Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mollet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mollet. Mostrar tots els missatges

dimarts, 26 de novembre del 2013

Esclopet

Fins fa poc esclopet era una paraula que havia sentit a dir alguna vegada als de casa. Suposo que me n’havia cridat l’atenció la seva sonoritat simpàtica. Ara els ulls m’han fet un bot en veure-la recollida en el díptic que han editat a Mollet de lèxic d’eines i estris de la vida rural. Aquest díptic és el colofó d’un parell d’exposicions sobre el món agrari que s’han fet a La Marineta, segons llegeixo en aquest diari. Unes pàgines més enllà, llegeixo una altra nota que li fa de cosina germana: la Xarxa de Centres Cívics de Granollers impulsa un projecte per difondre l’artesania, començant per lutiers i arqueters. Són dues notícies emparentades perquè rescaten de la pols el bagatge i la riquesa cultural d’un determinat panorama humà, ja siguin uns segadors dallant el blat o uns artesans trenant violins. Si s’hi fixen, les dues notícies condensen una mateixa voluntat, que no és altra que la d’apamar el món. I com el podem apamar? A través de la llengua i el tacte, perquè toquem allò que som i som allò que diem. L’operació no deixa de ser curiosa, si pensem que l’esclopet el feien servir tot just els nostres avis o els pares. Una o dues generacions després, ens veiem obligats a rescatar-ne i resseguir-ne el significat. Una prova més que els canvis de l’entorn no són simples variacions físiques. I qui només hi vegi un canvi de paisatge, de decorat, com si fóssim simples rabadans, és que, per dir-ho d’alguna manera, ras i curt, ni sap tocar ni sap llegir.


(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el dijous 31 d'octubre del 2013)

dimecres, 13 de novembre del 2013

Plaga

La vaig veure fa una setmana i encara hi penso. Vaig ser de les últimes en sortir del Centre Cultural de Granollers perquè acabava de dissimular les llàgrimes després de veure La plaga, l’òpera prima de la molletana Neus Ballús que està rebent una excel·lent acollida en festivals internacionals. Em va agradar molt? L’expressió justa seria que em va impressionar. La pel·lícula gasta un hiperrealisme colpidor i alhora entendridor: el focus es posa sobre una realitat i uns personatges amb un desbocat nivell d’atenció, de tensió i de detall. Si fins i tot veiem les palpitacions de la mosca blanca en els camps de Gallecs! És com si t’amorressin a una realitat que no estem avesats a contemplar tan fixament. I no és pas que aquella realitat sigui perifèrica, encara que aparentment ho pugui semblar, encara que se sustenti sobre un teló de fons perifèric i peculiar com el de Gallecs. Els personatges reals que apareixen a La plaga passen neguits, esperances, pors i derrotes, alguna victòria providencial i aquell final inevitable. Allò inevitable queda perfectament, sensiblement emmarcat. La màxima expressió n’és l’àvia encongida, que és portada a una residència i allargassa el ganyot per prendre aire. Quina gran estampa la visió del que veu l’àvia, des de dins de l’ambulància, amb el seu món allunyant-se. Diria que tothom va ser colpit per aquella àvia, que era moltes àvies del món. La plaga és, també, moltes plagues del món.
(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 25 d'octubre del 2013)

diumenge, 10 de novembre del 2013

Vesper

Desconec els detalls del conflicte entre l’Ajuntament de Mollet i la comunitat musulmana Al Huda. Desconec si la gestió de l’alcalde Monràs amb aquest afer ha estat aquesta vegada correcta o millorable. Però sí que sé que conflictes d’aquesta mena atrauen amb facilitat el vesper mediàtic nacional o estatal, i són temes donats a sucar-hi pa per totes bandes. Precisament per això s’ha de mantenir la calma i abstraure’s del soroll. I precisament per això és sorprenent que pervisquin encara actituds com la de la regidora del PP a Mollet, Susana Calvo. “Garcia Albiol ho hauria resolt en dos dies”, va dir. I va repartir pamflets incendiaris per un barri de Mollet. Tots els conflictes són iguals? Cal seguir simplificant i criminalitzant els problemes amb una part de la població immigrada? Cal seguir intentant esgarrapar vots a través d’aquesta simplificació mesquina, d’enganyar o de crispar la gent? Sense bonisme i mirant la situació en tota la seva complexitat, cal aquesta actitud irresponsable i destructiva? Què arregla un pamflet, més enllà d’encendre els ànims? Per què no fa un pamflet amb els paupèrrims resultats de l’informe educatiu de l’OCDE i es pregunta, com feia en el paperot de Mollet, si l’administració “ha de permetre això”? Amb la crisi que ho ha capgirat tot i catalans que han de marxar per poder treballar, cal seguir culpant els altres de tots els problemes d’aquí? Garcia Albiol també és capaç d’arreglar la crisi en dos dies?

