5 febrer 1939. La sortida. Pi i Sunyer (final)

Era ja cap al tard del dissabte que rebérem el missatge d’Azaña. La sortida seria l’endemà, el 5, de bon matí. La data i la manera de sortir havia estat darrerament motiu de nombroses qüestions i respostes. Azaña no se’n volia anar sol. Creia que el President de la República no havia de sortir com un individu qualsevol, i que fóra adient que l’acompanyessin algunes personalitats representatives, o que almenys sortissin el mateix dia. D’acord amb els seus desitjos es convingué que en la mateixa jornada se n’anirien també el President de les Corts de la República i els Presidents de Catalunya i d’Euskadi. Quant a la forma de fer-ho, es va creure que era millor evitar l’ostentació aparatosa de cotxes oficials sortint per la carretera del Portús. Per bé que pogués resultar un xic cansat, era millor anar-se’n a peu per la muntanya. Amb els plans fets, la data quedava fixada. Seria l’endemà a les vuit del matí.

Quan rebérem el missatge, feia poc que Tarradellas i Sbert, després d’ésser a Agullana, se n’havien tornat a Darnius. Era, doncs, necessari no solament avisar-los, sinó prendre amb ells les darreres disposicions per a la nostra sortida en grup. D’altra banda, jo volia fer una darrera visita al Mas Descals; assegurar-me que s’havien pres totes les precaucions previstes per tal que el trasllat de les imatges i dels retaules que el govern de la República, contra el nostre parer, havia resolt dur a terme, es fes en les millors condicions possibles de seguretat. També, quant a la part del patrimoni que es quedava a Catalunya, havia de donar a Subies el ja esmentat document que jo signava explicant el que era aquell dipòsit d’obres de valor espiritual i artístic, i demanant al cap de les forces que l’ocupessin, respecte per ell i pels objectes allà guardats.

Abans d’anar-me’n vaig voler tornar a veure, potser per darrer cop, les imatges i les obres guardades a Can Descals. Allí estaven, algunes embalades, altres cobertes amb un drap per a protegir-les; els retaules girats de cara a la paret, les escultures embolcallades en una manta. Tot al seu lloc, en ordre, sota les voltes resistents del mas. (...)

La tornada, de nit, de Can Descals al Mas Perxés, va deixar-me una darrera impressió, de les que resten inesborrables a la memòria, de la gran tristesa de l’èxode, del dolor de tanta gent i bona gent sofrint per la cruel devastació de la guerra. (...) Tornàvem a ésser, mil·lennis enrera, en els temps penombrosos de les migracions de pobles. Als dos costats de la carretera, en les clarianes sota els arbres, hi havia colles que feien la darrera aturada abans de sortir. (...) I per la carretera, malgrat l’hora, passava la corrua de cotxes i de carros; d’homes, dones i infants. (...) Quina pena tan profunda que el darrer cop d’estar a la nostra terra, entre la nostra gent, fon en aquella hora de dolor! (...)

L’endemà al matí, a l’hora convinguda, sortírem del Mas Perxés per anar a trobar aquells amb els qui faríem el camí junts. El grup era força nombrós. Del Govern català, Companys, Tarradellas, Sbert i jo; del basc, Aguirre, Irujo i Jáuregui. I uns quant que ens acompanyaven. Amb mi venien el meu fill Josep i el meu nebot Joan. L’equipatge, reduït al mínim; entre les poques coses, uns quants papers i les notes preses els darrers dies. Anàrem amb els cotxes fins a la Vajol. Allà hi trobàrem Martínez Barrio amb un grup d’acompanyants. Ens digué que ja feia llarga estona que Azaña havia marxat; que a darrera hora cregué que, si bé fent-ho tots el mateix dia, era millor no anar-se’n junts formant un grup tan nombrós. (...)

I tot seguit entràrem en la pau callada del bosc muntanyenc. Ens guiava un home de la Vajol, bon coneixedor d’aquells indrets. El camí seguia costa amunt entre alzines sureres. Quan feia ja un temps que caminàvem veiérem venir pel sender Negrín. Tot sol. De moment ens estranyà trobar-lo; però ell ens digué que venia d’acompanyar Azaña i la seva esposa. (...) Amb nosaltres estigué, ni no arribant a cordial, sí amistós. Ens acomiadàrem expressant els mutuals desitjos de bona sort en les hores incertes que teníem al davant.

