Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dovlàtov. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dovlàtov. Mostrar tots els missatges

dilluns, 23 de març del 2015

Els nostres


Era l'endemà del festival dels Pujol al Parlament. Al bar Cap Verd de Gràcia es feia un sopar rus per festejar el primer dia que Serguei Dovlàtov va trepitjar Nova York, fa 36 anys. El sopar el cuinava el seu traductor al català, Miquel Cabal, que, junt amb LaBreu Edicions , ha propiciat una de les més felices operacions editorials dels últims temps: de l'autor rus, que va morir a Nova York el 1990 a causa de l'alcohol, ja han publicat La zona, La maleta, El compromís (obligat per a periodistes) i Els nostres (el darrer i, per al meu gust, el millor). És una operació feliç per la continuïtat en la publicació de la seva obra –l'any que ve, més–, per la seva potència i singularitat i perquè això no ha passat a tot arreu. Benaurats nosaltres. Membre de la colla del Nobel Brodsky, Dovlàtov “és referent, sobretot per a la generació dels anys setanta i vuitanta, la comunitat jueva i també per als immigrants soviètics als Estats Units”, m'explica pere-mail la Daixa, una lingüista russa instal·lada a Olot.

En el sopar, el traductor serveix una arengada abrigada, una sopa vermella i uns farcellets de col, didalet de vodka inclòs. “Menys els peus plans, això ho cura tot”, proclama en Joan Vigó, que per les postres llegirà Els nostres. El vermell sembla molt adequat per a una part de la conversa, que se'n va cap als Pujol. Justament aquesta setmana he trobat aquest titular en un diari del 1980: “No hi ha prou sang a Barcelona”. És un anunci de Creu Roja. En el mateix diari n'hi ha un altre, on una senyora amb permanent exclama: “A casa vam comprar accions de Banca Catalana ja fa molt temps. Ens va fer il·lusió formar part d'un banc català que tot just naixia.” Això em porta, de nou, a Els nostres, on Dovlàtov descriu amb ironia franctiradora els personatges més extravagants de la seva família. La descripció dels seus és tan deliciosament ferotge, que esbotza tota delimitació clàssica o confortable. La que podríem trobar, per posar un exemple, en el tuit del compte de CiU, del 3 de gener passat, que, un cop retocat i en ple avançament electoral, afirmava: “El repte que ara tenim al davant és que a casa anem junts.” I em ve al cap la frase de l'exprimera dama, Marta Ferrusola, al Parlament: “Catalunya no es mereix això”, erigint-se, com de costum, en la veu de la consciència del país. “La sensació que tinc llegint Dovlàtov és de plorar i riure al mateix temps”, em diu la Daixa. El mateix que amb el paper dels Pujol i alguns diputats al Parlament.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 27 de febrer del 2015)

* Un moment del sopar dovlatovià al Cap Verd, amb en Joan Vigó en acció.

dimecres, 6 de novembre del 2013

divendres, 25 d’octubre del 2013

La maleta

L'escriptor rus Serguei Dovlàtov té uns relats sobre els objectes que es va endur de l'URSS quan va emigrar cap als Estats Units. Objectes absurds i perplexos com correspon al tarannà del propietari. A La maleta, com es diu el llibre, hi trobem acidesa, burla i límit, episodis vitals al límit que caben en una sola maleta. Una vegada, de petita, em vaig asseure en un quarto antic de casa; sacs, cistells i tomàquets de penjar al sostre, i vaig obrir la maleta d'una familiar llunyana: entre rosaris, llibres d'església i certificats mèdics, vaig trobar un llibre de contes que basculen precisament entre la irrealitat i la realitat: de Pere Calders, qui havia de ser si no, De teves a meves. Així va ser com el vaig descobrir. Segur que li haguera agradat.

Ara s'acaba de saber que la maleta de Perpinyà, l'anomenat Fons Argelers, era de Francesc Boix. Més de 70 anys després que el fotògraf de Mauthausen amagués aquelles imatges dels anys trenta i de la guerra en una casa del Rosselló, surten a la llum pública i se'n reconeix l'autor. Han hagut de passar més de 70 anys. Un exemple més de la memòria engrunada d'aquest país, de totes les maletes perdudes, sense identificar o sense la curiositat ni el coratge per obrir-les. Pitjor encara quan la desmemòria s'articula entre els vius, només per la desídia de saber o de reconèixer la fita d'un altre. Hi ha qui explica aquesta desmemòria fonda per la successió de derrotes patides, calbots que tomben la galta i fins que no torna a lloc passen anys, dècades, segles... Ara que estarem de tricentenari ho tornarem a comprovar. Potser sí que la cosa anirà per aquí. Però recuperem la maleta, l'obrim, li fem lloc a casa, l'ensenyem, ens en sorprenem, anem amb la galta ben posada i ja no en perdem cap altra. Hauria d'anar així, no?

