Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Irla. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Irla. Mostrar tots els missatges

diumenge, 26 de gener del 2014

26 de gener de 1939. Els darrers dies de la Catalunya republicana.

LA SITUACIÓ EMPITJORA

El nou dia ha desfet de seguida la inconsistent il·lusió nocturna. La primera cosa que sabem és que a l'hotel no hi ha res de menjar. Després del sopar imaginari de Girona, no trobem esmorzar a Olot.
Va arribant gent de tot arreu i pertot arreu. Les habitacions de l'hotel ja són completament plenes. Una gran part han estat ocupades durant la nit per funcionaris catalans que han guanyat per mà als diputats. Dels col·legues que sortiren de Girona després de nosaltres, només Romeva, que sortí a continuació, ha trobat lloc. Hi ha també Josep Bilbeny i Francesc Arnau, que deuen haver vingut de Barcelona. 
Els altres, que han arribat tard a la nit, en un camió de Sanitat militar adaptat ràpidament, han hagut de dormir damunt dels propis bagatges a la sala de sessions de l'Ajuntament.

(...)

En aquest ambient de malestar i d'inseguretat, el pessimisme s'accentua. Sembla que l'atmosfera s'espesseeixi i s'afeixugui. La fesomia dels homes fa por. Hi ha marcada la son, la fam i l'angoixa. Alguns diputats i d'altres que no ho són ho expressen en un llenguatge cru. Un col·lega se m'acosta i em diu:
- Ara acabo de parlar amb un amic que ha arribat de Barcelona: conta que els guàrdies d'assalt fugen com conills i vénen cap ací.
Jo no dic res, perquè les meves paraules serien aspres. Anava a dir:
- Deu ésser per l'exemple que els donen certs diputats.
Si avui no hi ha hagut esmorzar, en canvi hi haurà dinar. Un grup de funcionaris organitza la repartició de tiquets per a l'hotel. La feina és llarga. Sales, saletes, passadissos i escales de la Casa de la Ciutat són plens d'homes, dones i criatures que no han menjat ni dormit fa moltes hores. 

(...)

Cap a migdia, cop de teatre. Es presenten alguns consellers. Tres exactament: Tarradellas, Sbert i Calvet. Tres consellers! No hi havia qui deia que tots eren ja a la frontera? La presència dels consellers reanima els presents, sobretot els funcionaris que han arribat de Barcelona cansats i trasbalsats i seuen, mig adormits, damunt dels fitxers i paquets de documentació de les oficines. ¿Anirà de debò, la instal·lació provisonal del govern i del Parlament de Catalunya a Olot? En llur ràpida conversa amb diversos amics, els tres consellers es mostren serens i somrients, però reservats. Llur somriure és una mica trist. No diuen res que permeti de confiar en una estabilització del front i, per tant, en una llarga estada a Olot.
Quan entrem a l'hotel per a dinar em topo amb un altre conseller, Pi i Sunyer. Tenim, doncs, quatre consellers a Olot. Pi m'abraça afectuosament.
- Ja ho veieu -fa en to amarg-. Aquestes pàgines d'història no les havíem previstes.
Jo rectifico, en to amical, l'apreciació:
- Potser eren de preveure, encara que no exactament en la forma que es produeixen.
Al final del dinar s'escampa la nova que els quatre consellers que s'havien aplegat a Olot acaben d'anar-se'n.

(...)

A quarts de sis de la tarda tots els diputats que som a Olot (uns quinze), ens reunim en una cambra de l'hotel per a tractar del que calgui fer. La nerviositat es reflecteix en les paraules i en els gestos. En el canvi d'impressions predomina l'opinió que hem de sortir d'Olot.