I tornàrem a pujar pel camí. Entorn, un gran silenci. (...) No sabíem ben bé on fos la ratlla de la frontera; en aquella amplada dels cims, amb poc pendent, el sender feia petits alts i baixos. Fins que de sobte, arribats darrera d’uns pedruscalls el camí començà a baixar. Clarament. Irrevocablement.

I anàrem baixant, sense dir res. Cadascú reclòs en els seus propis pensaments. A l’altre vessant el camí baixava per una vall estreta i obaga, amb una sensació de frescor humida. La terra, glaçada i rossoladissa, feia més difícil caminar-hi sense relliscar. Per això –només per això?– anàvem baixant lentament. A un dels costats del sender hi havia un rastre de bocins de targetes postals estripades, d’imatges ingènues i colorides. (...) El camí continuava baixant, i pel gorg saltava l’aigua d’un petit reguerot. I en tombar un recolze, vàrem veure la vall més ampla i, gairebé al dessota el poble de les Illes, amb les seves cases de teulades vermelles i finestres pintades. I al costat del poble un camp, en el qual formiguejava un grup nombrós de gent. De refugiats. Ens aturàrem un moment, mirant. I després tornàrem a baixar pel camí, a poc a poc, sense dir res.

La guerra 1936-1939. Memòries, 

Carles Pi i Sunyer

(Editorial Pòrtic, 1986)

Web de la Fundació Carles Pi i Sunyer.

28 gener 1939. Al Mas Perxés d'Agullana.

Quan jo vaig arribar-hi [al Mas Perxés], el dissabte 28 de gener, al matí, feia dos dies que hi havia arribat el grup d'intel·lectuals, venint de Bescanó i de Girona. D'antuvi els fou fàcil d'instal·lar-s'hi; hi havia prou lloc, estris i vaixella, i quant a la provisió de queviures encara en duien alguns i en trobaren d'altres a la rodalia. Però tot seguit la situació canvià. L'allau de gent que afluí al Mas Perxés desbordava totes les previsions, feia insuficient allò amb què hom podia comptar, i havia de fer-se front, amb mesures improvisades, a una situació imprevisible i greu. I sembla mentida que, enmig de tant d'amuntegament i tanta confusió, pogués posar-s'hi un cert ordre, i amb les inevitables ensopegades i falliades, ens en sortírem.

(...)

L'organització administrativa del mas era rudimentària. Bé havia d'haver-n'hi, si més no d'una manera elemental, perquè aquells dies Can Perxés vingué a ser també la Conselleria de Cultura. Hi havíem portat dues màquines d'escriure; però mancava més feina que no gent per a fer-la. Ocasionalment hom trobava un escriptor teclejant allò que li dictés la inspiració del moment. Però la feina principal vingué a ésser la de la tramitació del passaports i visats. Tasca difícil i poc agradosa, ja que ens trobàvem amb les dilacions, que no amb la negativa dels organismes que havien d'atorgar-los. Això m'obliga a anar diverses vegades a Figueres a veure personalment Negrín o alguns dels funcionaris que els tramitaven. Tant en el cas col·lectiu dels intel·lectuals, com en els isolats, costava molt d'esforç d'obtenir-los. Tenir els documents per a sortir esdevenia per a molts una qüestió angoixosa, obsessionant. I aquesta era també una de les causes que els desesperancessin de tenir-los, es decidissin a córrer el risc, cada cop més lleu, de tirar pel dret i anar-se'n a peu i sense papers per la muntanya.

(...)

Un cop Negrín estigué instal·lat provisionalment al Castell [de Figueres], Companys, Tarradellas i jo anàrem tot seguit a parlar-hi. La primera entrevista fou llarga, perquè hi havia moltes coses a tractar. Tarradellas es referí als problemes que plantejaven les disposicions del Govern de la República respecte a les finances i el fons de valors que guardava la Tresoreria de la Generalitat; i en relació amb aquest assumpte insistírem que era necessari a l'exili assegurar la continuïtat institucional i de la cultura catalana. Però topàrem amb la resistència de Negrín, que, malgrat preveur's la fatalitat inevitable del final de la guerra, no volia entrar en la discussió dels plans que es referissin a l'etapa de l'emigració republicana.

