Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pere Coromines. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pere Coromines. Mostrar tots els missatges

dimecres, 2 d’abril del 2014

París, 2 abril 1939. L'exiliada.

Bé comença el mes d'abril. Avui, per fi, he pogut veure, complet, el sol de París, un sol sense sang i presoner encara dels núvols de color de plom que desfilen, no pas massa alts, i sempre amb l'aire amenaçador.

Algunes tardes he hagut de cercar el refugi del metro, refugi ideal per a un home amb pocs diners, mal vestit i sense papers. El ferrocarril subterrani, en efecte (on amb un sol bitllet, que val 1 franc 30, és possible i lícit de passar-hi tot el temps que un vulgui, viatjant o sense viatjar, a l'abric de la pluja, del fred i, fins a cert punt, dels gendarmes), m'haurà estat provident. D'altra banda, hi ha bona llum i s'hi pot llegir amb una relativa comoditat. L'únic inconvenient é sque cal baixar del tren abans d'arribar a una "porta", és a dir, al final d'una línia perquè, d'arribar-hi, o bé s'ha de sortir a la intempèrie o bé cal pagar novament. "Viatjant" així, còmodament assegut la major part del temps, he llegit tots els llibres que m'ha deixat l'amic Estrada, he aconseguit d'entendre molts mots de la llengua que es parla a París i ja em sé de memòria les línies del subterrani i els anuncis encastats a l'interior dels vagons, principalment aquest, perillós d'oblidar: "Défense de fumer...même une Gitane", i el qual em va costar una mica d'entendre.

I amb tot, després d'haver recorregut distàncies astronòmiques, un dia (no en fa pas gaires) m'havia d'adonar que el París de sota terra no era tan gran com jo imaginava. I és que aquell dia, en el moment d'entrar en un vagó, vaig topar de cara amb un diputat català, l'amic Farreras i Duran, fill de Manresa, el qual va saludar-me en veu alta (com si el metro de París fos el de Barcelona quan nosaltres encara pintàvem alguna cosa) i em va presentar, amb una semblant naturalitat, la seva esposa i llurs filles. Per la seva manera de parlar vaig comprendre que ell anava documentat i que no corria cap risc. Jo, en canvi... Com el personatge d'un conte que explicava don Pere Coromines, vaig donar-li a entendre que em trobava afònic que no em convenia de parlar. Va preguntar-me si pensava quedar-me a París. Vaig contestar-li, amb els muscles, que encara no ho sabia. I ell va dir: "Jo me'n vaig a Montpeller".

Fins ara, Farreras i Duran ha estat l'únic català que he trobat sota terra, almenys ací a la capital de França. Ja sé que n'hi ha d'altres que peonen per sobre, amb la qual cosa palesen, si més no, una envejable superioritat.

Notícia de primera plana: "Fin de la guerre espagnole". Ja es venia a venir.

(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

dissabte, 22 de març del 2014

París, 22 de març de 1939

Avui he escrit carta a l'amic Esteve Terrades, i li dono els noms de tots nosaltres perquè ens obtingui el permís d'anar a l'Argentina.

Sí, però com hi anirem? D'on traurem els diners per al viatge i per al primer temps d'estar allí?

La República i la guerra civil.
Diaris i records de Pere Coromines, 
Pere Coromines (Curial, 1975)

dimecres, 12 de març del 2014

París, 12 de març de 1939. Retorn d'un fill.

Ahir el doctor Vilar va enviar-me una carteta per tuyau, i em deia que aquell mateix dia l'Ernest sortiria del camp de concentració d'Argelers i que aquest matí arribaria aquí. A la tarda vàrem rebre un telegrama de l'Ernest que ens feia a saber que ja era fora del camp i que avui ja seria amb nosaltres. No m'havien, doncs, acabat de vestir quan han trucat a la porta i era l'Ernest. Ve amb el vestit que li havíem enviat a casa d'aquest bon home de Perpinyà que ja havia recollit a la Bàrbara. S'ha comprat una boina i un impermeable blanquinós molt senzill. Exteriorment encara pot anar, però així que t'hi fixes et fa horror. Està magre que s'empassa. Duu els cabells molt llargs, i tot ell està perdut de sarna. Les mans les duu embolicades amb benes brutes a no poder més. Se li ha fet un voltadits i té les mans horrorosament infectades. Quan la Júlia li ha fet la primera cura, el suc de les ferides li queia líquidament garres avall. Li ha tallat amb estisores les pells que se li sosllevaven i té materialment totes les mans menjades pel mal: no para de gratar. Li hem fet prendre un bany i ha menjat a taula amb nosaltres, però els ulls negres li espurnejaven de febre. Al vespre la cura que li ha fet la Júlia ha durat més de dues hores, i amb les benes noves no fa tant de fàstic, però ha de tenir les mans enlaire perquè se li carreguen de tenir-les penjant, i li fan molt de mal. 