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 11 d'octubre del 2013)

dissabte, 27 d’abril del 2013

Estafa

Estafa Banca és una de les plataformes ciutadanes que s’està bellugant en la denúncia de la vergonya de les preferents i la defensa dels afectats. L’altre dia va fer una reunió al Mercat Vell de Mollet i va reunir 300 persones. A cada poble o ciutat on s’han organitzat per a la defensa dels drets dels atrapats l’estampa es repeteix. I és, veritablement, una estampa terrible. Una més que reflecteix, amb total cruesa, les dimensions d’aquesta crisi on s’ha perdut tot, diners, ètica, confiança, vergonya... Potser els diners, en segons quins casos, fins i tot arribarien a quedar en un segon pla, perquè els puc assegurar que el sentiment d’estafa profunda, d’engany, que tenen els afectats ho supera tot. El marc general, de campi qui pugui, de qui no corre vola i no et pots fiar ni de la teva ombra fa basarda. Això, portat en molts camps que ara ja són camps de mines, pot tenir unes conseqüències imprevisibles, però que, per responsabilitat de qui ha engegat tota aquesta vergonya, caldria preveure. Una senyora de Mollet, afectada per Bankia, em deia, amb un punt còmic (sortosament còmic, de desfogar-se i prou) que de vegades li agafaven ganes d’entrar a la sucursal amb una “retallada”. Els estalvis de tota la vida, a l’aigüera i sense saber què podrà recuperar ni si els recuperarà. És necessari un mínim gest de responsabilitat i dignitat per part de qui no en va tenir ni una engruna quan era hora. Un gest, ara i aquí, d’una refotuda vegada.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 5 d'abril del 2013)

divendres, 27 de gener del 2012

Vida la de sempre

S’acaba un any, en comença l’altre i el diari s’atapeeix de noves i variades notícies de constriccions: que si Santa Eulàlia i la Roca apaguen fanals, que si s’amplia a tota la setmana el tancament rotatori dels ambulatoris de Montornès i Montmeló, que si l’autobús urbà de Mollet no circularà els diumenges...No li quedarà sivella al cinturó! Entremig, la nostra mongeta del ganxet obté la reverència de Brussel·les i neix el primer nadó, fidel a la tradició de cada any. El primer català del 2012 ha nascut a Mollet i es diu Diana i ha pesat...Quina ciutat i país coneixerà la Diana? Els seus pares deuen haver estat dels pocs vallesans que han començat l’any de debò per la porta gran i no amb els gots mig buits i les reticències que han amenitzat el canvi de número. “Any nou, vida la de sempre”, és el títol que dóna Josep Pla a un capítol de Les hores. Acudir a aquest llibre, repàs del cicle vital, produeix aquell distanciament just, quasi tranquil·litzador, ironia i escepticisme a pessics: “Personalment tinc la vaga idea que ni jo mateix no crec que pugui produir-se el que al meu entendre convindria. El que hauria de recular avançarà; el que hauria de baixar creixerà com una carbassera”. “El món avança però no progressa”. La lectura de l’home d’ordre que va passar part de “les hores” a la Fonda Europa i ara se’n riu, “sorneguer i taujanot”, dels passavolants que hi fan cap, resulta, tal dia com avui, tal dia farà un any, reparadora.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el dijous 5 de gener de 2012)

