Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Figaró. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Figaró. Mostrar tots els missatges

dijous, 1 de maig del 2014

Postal


Tinc una teoria del contuberni sobre la postal que va tardar gairebé 39 anys en arribar al Figaró, procedent de Caldes de Montbui. La postal felicitava l'aniversari d'un nen de tres anys i mig, que ara en té 42. El carter la va trobar a la bústia de sota les escales de Figaró (la tenen present, oi, la bústia de la plaça de Figaró?). Sembla que algú, a qui devia haver anat a parar per error, la va trobar per casa i la va tornar a la bústia perquè arribés al destinatari correcte. Ara els revelaré qui és aquest algú: Pere Calders. D'acord que fa uns anys que se'n va anar i l'Any Calders ja ha passat, i si ja ha passat, en aquest país no cal tornar-ne a parlar, per què remoure les coses i els anys commemoratius? Però ha estat cosa de Calders, segur. Una entremaliadura fantàstica com aquesta, amb tot de detalls escaients per al temps i l'estat de coses en què ens trobem, és marca de la casa Calders. Una pista: la postal arriba amb un segell de dues pessetes amb la cara de Franco. Una altra: a Barcelona s'obre aquest abril una nova llibreria, la llibreria Calders. Per no parlar d'altres referències literàries evidents, com que “el carter sempre truca dues vegades”, encara que entremig passin 39 anys. S'imaginen d'agafar un tren cap a casa un dia i arribar al cap de 39 anys? S'imaginen d'anar de rebaixes un estiu i tornar guarnida al cap de 39 estius? La fàbula esbotza temps i espai, encara que sempre et pugui sortir una moneda amb la cara de Franco.

(Article publicat a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 28 de febrer del 2014)

dilluns, 16 de juliol del 2012

Cingles



L’altre dia van quedar la Rodasoques, mossèn Llàtzer i l’Aleix de les Tòfones, amb el seu autor, en Raimon Casellas, a la torre que hi ha més amunt del santuari de Puiggraciós. Les fan de tant en tant, aquestes trobades, i convoquen records lligats als cingles de Bertí. Aquesta vegada, a més, van comentar l’article d’en Ferran Polo de dilluns passat a aquest diari: “que diu que ara els pobles de per aquí s’aliaran per treure’n una mica de profit dels cingles”, va informar, feréstec però diligent, l’Aleix de les Tòfones als altres, que, en principi, feren cara d’una certa esperança. La Rodasoques, que és dona contundent, va engrapar-li el diari d’una revolada i va estar uns minuts amb la mirada fixa en la pàgina 3. “Coi, però no diuen pas què faran, per ara, que si la promoció d’activitats econòmiques, de l’entorn, que si preservar el patrimoni...”. Aquests exemples la Rodasoques els va dir amb un aire fotetes de veu de mallerenga. En Raimon Caselles, escriptor modernista ensems que home de pau, va voler-hi posar llum. “Bé que hem de pensar que és un avenç, fins ara no hi havia ni grup de treball dels pobles per mirar de fer res de comú amb els cingles”. Les altres animetes assentien. “De bones voluntats fins l’infern n’és ple –crec que ho deia l’altre dia aquella mosseta que escriu columnes, que no sé què s’empatollava– però l’acord dels pobles ja és alguna cosa!” Alcaldes dels municipis dels Cingles, ja ho veieu, des d’allà dalt us vigilen.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el dijous 17 de maig de 2012)


* Imatge extreta d'els3monts.cat