Pel fet que el Govern de la República hagués anat a instal·lar-s'hi, Figueres era aleshores el lloc on més se concentraven els bombardeigs; amb els carrers sempre plens, en part per l'acumulació dels serveis del Govern, i sobretot per la gran gentada dels fugitius que hi afluïen per sortir per la carretera del Portús. I quan arribaven els avions enemics -i quants i quants cops en una sola jornada!- la gent s'hi havia acostumat tant que gairebé no en feia cas. Alguna vegada, per una ratxada de pànic, sorgida qui sap com, la gent es posava de sobte a córrer, sense saber on refugiar-se, potser en una botiga, al portal d'una casa brèvola, que els enterraria entre les seves runes, si la bomba s'esqueia a tocar-la. Però aquestes rauxes eren excepcionals. La gent s'hi hvia fet, en un estat d'esperit d'indiferència resignada, i quan sentien passar damunt d'ells els avions amb la càrrega mortífera, aixecaven un instant els ulls per a veure'ls, i després continuaven caminant, com si allò no anés per ells. I tant que hi anava! Si en van fer d'estralls i de víctimes els bombardeigs de Figueres.

La guerra 1936-1939. Memòries, 

Carles Pi i Sunyer

(Editorial Pòrtic, 1986)

Web de la Fundació Carles Pi i Sunyer.

De Santa Clotilde al Mas Perxés. 27 gener 1939.

(...) Altre cop en marxa. Aquesta vegada junt amb Companys. Anàvem a Darnius, al Mas Descals, on ell pensava instal·lar-se. Les carreteres, cada vegada més plenes d'una multitud afanyosa d'anar-se'; el quadre cada cop més angoixós de l'èxode. Passàrem per Girona amb els carrers encara més embussats de gent, cotxes i carros i, abans d'arribar a Figueres, veiérem al cel l'esquadrilla d'avions enemics, i aviat el retruny de les bombes llançades damunt la ciutat. En arribar-hi poc després, en lloc de trobar-la amb els carrers mig deserts pel recent bombardeig, quedàrem altre cop submergits en la riuada tumultuosa. I en sortir-ne, la carretera que duu cap al Portús, la portada d'entrada a França, anava encara més plena; l'avenç era penós, tallats per freqüents i llargues aturades. A la fi vam arribar al Mas Descals, prop de Darnius, on es guardava una concentració d'objectes de valor artístic i imatges d'alta significació espiritual. Tot estava en ordre, amb Subies, l'encarregat del dipòsit, i els Mossos d'Esquadra com a força de protecció. Companys es quedà a Can Descals i jo, amb el seu auto, vaig tornar-me'n a Figueres i molt més al sud en una incursió que seria la darrera que fes tan enllà. 

A l'hora foscant, Figueres feia la impressió d'una ciutat de tràfec i de guerra. Aquest cop fou després de sortir-ne, ja un xic lluny, que vaig sentir el brunzir dels avions i després els espetecs somorts de les bombes llunyanes. Fou ja de nit que vaig arribar a Olot. Quina sensació de soledat, de ciutat abandonada! Al Firal la nit era freda i fosca. El pis de la casa on dormírem era tancat, i l'escala plena de refugiats mig adormits en un malson. Les notícies que em donaren Tarradellas i Sbert eren contradictòries. Sembla que Sbert estigué a la fàbrica d'Indústries de Guerra i n'ordenà l'evacuació. Rondant pels carrers, el germà i les germanes de Companys que han d'anar a Montsolís i els acompanyo en carreteres més desertes en aquelles hores de la nit. De retorn a Sant Hilari hi trobo Tarradellas i continuem junts fins a Figueres. En clarejar, la carretera, la que va a França, estava altra vegada embussada pels combois militars i la gent que marxava, i era ja ben entrant del matí que arribàrem a Agullana. Quatre dies d'andarejar, com si fos sense objecte, i amb l'ànima que, de no sentir-la tan adolorida, hom diria morta.

