Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maurici Serrahima. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maurici Serrahima. Mostrar tots els missatges

dijous, 27 de març del 2014

Bordeus, març de 1939. Maurici Serrahima.

Deia que havíem hagut de trobar un local nou, més gran. Cap als darrers dies de març vam aconseguir llogar un magatzem prou espaiós, a Saint-Rémi, 36, amb una porta i unes grans vidrieres que donaven a la Rue de Pont-de-la-Mousque, un carreró paral·lel al de Saint-Rémi, però més curt i amb uns edificis una mica més tronats, que em recordava en diversos sentits uns certs carrers del vell districte cinquè barceloní: cal dir que no era difícil de trobar per aquells volts cases de cites clandestines de la més baixa categoria.

El magatzem era prou gran per a instal·lar-hi els fitxers i un taulell per a rebre la gent, i unes taules per a treballar. A més, era al costat mateix d'un vell centre catòlic, el Foyer Henri Bazire -no tinc present d'haver sabut qui era aquest senyor-, on hi havia més sales per a reunions, sobretot, d'estudiants, que depenien, com el nostre Comité, de la direcció del jesuïta pare Dieuzayde -ja n'he parlat- i així quedava tot ben lligat.

(...)

En tots aquells indrets vaig tenir converses molt llargues amb en Raymond Dupouy, i sobretot amb el pare Dieuzayde, sobre el que havia estat realment -vull dir, és clar, tal com jo la veia- la guerra a Catalunya. No cal que digui que els vaig parlar del fet de la llengua i la cultura catalana. Ells coneixien forá bé el cas dels bascos, i això em va fer més fàcil que entenguessin les semblances, i també les essencials diferències, amb el nostre cas. Però tinc molt present que el pare Dieuzayde l'interessava sobretot el fenomen anarquista. I em va cridar l'atenció, quan li vaig parlar dels obrers d'origen murcià que formaven el nucli principal de la Torrassa, que em preguntés quina llengua parlaven. Quan li vaig dir que la llengua originària era un castellà amb un tant per cent molt crescut de mots d'origen català, em va fer una observació que he recordat molt sovint. Em va dir que, a França, només hi havia anarquistes a les terres on, més o menys degenerades, i convertides en patois, eren parlades originàriament les diverses formes de la llengua occitana. Cal dir que el fet arribava fins a Bordeus mateix, on molts "refugiats" catalans d'origen rural s'entenien d'allò més bé amb els camperols que anaven a portar queviures al mercat. I em vaig adonar de com, sovint, els mots de patois que trobava, per exemple, en les novel·les de Mauriac eren ben semblants als nostres... Però, fos com fos, el punt de vista del pare Dieuzayde era un altre. Deia que l'anarquisme era un tipus d'extremisme revolucionari que només es produeix en els pobles que s'han trobat privats de la pròpia llengua, o amb dificultats per a aprendre-la... No m'hi vull fer fort, però em sembla que és una observació ben digna de ser tinguda en compte.

(...)

El fet de disposar d'un ingrés modest, però segur, i de no tenir problemes de residència ni, pràcticament, de manutenció m'havia permès de comprar-me unes sabates raonables, i fins un vestit i tot. Però, a més, vaig rebre una carta d'en Manuel Carreras, vell amic meu -i gendre d'en Rafael Patxot-, en la qual em deia que jo havia servit el país a tot risc mentre ell s'ho contemplava des de Suïssa i que volia, ara, oferir-me un ajut econòmic: mil francs cada mes. I quan li vaig dir que ja em defensava econòmicament, em va respondre que m'ho oferia per permetre'm de fer una vida més semblant a la que estava acostumat a fer. Així, fins que es va produir la invasió alemanya, vaig rebre cada mes aquell ajut, que em va estalviar -dintre d'una prudent moderació- qualsevol mena de dificultat en l'aspecte econòmic. I fins vaig poder enviar a la meva dona un ajut simbòlic -cinc-cents francs- a través d'en Josep Maria Casanova, que era a Prada i se'n tornava a Barcelona.

Memòries de la guerra i de l'exili II
(1938-1940), 
(Edicions 62, 1981)

dijous, 13 de març del 2014

Bordeus, 13 març 1939. Maurici Serrahima.

El dilluns dia 13 de març vaig començar a treballar al Comité National Catholique. Amb mi hi va entrar en Lluís Trias Peitx, germà d'en Josep Maria: gran xicot del qual no parlaré gaire perquè sempre va tenir el do de fer un paper esborradís, però del qual conservo un record immillorable. Durant la dispersió produïda per la derrota de França, l'any següent, va anar a parar a Tolosa de Llenguadoc, on es va casar. Allí va acollir i va ajudar pel seu compte, i dintre del que podia, molta gent. Que al Cel sigui. 

