Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PAH. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PAH. Mostrar tots els missatges

dijous, 27 de març del 2014

Abús

Tot ciutadà hauria d'anar alguna vegada al ple del seu poble. Entendria moltes més coses. De com van o com deixen d'anar, gràcies a alguns o malgrat d’altres. De quan havia cobert els plens de Montmeló o Montornès, havia passat unes formidables estones d’avorriment, que després s’han repetit en els plens o les audiències públiques de Barcelona. La distància no és gaire. Per això, quan l’altre dia al diari llegia que molts plens recents –a Sant Celoni, a Caldes, a les Franqueses...– havien tingut gent de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i havien aprovat les seves mocions per obrir la porta a sancionar les caixes i bancs amb pisos buits, vaig pensar, vaig tornar a pensar, que la tasca d'aquests col∙lectius és heroica. De mica en mica, amb una feina de formigueta organitzada i ferma, estan aconseguint fer visible un problema profundíssim que abans quedava bandejat. Ara aquestes mocions són un primer pas, l’administració és lenta per naturalesa i veurem en què queden. Existeixen, però, algunes bufades artificials com per fer-­nos creure que la crisi passa, que es poden tornar a arraconar problemes i responsabilitats. Sembla que vulguin fer com si això només hagués estat un petit sotrac en l’evolució natural de les coses, en els abusos naturals d’unes entitats bancàries, uns negocis que cavalquen sense control, sense més explicacions. Caldrà que no els oblidem: que no oblidem els problemes, ni qui els ha denunciat ni qui els ha volgut tapar.


(Article publicat a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 7 de febrer del 2014)

dijous, 14 de novembre del 2013

Gran Salt

Sembla que de vegades ens han de recordar què volen dir les paraules. Com que s'ha establert l'exercici de fer-hi pipí a sobre fins a gastar-ne el significat, per sort hi ha gestos i realitats que ens posen en primer pla la potència del lèxic. Ha hagut de ser el Tribunal Europeu dels Drets Humans, així, amb totes aquestes paraules, el que dictaminés l'ajornament del desallotjament d'un bloc de pisos de Salt. Del bloc de pisos de Salt que la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) ha defensat aferrissadament perquè hi poguessin seguir vivint les 13 famílies que ja havien estat desnonades d'un altre pis. Per més polisèmia, cal saber que aquest bloc pertany al banc dolent creat per anar desfent el fardell de la gran estafa financera. Qui ha ocupat aquest bloc de pisos és l'obra social de la PAH, un gir lexicogràfic de manual que deixa en pilotes totes aquelles obres socials de façana. O és que ara mirem igual que fa cinc anys la informació que ens arriba de l'obra social de tal o tal altra entitat bancària?
Si el Tribunal Europeu dels Drets Humans fa una sacsejada de ca l'ample és perquè addueix a raons humanitàries, de protecció dels infants i del domicili on habiten les famílies. Ens adonem del que això significa? Ens adonem del nivell de baixesa social a què hem arribat perquè un tribunal hagi de venir a recordar-nos uns “drets humans”? Veurem què passa a final de mes, en què podria produir-se una altra ordre d'execució del desnonament (sí, cal anotar també aquesta paraula, execució). Però cal anotar l'enorme paper de la PAH, mirant de donar resposta a la falta de sostre i de terra on anar a raure. Amb l'habitatge, afloren debats legalistes per a tots els gustos, però les raons d'emergència i humanitàries passen per davant. Cal explicar els moviments ciutadans que han anat sorgint d'ençà que totes les vergonyes han quedat a l'aire, sense dissimular. I cal pensar si no hem d'anotar al diccionari un nou concepte: la bona obra social.

(Article publicat el divendres 18 d'octubre del 2013 al diari El Punt Avui)

dissabte, 13 de juliol del 2013

Excepció

L’emergència s’ha tornat quotidiana. “L’Ajuntament de Montornès i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) han detectat en un any uns 50 casos de persones amb risc de desnonament”. En allò social i nacional, vivim com un estat d’excepció permanent que s’esforça en fer-se passar per normal. I no ho és. Ajuntaments com el de Montornès –ho recollia aquest diari l’altre dia– treballen colze a colze amb la plataforma que dóna suport als afectats. Sí, sí, aquella plataforma a qui criminalitzen tant si plou com si fa sol. A Montornès, el ple va aprovar una moció que inclou mesures de suport per qui està al límit de ser desnonat, en risc de quedar-se al marge i anar sumant gent tirada a la cuneta i anar escorxant el teixit ciutadà. Tots els grups hi van votar a favor excepte el PP. Però atenció, el PP es va abstenir no per seguir la línia general del PP, sinó perquè Cristina Tarrés –sí, la que fa anys ja havia estat regidora a Granollers– va sortir a fer un discurs abrandat contra els bancs. “La moció no ens agrada perquè no entra en l’expropiació directa als bancs i així no se solucionen les coses”, diu que va dir, per no votar a favor de la moció. Pel que sembla, les coses se solucionen seguint sent regidora per un partit que criminalitza desnonats i xarxes de suport, que amb prou feines mou una coma d’una legislació vergonyosa i que ni tant sols aprova, com Montornès, mesures d’ajut als afectats. Així se solucionen les coses.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el dijous 9 de maig del 2013)

dimarts, 25 de juny del 2013

Kennedy

Per qüestions que no vénen al cas, en Debades va veure el partit PSG-Barça en un bar de xinesos, bé, de xineses, de barri metropolità. Eren dues mestresses: una amb aire de coqueta; l'altra, enfurrunyada. A la barra, dos magribins que tant animaven el PSG com el Barça; un xicot castellanoparlant que amb prou feines entenia el català ni el partit (al cap de mitja hora encara creia que Tello jugava d'inici); i un panxacontent que augurava que allò de Messi no havia estat res. El to general, baix. I els magribins, que es mostraven satisfets tant amb Ibrahimovic com amb Messi, insistien a preguntar a la coqueta per “la seva amiga russa”.

Un quadre així li fa venir al cap, a en Debades, una frase que ha esdevingut falca pertot: encara recorda El Majestuós Poeta embarbussant-se quan la intentava dir com a clímax d'una entrevista. “No et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta't què pots fer tu pel teu país.” De John Fitzgerald Kennedy. En bars com el de l'altre dia, a en Debades li vénen ganes d'enfilar-se a la barra serenament i il·luminar la catalana parròquia amb aquest eslògan tan bufó. I aleshores què? Aleshores pensa que el temps s'esqueixaria i que tots els discursos escarransits de falses moralitats (la unitat d'Espanya i la “responsabilitat” del seu govern, els bancs, la corrupció, la troika...), d'excuses per no canviar res, per seguir l'escanyament nacional i social, de “sí, els de la PAH potser tenen raó, però això de l'escarni és tan, tan...” i encara tot per sobre de les nostres possibilitats... Tot això, que és doble moral que ens plou cada dia, quedaria nu i desballestat a la barra d'aquell bar. I rebria, de la mà de l'eslògan de Kennedy, la xiulada monumental de les xineses, els magribins, el panxacontent i el sòmines. Després, potser no passaria res, o potser s'engegaria la turba. Per això cal una mica de respecte cap als moviments ciutadans que estan salvant desesperacions allà on el govern que ens alliçona va decidir no fer res.

(Article publicat el divendres 5 d'abril del 2013 al diari El Punt Avui)