La guerra 1936-1939. Memòries, 

Carles Pi i Sunyer

(Editorial Pòrtic, 1986)

Web de la Fundació Carles Pi i Sunyer.

27 de gener del 1939

Fins a les cinc de la tarda hem estat a Olot treballant, després ens hem traslladat a Girona i hem presenciat com un coronel pegava desforadament amb un ferro, talment com si fos una bèstia, a un xofer soldat. Girona és un caos, no hi ha manera de passar per enlloc. Hem continuat ap a Figueres, i al sortir a Girona hem posat la ràdio; eren les set i les emissores franceses donaven compte de la presa de Barcelona. He plorat fins arribar a Figueres, i Sbert i jo no hem dit ni paraula, estàvem trasbalsats. Encara que la notícia fos esperada, ens ha causat un gran dolor, hem pensat en la pena de tots els catalans i amb els meus. Hem anat al Castell de Figueres, a on una gran quantitat de Policia i Carrabiners guarda el Govern, i entre aquesta força hi ha un bataló de fusells metralladors. El Govern estava reunit.

Però hem parlat primer amb Álvarez del Vayo, que no sabia res de res, i deia que en alguns llocs no havia passat el Llobregat i que, a l'Hospitalet, Modesto es defensava molt bé. Després hem parlat amb Moix, que ha sortit del Consell tot rialler i li hem preguntat si hi havia notícies bones. Ha contestat que podia assegurar que no era veritat que estiguessin els facciosos a les muntanyes de Vallvidrera, que encara es combatia a Terrassa i que, anant malament les coses, fins d'ací tres o quatre dies no podien entrar a Barcelona. Després hem parlat amb l'ase de Menéndez Aspe, que encara sabia menys, i ens ha dit que durant vuit o deu dies les coses anirien malament, però que després els aturaríem. És a dir, això no és un govern sinó una colla de ximples o de covards.Sbert i jo hem marxat escruixits. És clar, però, que dintre el Castell, amb bon menjar i ben guardats, sense veure la gran tragèdia, tot és fàcil i bonic.

Crònica de la Guerra Civil a Catalunya.

[Capítol de textos de Josep Tarradellas] 

(Edicions Dau).

De Santa Clotilde al Mas Perxés. 26 gener 1939.

Dia mort (...) a Olot. Hores buides enmig del desori d'una ciutat petita, plena de gent neguitosa, amb l'animació fictícia que posen als carrers tantes persones i tants vehicles com hi passen, i s'empenyen, s'enfaden, s'embussen. Coneguts trobats a l'atzar i que després d'uns mots banals hom torna a deixar, reclòs cadascú en la seva dèria. Sensació de futilitat, de passos sense objecte, de moviment sense sentit. De bon matí Ramon Frontera marxà cap a Bescanó per portar el grup d'intel·lectuals a Agullana, i jo vaig quedar-me a Olot a l'espera de tenir més contacte amb els meus companys de Govern. La nit abans havien començat a arribar alguns diputats del Parlametn de Catalunya i al matí, seguint les instruccions que els donaren, en vingueren alguns més. En general estaven descontents, amb un complex de ressentiment, qui sap contra qui o contra què. A la tarda tingueren una reunió més o menys oficial. Mentre estaven reunits arribà Irla, i es promogué una escena agra, amb retrets recíprocs, en el transcurs de la qual presentà la dimissió com a President del Parlament, que no li acceptaren. A la fi l'únic que es resolgué fou anar-se'n d'Olot i un dels diputats parlà de les bones condicions d'una gran masia, la de Bell-lloc al terme de Cantallops, on decidiren traslladar-se. Quina pena que feia! Era quelcom que s'esfilagarsava; la ruïna d'una obra treballosament acomplerta. 