Només ens mancava això. Ja serà difícil que no s'encomani aquest mal als altres i que no acabem essent una família de sarnosos, de la qual tothom se n'hagi d'apartar.

No direm a ningú que l'Ernest és aquí, perquè no sabem quan podrem obtenir el permís de séjour.


La República i la guerra civil.
Diaris i records de Pere Coromines, 
Pere Coromines (Curial, 1975)

dissabte, 1 de març del 2014

París, 1 de març de 1939

Ahir vaig anar al cafè Le Murat amb l'Albert, com cada dimarts. Vaig arribar-hi a les 5 i m'hi vaig esperar fins a les 6, sense que compareguessin cap dels quatre amics que hi van cada setmana. Això em va fer una impressió tan profunda que, en essent a casa de retorn, em vaig fer un tip de plorar.

I és que jo sempre he tingut de l'amistat, més que un concepte, un sentiment diví. En tots els moments, llocs i ocasions de la meva vida, he fet amics i els he estat fidel i m'ho han estat a mi. L'amistat és una cosa tan essencial a la nostra vida, que sense l'amistat seria com si perdéssim el sol. Però això encara és dir poc: almenys a mi no se m'acaba la corda sentimental que vibra en el meu cor quan evoco l'amistat. És la reina de totes les relacions socials. La família crea llaços més íntims i més forts, però no gaire més dolços en la seva expressió.

(...)

Amistat, jo no acabaria mai d'alabar-te, i per més que faci el teu elogi, em quedo insatisfet, com si la cosa més bella estigués encara per dir: melodia infinita, deu inestroncable, delícia de les delícies del món, aurèola de glòria. Cal treballar i treballaré per redimir-te i segar la mala herba en el teu camp, perquè el gam no es posi en les teves branques animades d'ocells i verdes d'una espessa fronda. Mai prou de tu, mai prou! Mai no n'hi ha prou!

La República i la guerra civil.
Diaris i records de Pere Coromines, 
Pere Coromines (Curial, 1975)

dimecres, 19 de febrer del 2014

París, 19 de febrer de 1939

Ha escrit el Carles Grandó per dir-me que estranya molt que algú hagi donat el seu nom sense el seu consentiment, i em tracta d'"apreciat senypor" essent així que jo li deia "estimat amic" i que de fa molt de temps ens havíem conegut i tractat d'amics a Perpinyà i a Barcelona. Res, una carta freda de "no m'amoïnis i no em comprometis".

La República i la guerra civil.
Diaris i records de Pere Coromines, 
Pere Coromines (Curial, 1975)

diumenge, 16 de febrer del 2014

París, 16 de febrer de 1939

Així, doncs, l'Ernest no és mort, a pesar que el cor el dia 10 m'ho deia que era mort. No cal fiar-se del que el cor ens diu encara que sembli tan segur com ho semblava el meu cor el dia 10. Ja caldrà que ens expliqui bé com é sque ens ha deixat en aqueixa mortal angúnia tant de temps.

Si seguia, com ho volia fer, la meva manera de comptar, començada en sortir jo de Catalunya el mes d'abril de l'any passat, quan els nois i la Bàrbara arribin diria "ja en tinc vuit". Però cal veure, què hi ha d'il·lusori en aquest recobrament. La idea i l'ideal meu no era recobrar els fills un per un (encara que, naturalment, això és el principal), sinó refer la família. És a dir, sense pensar-ho massa concretament, el meu propòsit era refer la família amb tot allò que la família significa.