diumenge, 15 de gener del 2012

Oportunitat


El Museu Abelló de Mollet va obrir l’altre dia una exposició col·lectiva de quatre artistes joves. Tots són nascuts a la dècada del 80. Pertanyen a la truculenta generació sense futur, a les lleves que, amb l’ensulsiada de la crisi, caminem sota la mirada d’un immens mur que ens vigila i ens desdibuixa l’horitzó: a grans trets seria això. La mostra formava part de la biennal del Mollet’Art, destinada, precisament, a potenciar els joves creadors. Tres dels artistes són vallesans, l’Àlex Santafé, en Carles Azcón i en Pere Vilardebó (*). A aquests s’hi afegia l’Helena Pielias, la guanyadora de fa un parell d’anys, que explicava, tota passió, les seves intervencions fotogràfiques, fruit d’una mirada pròpia sobre el turista que, aliè a tot, mira la ciutat. Aquesta idea forma el gruix de “L’Observatori”, la seva exposició pròpia, als baixos del Museu Abelló, que s’havia guanyat en ser seleccionada al Mollet’Art de fa un parell d’anys. 
Sols en entretenir-te amb els quadres i currículums d’aquests artistes ja t’adonaves de la feina a consciència que duien al darrere. Una maleta que ara, quan tot s’esmicola, sembla que no hagi de valdre res. Ni les il·lusions ni el talent, que hi són, poden quedar així, a la intempèrie, sense que ningú en faci cabal. La generació sense futur reclama, com a mínim, l’oportunitat. Iniciatives com el Mollet’Art en donen una. Col·lectivament cal destinar-hi un pensament. I fins al 17 de març, si volen i poden i els plau l’avinentesa, una visita.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 30 de desembre de 2011)

* Aquí introdueixo una petita precisió a l'article que vaig publicar a EL 9 NOU. Un cop publicat, vaig saber que els artistes vallesans que hi havia al Mollet'Art d'enguany eren pròpiament 3 i no 2, com deia. El tercer -no esmentat en l'article d'EL 9 NOU-, és Carles Azcón, que va néixer a Austràlia però que ara resideix a Cardedeu i de fet, com Álex Santafé, té taller a la Fàbrica de les Arts de Roca Umbert, a Granollers.

divendres, 16 de desembre del 2011

Pilar

“Pensa: i tu, que te’n recordes de la primera guerra mundial?” La pregunta em va deixar glaçada. Hi estic feta a preguntar pertot -de vegades diuen que sembla un tercer grau- com per generar moltes respostes que d’alguna manera facin el miratge d’omplir tants de dubtes, tants equilibris. Però quan t’interroguen a tu, en sec, un ganxo com aquest que em va llançar la Pilar, quedes sense saber què dir. Jo li havia demanat a la Pilar Molins, filla d’un deportat de Mollet assassinat a Mauthausen, lluitadora tenaç i ferma per fer conèixer aquesta història soterrada, si creia que això de la memòria (històrica) s’anava engrunant. Si creia que a les generacions d’endavant els arribaria, si romandria, a mesura que els testimonis o fills d’aquests ja no hi fossin. “I tu, que te’n recordes de la primera guerra mundial?” Aquesta setmana que TV3 ha passat aquest serial història d’amor de Barcelona, ciutat neutral, amb alguns escenaris de Granollers i Caldes, i amb el rerefons de la primera guerra mundial, he tornat a establir una relació mental amb aquesta frase. Un ganxo que et situa en la dimensió de les coses, de la història, del que som i hi signifiquem. Dels que et fan venir fred. És clar que la resposta val a mitges i ella ho sap: sense el seu testimoni i perseverança, com un bon grapat més, no haguérem pogut trenar el fil de memòria que ens connecta, que ens fa reconèixer els nostres llocs i escenaris. Que ens fa, al capdavall, saber-nos una mica més.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 2 de desembre de 2011)

divendres, 19 d’agost del 2011

Capgirat

Pugen al tren a Mollet-Santa Rosa, l'estació que dóna als pisos abans coneguts pel malnom del “barrio sin madre”. Sí, per la llegenda aquella de quan hi anaven a cobrar la llum i la mare no hi era mai. Ara les coses deuen haver canviat. Baixo periòdicament a aquesta estació per rebre el massatge-rebaixa-esquenes i hi he vist moltes mares. La parella, els deia, puja a Mollet-Santa Rosa, carregada d'embalums. Són quillos, cridaners i sobradament desganats. Freguen allò desagradable: ell amb una cua plana engominada i una panxa tova, sortint; ella, amb unes  mamelles esbarriades, sembla molt més gran del que deu ser. Van amb una nena petita rossa, molt tendra, que ni crida ni molesta. La mare posa els peus sobre el seient on hi ha la nena, i la filla se'n queixa, li diu a la mare que els tregui. La mare li llança uns quants improperis, que no pensa enretirar els peus, “que no me de la gana, anda, la niña”. Exactament així, la mare a la filla. El trajecte continua amb aquesta mena d'atmosfera desballestada: ell sols murmura mots inconnexos, amb la panxa que sembla que li creix una mica a cada parada; ella mussita cançons, canvia els bolquers de la nena i parla i es mou a cop de rampell. Baixen a Sant Andreu-Arenal. Què se'n farà? No d'ells dos, no, sinó d'aquella nena que no en té cap culpa de tenir uns pares imbècils. D'aquí a 15 anys jo no la reconeixeré, fumarà al mig del vagó i li escopirà al revisor. O potser no.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 12 d'agost de 2011)

