Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 7 de març de 1939. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 7 de març de 1939. Mostrar tots els missatges

divendres, 7 de març del 2014

7 març 1939. Moral i Querol.

Avui en el meu petit llibre-blog de notes hi faig aquesta anotació en francès -en francès mal escrit, perquè no sé encara prou bé aquest idioma per escriure'l correctament-: "Us demano, Srta. (era dirigida a la infermera francesa del Dispensari, que em dirigia), que procureu fer el necessari per tal que sigui dels últims de sortir d'ací on sóc empleat, atès que espero un d'aquests dies tenir noves de casa meva, de la meva dona a Barcelona, i que ha d'haver tingut un nou fill meu..."

A l'Hospici no hi estic gens malament. L'ambient és força simpàtic. Amb palla i amb no sé quina altra classe d'herbes m'he fet una pallissa, i tinc un llit que ni un reiet... El vespre, quan hem sopat, abans d'anar a dormir, els empleats i els metges anem a casa de la Conserge de l'Hospici, una vídua amb dues filles grans. Hi escoltem la ràdio. Així els fem companyia i, asseguts al voltant d'una gran taufla rodona de menjador, fullegem la premsa diària del Departament i escoltem música. Quin canvi per a mi!

Començo de tenir una preocupació: el meu vestit. Em dono vergonya de la manera que vaig vestit i vull mirar de fer diners per poder comprar quelcom que m'arrregli un xic. És un fet ben provat que compta molt als ulls dels altres anar ben vestit o no...

El grup del vespre el formem el Dr. Ponseti, el practicant Domínguez, el dibuixant Bofarull, un altre dibuixant madrileny i jo.

Els dos artistes són molt ben considerats per les autoritats ja que es dediquen a fer els retrats de tota la família.

En la conversa d'avui una nova preocupació ve a omplir les nostres penes: es diu que les autoritats franceses pensen liquidar els Camps d'aquí. Per tant, l'Hospital haurà de desaparèixer i tothom serà destinat als Camps definitius construïts per a això. Com que una mala notícia no ve sola, avui he rebut una carta d'Andorra en la qual el meu amic em diu la impossibilitat de fer-m'hi anar.

Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945), 
(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)

Barcelona, 7 març 1939

Ara ja sé que en Bayó és a Barbastre, presoner. Gràcies a Déu! Ha sobreviscut. M'ajuda molt i espero poder-hi comptar. En Salvans és a Àvila, concretant el seu grau militar. Dos companys de curs i l'un presoner de l'altre. En Bayó és catalanista (encara guardo els segells que em va portar, de “propaganda racial”) i és molt religiós. El seu pare, arquitecte, deu haver estat de la lliga o potser d'Acció Catalana. El pare d'en Salvans, en canvi, sé que s'havia fet del partit d'en Gil Robles. Durant la guerra el seu fill ja respirava així. Però érem molt amics. Li havia deixat, quan se'n va anar al front, El darrer dels mohicans i ara quan ens vam tornar a trobar em portava els tres volumets intactes. És estrany que quan es va passar a l'enemic no els hi requisessin. No vaig gosar preguntar-ho.
diari d'un mestre adolescent, 
(Edicions Proa, 2001)

7 març 1939. L'exiliada.

(Resum dels quatre dies en què no he anotat res perquè se m’acabà la llibreta i no m’he recordat de comprar-ne una altra).

Passo els matins al pis. Per entretenir-me, canvio els quadres de lloc que és com dir les perspectives. N’hi ha molts d’inacabats (almenys m’ho sembla) i si tingués pinzells i pintura em veuria amb cor de fer-hi uns tocs.

L’Estrada arriba, generalment en sortir de treballar, amb una barra de pa i diverses vitualles (conserves, formatge, embotits). Ahir i avui hem dinat plegats. A les dues sortim del pis, ell per retornar a la seva feina (de percepteur en una recaptació de contribucions) i jo per peonar sense objecte –tret de conèixer els carrers de París-. Cada dia, amb el concurs d’un pla de la capital, faig el meu itinerari. Entre dos llustres, retorno a casa, defugint, si puc, de topar amb la portera. Segons l’Estrada, les concierges parisenques són uns institució al servei de la policia, institució temible, particularment en el meu cas.

Començo a familiaritzar-me amb el meu estatge, certament acollidor, ateses les circumstàncies. Heus ací el poder de la necessitat i del costum.

Havent dinat (sardines, formatge i pa), l’Estrada i jo sortim. El deixo a la boca del metro de la plaça Clichy i jo pujo a Montmartre.

Cada dia plou, una hora o altra. Me’n defenso amb la gavardina i el meu barret de pastor protestant. No deixo de pensar (no he deixat de pensar-hi cada dia i ja és com una idea fixa) en la dona i el fill. Però no tinc corada de res dolent i sé que un dia o altre els retrobaré.

(...)

He arribat a dalt de tot, a la place du Tertre, plena de pintors –alguns pintant- davant els seus cavallets, molts vestits de vellut, amb els cabells llargs, àdhuc amb xalina. I ara em sorprèn aquest convencionalisme rapin. Jo em creia que això pertanyia a la literatura, al passat.

A la plaça, no hi ha cap porta oberta que no sigui un establiment o un comerç, minúsculs, aparentment: restaurants, boîtes, llibreries, antiquaris... Faig un petit tomb i s’alça al meu davant (alta, blanca, enorme mona de Pasqua) el Sacré Coeur. Recolzat en una barana propera, veig París als meus peus. De fet, la ciutat no s’acaba mai i es perd, a tots els horitzons, en una llunyania de fum i de boires. Comença a ploure finalment. Per fortuna, el temple és obert.


(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)