Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pere Calders. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pere Calders. Mostrar tots els missatges

dimarts, 6 de maig del 2014

Una festa a mida de Pere Calders

Vaig arribar a la llibreria Calders que ja passava una hora de l'hora d'inauguració. Però era com si acabés de començar. Una gentada a dins, a fora, editors, escriptors, llibreters, actors, músics, gent de la cultura, gent inquieta, gent cool... I mons literaris tant diferents que confluïen, com per art de màgia, al Passatge Pere Calders. Precisament. Massa sovint quan tanca una llibreria esclatem en planys preguntant-nos per què tanca i preveient set plagues seguides. Les bones notícies també són notícia. I també ens hem de preguntar per què passen. I aprofitar l'oportunitat que ens brinden aquesta colla de llibreters valents i rigorosos que s'entesten en no abaixar els braços, en fer festa i en convidar-nos-hi. Ara “només” cal anar-hi.

(Apunt publicat al diari El Punt Avui el 23 d'abril del 2014, en relació al reportatge "La revolució dels petits")

dijous, 1 de maig del 2014

Postal


Tinc una teoria del contuberni sobre la postal que va tardar gairebé 39 anys en arribar al Figaró, procedent de Caldes de Montbui. La postal felicitava l'aniversari d'un nen de tres anys i mig, que ara en té 42. El carter la va trobar a la bústia de sota les escales de Figaró (la tenen present, oi, la bústia de la plaça de Figaró?). Sembla que algú, a qui devia haver anat a parar per error, la va trobar per casa i la va tornar a la bústia perquè arribés al destinatari correcte. Ara els revelaré qui és aquest algú: Pere Calders. D'acord que fa uns anys que se'n va anar i l'Any Calders ja ha passat, i si ja ha passat, en aquest país no cal tornar-ne a parlar, per què remoure les coses i els anys commemoratius? Però ha estat cosa de Calders, segur. Una entremaliadura fantàstica com aquesta, amb tot de detalls escaients per al temps i l'estat de coses en què ens trobem, és marca de la casa Calders. Una pista: la postal arriba amb un segell de dues pessetes amb la cara de Franco. Una altra: a Barcelona s'obre aquest abril una nova llibreria, la llibreria Calders. Per no parlar d'altres referències literàries evidents, com que “el carter sempre truca dues vegades”, encara que entremig passin 39 anys. S'imaginen d'agafar un tren cap a casa un dia i arribar al cap de 39 anys? S'imaginen d'anar de rebaixes un estiu i tornar guarnida al cap de 39 estius? La fàbula esbotza temps i espai, encara que sempre et pugui sortir una moneda amb la cara de Franco.

(Article publicat a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 28 de febrer del 2014)

dimarts, 25 de febrer del 2014

Carta de Pere Calders i Enric Cluselles a Carles Pi i Sunyer

Prats de Molló 25-II-39

Sr. Carles Pi i Sunyer

Distingit amic:

Vàrem rebre la vostra carta, que en aquests en què tot ens era hostil, ens ha produït una gran alegria i ens ha permès redreçar-nos moralment.

No cal dir que la quantitat que ens féreu girar (que ja obra al nostre poder) ens ha resolt una colla de problemes i gràcies a vós podem mirar l'esdevenidor amb més confiança. No sabríem com expressar per carta tota la nostra reconeixença pel vostre gest, però us prometem no oblidar-lo mai.

Seguírem la vostra recomanació d'escriure a l'oficina de Perpinyà, demanant els documents precisos per a poder establir la nostra identitat davant de les autoritats franceses, però per ara no hem tingut cap resposta.

Nosaltres seguim aquí, gairebé en qualitat d'empresonats. No ens deixen fer ni un pas, no podem entrar al poble ni en podem sortir (endevinalla que els gendarmes resolen sense contemplacions) i l'única cosa que podem fer és anar escrivint cartes i anar esperant. Aquesta nit passada, al camp de concentració hi ha hagut vuit casos de congelació, seguit de vuit amputacions a l'hospital. De manera que, per a nosaltres, l'única cosa bona de tot aquest infern ha estat la vostra bondat i les vostres atencions.

Cal dir que no estem precisament dins el camp, però no n'estem gaire lluny, ni en condicions tan més bones que ens permetin sojornar plàcidament a Prats de Molló. Tant de bo poguéssim sortir-ne per no tornar-hi mes!

