Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1 de març de 1939. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1 de març de 1939. Mostrar tots els missatges

dissabte, 1 de març del 2014

1 març 1939. L'exiliada.

Escric aquesta nota en un banc de l'estació de Tolosa, sota la marquesina. Espero l'amic Estrada. Són les vuit (del vespre) i el tren que hem d'agafar surt a les nou. Porto una muda (rentada per la senyora Magdalena) i els estris d'afaitar en una maleteta de cartó comprada, ahir, a Perpinyà.

De Perpinyà fins ací he anat a peu dret. Tots els vagons eren plens de soldats amb llurs oficials. França fa la impressió d'un país completament militaritzat. A totes les estacions he vist rastelleres de vagons amb soldats, al costat d'altres amb cavalls o carregats de palla... Soldats, cavalls, palla... Heus ací la imatge (si ara me n'anés a un altre país) que m'emportaria de França.
A Narbona (nucli ferroviari importantíssim) he vist un tren, molt llarg, amb tots els vagons plens de material de guerra. Però pel que diu un oficial a un altre (els tinc al meu costat) tot aquest material no és francès, sinó restes de l'exèrcit republicà espanyol: canons, tanquetes, jeeps, ambulàncies, cuines e campanya... Un garbuix. El segon oficial ha arrodonit la boca, com si valorés en molt la quantitat i la qualitat d'aquell armament. I després, ha fet remarcar (almenys m'ho ha semblat) que, tanmateix, amb tot allò, els republicans haurien pogut aguantar més. "Nous... nous...", repetia. Com volent dir que ells, amb tot allò, etcètera.

Jo pensava que si realment els oficials deien el que jo creia entendre, i si algun dia han de fer la guerra, tindran cada sorpresa!

De Narbona a Tolosa el paisatge catalaneja (vinyes, turons, pins, garriga, algun que altre sembrat...) a la manera del camp de Tarragona.

(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

París, 1 de març de 1939

Ahir vaig anar al cafè Le Murat amb l'Albert, com cada dimarts. Vaig arribar-hi a les 5 i m'hi vaig esperar fins a les 6, sense que compareguessin cap dels quatre amics que hi van cada setmana. Això em va fer una impressió tan profunda que, en essent a casa de retorn, em vaig fer un tip de plorar.

I és que jo sempre he tingut de l'amistat, més que un concepte, un sentiment diví. En tots els moments, llocs i ocasions de la meva vida, he fet amics i els he estat fidel i m'ho han estat a mi. L'amistat és una cosa tan essencial a la nostra vida, que sense l'amistat seria com si perdéssim el sol. Però això encara és dir poc: almenys a mi no se m'acaba la corda sentimental que vibra en el meu cor quan evoco l'amistat. És la reina de totes les relacions socials. La família crea llaços més íntims i més forts, però no gaire més dolços en la seva expressió.

(...)

Amistat, jo no acabaria mai d'alabar-te, i per més que faci el teu elogi, em quedo insatisfet, com si la cosa més bella estigués encara per dir: melodia infinita, deu inestroncable, delícia de les delícies del món, aurèola de glòria. Cal treballar i treballaré per redimir-te i segar la mala herba en el teu camp, perquè el gam no es posi en les teves branques animades d'ocells i verdes d'una espessa fronda. Mai prou de tu, mai prou! Mai no n'hi ha prou!

La República i la guerra civil.
Diaris i records de Pere Coromines, 
Pere Coromines (Curial, 1975)