Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xavier Benguerel. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xavier Benguerel. Mostrar tots els missatges

dimecres, 2 d’abril del 2014

2 d'abril de 1939

Queia la tarda sobre l'antiga ciutat de Tolosa. En Pere Calders i jo sortíem a caminar pels carrers. Feia fred.

- Arribem-nos fins al pont?

Ens hi arribàvem. Amb els rius s'esdevé com amb el foc: els jocs constants del corrent atreuen com els de les flames. Miràvem com passava l'aigua. Es feia fosc. S'encenien uns llums que s'allrgaven tremolant de riba a riba. Fins aleshores no ens adonàvem del clapoteig d'uns rems, del crit rogallós d'una sirena, del lladruc d'un gos, d'unes veus que s'allunyaven...

Jo mirava de reüll el meu amic: n'estic segur, prenia nota de tot, s'ho apuntava en una misteriosa llibreta que ell sabrà què n'ha fet o què en fa.

Tornàvem lentament cap als Pompiers.

- En aquesta hora, a Barcelona... -deia.

Era inevitable, necessari. Molt més que de literatura ens agradava enraonar de qualsevol tema referit al nostre desvalgut país, a la nostra condició d'exiliats.

- Pots comptar que a hores d'ara...

En Calders s'encrespava i, mossegava fort, com ara. Si no que aeslhores tenia vint-i-sis anys.

(...)

És curiós: mentre escric aquestes pàgines, fa justament trenta-un anys que, tal dia com avui, 2 d'abril, un grup d'escriptors catalans amb alguns dels seus familiars vam sortir de Tolosa amb autocar cap a Roissy-en-Brie.

De Tolosa a París hi ha 713 quilòmetres. De París a Roissy-en-Brie, uns 30. Va ser un viatge llarg, pesat. Plovia. No vèiem res, sinó la nit i la nostra pròpia imatge viatjant dins un àmbit desdibuixat, fantàstic, enllà d'uns vidres encegats que regalimaven.
Memòries (1905-1940),
(L'Avenç, 2008)

divendres, 7 de febrer del 2014

7 febrer 1939

Aquell segon dia de la nostra estada al Voló va ser d'una angoixa que en algun lloc o altre deu durar, per força. En fer-se fosc, el rellotge del Cafè dels Esports, penjat sobre la calba del patron, que governava la maniobra del servei i els moviments de la clientela, mudà d'accent i es posà a comptar el temps en veu alta.

(...)

Va ser, doncs, al voltant de les sis d'aquell capvespre al Voló, que es produí el fet extraordinari, insòlit: l'entrada al Café des Sports de l'home de la gavardina.

(...)

L'amo del Café des Sports va moure el cap afirmativament. Al cap d'uns segons interminable se'ns aproximà amb el somiure als llavis.
- Desitgen salvar algun artista... Em fa l'efecte que ho deveu ser, vosaltres, n'est ce pas?
En Francesc Trabal s'aixecà com impulsat per una molla, els oferí la mà i, en un tancar i obrir d'ulls, havia aconseguit acaparar l'atenció de tots tres.

(...)

- Marcelline, la meva dona, pintora; Josette, la meva cunyada, escriu, fa versos.
- I vós, monsieur Rouveret?
- Jo només sóc venedor d'artefactes elèctrics -va dir com excusant-se però sense gens ni mica d'afectada modèstia.

(...)

- Gràcies de debò, monsieur Rouveret.
- Us conduiré tots set a Perpinyà. Naturalment, en dos viatges.

(...)

Anaven a tocar les vuit quan el matrimoni Rouveret va fer la seva aparició desalenada, nerviosa.
- Mes enfants, afanyeu-vos! Els gendarmes patrullen per la plaça i els carrers del voltant.
Déu, si ens vam afanyar! N'estic segur, tremolàvem.
Els moments de sorrtir del Café des Sports del Voló, de pujar al cotxe, d'esperar que s'engegués el motor, que es posés en marxa, que traspassés la plaça per envestir la carretera de Perpinya (À Perpignan, 21 Kms.) van ser anguniosos.

Memòries (1905-1940),
(L'Avenç, 2008)

dijous, 6 de febrer del 2014

El Voló, 6 febrer 1939

El poble era una creixent turbamulta de refugiats que desembocaven interminablement per la Jonquera i que inundaven, sobretot, l'esplanada de l'estació, la Place de la Victoire on hi ha el monument Aux enfants du Boulou morts pour la Patrie, 1914-1918, i els carrers dels voltants. 

N'hi havia que es deixaven caure extenuats, afamats. N'hi havia que dormien a terra, empedreïts i com si fossin morts. N'hi havia que seien esmaperduts a la vorera, el cap enfonsat entre les mans, immòbils, contemplant-se les sabates, deformades, foradades, convertides en un engrut de femta i pols. 