(Article publicat el divendres 26 de juliol del 2013 al diari El Punt Avui)

diumenge, 21 d’abril del 2013

Els nostres


Al bar, un home pesava figues mentre Bartra entrava al camp per substituir Puyol. Acabat de reaparèixer, el capità, torrencial d’energia, lamentava el canvi. L’ambient al bar havia transcorregut pla, com el partit mateix, un clàssic postvirus FIFA, una mica sense història, amb incursions puntuals –i sonores– d’algun soci de tribuna que aconseguia criticar diversos jugadors alhora. Però el canvi de Bartra portava una mica de llum. Un defensa de la casa, amb més d’una dècada al primer equip, era substituït per un altre de la casa. I el Barça acabava el partit amb deu jugadors formats a la Masia. Gairebé ja no hi parem atenció. A l’entrenament d’ahir Bartra es va lesionar i no va viatjar a Moscou, però Tito Vilanova es va endur Oier, Sergi Roberto i Deulofeu. Bartra té una imatge de futbolista d’abans, que es barreja amb l’elegància en els moviments. És un central més de la branca Piqué que no pas Puyol (o Migueli), però més fi que Piqué. Al lateral dret, em va alegrar molt que jugués Montoya, sobri, seriós, que no s’està d’orgues i que, a més, va tornar a fer una assistència de gol.


Missatge de Tito: reposem, fem rotacions i als novells de la casa no els carreguem de pressió, però juga qui està millor. Així com Alba entronca amb la tradició de laterals baixets i fures (com Sergi Barjuan i Ferrer), Montoya és d’una altra família. I em fa gràcia anar entroncant aquestes relacions futbolístiques, que constaten la feina d’anys, perseverant, amb el planter. Que n’és, d’important, que Bartra i Montoya puguin jugar al costat de Puyol i Piqué. O que Cesc, Thiago i Sergi Roberto ho facin amb Xavi. O que Xavi jugués al costat de Guardiola. Baula a baula, com la pilota, circula el testimoni: d’una manera de jugar i d’un creixement futbolístic de mica en mica. Pas a pas, amb versions noves o variades d’una mateixa posició.


Tito Vilanova està portant a la perfecció el creixement de jugadors com Montoya, Bartra i Tello (a qui l’any passat adversitats i invents van estar a punt de cremar). Sergei Dovlàtov, un escriptor rus que m’ha captivat, té una novel·la que es diu Els nostres, en què desgrana les històries rocambolesques, crues i fascinants, dels seus avantpassats. A can Barça, “els nostres”, els de la Masia, ja no són la base de l’equip, sinó que són l’equip. I una forma d’equip i de joc. I fins i tot podem entretenir-nos a trenar les relacions familiars, les semblances entre Xavi, Thiago, Iniesta i Cesc. El llibre de Dovlàtov es tanca amb la filla, crescuda als Estats Units, i que ja no entén res de les coses estrafolàries que publica son pare. A can Barça, mentre la baula segueixi circulant entre uns i altres, entre diferents generacions “dels nostres”, sense talls innecessaris ni urgències ni precipicis, seguirem allargant aquest relat exquisit. Quan quedi com una extravagància...ho explicarem als néts.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 19 de novembre del 2012)

dijous, 28 de març del 2013

Música de paraules

Es fa difícil dir, encara a hores d’ara, si va  ser primer l’ou o la gallina. Hi ha un estat  d’ànim que aplana el camí cap al plaer  artístic. I hi ha una força creativa que  capgira les aigües emocionals internes.  El lector, com l’auditori, s’acosta a la  novel·la, al poema, al concert... atret per l’expectativa. Però cadascú ho fa per  viaranys múltiples, amb variats mapes  de cabòries al cap. Quan volen, aquests  mapes activen els seus cants de la Sibil·la  en versions quotidianes: profecies diverses  de la fi (de la cantonada) del món. No  hem canviat pas gaire, malgrat els gadgets,  els ginys inversemblants que traginem,  i que avui poden desconnectar, ja ho  saben. Pensin que aquest no serà un  gest mecànic. Serà alguna cosa més.  Desconnectaran el gadget per retornar,  altra vegada, a un mateix, per guanyar  un esperit viu i conscient disposat a  connectar-se amb el gaudi artístic, que  és també experiència creativa, íntima:  enfilar-se sobre danses i valsos, com  algú que s’enfila en la lectura voraç d’un  relat extraordinari. L’expressivitat que se  t’emporta és la mateixa. La sensació és  aquesta: fer una brocada dins del temps  per envolar-se, per fondre el formigueig  lleuger, el gir sorprenent, el ritme  trepidant, l’animació d’una festa, la polca  que celebra la vida... amb la mateixa vida,  amb el relat personal compost d’infinitud  de fragments, que ara es desvetllen amb  una pulsació titil·lant, ara amb una fonda  bufera. La impressió és fonda, també,  quan el poema diu amb les paraules i la  música justes –no podien ser unes altres!–  allò que fins aleshores no tenia nom. Que  no era, per tant.


