Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cèsar A. Jordana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cèsar A. Jordana. Mostrar tots els missatges

diumenge, 9 de març del 2014

París, 9 març 1939. Cartes de Mercè Rodoreda.

Estimat amic Jordana:

[...] Ja sóc al P.E.N París fa molt bonic per a la gent que duu molts francs a la butxaca o a la cartera. [...]

Digueu al Berenga (amic estimat i jove eloqüent) que el «séjour» al P.E.N. és difícil i més el «séjour» a la bella i grisa Lutècia.
.[...]

Oliver, vull un vers!
Escric a l’Anna.
Pentineu el serrell a l’Aurora.
Cap a París les botes.
Records. Records. Més records!”

(reproduït a “Mercè Rodoreda: París 1939 (quatre cartes i unes botes)”, a cura de Maria Campillo, Els Marges, núm. 78, p. 111).



(A Anna Murià)

“Acabo de rebre la vostra lletra i us contesto de seguida perquè fa uns quants dies que m’ha agafat la fúria d’escriure cartes. No heu, doncs, d’agrair-me la resposta.

No; París no acaba de satisfer-me; això que porto un barret amb un vel que m’arriba fins als talons i que tinc una gran requesta entre l’element au bord du tombeau .[...]

Ara penso treballar-me un séjour a Paris, mentre em distrec que ja em convé. [...]

Per acabar de distreure’m poso ordre a la petita biblioteca del PEN i cop de fer fitxes. HI ha dies, ja em coneixeu, que no tinc prou món per als meus passos i d’altres que una volva que passi em fa caure de cul. Ja podria disciplinar-me una mica. Tot és qüestió de voluntat Però aleshores, trista de mi, topo amb allò famós i rebregat de l’ésser o no ésser i renuncio a les disfresses i beneeixo d’ésser una meridional com una casa [...]“ 

(reproduït a Mercè Rodoreda, Cartes a l’Anna Murià, pp. 37 i 38 ).

dilluns, 3 de febrer del 2014

3 febrer. Èxode 1939.

De bona hora m’arribà de Tolosa el telegrama d’en Pau Vila confirmant l’autorització del prefecte d’aquella ciutat, als universitaris i intel·lectuals que volguessin traslladar-s’hi atenint-se a la invitació que ens havia estat feta, feia temps, pel rector d’aquella Universitat. (...)

De seguida vaig donar-ne compte als companys es trobaven reunits en el petit cafè que ens servia de refugi. L’oferta del rector de la Universitat de Tolosa permetria disposar d’alberg –taula i llit– a un bon nombre dels amics que havien passat els darrers dies a Agullana, mentre veien com fer front a l’esdevenidor i poder refer la seva vida estroncada per la guerra.

La meva “missió” a Perpinyà havia acabat. Aquella mateixa nit, amb la família de l’Ignasi Mallol i en Josep Maria Capdevila, agafàrem el tren que ens conduiria a París. Vençuts, però amb esperança de continuar avant, tal com havíem fet fins aleshores, iniciàvem la diàspora que ens portaria fins a l’altra banda de l’Atlàntic.

Sabíem que a París la presència de refugiats espanyols només era permesa als ministres del Govern republicà, als consellers del de la Generalitat i als membres del Govern d’Euscadi i, també, la de totes aquells persones que ja hi eren abans de l’esfondrada republicana, emparats pel corresponent récépissé o carta de séjour. (...)

Tot just arribats a la capital de França ens poguérem adonar que l’amenaça de guerra de què tant es parlava pesava damunt Europa; s’ensumava. Començava la mobilització de les forces franceses. Amb els amics Capdevila i Mallol, després de parlar-ne molt, vam estar tots d’acord que ja en teníem prou amb la nostra que acabàvem de passar i decidírem emigrar plegats a Amèrica.

Mentre fèiem gestions per a obtenir visat d’entrada d’algun país del Nou Món, per tal de traslladar-nos-hi, ens calgué, també, fer-ne per a trobar hostatge fora de París advertits de la prohibició de romandre-hi. Gràcies a la bona amistat amb mossèn Tarré ens fou possible de resoldre-ho fàcilment; ens en troba en un vell molí enclavat dins el territori del castell de Bierville, en el bell paratge de Boissy-la-Rivière, vora Etampes, propietat del senyor Marc Sagnier (...) Mentre endegaven el molí ens allotjàrem durant uns dies en un dels Foyers pour la Paix (...) també propietat del senyor marc Sagnier (...). De moment hi anàrem els que havíem sortit plegats de Perpinyà, juntament amb en Manuel Pijoan, que havia estat secretari del conseller de la Generalitat Antoni Maria Sbert. Més tard, coneixedors del nostre refugi, hi vingueren Ferran Soldevila, acompanyat de la muller i el fill, i el matrimoni Carles Riba-Clementina Arderiu amb els seus tres fills. En realitat jo vaig passar-hi molts pocs dies, els primers i els caps de setmana. Una vegada acomodats vaig tornar a París per continuar les gestions per als visats, apressats com estàvem per poder embarcar al més aviat possible cap a Amèrica. (...)

Juntament amb en Pau Vila, a darrers de març de 1939, embarcàrem a Le Havre a bord del transatlàntic Colombie. (...)

Després de la nostra sortida de Boissy-la-Rivière, el vell molí rebé altres hostes. Les cambres que deixàvem lliures les ocuparen altres amics, entre ells el diputat del Parlament de Catalunya Pau Romeva acompanyat de la família, l’escultor Joan Rebull amb la muller i els fills, el pintor Joaquim Sunyer, també amb la muller i els fills, i l’escriptor Cèsar A. Jordana amb els seus familiars.

Quan el Colombie llevà àncores per emprendre el periple de les illes del mar Caribe fins arribar a Puerto Colombia, amb la mirada fixa al Continent, ens prometíem retornar a casa al més aviat possible. Transcorregueren quinze anys abans de trepitjar de nou la nostra terra i vint-i-vuit per a poder complir la promesa que m’havia fet a mi mateix de retornar-hi a viure.


Dins del llibre Opus IV. Èxode 1939. De retorn a Catalunya, 
Miquel Joseph i Mayol (Pòrtic, 1974).
Ara trobable en la reedició que van fer Quim Torra i Jaume Ciurana (Símbol Editors, 2008), sota el títol d'El bibliobús de la llibertat (i amb estudi introductori)