Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Caldes de Montbui. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Caldes de Montbui. Mostrar tots els missatges

divendres, 9 de maig del 2014

Pi


Francesc Pi i Margall va ser el segon president de la Primera República Espanyola. Si aquesta primera república va durar poc, el seu mandat encara va ser més escanyat: trenta-vuit dies. Després del cop d'Estat que va tornar a imposar la monarquia borbònica, Pi i Margall es va retirar de la política. Això sembla una sonsònia, però tot just estem parlant del segle XIX. Després, a les acaballes ja del segle, aquest polític barceloní va ser l'únic líder republicà que es va mostrar favorable a donar la independència a les colònies. (La sonsònia és d'una vigència espaterrant). És més, es va oposar a la guerra contra els Estats Units, que era tingut per un model de democràcia republicana i federal. Al segle XIX un cop d'Estat va treure Pi i Margall del govern. Al segle XXI Pi i Margall dóna nom a una avinguda de Caldes de Montbui que, seguint el dictamen d'una consulta ciutadana, no serà objecte de cap reforma. Les consultes ciutadanes en l'àmbit municipal poden ser una arma de doble fil i s'ha d'afinar bé la seva utilitat i oportunitat, perquè siguin una eina i no un entrebanc. Perquè no esdevinguin el succedani maldestre, sols de cara a la galeria, d'una decisió o d'un raonament tècnic. A l'alcalde de Caldes, que ha entomat esportivament el “no” al seu projecte, cal reconèixer-li el coratge de plantejar-la. Al segle XXI, un país està demanant poder votar per decidir sobre el seu futur. N'hi ha, en canvi, que encara no han deixat el segle de Pi i Margall. 

(Article publicat el divendres 21 de març de 2014 al diari EL 9 NOU del Vallès Oriental)

dijous, 27 de març del 2014

Abús

Tot ciutadà hauria d'anar alguna vegada al ple del seu poble. Entendria moltes més coses. De com van o com deixen d'anar, gràcies a alguns o malgrat d’altres. De quan havia cobert els plens de Montmeló o Montornès, havia passat unes formidables estones d’avorriment, que després s’han repetit en els plens o les audiències públiques de Barcelona. La distància no és gaire. Per això, quan l’altre dia al diari llegia que molts plens recents –a Sant Celoni, a Caldes, a les Franqueses...– havien tingut gent de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i havien aprovat les seves mocions per obrir la porta a sancionar les caixes i bancs amb pisos buits, vaig pensar, vaig tornar a pensar, que la tasca d'aquests col∙lectius és heroica. De mica en mica, amb una feina de formigueta organitzada i ferma, estan aconseguint fer visible un problema profundíssim que abans quedava bandejat. Ara aquestes mocions són un primer pas, l’administració és lenta per naturalesa i veurem en què queden. Existeixen, però, algunes bufades artificials com per fer-­nos creure que la crisi passa, que es poden tornar a arraconar problemes i responsabilitats. Sembla que vulguin fer com si això només hagués estat un petit sotrac en l’evolució natural de les coses, en els abusos naturals d’unes entitats bancàries, uns negocis que cavalquen sense control, sense més explicacions. Caldrà que no els oblidem: que no oblidem els problemes, ni qui els ha denunciat ni qui els ha volgut tapar.


(Article publicat a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 7 de febrer del 2014)

dimecres, 8 de gener del 2014

Omar

L’Omar va néixer en una benzinera, quan la seva mare, que és de Caldes, anava camí de l’Hospital de Granollers. No van ser a temps d’arribar-hi: el nen ja treia el cap quan un parell de Mossos van ajudar la mare a parir. Així les coses, el primer que haurà vist l’Omar en arribar al món –imaginant que els nadons acabats de néixer vegin alguna cosa– haurà estat una benzinera i una diligent parella de policies. Tots dos molt amables, res a dir. Però els dos no sembla que passin pel millor moment. Els combustibles fòssils tenen els dies comptats, encara que ningú sap precisar amb exactitud els dies que li queden. Caldrà un recanvi i un canvi de xip: diuen que no es pot seguir amb aquest desori. I d’altra banda, el cos policial català fa una temporada que quan no és un all és una ceba, particularment a Barcelona i en episodis concrets, com les pilotes de goma o el detingut mort en un carrer del Raval (estem evitant generalitzar). Quan creixi, a l’Omar li explicaran simpàticament el seu naixement, en què ha tastat el cantó càlid d’una benzinera i de la policia. Però quan sigui gran, què li diran aquestes paraules? A què les associarà? Li semblaran una antigalla? És com quan penso que un dia hauré d’explicar als néts que l’àvia s’havia guanyat la vida treballant en un diari, que era una cosa per la qual la gent pagava. Però és clar, tot això ara no ho sabem. El que sí que sabem és que, amb aquest sensacional aterratge al món, a l’Omar d’empenta no n’hi faltarà.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental, el dijous 5 de desembre del 2013)