A la tarda varen arribar Tarradellas i Sbert, i cregueren que el millor fóra que tots plegats anéssim a Montsolís a parlar amb el President, que jo no havia vist des de la darrera reunió del Consell celebrada encara a Barcelona. Amb Companys hi havia l'Andreu, i un cop nosaltres arribats, ja ben fosc, ens reunírem tots cinc en petit Consell per a tractar de les qüestions que afectaven la Generalitat i la seva persistència institucional a l'exili, així com les relacions amb el Govern de la República en aquella fase tan crítica. Jo tenia interès a parlar del patrimoni artístic, que creia que era millor que es quedés a Catalunya, sense córrer noves i arriscades aventures, mentre que en canvi hi havia el temor que el Govern de la República volgués fer-ne sortir una part substancial i la més valuosa. Tots estiguérem d'acord amb les meves propostes, i com que era ja molt tard, ens quedàrem a dormir a Montsolís. La nit era serena, clara. Amb la pau de la soledat i del silenci. I amb tanta gent que devia haver-hi, maldant, sofrint, afanyant-se, escampats per carreteres i camins, per pobles i masies, la pau de la nit es feia més feridora i esdevenia tristesa irremeiable, sense consol.

La guerra 1936-1939. Memòries, 

Carles Pi i Sunyer

(Editorial Pòrtic, 1986)

Web de la Fundació Carles Pi i Sunyer.

26 de gener de 1939. Els darrers dies de la Catalunya republicana.

LA SITUACIÓ EMPITJORA

El nou dia ha desfet de seguida la inconsistent il·lusió nocturna. La primera cosa que sabem és que a l'hotel no hi ha res de menjar. Després del sopar imaginari de Girona, no trobem esmorzar a Olot.

Va arribant gent de tot arreu i pertot arreu. Les habitacions de l'hotel ja són completament plenes. Una gran part han estat ocupades durant la nit per funcionaris catalans que han guanyat per mà als diputats. Dels col·legues que sortiren de Girona després de nosaltres, només Romeva, que sortí a continuació, ha trobat lloc. Hi ha també Josep Bilbeny i Francesc Arnau, que deuen haver vingut de Barcelona. 

Els altres, que han arribat tard a la nit, en un camió de Sanitat militar adaptat ràpidament, han hagut de dormir damunt dels propis bagatges a la sala de sessions de l'Ajuntament.

(...)

En aquest ambient de malestar i d'inseguretat, el pessimisme s'accentua. Sembla que l'atmosfera s'espesseeixi i s'afeixugui. La fesomia dels homes fa por. Hi ha marcada la son, la fam i l'angoixa. Alguns diputats i d'altres que no ho són ho expressen en un llenguatge cru. Un col·lega se m'acosta i em diu:

- Ara acabo de parlar amb un amic que ha arribat de Barcelona: conta que els guàrdies d'assalt fugen com conills i vénen cap ací.

Jo no dic res, perquè les meves paraules serien aspres. Anava a dir:

- Deu ésser per l'exemple que els donen certs diputats.

Si avui no hi ha hagut esmorzar, en canvi hi haurà dinar. Un grup de funcionaris organitza la repartició de tiquets per a l'hotel. La feina és llarga. Sales, saletes, passadissos i escales de la Casa de la Ciutat són plens d'homes, dones i criatures que no han menjat ni dormit fa moltes hores. 

(...)

Cap a migdia, cop de teatre. Es presenten alguns consellers. Tres exactament: Tarradellas, Sbert i Calvet. Tres consellers! No hi havia qui deia que tots eren ja a la frontera? La presència dels consellers reanima els presents, sobretot els funcionaris que han arribat de Barcelona cansats i trasbalsats i seuen, mig adormits, damunt dels fitxers i paquets de documentació de les oficines. ¿Anirà de debò, la instal·lació provisonal del govern i del Parlament de Catalunya a Olot? En llur ràpida conversa amb diversos amics, els tres consellers es mostren serens i somrients, però reservats. Llur somriure és una mica trist. No diuen res que permeti de confiar en una estabilització del front i, per tant, en una llarga estada a Olot.

Quan entrem a l'hotel per a dinar em topo amb un altre conseller, Pi i Sunyer. Tenim, doncs, quatre consellers a Olot. Pi m'abraça afectuosament.

- Ja ho veieu -fa en to amarg-. Aquestes pàgines d'història no les havíem previstes.

Jo rectifico, en to amical, l'apreciació:

- Potser eren de preveure, encara que no exactament en la forma que es produeixen.

Al final del dinar s'escampa la nova que els quatre consellers que s'havien aplegat a Olot acaben d'anar-se'n.

