núñez va ser president del Barça del 1978 al 2000. Pujol, de Catalunya, del 1980 al 2003. Tots dos van sortir en l'estampa simpàtica del balcó de la Generalitat, on Stòitxkov els va fer botar per celebrar la primera copa d'Europa del Barça. Tots dos, amb taques fiscals. Núñez, condemnat per subornar inspectors d'Hisenda (un cas que va condemnar, entre d'altres, un antic assessor fiscal de Pujol). I ara Pujol, amb la confessió de la seva evasió fiscal. Els paral·lelismes arriben a ser capriciosos. Fa cinc anys, el fill gran de Pujol, Jordi Pujol Ferrusola, es va queixar del programa de sàtira Crackòvia perquè “vexava” l'expresident del Barça. El curiós del cas és que les de Núñez i Florentino encara semblen vides més paral·leles, però aquesta és una altra història.

Tots dos han creat nissagues i continuadors. Nuñisme i Pujolisme. De fa quatre anys, quan Sandro Rosell va accedir a la presidència del Barça com el president més votat de la història, resten imatges en què apareix felicitat per Núñez i Pujol. La creació d'estirps porta la rèmora d'una lectura de la realitat en termes absoluts, de blanc o negre, d'un personalisme que només admet la fidelitat o la rivalitat. Aquesta és la rèmora d'una transició pastosa que se suposa que s'acaba. Aquest és el salt que també necessita el Barça a l'hora de llegir la seva realitat: fugir de l'immobilisme, del no toquem res. Mirem, si no, com es presenta aquesta nova temporada, amb un Luis Enrique prometedor (com a mínim, a mi ja em té motivada). El club aconsegueix aviar –i fer caixa– amb dos futbolistes que encara és hora que demostrin tot el seu talent, com Cesc i Alexis. Reacció? Vindran les set plagues i alguna d'afegida. El club fitxa d'una vegada un central esquerrà. Sí, massa gran i per un preu massa elevat, però... I si el veiem jugar? I si entre ell i un altre fitxatge i un del B que puja fort queda apuntalada la defensa? Ha de començar, si us plau per força, alguna cosa millor.

(Article publicat a L'Esportiu el dilluns 28 de juliol del 2014)

* A la foto, Núñez, Pujol i la infanta Cristina, en una imatge del 1998.