El Comité era instal·lat aleshores al número 64 de la Rue Saint-Rémi, un carrer llarg i estret, que travessa, una mica ondulant, un dels barris més vells de Bordeus. Però els propòsits que portàvem van fer evident, molt aviat, que ens calia un local més espaiós. Mentrestant, els dirigents francesos m'havien plantejat un problema d'una altra mena. Havíem convingut que jo, d'entre els "refugiats", n'havia de ser el director, però feia temps que el càrrec era ocupat un basc, Leclercq, del qual no tenien cap queixa. I encara que ells m'hi volien a mi, la substitució podia ser violenta. Vaig demanar temps per a pensar-hi i vaig voler tractar amb en Leclercq. Era un home de molt bona presència, discret, complidor i educadíssim. I, quan el vaig haver conegut, vaig proposar als amics francesos que el deixessin a ell de director. A mi em podien nomenar "sots-director·, o el que ells volguessin, això no seria cap obstacle per a la feina. Els vaig convèncer. I així, durant els catorze mesos que va durar el Comité, ell va conservar el càrrec. Però això no va excloure que jo fes de director sense cap entrebanc. I sense que es produís mai ni la més mínima topada entre ell i jo. No diré que, algunes vegades, no se n'adonés. Però crec que vaig aconseguir, fos perquè ell reconeixia les utilitats de les meves arts d'advocat, o perquè jo el consultava i li donava la dreta quan temia que alguna iniciativa el podia contrariar -els francesos ho van veure així i prou que m'ho van recalcar-, fer de "director" sense que el boníssim amic Leclerq tingués mai la sensació d'haver estat privat del seu càrrec.

(...)

Un dels aspectes més interessants d'aquella feina, i potser el que, d'una manera immediata, va donar més prestigi al Comité, va ser el d'aconseguir que es retrobessin els membres d'innombrables famílies que s'havien disperat -o havien estat dispersades- en el moment de l'èxode. El procediment que va ser adoptat consistia a distribuir en tots els indrts on sabíem que hi havia "refugiats" -és a dir, de moment, "exiliats"- unes fitxes en les quals calia que cada un d'ells posés el propi nom complet, les seves característiques personals i l'adreça exacta de l'indret on es trobava; i, en l'altra cara, els noms i les característiques de les persones -familiars, amics o el que fossin- pel retrobament de les quals s'interessava. Quan rebíem les fitxes omplertes, les ordenàvem per ordre alfabètic en uns grans fitxers. En fer-ho, miràvem en cada si els noms de le spersones cercades coincidien amb els del qui fins aleshores ens havien enviat fitxes demanant alguna recerca. I, cada vegada que el fet es produïa, escrivíem immediatament al recercador fent-li saber on era el recercat i al reercat on era el recercador.

(...)

Però el que recordo més són les cartes d'agraïment que rebíem. N'hi havia moltes que, en llegir-les, ens feien venir les llàgrimes als ulls. I gairebé totes -en recordo d'escrites per anarquistes acèrrims- agraïen d'una manera especial que tot allò ho hagués fet un Comité Catòlic... M'hauria agradat de poder-ne reproduir alguna. 

Memòries de la guerra i de l'exili II
(1938-1940), 
(Edicions 62, 1981)

dimarts, 11 de març del 2014

11 març 1939. Maurici Serrahima.

Vaig dinar a can Simonet, i a la tarda -era dissabte- ens vam veure amb en Dupouy per preparar la reunió del dilluns amb tot el grup dirigent del Comité. Els vaig contar els detalls de l'estada a Perpinyà. Però n'hi va haver un, al qual jo no donava importància, i que ells van observar tot seguit: m'havia posat a fumar. No pas per cap decisió, sinó perquè l'un i l'altre m'oferien una cigarreta, i el segon o el tercer dia em va semblar del cas comprar-ne jo per correspondre. No em desagradava, però, sense cap motiu, no ho havia fet fins aleshores.

Bé: ho remarco perquè mai més no ho he deixat. I perquè, per a mi, allò va tenir una gran importància. El tabac de mica en mica em va eliminar l'asma. Quan vaig tornar a casa, ja havia disminuït molt. Més endavant va desaparèixer. I vaig voler fer la prova: deixava de fumar i l'asma reapareixia... 

Vet aquí, doncs, com aquell pur atzar de les cigarretes que m'oferien a Perpinyà, i del tabac que vaig comprar per tornar el convit, va tenir com a conseqüència -i els metges ho han hagut de reconèixer- la desaparició successiva, però a la llarga definitiva, de la malaltia que més m'havia fet patir d'ençà de la meva infància.

Memòries de la guerra i de l'exili II
(1938-1940), 
(Edicions 62, 1981)

diumenge, 23 de febrer del 2014

23 febrer 1939. Maurici Serrahima.

El dia 23, amb en Roger Simonet, vam tornar cap a Bordeus. 