N'hi havia que es venien tot el que posseïen per córrer a comprar-se ni que fos una barra de pa, i se la menjaven sencera amb una voracitat que feia pena. N'hi havia de més inquiets, interrogaven a qui fos, anaven inútilment d'un cantó a l'altre, ingènuament esperançats encara. N'hi havia que es refiaven dels bons sentiments de la solidaritat, de l'amor al proïsme.

- Llibertat, igualtat, fraternitat...! Amb una mica de fraternitat ens basta! -va cridar un home espellifat, demacrat, tot ulls, fora de si, a la gent del Voló que es mirava els fugitius gairebé com si fos dia de mercat.

(...)

Amb en Montanyà vam fer cua a la fleca. Ens arribà el torn. El flequer es mirava i remirava els bitllets d'un en un com si estigués enfebrat per la cobdícia. Els refregava amb la punta dels dits mentre una i altra vegada resseguia la seva llista i els confrontava desconfiadament.

- Em quedo aquests tres -va dir.

Eren els tres bitllets de mil pessetes que la mare i la dona m'havien ficat a la cartera a l'hora de marxar de casa. La quantitat de francs que el flequer ens allargava era irrisòria. Vam protestar. 

- Preneu-ho o deixeu-ho, je m'en fous pas mal. És cosa vostra... Un altre! -grallà imacpient adreçant al que feia cua darrere nostre.

Memòries (1905-1940),
(L'Avenç, 2008)

dimecres, 5 de febrer del 2014

5 de febrer de 1939. A ratlla de frontera.

Aquella nit, els germans Trabal, en Gasch, l'Oliver, l'Obiols, en Montanyà i jo vam "desertar" camí de les Illes, el primer llogaret francès que es trobava a l'altra vessant del coll de Manrella. Què en trèiem, de quedar-nos? A can Mallol, l'última masia que ens sortiria al pas abans de passar la ratlla, els masovers i una parella de mossos d'esquadra seien al voltant d'una foguera. A distància ens havia atret la vermellor de les flames que llepaven el xai a l'ast i la seva trasbalsadora fragància. 
- Bona nit.
- Bona nit.
El masover va oferir-nos una llesca de pa, un tros de carn, un got de vi i un pedrís vora el foc. Són detalls que no s'obliden. Haurien de passar catorze anys abans no tornéssim a tastar el pa de casa. 
En la fosca, el camí era indecís, perdedor. Ens vam equivocar moltes vegades abans d'arribar al cim. Finalment una pedra termenal va indicar-nos que ens trobàvem a ratlla de frontera. A baix, al peu de la carretera fonda i entenebrida, s'arrengleraven les dues dotzenes mal comptades de cases de les Illes. Eren quarts de sis del matí. El cel era tot estrellat. Per defensar-nos del fred i de la fatiga ens vam refugiar en un casalot enrunat i abandonat a mitja vessant de la collada, i bon punt es féu de dia i al poble van obrir les primeres portes, vam afanyar-nos a baixar. 
Sense tenir temps de menjar-nos la gran llesca de pa blanc que el flequer va oferir-nos, un gendarme ens obligà a prosseguir el camí fins al Voló.
- Au Boulou on vous attend!


Memòries (1905-1940),


(L'Avenç, 2008)

divendres, 31 de gener del 2014

31 gener 1939. A ratlla de frontera.

El 31 de gener, a primera hora, el bibliobús estava a punt. Iguals que els meus companys a la seva, vaig dir adéu a la meva dona. Pompeu Fabra ens confortava afectusoament. Fins i tot, en un intent d'inspirar-nos confiança, s'esforçava a somriure. Però, tot d'una, s'oblidava de nosaltres, se li endurien els trets de la cara, se li encantaven les pupil·les i es quedava mirant fixament qui sap on. A estones, refent-se d'un mal dissimulat estupor, contemplava al seu entorn les coses com si es tractés, penjsava jo, no ben bé de coses, sinó de mots, dels noms que, enamorat i savi, havia pacientment inventariat i definit al seu Diccionari. Ja ho sé, em repeteixo, tant se val, però situat de nou en aquella circumstància, no sabria silenciar la seva presència ni deixar d'evocar el perfil romà del seu rostre de pell recuita; el seu aire, segons com, discplicent, distant; els gestos sobris, senyorívols, i, a darrera hora, el somriure resignat i dolç i trist que va oferir-nos, mentre anava repetint: "A reveure!" i, al final, les seves profètiques paraules: "Me'n vaig a morir a França", que la seva veu es negava gairebé a pronunciar en veu alta.
- No descuideu, si us plau, la meva dona! -li vaig encomanar ingènuament.
- No tingueu por, m'han fet pare de totes -va respondre.