En fi, senyor, no us volem molestar més. Rebeu l'expressió del profund agraïment dels vostres amics

Pere Calders
Enric Cluselles

La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). 
Cartes d'escriptors, intel·lectuals i científics.
Edició a cura de Maria Campillo i Francesc Vilanova 
(Quaderns de l'Arxiu Pi i Sunyer, 2000)

diumenge, 16 de febrer del 2014

Carta de Pere Calders i Enric Cluselles a Carles Pi i Sunyer

Prats de Molló 16-II-30

Senyor:

Insistim en recórrer novament a aquest centre, perquè no coneixem a França cap altra adreça per a posar-nos en contacte amb els elements de la Conselleria de Cultura de la Generalitat.
La nostra situació ha millorat lleugerament, però per molt pocs dies. El notari de Prats de Molló, Mr. Guiu [president de la Creu Roja, secció Pirineus Orientals], es va compadir de nosaltres i ens va treure del camp de concentració, mig malalts.
Però hem de pagar-nos la manutenció, per la qual cosa ens quedarem sense diners en un curt espai de temps. I no obstant, el que us volem demanar no són pas diners, sinó la tramesa de documents garantitzant la nostra identitat i la nostra personalitat d'escriptors i dibuixants catalans. El senyor Pous i Pagès va lliurar-nos a Girona una nota que ens ha fet un gran servei, però que no és suficient. Us agrairíem també que ens indiquéssiu què és el que podem o el que devem frer, i que ens diguéssiu l'adreça per a posar-nos en contacte amb elements de la Institució de les Lletres Catalanes. Perdoneu-nos les molèsties que us ocasionem i us preguem que us feu càrrec de la nostra situació.
La nostra adreça és: Henri Cluselles o Pierre Calders, chez Mr. Guiu, notaire, Prats-de-Mollo (Py-Or.).
Us saludem afectuosament

Enric Cluselles
Pere Calders

La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). 
Cartes d'escriptors, intel·lectuals i científics.
Edició a cura de Maria Campillo i Francesc Vilanova 
(Quaderns de l'Arxiu Pi i Sunyer, 2000)

divendres, 25 d’octubre del 2013

La maleta

L'escriptor rus Serguei Dovlàtov té uns relats sobre els objectes que es va endur de l'URSS quan va emigrar cap als Estats Units. Objectes absurds i perplexos com correspon al tarannà del propietari. A La maleta, com es diu el llibre, hi trobem acidesa, burla i límit, episodis vitals al límit que caben en una sola maleta. Una vegada, de petita, em vaig asseure en un quarto antic de casa; sacs, cistells i tomàquets de penjar al sostre, i vaig obrir la maleta d'una familiar llunyana: entre rosaris, llibres d'església i certificats mèdics, vaig trobar un llibre de contes que basculen precisament entre la irrealitat i la realitat: de Pere Calders, qui havia de ser si no, De teves a meves. Així va ser com el vaig descobrir. Segur que li haguera agradat.

Ara s'acaba de saber que la maleta de Perpinyà, l'anomenat Fons Argelers, era de Francesc Boix. Més de 70 anys després que el fotògraf de Mauthausen amagués aquelles imatges dels anys trenta i de la guerra en una casa del Rosselló, surten a la llum pública i se'n reconeix l'autor. Han hagut de passar més de 70 anys. Un exemple més de la memòria engrunada d'aquest país, de totes les maletes perdudes, sense identificar o sense la curiositat ni el coratge per obrir-les. Pitjor encara quan la desmemòria s'articula entre els vius, només per la desídia de saber o de reconèixer la fita d'un altre. Hi ha qui explica aquesta desmemòria fonda per la successió de derrotes patides, calbots que tomben la galta i fins que no torna a lloc passen anys, dècades, segles... Ara que estarem de tricentenari ho tornarem a comprovar. Potser sí que la cosa anirà per aquí. Però recuperem la maleta, l'obrim, li fem lloc a casa, l'ensenyem, ens en sorprenem, anem amb la galta ben posada i ja no en perdem cap altra. Hauria d'anar així, no?

(Article publicat el divendres 26 de juliol del 2013 al diari El Punt Avui)