Hi ha un escriptor que darrerament  m’ha captivat: Serguei Dovlàtov, traduït  els últims anys al català. La solidesa i  punxes de la seva narrativa són un cop  de puny sec. La immensitat de les seves  històries, que es corresponen amb aquella  cosa inabastable de l’antiga URSS, d’on  és originari, són un fil imperdible. No  pots sinó cavalcar sobre el joc d’impactes  sorprenents que orquestra. El poeta, crític  i col·lega seu Joseph Brodsky el considera,  abans que tot, “un magnífic estilista”. El  descriu amb una reflexió lluminosa que,  de pas, constata la fusió que bressola, en  un tot, narrativa, poesia i música: “els  seus relats viuen sobretot en el ritme de la  frase, avancen en la cadència de la veu de  l’escriptor. Estan escrits com si es tractés de  versos: l’argument té un valor secundari,  és només el pretext per narrar... Són més  un cant que una narració...”. Darrere una  aparent senzillesa, sense descobrir-li la  trampa ni el peu coix, Dovlàtov t’atrapa  i se t’emporta. Fora preocupar-nos per la  qualificació de l’ou o la gallina! Aprofitem  el pretext! Quan aquell conte o aquell vals  no poden ser de cap altra manera que com són és que irromp, triomfant, l’alegria de  l’art, la immersió en un univers fascinant.  Durant una càpsula de temps haurem  tocat cel. Això, que sona tan cursi o tan vague, a vegades passa.

Text per al programa de mà del concert del Festival de valsos i danses, "La festa de la fi del món". Un concert a càrrec de l'Orquestra Simfònica del Vallès al Palau de la Música Catalana, el 22 de desembre del 2012.

Música de paraules és el nom d'aquesta iniciativa, que tira endavant l’Orquestra Simfònica del Vallès, i compta amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes. 

* A la segona imatge, Brodsky i Dovlàtov

dimecres, 26 de desembre del 2012

Los nuestros (IV)


Capítol VII.

"Vivíamos en una repgunante casa comunal. El largo y tenebroso pasillo desembocaba metafísicamente en el cuarto de baño. El paper pintado junto al teléfono estaba cubierto de dibujos: la angustiosa crónica del subconsciente comunal.”

(...)

Schopenhauer escribió que la gente no cambia en absoluto."



Capítol IX.


"La vida había hecho de mi primo hermano un delincuente. Creo que tuvo suerte. Si no, se hubiera convertido, sin duda, en un alto funcionario del partido.
Así es, y para ello había un sinfín de las más diversas premisas. Pero no nos adelantemos a los hechos..."

Los nuestros, Sérguei Dovlátov (Áltera, Barcelona, 1999)


I aquí, aquestes troballes al youtube. Llàstima de no acabar de comprendre el rus...





dimarts, 25 de desembre del 2012

Los nuestros (III)



Capítol V.

“La tía era una mujer vistosa. En su tórrida belleza armenia había cierta nota de falsedad. Como en los paisajes montañosos de Lérmontov y en sus versos románticos.
La tía era observadora y perspicaz. Tenía buena memoria. Muchos de los hechos que me contó los he recordado siempre. Recuerdo, por ejemplo, este episodio de su vida.
Cierta vez se enctró en la calle con Mijaíl Zóschenko. Para el escritor ya habían llegado los tiempos difíciles. Zóschenko dándole la espalda pasó rápidamente a su lado.”

(...)

Creo que mi tía era una buena redactora. O mejor dicho, era una buena persona, bondadosa e inteligente.
Yo, personalmente, no me he encontrado con ningún buen redactor. Aunque entre ellso había bellísimas personas.

(...)

En los años sesenta empecé a escribir alguna cosa. Se lo enseñé a mi tía. La tía encontró en mis relatos cientos de errores. Errores estilísticos, ortográficos y de puntuación.
Mi tía me decía:
- Aquí escribes: “el frío y el silencio se fundían...” No queda claro. El frío y el silencio son fenómenos de distinto orden. Hay que escribir: “En el bosque hacía frío y reinaba el silencio”. Sin malabarismos...
-¿Cómo, en el bosque? -repliqué asombrado-. La acción transcurre en una celda de castigo.¡
- Ah, sí -decía mi tía...