divendres, 29 de juliol del 2011

Set sous


Els catalans, i fins i tot els vallesans, ens preguntem “per quins set sous” passen certes coses. Ara, és clar, la pregunta pren més força que mai, entre ventallot econòmic, atzagaiada política i la polèmica dels sous dels alcaldes. A Mollet, l’alcalde s’hi va lluir, convenen els entesos. No sé, però, si dels alcaldes que, a rebuf del rebombori, fan publicitat de la seva baixada de sou també convindran a dir que no fan populisme. Cal, probablement, una mirada més enllà (del titular) sobre la gestió dels ajuntaments i, per tant, dels nostres diners amb què esperem rebre un seguit de serveis. Per mostra, un botonet: el degoteig d’informacions de Consistoris que se les hauran de manegar per pagar deutes i tapar sotracs.
Com que la memòria és prima, he recuperat unes notes de la tardor passada. Aleshores hi va haver una mica d’escarafalls perquè els molletans havien rebut a casa la propaganda de l’Ajuntament ensobrada amb publicitat del PSC. En aquell moment, el Consistori va puntualitzar que havia estat una decisió de l’empresa que encartava i enviava la propaganda per estalviar diners. Haguera estat pitjor que la publicitat municipal s’encartés amb propaganda d’una tarotista o d’un local de massatges amb final feliç. Tot, per estalviar dos sous. Ara em pregunto per quins set sous sempre es pot anar a pitjor. Sort, encara, que certes giragonses de les vergonyes polítiques són prou absurdes com per arrencar-nos un somriure cínic.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 21 de juliol de 2011)

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Corró

A l’hora que l’amable lector deixi caure la vista en aquestes línies, jo em trobaré enmig d’una simfonia de cracs i crecs. El senyal inequívoc que sóc a fer-me passar el corró per l’esquena: entengui’s, un massatge per posar a lloc totes les peces del trencaclosques que avançava cap al caos. Avui tinc hora demanada, la sessió és a Mollet, i això em permet repetir un particular exercici badoc. Passat el massatge-corró, i amb aquell lleuger estat de sortir-ne flotant en l’èter, me’n vaig a una terrassa de la plaça Prat de la Riba, el rovell de l’ou del centre històric de Mollet. Amb l’Ajuntament vell i el mercat vell i diverses botigues que conserven un aire propi, és una de les places més boniques d’aquests verals. Les dues terrasses que hi ha són prou àmplies i ben situades com per no tenir la sensació que estàs al mig com el dijous, cosa habitual en la majoria de terrasses en llocs cèntrics, i prou ben enfocades al paisatge com per incitar encara més a la badoqueria.
La pròpia sorpresa en descobrir l’encant d’aquesta raconada em fa pensar fins a quin punt vivim d’esquenes, desconeixem el poble del costat –massa sovint, també el propi–, en una comarca fragmentada on hi ha tòpics injustos que encara pul•lulen per l’atmosfera col•lectiva. Etiquetes que al final són intercanviables i, és clar, gestions municipals de mirada estràbica i vol gallinaci. Si tot això no és una collonada, o intenta no ser-ho, és perquè l’estesa de fils invisibles –no només de TDT– entre els diferents pobles, d’una connexió i col•laboració més gran, reforçaria l’activitat cultural, el múscul fins i tot social. Per botó, el cas del teatre de Montmeló, que s’estrenarà aviat: atraurà només gent del poble, només gent de Montornès, o intentarà mirar més enllà? Amb les excepcions de les “festes majons” i de festasses estrella, algú s’ha preguntat com és que costa tant que la gent es bellugui d’un poble a l’altre, separat per no més de 15 minuts, per aprofitar-ne un concert, un recital poètic, una presentació de llibre o qualsevol altra proposta cultural d’interès? Els tòpics només serveixen perquè els putxinel•lis que s’alimenten de les estructures provincianes de cada lloc pensin que són algú en aquell pam de terreny. I treguin encara més pit. Quan vulguin, els dono l’adreça del massatgista de Mollet.

(Publicat a EL 9 NOU, edició del Vallès Oriental, pàgines de Cultura, un divendres de juliol de 2009)