divendres, 30 de novembre del 2012

Trontoll


X devia sortir de casa, de Sant Adrià del Besòs, de bon matí, un cop el va venir a recollir el seu company amb furgoneta. Potser va dir a la dona que tornarien tard, que avui anaven a Caldes, a un lloc on els havien dit que podien “trobar-hi” molt de material. Si anava bé, comptaven “col·locar” força cosa i tirar per un temps més. Devien encalçar la C-59 atents a clissar, de seguida, un antic restaurant a peu de carretera, segons els havien indicat. Tal vegada van aparcar com van poder als voltants i van començar a inspeccionar l’accés i el que es podien endur de dins. I a partir d’aquí comença la tragèdia que relatava aquest diari: s’esfondra el sostre de l’antic restaurant El Racó del Bosc de Caldes i deixa atrapat un “lladre de ferralla”, que van rescatar mort. Explica el diari que en aquest restaurant tancat hi havien entrat altres vegades, i que a la comarca ja hi ha hagut altres accidents similars de lladres de ferralla en llocs abandonats. A X no li posarem cara ni nom. La història anterior és sols una fabulació dels preàmbuls d’allò que després trobem com a notícia. Però si això fos una fabulació isolada i fantasiosa, rai. El problema és que aquest hipotètic preàmbul és, cada vegada més, una realitat crua, a parracs, que colpeja aquí i allà: la pobresa que es precipita cap al drama; uns viaranys de la misèria davant els quals no es pot fer com si res, encara que el terra –ja no sols el sostre– trontolli sota els nostres peus.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 2 de novembre del 2012) 

* Foto d'ACN

divendres, 26 d’octubre del 2012

A destemps


El setembre té alguna cosa de fascinant pel temps de deslloc, de sortida i d'entrada que en certa manera és. I aquesta resistència a dir adéu, i més concretament, a acomiadar l'estiu, l'encarnen millor que res les festes majors d'aquest mes. Estan tenyides d'una nostàlgia i d'un petard final, de la llum darrera d'estiu que cau a les set del vespre, esllanguida, com havent perdut aquell vigor de sol a sol. Pels nostres verals aquests dies tenim Lliçà d'Amunt, Llerona, la Roca, Montornès del Vallès...i després el colofó de Caldes de Montbui, quan ja fa més que fresca, per als màxims resistents.
La perifèria de la seva situació temporal d'una manera o altra les deu fer diferents. A Lliçà, entre les colles autèntiques que tenen una és la dels Concos. I hi ha un vespre de festa major en ple setembre en què desfilen com disfressats. A Montornès, amb colles de més recent creació, tenen Pereantons i Bartomeus, pels seus dos gegants mascles, del més atractius que he vist. A la Roca hi solen fer uns concerts de grups amb noms descabellats, llargs, ben llargs, que sols amb el nom ja fan venir ganes d'anar-hi. La perifèria és una idea que sempre m'ha intrigat. Al setembre molts dels qui treballen ja han tornat a la feina, els nens a l'escola i el tràfec del matí als carrers. I la gent es pregunta i diu religiosament la redacció de què ha fet durant l'estiu.
El contrast és inevitable i sembla un moment ideal perquè algun físic expliqui amb més precisió: una cosa així com que dos cossos es troben a velocitats diferents i el fregament provoca, com a mínim, alguna mena de ganyota, alguna reacció de “va, acabem l'estiu per la porta gran” o bé d'intent monàstic d'encarar la tardor. Les tries són variables, és clar. Quan a Granollers encara dura el tip de tants dies de festa espectacular i ja gairebé es fa estrany que aquells dies haguessin existit, a d'altres punts, en d'altres cossos hi ha una resistència infantil a que s'escoli com si res un altre estiu.
És aquest un mes de frontissa, de mirar enrere i de mirar endavant: sols una estona quasi inèdita de llindar per decidir -o tenir la sensació de fer-ho- cap a on encaminar les passes. També de premsar sensacions fugisseres i anar esfilagarsant, enrere, enrere, empremtes d'estiu. I potser per tot això, un cop passat aquest cap de setmana festiu a Lliçà, i un cop arribats a l'endemà del dimarts que ve, les sensacions ja seran ben bé unes altres.

(Publicat a EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 7 de setembre del 2012)

dissabte, 10 de desembre del 2011

Espartero


Voldrien que el seu carrer es digués Peces-Barba? Doncs no entenc perquè un carrer s'ha de dir Espartero, el general que va afirmar que Barcelona s'havia de bombardejar almenys un cop cada 50 anys i que ho va aplicar sempre que va poder. Ara Caldes de Montbui ha decidit sotmetre a votació el nom d'un carrer: si mantenir-lo a mans d'Espartero o si canviar-lo per dues altres opcions de nomenclàtor (la d'Esparters no l'acabo d'agafar). Les consultes, en general, gaudeixen automàticament de bona premsa. Tinc dubtes, però, que aquest cas concret calgui que el decideixin els veïns, que poden moure's per una certa nostàlgia del temps, de "sempre li hem dit així i ara perquè s'ha de canviar"? Ha d'imperar el sentit comú o bé el consens per sobre de totes les coses?
A Barcelona, un carrer que es deia Duc de la Victòria, que era l'altra manera d'anomenar al general Espartero, la comissió municipal del nomenclàtor va decidir canviar-lo per carrer del Duc, que és, certament, com no dir res. Buidar de contingut i tothom content. Almenys al passatge Duc de la Victòria li van posar Francesc Pujols. El debat dels noms de carrers és inacabable i al carrer, ja ho sé. Però els fets són els que són i n'hi ha de palmaris. I no m'agradaria que d'aquí a 200 anys, quan els cucs ja haguessin fet xixines una certa idea de memòria del país, un carrer de Caldes portés el nom de Peces-Barba. I algú tornés a dir que potser ara ja no calia bombardejar-nos cada 50 anys.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 25 de novembre de 2011)