UNA ESCENA TEATRAL

La porta, que només estava ajustada, s'obre de bat a bat, i en el marc apareix, amb aire sever i gairebé solemne, Josep Irla. Una sorpresa. (...) Irla té la impressió que ha fet un cert efecte i vol aprofitar-lo.
(...)
- ¿Amb quin dret -ens pregunta- heu sortit de Girona per venir a Olot? No havíem quedat que el Parlament es reuniria a Girona? Més val que us n'aneu d'ací, perquè la reunió que celebreu és una reunió clandestina i us poden dur a la presó.
Tots quedem perplexos davant d'aquesta sortida. Però no triga a produir-se la reacció. Cauen damunt d'ell una pluja de respostes, dures com cops de pedra. Irla queda una mica desorientat. Li tremolen lleugerament les mans, els llavis, els mots.
- Davant les proves de desconfiança que em doneu -declara per fi- jo no puc continuar a la presidència del Parlament. 
Ens fa saber que ve d'acompanyar la seva família a la frontera, però que ell no marxa encara. I pretén delegar-me a mi, vicepresident primer, perquè el substitueix.
Li faig notar que la pretesa delegació és irregular, puix que no hi pot haver delegacions en aquest cas; només hi cap una tramesa de funcions presidencials amb caràcter provisori. Si es fa la tramesa en regla, acceptaré el lloc de president accidental. Irla insisteix, es retira i les coses queden així.
Mentre ell surt, jo m'exclamo:
- Ara no es tracta de delegacions, sinó de conduir-se tots com a amics.
- No n'hi ha, d'amics! -salta ràpidament Ferreres i Duran.
Em sembla que aquesta escena imprevista ha vingut d'una informació equivocada que Irla ha rebut. Algú li deu haver comunicat que els diputats estaven reunits per a destituir-lo, i ell ha corregut cap a Olit i s'ha presentat davant de nosaltres en un estat d'excitació. Tot plegat, un malentès.

(...)

Dardalló, davant del requeriment dels diputats -quatre o cinc l'interpel·len amb els braços estesos i en una actitud comminatòria- s'avé a posar a la nostra disposició un autocar. Un i prou. El mateix carruatge haurà de fer diversos viatges d'Olot a Cantallops. Cal establir tres torns. La meva família i jo som del primer. Els d'aquest torn rebem l'ordre de concentrar-nos en una plaça propera, on l'autocar ens vindrà a buscar. A les fosques portem els bagatges a la plaça, i ens esperem sota els estels de la nit freda.

(...)

Tres hores després travessem Figueres sense aturar-nos. Pensem arribar a terme abans d'una altra hora. Cantallops! Aquest nom de paüra, ara ens sembla un nom d'esperança.

Els darrers dies de la Catalunya republicana. 
Memòries sobre l'èxode català, 
Antoni Rovira i Virgili (Proa, 1999). 
Primera edició, Buenos Aires, 1940.
Ara reeditat per Acontravent, 
a través d'una campanya de mecenatge. 
Més informació, imatges i textos en aquest blog

dimarts, 19 de novembre del 2013

Eugeni Xammar (i III)