(...)

A quarts de sis de la tarda tots els diputats que som a Olot (uns quinze), ens reunim en una cambra de l'hotel per a tractar del que calgui fer. La nerviositat es reflecteix en les paraules i en els gestos. En el canvi d'impressions predomina l'opinió que hem de sortir d'Olot.

UNA ESCENA TEATRAL

La porta, que només estava ajustada, s'obre de bat a bat, i en el marc apareix, amb aire sever i gairebé solemne, Josep Irla. Una sorpresa. (...) Irla té la impressió que ha fet un cert efecte i vol aprofitar-lo.

(...)

- ¿Amb quin dret -ens pregunta- heu sortit de Girona per venir a Olot? No havíem quedat que el Parlament es reuniria a Girona? Més val que us n'aneu d'ací, perquè la reunió que celebreu és una reunió clandestina i us poden dur a la presó.

Tots quedem perplexos davant d'aquesta sortida. Però no triga a produir-se la reacció. Cauen damunt d'ell una pluja de respostes, dures com cops de pedra. Irla queda una mica desorientat. Li tremolen lleugerament les mans, els llavis, els mots.

- Davant les proves de desconfiança que em doneu -declara per fi- jo no puc continuar a la presidència del Parlament. 

Ens fa saber que ve d'acompanyar la seva família a la frontera, però que ell no marxa encara. I pretén delegar-me a mi, vicepresident primer, perquè el substitueix.

Li faig notar que la pretesa delegació és irregular, puix que no hi pot haver delegacions en aquest cas; només hi cap una tramesa de funcions presidencials amb caràcter provisori. Si es fa la tramesa en regla, acceptaré el lloc de president accidental. Irla insisteix, es retira i les coses queden així.

Mentre ell surt, jo m'exclamo:

- Ara no es tracta de delegacions, sinó de conduir-se tots com a amics.

- No n'hi ha, d'amics! -salta ràpidament Ferreres i Duran.

Em sembla que aquesta escena imprevista ha vingut d'una informació equivocada que Irla ha rebut. Algú li deu haver comunicat que els diputats estaven reunits per a destituir-lo, i ell ha corregut cap a Olit i s'ha presentat davant de nosaltres en un estat d'excitació. Tot plegat, un malentès.

(...)

Dardalló, davant del requeriment dels diputats -quatre o cinc l'interpel·len amb els braços estesos i en una actitud comminatòria- s'avé a posar a la nostra disposició un autocar. Un i prou. El mateix carruatge haurà de fer diversos viatges d'Olot a Cantallops. Cal establir tres torns. La meva família i jo som del primer. Els d'aquest torn rebem l'ordre de concentrar-nos en una plaça propera, on l'autocar ens vindrà a buscar. A les fosques portem els bagatges a la plaça, i ens esperem sota els estels de la nit freda.

(...)

Tres hores després travessem Figueres sense aturar-nos. Pensem arribar a terme abans d'una altra hora. Cantallops! Aquest nom de paüra, ara ens sembla un nom d'esperança.

Els darrers dies de la Catalunya republicana. 

Memòries sobre l'èxode català, 

Antoni Rovira i Virgili (Proa, 1999). 

Primera edició, Buenos Aires, 1940.

Ara reeditat per Acontravent, 

a través d'una campanya de mecenatge. 

Més informació, imatges i textos en aquest blog

Dies 25 i 26 de gener de 1939.

Aquests dos dies hem anat i vingut d'Olot a Montsolís procurant arreglar i organitzar no solament serveis, sinó també procurant endegar l'allau de persones que van afluint sobre aquesta ciutat. He vist Pi i Sunyer, amb el qual hem parlat llargament de la situació, també per fi hem trobat en Met Miravitlles, que ja ha arribat del viatge a París. A les vuit de la nit hem arribat a Figueres, on hi ha el Consell de Ministres amb els presidents Companys, Aguirre, i Martínez Barrio. Abans de començar han parlat diferents ministres que, com sempre, no sabien res de res, i esperen a Negrín a veure si els deia alguna cosa. Aquest Govern de la República trobo que els seus ministres fan la mateixa cara d'idiota que els governs que presidia en Dato o en García Prieto. Això que hi ha marxistes, anarquistes, etc.

