Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 6 de febrer de 1939. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 6 de febrer de 1939. Mostrar tots els missatges

dijous, 6 de febrer del 2014

6 de febrer de 1939

Amb l’Albert ressegueixo els cinc parapets que hi ha pels voltants de la casa. Trobem moltes càpsules. Als parapets hi ha també un gran escampall de plomes de gallina, pells de conill i llaunes buides. La guerra ha passat, realment, pel nostre oasi.
A la tarda vaig a Cubells i a Vilarmau amb la Fina. Tota la carretera és plena de deixalles de la tropa: bales, capses de munició, llaunes de conserva, revistes, un fes vermell... Vora la cuneta, una gran caixa de fusta 
–segurament d’obusos antiaeris– amb unes inscripcions en rus.

El vel de maia.
Dietari de la guerra civil (1936-1939), 
(Edicions Destino, 1975)
Escrit des de Viladrau.

Barcelona, 6 de febrer de 1939

Tot sembla que retorni al temps normal. Deuen florir els ametllers: “Déu te guard, bandera blanca...” Mentrestant, cues i més cues (“coles”, en diu tothom) per al pa i per a l’oli. Continua la lluita més enllà de Girona i cap al costat del meu poble. Que se’ls acabi aviat el martiri. He anat a trobar l’amic Miralta, sempre de mala jeia, i ell ha vingut a la tarda a casa i hem jugat a escacs. El veig diferent o potser sóc jo que he canviat. No sé de què parlar-li. Ara a veure si puc tornar a ingressar de mestre, encara que sigui mentre en faltin. Haig de poder treballar, perquè així no arribem. Estic content. No puc dubtar més: hi ha un Déu!

diari d'un mestre adolescent, 
(Edicions Proa, 2001)

6 de febrer de 1939

Hi ha una gran satisfacció avui en el bàndol franquista. S’ha ocupat La Seu d’Urgell i la bandera bicolor oneja a la frontera andorrana. Els andorrans volen estar bé amb tothom: abans van donar l’acolliment als refugiats d’un bàndol, ara als de l’altre, i perquè no hi hagi dubtes sobre la seva actitud molts dels seus súbdits han baixat fins a la divisòria per saludar les tropes del general Muñoz Grandres, el cos d’exèrcit del qual porta el nom de la comarca on avui s’ha ocupat la capital: l’Urgell. (...)

Però no és la Seu, el principal motiu de satisfacció, sinó la notícia que, de manera destacada, publiquen alguns diaris franquistes, que la indústria tèxtil catalana s’ha salvat íntegrament, i que hi van quedar uns estocs tan grans que les indústries llaneres i cotoneres podrien treballar a plena producció durant un any, sense necessitat de cap subministrament. La raó que es dóna és que l’URSS exigia el lliurament de teixits com a compensació per les trameses de material de guerra, per la qual cosa no han faltat les matèries primeres. (...)

El doctor Negrín ha donat l’ordre d’evacuació de la majoria dels ministres i aquesta nit, a Agullana, només dormiran els d’Estat, Hisenda i Agricultura (...). A moltes cases quedaran fantasmagòrics rètols, escrits a mà en paper de barba, indicadors que allí va haver-hi un ministeri, el Tribunal Suprem o qualsevol altra institució de l’Estat. (...)

Avui l’actualitat no és tant a Agullana, la vida política de la qual s’està extingint per moments, com en els posts fronterers amb França. Milers de soldats ja són a l’altra banda. Alguns, fins i tot, han entrat en formació a cavall. (...) Però el trànsit més important s’ha enregistrat al Portús. Ningú no coneixia la càrrega d’un comboi d’11 camions que ha passat per aquella frontera. Eren les últimes reserves metàl·liques del Banc d’Espanya. Als soldats se’ls veia cansats i abatuts. Molts oficials, en el moment de traspassar la frontera, s’arrencaven les estrelles de les seves gorres perquè a França no tindrien cap significació. (...)

Avui Josep Pla, que ara signa José, ha tornat a Girona i l’acompanyarem pels seus paisatges familiars. Les seves impressions es publicaran en els pròxims dies, a La Vanguardia, de la qual és sots-director. Per al viatge ha aprofitat el cotxe d’un matrimoni amic, que és en missió especial d’Auxili Social. (...)

Avui la caravana de fugitius arriba fins a Port de Molins. El flux de gents és incessant i les cases de canvi de moneda, al Portús francès, estan arribant al volum de negoci més alt de la seva història. No volen paper, si no és de les sèries que seran vàlides, cosa que també saben, però el que més accepten són els duros de plata. Igual que els moros. L’enemic cada cop és més a prop i el cap de l’Exèrcit de l’Ebre –el riu ja queda lluny en l’espai i en el temps– ha instal·lat el seu quarter general a Perelada.


Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

El Voló, 6 febrer 1939

El poble era una creixent turbamulta de refugiats que desembocaven interminablement per la Jonquera i que inundaven, sobretot, l'esplanada de l'estació, la Place de la Victoire on hi ha el monument Aux enfants du Boulou morts pour la Patrie, 1914-1918, i els carrers dels voltants. 

N'hi havia que es deixaven caure extenuats, afamats. N'hi havia que dormien a terra, empedreïts i com si fossin morts. N'hi havia que seien esmaperduts a la vorera, el cap enfonsat entre les mans, immòbils, contemplant-se les sabates, deformades, foradades, convertides en un engrut de femta i pols. 

N'hi havia que es venien tot el que posseïen per córrer a comprar-se ni que fos una barra de pa, i se la menjaven sencera amb una voracitat que feia pena. N'hi havia de més inquiets, interrogaven a qui fos, anaven inútilment d'un cantó a l'altre, ingènuament esperançats encara. N'hi havia que es refiaven dels bons sentiments de la solidaritat, de l'amor al proïsme.

- Llibertat, igualtat, fraternitat...! Amb una mica de fraternitat ens basta! -va cridar un home espellifat, demacrat, tot ulls, fora de si, a la gent del Voló que es mirava els fugitius gairebé com si fos dia de mercat.

(...)

Amb en Montanyà vam fer cua a la fleca. Ens arribà el torn. El flequer es mirava i remirava els bitllets d'un en un com si estigués enfebrat per la cobdícia. Els refregava amb la punta dels dits mentre una i altra vegada resseguia la seva llista i els confrontava desconfiadament.

- Em quedo aquests tres -va dir.

Eren els tres bitllets de mil pessetes que la mare i la dona m'havien ficat a la cartera a l'hora de marxar de casa. La quantitat de francs que el flequer ens allargava era irrisòria. Vam protestar. 

- Preneu-ho o deixeu-ho, je m'en fous pas mal. És cosa vostra... Un altre! -grallà imacpient adreçant al que feia cua darrere nostre.

Memòries (1905-1940),
(L'Avenç, 2008)