Des del nostre casament amb la Celestina, havíem anat fent una família i una llar. La formaven 4 nois i 4 noies, ben paixits a casa, entre mobles i robes comprats i situats peça per peça. Havíem fet una casa, i la família volia dir tot això, com un ideal de vida: els fills, els mobles, les robes, els llibres, la casa, movent-se tot en un ritme ordinari i corrent, entre un doll d'amors i d'afectes íntims, reunits i relligats per a la vida i per a la mort, on voldries anar vivint fins a l'hora del darrer sospir. També la terra i el cel i tot el paisatge formen part del conjunt que un voldria refer quan veu que s'esberla i es dispersa. Ara es veu que aniré recobrant els fills, però la casa i la vida i el ritme dels afectes i l'escalfor de la casa i de la llar els he perduts per sempre. No sé si ens tornarem a reunir mai més, i si per cas serà quan ja al cor no li resti escalfor per al gaudi i el platxeri de la dolça companyia.

(...)

Tot serà diferent d'allò que acabem de perdre, i fins serà diferent el nostre cor i la nostra ànima, perquè els cors hauran sentit afectes nous, i les ànimes, nous coneixements, violats unes i altres pel temps impur, que tot ho grilla i ho maca i ho podreix. Si res més no, la vida ens oferirà noves perspectives. Serem més vells, més pobres, més gastats. Adéu, imatges platxerioses de la felicitat perduda! Adéu, per sempre adéu! Les llàgrimes que ploro per vosaltres són les més dolces que he plorat d'ençà que les desventures de la guerra me n'han fetes plorar tantes i tantes.

La República i la guerra civil.
Diaris i records de Pere Coromines, 
Pere Coromines (Curial, 1975)

dimecres, 12 de febrer del 2014

París, 12 febrer 1939

He cridat a casa en Gustau Gili fill i li he encomanat que ell es cuidés d'en Petit i la seva dona. Crec que així ho ha fet.

Jo he escrit en francès una carta al Prefecte dels Pirineus Orientals reclamant el Joan i la Bàrbara, i l'he fet certificar pel Comissari de Policia. Després rebem una carta del Joan que diu:

"El Voló, 7 de febrer de 1939.

Estimats pares:

Aquí estem la Bàrbara i jo sans i bons. També hi ha en Joan Petit i la seva muller Margarida Fontserè. Ens obliguen a separar-nos de les nostres dones: elles es quedaran en el camp de concentració d'aquí i a nosaltres ens porten al camp de concentració de Sant Cebrià. Em temo que allí ens donaran a tirar entre anar amb en Franco o anar a València. Facin tot el que puguin i amb urgència, per salvar-nos la Bàrbara i a mi d'una i altra alternativa, que em fan horror. Potser encara em decidiré, abans de deixar-me tancar al camp, a escapar-me a peu a Perpinyà. Allí el punt de referència serà a casa d'en Carles Grandó, 29 rue Augustins. Si vaig a Perpinyà faré a saber a en Grandó el que penso fer. Si podeu reclamar en Petit i la seva dona reclameu-los també. Els abraça el seu fill Joan. 

P.S.: Em decideixo a anar al camp de concentració d'Argelers. Si m'escapava hauria d'anar sol perquè estaria en situació il·legal i no vull deixar sola la Bàrbara. Així almenys estarem a prop.

La República i la guerra civil.
Diaris i records de Pere Coromines, 
Pere Coromines (Curial, 1975)

dijous, 23 de gener del 2014

París, 23 de gener de 1939.

ADÉU CATALUNYA!

Dia de trobar-nos al cafè Le Murat amb els amics. Espanya, Ventura Gassol, Puig i Ferreter i Aguadé. Els he transmès les bones impressions recollides de llavis de l'Álvarez del Vayo, però ells m'han donat noves tan pessimistes que en sortir tenia un cor més negre i més desesperançat que mai. En tornant a casa he trobat la Celestina i la Marina trastornades. Havia estat a casa en Civit per dir que s'estava evacuant Barcelona i que la seva família arribava dijous a Perpinyà, de manera que venia a saber si volíem alguna cosa. Ens hem posat a la taula per sopar més tristos i amargats que mai.
A la nit l'ensulsiada ha estat absoluta. No m'ha restat cap esperança i aleshores s'ha produït la crisi en la meva ànima. 
(...)
Adéu, Barcelona! Adéu, Catalunya! Adéu, República dels meus amors i dels meus somnis! El meu cor ja es desprèn de vosaltres com quan l'ungla és arrencada de la carn. Pobre i vell, separat de la major part dels meus fills, vaig a començar una vida nova, amputada dels afectes que han estat fins ara el confort i l'alegria de la meva vida. I he començat mentalment a reconstruir amb les runes del desastre les estructures més indispensables del que he perdut.