Memòries (1905-1940),
(L'Avenç, 2008)

dijous, 30 de gener del 2014

30 gener 1939. A ratlla de frontera

L'endemà [avui] arribà el President, amb en Tauler, que alguns anomenaven "l'inseparable company d'en Companys". En Lluís Companys s'enfurismà en veure estacionats els cotxes igual que en una mena de fontada. Ordenà que els recobrissin amb fullatge. 
- ...o millor encara: proveu d'ocultar-los sota els arbres. Que no veieu que així parel dues galtes?
Pujà la graonada que donava a l'entrada del mas, considerà la gent que veia dins, la que hi havia a fora.
- Serem massa boques a menjar i massa a fer nosa -va dir-. Les dones, les criatures, els que passen dels cinquanta anys, que surtin demà mateix cap a Perpinyà. Hi tenim oberta una oficina.

Memòries (1905-1940),
(L'Avenç, 2008)

dimarts, 28 de gener del 2014

Cap al 28 gener 1939. A ratlla de frontera

Els dos primers dies d'estada al mas Perxers també me'ls vaig passar enfebrat i ensopit en una màrfega. Em vaig posar bo gràcies a la sol·licitud del doctor Solé i Pla, diputat del Parlament de Catalunya, antic president de la Unió Catalanista i membre de l'Acadèmia d'Homeopatia. Se'm va asseure al costat, m'observà una estona. M'auscultà, em va fer unes quantes preguntes. Interrogà la meva dona i em portà unes granets de color dins un minúscul tub de vidre. Me'ls va fer prendre. Més tard, potser a quarts d'una, va comparèixer amb una mitja ampolla de xampany i em va fer beure a glops espaiats el que quedava, que era bastant. "M'ho reservava per a un cas d'urgència", va dir amb simpàtica resignació. Va fer més encara: devia ser a la matinada, perquè encara tothom dormia, que m'ajudà a llevar-me i m'acompanyà a la cuina on ja s'atrafegaven un parell de dones.
- És aquest el malalt -els digué el doctor Solé i Pla. A mi m'assenyalà el banc escon-. Seieu.

Al cap d'uns moments m'escudellaren un plat de sopa d'una olla penjada als calamàstecs. Era abundant, espessa, bona. No me n'avergonyeixo: se'm van escapar unes llàgrimes d'agraïment. A partir d'aquell dia vaig trescar com els altres.

Memòries (1905-1940),
Xavier Benguerel
(L'Avenç)

divendres, 24 de gener del 2014

24 de gener de 1939.

