Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Just Cabot. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Just Cabot. Mostrar tots els missatges

dimecres, 16 de març del 2011

Passava el 1931

“La literatura catalana, i, en general, totes les manifestacions espirituals, passen per un moment de crisi que no queda prou explicada amb l'altra crisi, l'econòmica, per bé que en sigui un dels elements.
Els editors es queixen de la poca venda dels llibres i a penes publiquen: s'anuncia la desaparició d'algunes publicacions; d'altres, la mort de les quals encara no s'ha fet pública, arrosseguen una vida esllanguida i miseriosa que la farà necessària un dia desgraciadament no gaire llunyà.
En contrast amb aquesta penúria, augmenta la quantitat de periòdics, que no vénen pas a omplir cap buit i que ningú no creu que puguin tenir una vida gaire llarga, però que fet i fet van tirant.
La crisi, doncs, afecta les parts més elevades de la producció literària. Val la pena de dir-ho: elevades quant a intencions; però: elevades quant a realització?
Aquest és per mi el punt sensible. Tots plegats, qui més qui menys, ens hem entabanat i hem contribuït a l'entabanament sobrevalorant tot el que es feia en català, creient així fer una tasca patriòtica. Algunes espurnes escadusseres de crítica seriosa, sapant el cofoisme general, han merescut blasmes. I hem arribat on hem arribat perquè totes les inflacions, petites o grosses, acaben igual.
Hem descobert genis de vint-i-cinc anys, dels quals ja no s'ha parlat mai més complerts els trenta. I ara ja no queden a penes persones capaces de llegir un llibre català o d'assistir a una representació de teatre català.”

Fragment de l'article "Les vaques magres", de Just Cabot, pubicat a la revista "Mirador", que dirigia,  el 12 de novembre de 1931
Recollit en el llibre Indignacions i provocacions de Just Cabot, a cura de Valentí Soler

dilluns, 14 de març del 2011

Alternatius d'abans i d'ara


El crític literari, intel·lectual i modern entre els moderns de l’època, Lluís Montanyà, defensava en un article el bagatge d’Occident enfront dels “cants de sirena” de les idees orientals. Montanyà fa amb Dalí i Gasch el Manifest Groc, símbol de l’avantguarda catalana. És d’abans de la guerra, d’abans de la Segona Guerra Mundial i de la dictadura franquista. Per això Montanyà gasta tics que el connecten més amb la postmodernitat líquida –o sense líquid– d’avui que amb la batalleta de bons i dolents, progres i no tan progres de la generació posterior a la seva. El mapa mental bipolar de dictadura i guerra freda li passa per alt, i ho demostra la normalitat amb què mira i parla de la literatura i del país.
Montanyà seria un alternatiu d’avui, amb la diferència substancial que argumentava, beneïa i escorxava amb una mica més de contingut, de lectures o d’esperit obert i crític, segons els casos i la simptomatologia. És clar que l’estètica epidèrmica és una cosa atribuïble, ara, a unes quantes capelletes culturals, a les alternatives i a les que no. Un company de generació de Montanyà, Just Cabot, clamava els anys trenta que calia que existissin capelletes, parlant del camp literari. Devia pensar que així s’estimularia un públic que trobava inexistent. No sospitava, però, que poguessin existir capelletes pantagruèliques, a pesar del diminutiu equívoc.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana de l'11 al 17 de març del 2011)

(La foto és la capelleta barroca de Santa Maria, de l'església de Baldomà, a Artesa de Segre)

dissabte, 5 de març del 2011

Indignacions

D'Indignacions i provocacions, de Mirador, del seu director, Just Cabot, 50 anys després de la seva mort, d'oblits insòlits i d'explicacions a mitges

dilluns, 28 de febrer del 2011

Shhht! Parla Cabot!

“Escric perquè m’agrada escriure i perquè m’agrada fer una mica d’agitació: indignar alguns i provocar la satisfacció d’altres”

“Tothom que s’acaba de morir és, per definició, o un gran poeta, o un prosista immortal, o un artista de record inesborrable. I quan algú, amb tota independència, gosa discutir, des del seu punt de vista individual, una qualificació hiperbòlica, tota una allau espontània i generosa se li tira damunt, en escomesa desproporcionada. Cal evidentment fixar el temps que ha de transcórrer entre la mort d’una persona qualsevulla i la data de poder parlar-ne amb llibertat.”