Por aquel entonces le confiaron un taller literario. De aquel taller salieron muchos buenos escritores. Por ejemplo, Gansovski y Pikul.
Entre otros vino al taller Iósif Brodsky. Mi tía no lo admitió. De sus versos dijo lo siguiente:
- Delirios de un demente!
(Por cierto, en la poesía de Brodsky también los hay).
A Brodsky no lo admitieron.

(...)

- ¿Sabes qué cosa me obsesiona? -siguió diciendo-. Cuando vivíamos en Novorosiisk, había allí una valla. Una valla alta, marrón. Cada día pasaba junto a ella. Pues bien, nunca he sabido qué es lo que había detrás. No lo pregunté. No pensé que eso fuera importante...Qué manera más absurda y estúpida de vivir la vida...¿O sea que te niegas?"


Los nuestros, Sérguei Dovlátov (Áltera, Barcelona, 1999)

dilluns, 24 de desembre del 2012

Los nuestros (II)



Capítol II.

"Si algo irritaba al abuelo, éste fruncía el ceño y exclamaba con voz profunda:
- ¡Tu UTAMÁ!
La misteriosa expresión literalmente paralizaba a quienes se hallaban a su lado. Les infundía un pavor místico.

(...)

Mi madre nunca llegó a descifrar el sentido de aquella expresión. Yo tardé muchos años en comprenderla. Sólo cuando fui a la universidad, inesperadamente, caí en ello. Pero yano se lo expliqué a mi madre. ¿Para qué?

(..)

Alrededor del abuelo se creó una zona peligrosa de metro y medio. La longitud de su bastón...
A menudo trato de comprender por qué mi abuelo era tan hosco, qué lo había convertido en un misántropo..."


“La vida del tío Leopold se me aparecía cubierta por una exótica nebulosa. Había en él algo de los héroes de Main Reed y de Cooper. Durante largos años, su suerte excitaba mi imaginación. Ahora ya se me ha pasado”


Capítol IV.

“Estarán de acuerdo conmigo en que el nombre determina en gran medida el carácter y hasta la biografia de una persona.

Anatoli casi siempre es un sinvergüenza y camorrista.
Borís, un colérico dado a la gordura.
Galina, una metomentodo, chillona y vulgar.
Zoia, una madre soltera.
Alekséi, un bonachón con poco carácter.
El nombre de Grigori me sugiere cierto bienestar material.
El de Mijaíl, la sorda premonición de una muerte trágica y temprana. (Acuérdense de Lérmontov, Koltsov, Bulgákov...)
Y así sucesivamente."


Los nuestros, Sérguei Dovlátov (Áltera, Barcelona, 1999)


diumenge, 23 de desembre del 2012

Los nuestros (I)


Del pròleg (de Ricard San Vicente):

"Sergei Dovlátov perteneció a la espléndida pandilla de jóvenes escritores que surgió en los sesenta al calor del “deshielo”, tras la muerte de Stalin, y que prácticamente se esfumó -emigró, enmudeció y se disolvió en alcohol- en los setenta. De entre aquellos poetas, narradores e intelectuales de Leningrado que ignorando la cultura oficial decían vivir en Píter (Petersburgo) pocos quedan hoy. Al menos Brodsky y Dovlátov quemaron rápidamente su existencia dejando un destello que hoy ciega la grisura de una vida que los sobrevivientes recuerdan como una continua fiesta."


Capítol I.

"Nuestro bisabuelo Moiséi era un campesino de la aldea de Sújovo. Un judío campesino es una combinación bastante rara, debo señalar. Pero en el Lejano Oriente sucedían cosas así.

(...) Al abuelo le disgustaba el desorden. Por ejemplo, la revolución no fue de su agrado. Más aún, retuvo incluso su curso. La cosa fue así.

Las masas del extrarradio se lanzaron hacia el centre de la ciudad. El abuelo pensó que aquello era un pogromo judío. Sacó el fusil y se subió al tejado. Cuando las masas se acercaron, el abuelo se puso a disparar. Fue el único habitante de Vladivostok que se enfrentó a la revolución. No obstante, la revolución triunfó. Las masas siguieron su camino al centro por los callejones.

(...) Tengo varias fotos del abuelo. Mis nietos, cuando hojeen nuestro álbum, nos confundirán..."

Los nuestros, Sérguei Dovlátov (Áltera, Barcelona, 1999)