A l'antevigília de la seva entrada [de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona], una veïna que jo mateix havia col·locat de mecanògrafa a la Institució de les Lletres, em pujà una targeta del Conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer, que en Francesc Trabal li havia donat per a mi. El meu amic Pi i Sunyer recomanava a l'ambaixador anglès que, si jo ho arribés a necessitar, em donés bon acolliment.
- I els meus companys de la Institució? -vaig preguntar a la veïna.
- Han sortit poc després del migdia, amb el bibliobús.
- Tots?
- Hi havia el senyor Trabal i el seu germà, i el senyor Oliver: tots tres amb la dona. I la mare dels germans Trabal, i la senyora Rodoreda i el senyor Jordana, amb la família. I el senyor Obiols, i el senyor Montanyà. Potser algú altre... Sí, el senyor Miquel Joseph, un de molt alt i prim que és de Cultura. M'han dit que gràcies a ell han aconseguit el bibliobús.
- No t'han dit on anaven?
- A Girona.
- Per anar a Girona han hagut de passar per la carretera de Mataró -va dir la meva dona. 
La carretera de Mataró quedava a un cop de pedra de casa.
D'acord amb l'ordre del metge jo feia llit. A aquella hora, a casa, hi havia la meva mare, la meva dona, els meus dos fills i la meva cunyada Clotilde. Alarmada per les notícies de la ràdio i, sobretot, pel que deia la gent, la meva cunyada havia decidit baixar de Montornès amb els nens. 
Em vaig llevar.
- On vas?
- Els meus companys han marxat. Tots. Ja ho has sentit. Per què hauria de quedar-me, jo?
Se'm fa difícil explicar aquesta mena d'escenes, però aquella encara va ser més difícil de viure.
- Vindrem amb tu -va dir la meva dona.
Volia dir ella i els nens. Al cap d'una estona de discussió i quan la meva dona ja havia separat la roba per a tots quatre, vam haver de renunciar a emportar-nos els nois. Era massa arriscat exposar-los a una aventura que podia resultar summament perillosa.
Tarda de bombardeigs. Tampoc a la nit no ens van donar treva. 
(...)
Em vaig tancar al lavago per rentar-me i afaitar-me. Jo era aquell que m'observava com si fos un mal record de mi mateix, sense saber de què era feta l'expressió dels meus ulls, i ignorant tot allò que hauria estat capaç de contestar-me en aquella hora. En obrir la porta vaig descobrir que la meva dona, junt amb la meva mare, sanglotaven en silenci. La mare em treia la cartera de la butxaca de l'americana i m'hi entaforava dos o tres bitllets de mil pessetes: bitllets "dels vells", d'unes sèries que havien assegurat que conservarien el seu valor al terme de la guerra.
- Emportem-nos-en les coses més indispensables -vaig dir a la meva dona-. Com a mínim haurem d'anar a peu fins a la Conselleria de Cultura.
- Deus voler dir a l'Ambaixada anglesa, oi?
- No. Tinc por que no s'hi càpiga. En canvi, a Cultura, de segur que hi trobarem algun cotxe, ni que sigui un camió, que ens portarà a Girona.
(...)
- Sortirem en ser fosc.
No sé de què parlàvem. La mare seia en un balancí, darrere els vidres del balcó, com si hagués quedat sola i vigilés per si ja ens descobria que tornàvem. No sabia què dir-li. Ni al pare, que es passejava neguitós i que de tant en tant m'estrenyia el braç com si volgués assegurar-se que encara no era fora o bé per donar-me coratge.
- No es veu ningú pel carrer -va dir el meu germà gran-. Em voleu creure? No espereu més tard.
Vaig arreplegar uns papers que tenia al calaix de la tauleta de nit: la traducció d'uns poemes.
- Què és? -em preguntà la meva dona.
- Res -vaig dir gairebé avergonyint-me'n. Tornaven a sonar les sirenes d'alarma. S'apagaren els llums. El meu germà obrí la porta del pis.
- Anem! -vaig dir a cau d'orella de la meva dona i la meva cunyada agafant-les pel braç.
- No ens tornarem a veure -murmurà la mare com si ho digués només per ella i sabés que no ens veuríem més.
- D'aquí a pocs dies ja serem a casa, tots -va dir la meva dona.
Era difícil i penós dir adéu als pares, al germà. Va ser un adéu profund, interminable.
Vam baixar a les fosques. El carrer era desert. Se sentien caure les bombes cap a la banda del port. 
- Anirem pels camps -vaig dir.
Els focus blancs dels antiaeris galopaven pel cel a l'encalç dels avions que s'allunyaven.
- Sortirem pel cantó de l'Estació del Nord i farem cap a la Ronda de Sant Pere.
Havíem acordat passar la nit a casa del meu cunyat Leopold que vivia al carrer de Consell de Cent i, l'endemà, a primera hora, acudir a la Conselleria de Cultura.

Memòries (1905-1940),
(L'Avenç, 2008)

dimarts, 7 de gener del 2014

7 de gener de 1939.

El dia 7 de gener del 39, el Comisariado general del Ejército de Tierra posà en circulació l'ordre de presentar-me immediatament al Batallón de Infantería del Ministerio de Defensa Nacional, "por encontrarse comprendido en la Agrupación primera de 'apto para servicios auxiliares'". La citació portava data del 7, però no arribà a les meves mans fins al cap d'uns quants dies. El meu company d'Institució, Joan Prats (Armand Obiols) també va rebre una citació semblant a la meva. Tinc una vaga idea del nostre primer diàleg: no crec que desbordés d'entusiasme. Sí, recordo, que després d'investigar on es trobava el vagarós Batallón de Infantería del Ministerio de Defensa Nacional, ens van informar que ocupava una caserna a Sant Andreu, però que tenint en compte que ja pertanyíem a "serveis auxiliars", aquella citació feia preveure que justament ens en rellevarien per tal d'incorporar-nos al servei actiu, és a dir, a files.
¿Quants dies devien faltar per a la caiguda de Barcelona, la tarda que l'Obiols i jo vam anar a presentar-nos d'acord amb la citació que havíem rebut? Pocs, molts pocs, poquíssims. Puc donar paraula que a la Caserna de Sant Andreu, no hi havia sentinella, ni un sol soldat a la sala de guàrdia, ningú al llarg de totes les dependències que vam recórrer. Ni un mul. A les parets d'un pati desert, pintats amb negre damunt la calç, inscripcions i símbols tenien una mena de despullament obscè, inútil.
- I ara, què fem?
- ¿Creus que hem vingut resignats a complir el nostre deure?
Ens vam separar convençuts que sí.
No sé si a conseqüència del cansament d'aquella tarda, de debilitat o de recruament de la meva úlcera, ho ignoro, mentre parlava per telèfon amb el meu germà per comunicar-li el resultat de la meva anada a Sant Andreu, vaig caure sense sentits a terra.
- Podria ser que fos a causa d'una hemorràgia interna, del cansament i l'estat nerviós d'aquesta tarda. El més probalble és que es degui a inanició -va dir el metge-. Estàs molt sec. Hauràs de fer llit una temporada.

Memòries (1905-1940),
Xavier Benguerel
(L'Avenç, 2008)