“Per un catalanisme mal entès, no era possible de fer reserves a res català, per atrotinat que fos. Per exemple, calia creure en certes glòries, sota perill de ser titllat de mal patriota; era mal vist malparlar dels Pomells de Joventut o de l’arquitectura del senyor Puig i Cadafalch, etc. (...) Els qui no hem cregut en l’obligació de moltonejar darrera interessos que els interessats volien fer passar per patriòtics, hem estat –devem estar-ho encara- mal conceptuats pel catalanista primari (i el catalanista primari, com la filla de la portera àvida de fulletons, pertany a totes les classes socials).”

“En rigor, podria dir-se que el radicalisme és una concepció política, la del partit radical; en canvi, el lerrouxisme és una cosa molt més vasta, ja que és, a més a més d’una concepció política, una moral, una conducta, un concepte total del món, allò que els filòsofs alemanys i Xènius quan pedanteja –que és sempre- en diuen Weltanschauung.”

Fragments d'articles del llibre "Indignacions i provocacions de Just Cabot", biografia i recull d'articles del periodista català, a cura de Valentí Soler

dilluns, 21 de febrer del 2011

Parlarem de Cabot

"Just Cabot, efectivament, va morir el 25 de febrer de 1961, a quarts de quatre de la tarda, al seu domicili parisenc del boulevard de Montparnasse, un piset al costat mateix de la Librairie Artistique, aquella llibreria especialitzada que ell regentava i que fou durant molts anys punt de reunió i tertúlia de nombrosos exiliats.
Amb la seva mort es produïa una paradoxa que ell hauria trobat del tot sarcàstica: mentre a la inscripció del decés al Registre Civil de París s'hi recordava la seva professió d'homme de lettres, a Catalunya el ressò de la seva obra i de la seva actuació pública s'havia anat escolant cap a l'oblit més absolut. I si aquest fet trist i lamentable podia tenir l'explicació dels foscos anys que el franquisme representà per a la cultura catalana, a hores d'ara la persistència d'aquesta situació ja no podia trobar cap justificació."

Indignacions i provocacions de Just Cabot.
A cura de Valentí Soler
(Edicions 62, 1992)

El 25 de febrer, divendres que ve, farà 50 anys de la mort del periodista Just Cabot, mestre de periodistes dels anys 30, director de la prestigiosa revista Mirador. I demà en parlarem, al Col·legi de Periodistes, amb Valentí Soler, Agustí Pons, Marta Pessarrodona i Josep Maria Casasús. A les set de la tarda, a la Rambla de Catalunya, 10, principal.

dimarts, 4 de gener del 2011

1950

Com que l’any 1950 acabem només d’encetar-lo encara sóc a temps de desitjar-te que et sigui ben bo i tot allò que s’acostuma a dir, i tot allò que pots suposar.» «I també, ja que el temps s’ho porta, desitjar-te un bon any 1949.» Són les cues «pròpies de l’època» de dues cartes escrites pel periodista Just Cabot (1898-1961) al seu amic Jaume Passarell. Com que «el temps s’ho porta», he volgut començar per uns finals epistolars que, encara que tan sols trameten «les consuetudinàries felicitacions», espurnegen una elegància d’estil confirmada amb el conjunt de cartes que recull El periodisme silenciat: Just Cabot. Vida i cartes de l’exili (1939-1961), publicat per A Contravent.

Cinquanta-tres cartes als amics i la família que parlen, dolorosament i cínica, de la trajectòria estroncada d’un immens intel·lectual. En un moment en què el gènere epistolar ha cridat un grapat d’editorials a fer bones obres, en el més pur sentit de rescat cultural, històric i higiènic, el volum té un valor literari extraordinari: narrativa afuada, ironia a cabassos i flagells lingüísticament despietats. D’especial interès tractant-se del periodista que dirigeix la prestigiosa revista Mirador del 1929 al 1936 i que amb el franquisme, exiliat a París, opta pel silenci absolut. Només el trenca amb aquestes cartes, un fresc magnífic del pols oblidat de l’exili català, mai unívoc: hi circulen esperances i desesperances, debats sobre el retorn, fermesa intel·lectual i d’esperit, crítica implacable contra «els col·laboracionistes» –com anomena els periodistes de Destino–, clarividència del que es perd a partir del 1939... «Hem tornat enrere, tan enrere que no sé si mai es podrà fer la pau del temps perdut entre el filldeputisme i el cretinisme combinats.» Qualsevol metge amb la quarta part de lucidesa d’en Cabot ens receptaria l’exercici de la memòria, desvetllar aquest múscul encarcarat més enllà de la seva cotilla institucional o canònica. Com que «el temps s’ho porta», i el Nadal també, fem memòria i no només l’estrictament «consuetudinària». I que el 2009 els sigui ben bo.

(Article publicat a la revista 30 Dies un gener del 2009, amb el títol original d'"El temps s'ho porta")