Segons explicacions donades després pel President, aquest Consell acabà a les dues de la matinada, i la tònica general era de resistir, principalment per part d'Aguirre, Negrín i González Peña. Aquest primer feia massa sidral i masses ademans al senyor Negrín. A una intervenció de Méndez Aspe queixant-se de l'actitud de la rereguarda catalana, el President ha contestat dient que les paraueles indiscretes d'aquest senyor volia contestar-les ell. Fins avui havia callat perquè creia que no eren els moments de parlar de coses passades, però davant d'aquesta incorrecció devia dir que ja fa un any que havia previst el que està passant, que el resultat actual és degut a la política que l'actual Govern havia fet contra Catalunya, política que es preocupava més de combatre'ns a nosaltres que a Franco, etc, etc. Sembla, per altres impressions que després he tingut, que ha estat molt bé.

A la sortida de Girona i en una parada de gasolina hem trobat que també s'esperava a Vargas, president del Tribunal de Garanties, el qual ha coincidit amb nosaltres que l'actual Govern és una colla que no n'hi ha ni un capaç de dir res en veu alta davant dels comunistes el que pensa. Ha tingut paraules duríssimes per a tots. A més a més, ha informat que el 25 una comissió d'Izquierda Republicana visitaren Giral i li preguntaren sobre la situació, i feu el numantino, dient que la situació era greu però que no n'hi havia per desesperar-se, que el Marroc fou més difícil i es vencé. Al contradir-lo alguns membres de la comissió, s'indignà i els digué derrotistes i totalitaristes en voga i per boca de Negrín. Sortiren perplexos.

Crònica de la Guerra Civil a Catalunya.

[Capítol de textos de Josep Tarradellas] 

(Edicions Dau).

Dies 23 i 24 de gener del 1939.

A la tarda, viatge a Girona i Olot, acompanyat de Benet i Escofet. Escofet vindrà a Girona. 

Tot el dia ha estat de gran tragí organitzant el trasllat de Finances. Le snotíies que van venint del front són dolentes. M'informen per diferents conductes de l'estat de desmoralització dels soldats. A Cervelló saquegen cases, i es fa la detenció d'en Jaumet [el seu cosí Jaume Joan]. No sé exactament a on és el President. Malgrat rumors alarmants, Sbert i jo permaneixem a Barcelona, no ens posem al llit per tal de seguir els aconteixements. A les quatre de la matinada proposen a Dardalló i Mestres, que estan molt esverats i que volen marxar, que portin alguns documents a Olot. Accepten, però perquè es tenen d'esperar dues hores, marxen. Rdoríguez ha vingut aquesta nit i ens ha donat compte de la situació. Ha visitat Paulino i aquest no sabia res de les notícies. Junts han visitat Negrín, que també les ignorava. Sempre el mateix, fan la guerra amb la ploma, és a dir, continua l'època de l'engany dels comunistes, que per evitar que es conegui el seu fracàs, escamotegen la situació. Ha vingut també Bosch i Gimpera, tornant del seu viatge a Perpinyà.

S'ha convingut que Economia donarà camions, però és impossible lliurar-los, posen dificultats. A les set del matí vaig a Finances a recollir els papers. Aviso Melcior Font i Joan Alavedra. Fins a les deu no comencen a venir els camions dolents. El dia 22 a la nit tres camions de carrabiners havien vingut a buscr dotze tones de plata i joies. Faig a les dotze el trasllat de la família de Cervelló. S'ha organitzat una expedició composta per catorze camions i deu autos. No surto fins a les cinc de l atarda. Junt a Sbert vaig a Villa Clotilde a dinar: Pi i Sunyer ja és fora cap a Olot. Trobo familiars d'en Martí Feced, no tenen menjar. Junts seguim cap a Montsolís, estància del President, a on arribem a les onze de la nit del dimarts. Fa vint-i-quatre hores que no hem menjat ni dormit, arribem esgotats.

Crònica de la Guerra Civil a Catalunya. 

[Capítol de textos de Josep Tarradellas] 

(Edicions Dau).

