Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Troba Kung-Fú. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Troba Kung-Fú. Mostrar tots els missatges

diumenge, 22 de maig del 2016

Mare de Déu de l'Empenta


Hi ha una cosa que em va cridar molt l'atenció després de l'eliminació del Barça a la Champions i la derrota a la lliga que tornava a ajustar el campionat. Van tornar a activar-se els mantres d'algú d'una certa edat per treure ferro a aquestes derrotes. El problema no era treure-hi ferro sinó la via triada per fer-ho. Tornar a recordar que el Barça “abans” sempre perdia i que ara estem massa ben acostumats. Aquest argument s'ha fet servir després del Dream Team de Cruyff, després del Barça excels de Guardiola i després del triplet de Luis Enrique. Aleshores, em pregunto: fins quan l'argument servirà? Fins quan, davant de cada derrota, caurà l'actitud infantil de recordar que “abans” el Barça sempre perdia? Com si l'estat natural fos el de fer el ploricó, el de “qui-dia-passa-any-empeny”. Amb això, és clar, no vull dir, perquè no ho sé, que el Barça hagi de guanyar la lliga i la copa del rei. Només que el substrat d'aquesta actitud és, paradoxalment, de no voler tenir perspectiva històrica, de voler viure agafat a les faldilles d'un passat fatalista. També sabem que arrepapats en un fatalisme dramàtic es viu millor que imaginant, llegint, escrivint alguna possibilitat de canvi, una via diferent, fins i tot un petit somni. A casa meva, d'aquesta actitud de fer el ploricó sempre se n'ha dit ser “Mare de Déu de l'Empenta” (aplicable, no caldria dir-ho, a tots els gèneres).

Després del 0 a 8 del Barça al Dépor (visca l'uruguaisho!), ara els brams de “Mare de Déu de l'Empenta” deuen haver-se calmat. Però sempre estan a punt per tornar-se a despertar. Hi ha, aquí sí que es pot fer la translació, una ciclotímia molt del país que, en lloc de somiar, ja pensa en la patacada que es donarà si fa el següent pas, si tria un camí dels molts possibles, si “decideix ser feliç” (parafrasejant la Troba Kung-Fú). Perquè en la crítica buida i la mirada de biaix cap al del costat, en preferir que l'altre s'entrebanqui com a succedani a la teva pròpia incapacitat hi ha tot un esport desenvolupat. Quan és cap amunt que cal mirar.

Article publicat a El Punt Avui el divendres 22 d'abril del 2016)

dimecres, 31 de juliol del 2013

Màgia

Un dia em va sorprendre un tuit: un periodista de la revista Enderrock pujava a la Garriga a entrevistar el líder de la Troba Kung-Fú. Però és que uns dies després un company d’El Punt Avui em deia que vindria al meu poble. “Sí, vaig a entrevistar en Garriga”. Es veu que les entrevistes del nou disc les han fet així. Si en voleu fer, pugeu a la Garriga. Chapeau. Ja sé que això no ho pot fer un pelacanyes que comença perquè no li faria cas ni Déu, però si és algú que ha marcat la música del país els últims 20 anys –així ho deia el meu company– el gest té valor. Perquè és un gest que parla d’un camí creatiu traçat per Joan Garriga de recollir d’aquí i d’allà, d’arrelar, barrejar i créixer... Agradarà més o menys el seu estil, però està clar que creuar 20 anys on han passat moltes coses a la música del país, en un país tan petit, tot són modes, on aquesta mixtura musical ha passat d’estar al centre a ser bandejada, no és qualsevol cosa. Ni és qualsevol cosa tocar ahir al cine Alhambra dins la campanya del SOS Alhambra i al juliol a la Sibèria. Tot això no tindria cap sentit si després a l’escenari no es transmetés de forma contundent i autèntica. I justament això és el que va passar a la presentació del disc, “Santalegria”, al Circ Cric. Màgia enèrgica i una abraçada tan voluptuosa com espectacular amb el circ d’en Tortell Poltrona que, en un discurs únic a la nació, va abolir bancs i altres foteses que ens empenyoren l’emoció i el pas. “Hòstiasantalegria!”

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 28 de juny del 2013)

divendres, 19 de juliol del 2013

Històric


On som ara? El mitjà termini que algú va projectar, el llarg termini d’algú altre... És complicat aconseguir perspectiva, no hi ha ulleres que l’ajustin i les sensacions “històriques” costen de calibrar. Però quan hi són no s’han de deixar passar. De la mateixa manera que ara es parla de la rumb del Gato Pérez com un referent, d’aquí a uns anys es parlarà de la “rúmbia vallesana” d’en Joan Garriga. Així com al cinema Alhambra de la Garriga s’hi havia ballat fa dècades, dijous passat s’hi va tornar a ballar, a l’obertura de la campanya ciutadana per recollir fons per salvarlo. Mirem bocabadats fotos en blanc i negre de gent amb llargs vestits posant a l’Alhambra. Segur que els primers cinèfils que van trepitjar-la, cap al 1925, no podien ni imaginar el vertigen tecnològic que l’ha capgirat. Nosaltres explicarem als néts el dia històric que la Troba Kung-Fú va omplir la sala de gom a gom i la va fer ballar per salvar-la. Les fotos mostraran mànigues curtes, suades, i en Miró, el seu gerent, un personatge de conte que baixant de l’escenari va amollar, emocionat, “quina meravella!”. Hi ha un costum molt del país que és donar el partit per perdut abans de jugar-lo. Que se salvi o no el cinema Alhambra dependrà de tots nosaltres. En aquesta crisi de sacsejada constant i de garanties limitades (quina ironia, els anuncis bancaris que garantien tants valors-fum), seguir avançant depèn de tots nosaltres. Sortir a la foto congelats o com una figura en moviment, també.


(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 5 de juliol del 2013)

* Fotos: el concert de la Troba a l'Alhambra, al juny, amb el passi d'imatges cinematogràfiques amb la primera cançó. I a baix, el gerent del cinema, en Josep Maria Miró, xerra amb dos membres del grup, acabat el concert.