En els dos die següents, van arribar en Trias i en Ferran Ruiz. I, com a primera providència, vam anar, amb el pare Dieuzayde i en Raymond Dupouy, a veure el bisbe de Dax, monseigneur Mathieu, president oficial del Comité. Visita molt llarga -més de tres hores- i molt interessant, on vam lligar tots els caps. Si no m'erro, va ser allí on vam decidir substituir el nom oficial de Comité National Catholique de Secours aux Basques pel de Comité National Catholique de Secours aux Refugiés d'Espagne. Diria que vaig ésser jo el qui va proposar que poséssim Refugiés d'Espagne en lloc de la fórmula inicial Refugiés Espagnols que ells havien proposat. Coneixedors dels bascos, i pel que havien parlat amb nosaltres, no els va costar gaire d'acceptar-ho.

Bé; en aquella llarga entrevista amb el bisbe de Dax va quedar decidida la nostra intervenció -la d'en Trias, la d'en Ferran Ruiz i la meva- com a membres actius del Comité, sotmesos només a l'autoritat dels qui el dirigien; és a dir, del pare Dieuzayde i d'en Dupouy. L'endemà, que era diumenge, vam anar tots tres a dinar a Chamberlenne acompanyats per en Roger Simonet; era un obsequi que ens feien, però hi contribuïa una curiositat per conèixer l'equip que formàvem. I, el dilluns, ens vam incorporar ja a la feina. La nostra situació va quedar resolta: ens distribuiríem entre els tres centres d'activitat del Comité: en Trias a París, en Frran Ruiz a Perpinyà i jo a Bordeus. Cobraríem cadascun mil francs cada mes, i ens pagarien les despeses que l'actuació produís. Teníem, per tant, i encara que fos amb una certa modèstia, la vida assegurada.

Memòries de la guerra i de l'exili II
(1938-1940), 
(Edicions 62, 1981)

dimarts, 18 de febrer del 2014

18 febrer 1939. Maurici Serrahima.

[A Bordeus]. I el dia 18, després de dinar a can Boisson, vam tornar a marxar, amb ells i els Simonet, cap a Chamberlenne, on aquesta vegada vaig passar cinc dies d'acolliment si és possible encara més amable i de repòs perfecte. Des d'allí, vaig anar amb la gent gran de la família a un dinar al qual els convidava cada any un parent pròxim d'ells, que es deia Lacroix i era alcalde de Sainte-Anlaye, una població situada ja dins el Perigord. M'havien advertit que em donarien un dinar meravellós, però per molt que ho esperés em vaig quedar curt.

(...)

Si insisteixo en aquesta mena de relació és -a més de l'agraïment que conservo pel uqe aquella gent va fer per mi- perquè em va fer conèixer la burgesia d'aquella terra. No pas l'"alta burgesia" de Bordeus, que se les donava més aviat d'aristocràcia -i de la qual els meus amics deien que, per a formar-ne part, calia un cognom anglès, ser protestants, viure al barri de Chartrons i tenir negoci de vins-, però sí l'autèntica burgesia tradicional, la de la gent d'afers i de professions liberals. La gent, diríem, de "dreta", més o menys moderada: la de les novel·les de Mauriac. Després, en el món del Comité vaig conèixer el món dels estudiants i d'una burgesia de professionals que arribava fins a la menestralia, i on era fàcil de trobar gent d'idees molt més avançades. I això em va permetre, de cara als esdeveniments transcendentals que es van produir aviat a França, una mena de visió doble, que em va ajudar molt a entendre el que vaig haver de viure...

Memòries de la guerra i de l'exili II
(1938-1940), 
(Edicions 62, 1981)

divendres, 14 de febrer del 2014

14 febrer 1939. Maurici Serrahima.

[A Bordeus]. L'endemà, dia 14 de febrer, vaig tornar al Comité National Catholique i hi vaig tenir una llarga conversa amb el pare Dieuzayde. Amb en Raymond Dupouy s'havia posat a ajudar-nos quan, a entrada d'hivern del 1938, havia comprès el problema de la fam a Catalunya. De fet, vam convenir que continuaríem el contacte i que jo entraria al servei del Comité, però que trigaria encara, poc o molt, perquè prou que ho va veure, que m'havia d'acabar de refer. L'endemà passat em van portar al refugi que el Comité tenia instal·lat a Cadanyac -molt a la vora de Bordeus- per als bascos, sobretot dones i criatures.
Potser van ser l'agitació i l'angúnia que em va produir aquella visita el que em va ocasionar una indisposició bastant espectacular, que van qualificar d'atac de fetge, però que en el fons era només una crisi de cansament, accentuada per la manera com, refiat de la meva capacitat digestiva, tenia pressa a compensar la gana que havia passat.

Memòries de la guerra i de l'exili II
(1938-1940), 
(Edicions 62, 1981)