22 de gener de 1939

A primera hora dono instruccions a Cervelló. Llegeixo els diaris i m'entero de l'ordre de Companys. Protesto al President sobre el compromís i l'actitud seva la nit passada a propòsit de repetir l'actitud del 19 de juliol del 1936. El President dirà a Negrín la seva disconformitat i que no en sabia res. Anant a Cervelló, he evacuat la família, he passat uns moments de gran emoció. Tothom estava molt emocionat en el camió i els autors han marxat portant el més indispensable. Dono instruccions de Finances. Tot Barcelona viu un gran nerviosisme (les preocupants coses que vivim avui, etc., i cal amagar-se. A la tarda al Consell el President no diu res referent a l'ordre. El President diu que cal entregar tot Finances al Govern de la República. Serra i V. diuen que això és un error. Jo callo, tot plegat queda enlaire. El President dóna compte de la visita de Negrín. Ha parlat molt i no ha dit res de nou, tinc la impressió que li prenen el pèl; es fan molts elogis mutus, però res de la situació de la guerra. Segons Negrín va molt millor; Ro. informa que totes les mesures estan preses i que s'ha refet la crisi, i que des d'avui serà difícil que ells avancin. No em crec res, ací ell s'ho creu. Insisteix Negrín en la necessitat de marxar tots de Barcelona. Aquesta nit tots els consellers són fora, com també el President. Tinc la impressió que totes les autoritats i ministres de la República també són fora. Excepte Sbert i jo, a Barcelona em fa l'efecte que aquesta nit no hi queda ningú del Govern.

(...)

Tinc la impressió que el President es vol deslligar dels companys d'Esquerra, principalment de mi; no ho veu clar i tira una mica pel seu compte. No crec amb la seva lleialtat, no juga net. Una vegada més, estic segur que entre ell i els comunistes hi ha un acord.

A les dues de la nit, les últimes informacions rebudes de la guerra són del tot al revés, diuen Negrín i Ro.

Crònica de la Guerra Civil a Catalunya. 

[Capítol de textos de Josep Tarradellas] 

(Edicions Dau).

21 de gener de 1939.

Al Consell de les onze de la nit, el President dóna compte que l'entrevista amb l'altre President [Juan Negrín, president del Consell de Ministres] dóna una impressió molt dolenta. Sembla que tots plegats fins avui no s'hagin donat compte de la situació. Aquest últim (segons diu l'altre President) té por d'infiltracions dintre la ciutat i recomana viure fora. El Govern de la República acorda el trasllat dels serveis. També informa de la conferència. A les cinc del matí la quinta columna és llançada al carrer. Comorera surt del Consell per anar al PSUC. Al cap de dues hores torna i està molt reservat, talment com si en portés una de cap. S'acorda també traslladar els serveis en qüestió de Finances. Comorera diu que ara més que mai cal entregar-ho tot al Govern de la República. Pi i Sunyer i Serra hi són contraris, i només part dels altres consellers. Demano un nou Consell per demà a la tarda per a decidir. Després del Consell el President diu que no m'emboliqui, que ho entregui tot. Diu també que demà vagi a Olot a organitzar Finances i que no torni. Li contesto que després de trenta mesos no faig espantos. Conec aquest procediment de desfer amics (19 de juliol del 1936). Junt a Sbert he estat fins a les set del matí vetllant, i no ha passat res (el President diu que arribaran aviat i amb una manifestació). A les quatre ha vingut Ragasol, perquè Bosch i Gimpera és a França, i dóna compte del trasllat de Justícia a Girona per ordre del Govern de la República (Andreu i Abelló confirma que aquest està acoquinat), Pi i Sunyer bé. Ragassol atura Companys i, per la forma de fer-ho, la situació del President és violenta. Les notícies del front són dolentes.

Al President l'han visitat dirigents de la CNT proposant, segons ell, tonteries; a més diu que han clavat escàndol, en fi, no ha estat bé del tot, diguem-ho clar.

Ara recordo que en Met Miravitlles fa quinze dies que és a França. En Lluhí, que prometé venir a primers de gener, encara l'esperem.

Crònica de la Guerra Civil a Catalunya. 

[Capítol de textos de Josep Tarradellas] 

(Edicions Dau).