La República i la guerra civil. 
Diaris i records de Pere Coromines, 
Pere Coromines (Curial, 1975)

dimecres, 22 de gener del 2014

París, 22 de gener de 1939.

Les coses van posant-se més desesperades a Catalunya i, no obstant, jo sento que també avancen en el meu cor les forces d'adaptació a la nova realitat. Molt pot ja contribuir-hi la carta que he rebut del Joan tota conformada i refiada. 
Anem a l'ambaixada d'Espanya.
Com que hi havia el ministre Álvarez del Vayo, he demanat per enraonar amb ell i li he demanat dues coses: primera, que em faci perllongar el pressupost, que només té de duració fins al 31 de desembre de 1938; segona, que digui al doctor Negrín que em faci obtenir a París la manera de suplir el subsidi que m'ha hagut de retirar la Generalitat de Catalunya. M'ha promès que farà les dues coses i m'ha dit que el Govern no es retirarà de Barcelona i que el nostre front aguantarà molt ferm. Total, bones notícies que m'han animat molt. A a més a més, m'ha dit que la intervenció estrangera era sols qüestió de temps.

La República i la guerra civil. 
Diaris i records de Pere Coromines, 
Pere Coromines (Curial, 1975)

divendres, 17 de gener del 2014

París, 17 de gener de 1939.

L'AVANÇ DE LES TROPES DE FRANCO

Temo si aquest any es prepara la liquidació final de la meva vida. Només això em mancava després de les males noves que es reben de la guerra: la resistència sense esperança produiria la destrucció de Barcelona i de Catalunya sense cap resultat favorable per a la llibertat.

La República i la guerra civil. 
Diaris i records de Pere Coromines, 
Pere Coromines (Curial, 1975)

dissabte, 4 de gener del 2014

París, 4 de gener de 1939.

LES DISCUSSIONS DEL CAFÈ LE MURAT

Discutíem l'altra tarda al cafè Le Murat, i les opinions es manifestaven així:

En Josep M. Espanya: "La guerra s'ha d'evitar perquè sempre és un mal. En Daladier i en Chamberlain van obrir bé a Munic, perquè van evitar la guerra. Tant si guanyaven com si perdien, França i Anglaterra, si s'hagués declarat la guerra, a hores d'ara ja se n'haurien penedit."
Ventura Gassol: "Jo no tinc por que ara Chamberlain pacti el reconeixement de la bel·ligerància del general Franco, perquè França s'hi oposarà pel compte que li té, i ajudarà els republicans."
Artemi Aguadé: "Sí, i mentrestant deixa entrar material de guerra destinat als feixistes per la frontera d'Endaia." 
Jo: "En efecte, la guerra és sempre un mal. Però una manera de fer-la inevitable és obrant sota la pressió de la por de la guerra. Daladier i Chamberlain no van evitar la guerra, perquè l'Alemanya voltada d'enemics, i gairebé abandonada d'Itàlia, no se l'hauria deixada declarar. El que van fer és diferir-la, la guerra, i fer-la inevitable per al dia de demà. No crec que passin dos anys sense que esclati la guerra. Però si segueixen obrant per por de la guerra Anglaterra i França, la guerra esclatarà quan a Hitler li convingui; perquè sempre farà el valent a la segura, sabent que els altres, per por de la guerra, no el pendran pel mot; i farà les amenaces que vulgui, i sempre serà a temps per a recular. Però aleshores ell serà el més fort. Només haurà de plantar cara d'un costat, havent abans fet seus els enemics orientals, Txecoslovàquia i Polònia."
J.M. Espanya: "Chamberlain no vol la guerra, i trctarà sempre d'evitar-la, i farà bé."
(...)
Jo: "Si en començar la guerra d'Espanya, no Chamberlain sinó tota Anglaterra, des de Mr Eden fins als laboristes, fou contrària dels republicans no fou perquè aquests fossin comunistes, sinó perquè va témer que Rússia anava a fer-se un marxapeu en l'Espanya republicana. Ara que aquest perill ha passat, torna a mirar de cara a nosaltres, però hipòcritament. Si vol amoixar Alemanya, fins exposant-se a renyir amb França, és perquè la voldria forta per poder-la llançar un dia contra Rússia. Per això ha fet els ulls grossos en la guerra del Japó, malgrat la pèrdua que la destrucció de la Xina inflingia al seu comerç. 


La República i la guerra civil. 
Diaris i records de Pere Coromines, 
Pere Coromines (Curial, 1975)