Creador de frases antològiques
«Liberal conservador, anticomunista i antifeixista ferotge.» També polemista nat, «gentleman farmer», anglòfil, «sàdic de l’humor», amant dels jocs de paraules i executor d’un «cinisme pragmàtic». Com assenyala Torra, Xammar cultiva «un llenguatge exquisit, amb desqualificacions mordaces fins a la dentellada». «És l’home més intel·ligent que jo conec», va dir d’ell Pla. Va ser el creador de frases antològiques: «Sóc d’una intransigència que tothom té dret a qualificar de salvatge» o «Cerco sempre el costat bo dels esdeveniments, i si els esdeveniments, molt sovint, no tenen cap costat bo, la culpa és dels esdeveniments i no pas meva». D’altres que deixen clar el seu compromís polític: «Tractant-se de Catalunya, jo no prenc mai precaucions»; «Amb República o sense República, Espanya és Espanya; sense llibertat, Catalunya no és Catalunya». I encara: «Ginebra, Granollers, l’Ametlla del Vallès: triangle de la meva existència» o «Mirin, de Vallès, digne d’aquest nom, només n’hi ha un, i Granollers és la seva capital».
Un professor de luxe de francès
Xammar va fer llargues estades a la fonda Europa de Granollers. Era un més de la família i fins i tot va ensenyar francès a Ramon Parellada, l’actual propietari. La fonda Europa de Granollers va ser com «una casa» per a Xammar a partir dels anys cinquanta. Hi va fer llargues estades, que el van convertir en un més de la família Parellada, propietària del centenari establiment. Ramon Parellada, qui n’és ara al capdavant, va aprendre francès amb Xammar. «Em va comprar el llibre de Jules Verne De la terra a la lluna, em va donar un diccionari de butxaca i em va dir que si tenia qualsevol dubte que li preguntés.» I durant la presentació del llibre va reblar, sorneguer: «Era un sistema de pedagogia molt interessant.» 
«Recordo les llargues sobretaules: Xammar era una gran forquilla.» Xammar va cultivar nombroses amistats, de les quals els epistolaris donen fe: Josep Tarradellas, Manel Raventós, Carles Esplà...Amb la família Cuito, que va estar al capdavant de moltes publicacions catalanes d’abans i de després de la guerra, l’uneix una relació de generacions.
En la presentació, Amadeu Cuito comparava Xammar amb Joyce o Eça de Queiroz. Com ells, «Xammar parla constantment de Catalunya sense viure-hi», va dir. «Amic de la barrila, és d’una intel·ligència natural, un home del carrer especialment despert», va subratllar. Pla va vaticinar a Xammar que moriria inèdit. Cert. Les memòries, reeditades el setembre passat, i els reculls d’articles (Periodisme, L’ou de la serp i Crónicas desde Berlín) van arribar massa tard. Ara, però, amb aquesta biografia, Xammar reviu amb més força que mai.
L’Ametlla del Vallès i el whisky amb botifarró
A l’Ametlla del Vallès només hi viu quatre anys amb continuïtat: del 1900 al 1901 i del 1971 al 1973. Fins als dotze anys Xammar viu a l’Eixample. Després, a partir del 1900, la família s’instal·la de manera permanent a la casa pairal de can Xammar. El 1902 comença a treballar a Barcelona, i el 1909 fa la primera fugida a l’estranger: París, Buenos Aires i Londres. En seguiran moltes més. Passa més anys fora que a l’interior de Catalunya. El 1932 adquireix can Feliu. El 1941 la casa és requisada per les tropes franquistes i la recupera uns anys després.
Acabada la Segona Guerra Mundial, el 1945, Catalunya refà un govern propi a l’exili, encapçalat per Josep Irla, i Xammar n’és el cap de gabinet durant tres anys. El Memoràndum de Xammar a Irla i algunes missives que envia a consellers del govern, com ara Josep Carner, són troballes excepcionals que ofereix el llibre de Torra. En aquells anys Xammar escriurà en diverses publicacions de l’exili. A partir del 1949, un cop governs i referents catalans queden esmicolats, es dedica a la tasca de traducció per a organismes internacionals –tota mena de textos rars inclosos–, i salta de París a Ginebra, Washington o Nova York. A partir dels anys cinquanta Xammar farà viatges constants a l’Ametlla, fins que s’hi estableix, l’any 1971, malalt i arruïnat, agombolat pels seus amics vallesans. 
El Xammar de l’exili forçós, els seus darrers trenta anys de vida, eren molt desconeguts fins ara. A les memòries amb prou feines se’n parla. Torra defineix Xammar com el creador del «mite del Vallès». Les pàgines de la biografia dedicades als últims anys a l’Ametlla, les anècdotes, l’atmosfera d’aquest llop ara reclòs que torna a un país que ja no existeix, desperten una enorme tendresa. Rep visites constants: des del seu gran amic Josep Badia (hi és cada dia, amatent a les memòries) i Ferran Cuito, fins a Rafael Tasis, Tísner, Ibáñez Escofet o Joan de Sagarra, entre altres. Manté fins a darrera hora «l’agudesa mental i la sornegueria». Josep Maria Huertas recordava que oferia als visitants la seva gran troballa gastronòmica, «el seu whisky acompanyat dels daus de botifarró negre».
* Reportatge que vaig publicar a la revista Presència, la setmana del 18 al 24 de juliol del 2008; arran de la publicació de Periodisme? Permetin!, de Quim Torra, "la primera biografia sobre aquest periodista excepcional que ens apropa la figura d’un prosista agut i un catalanista radical."

* Aquest any estem d'Any Xammar, segueix-lo!