Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 14 de febrer de 1939. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 14 de febrer de 1939. Mostrar tots els missatges

divendres, 14 de febrer del 2014

14 febrer 1939. Maurici Serrahima.

[A Bordeus]. L'endemà, dia 14 de febrer, vaig tornar al Comité National Catholique i hi vaig tenir una llarga conversa amb el pare Dieuzayde. Amb en Raymond Dupouy s'havia posat a ajudar-nos quan, a entrada d'hivern del 1938, havia comprès el problema de la fam a Catalunya. De fet, vam convenir que continuaríem el contacte i que jo entraria al servei del Comité, però que trigaria encara, poc o molt, perquè prou que ho va veure, que m'havia d'acabar de refer. L'endemà passat em van portar al refugi que el Comité tenia instal·lat a Cadanyac -molt a la vora de Bordeus- per als bascos, sobretot dones i criatures.
Potser van ser l'agitació i l'angúnia que em va produir aquella visita el que em va ocasionar una indisposició bastant espectacular, que van qualificar d'atac de fetge, però que en el fons era només una crisi de cansament, accentuada per la manera com, refiat de la meva capacitat digestiva, tenia pressa a compensar la gana que havia passat.

Memòries de la guerra i de l'exili II
(1938-1940), 
(Edicions 62, 1981)

Carta d'Agustí Bartra a Carles Pi i Sunyer

Perpinyà, 14-II-39 (camp de concentració)

Sr. Carles Pi i Sunyer

Estimat amic:

Des d'ahir estic internat en el camp de concentració d'aquesta ciutat, després d'una retirada que durà dies a través dels Pirineus i d'haver-me escapat d'un altre camp de concentració on la vida era per molts motius penosa. Ací no s'està molt millor, però hi ha el gran avantatge que el camp és més petit i el percentatge de gent catalana és més elevat.
No és el moment de cansar-vos amb les meves peripècies individuals. Han estat tantes, per altra banda, que no sabria com posar-m'hi per escriure-ho i ho deixo per a futures avinenteses. 
En Pere Puig [regidor a l'Ajuntament de Barcelona per ERC], als pocs dies d'estar de comissari als Pirineus, fou vingut a cercar pel SIM [Servei d'Informació Militar, organisme de seguretat i contraespionatge negrinista] i fins a la data no he sabut res més d'ell. Temo molt pel que li hagi pogut ocórrer.
A vós acudeixo ara en sol·licitud de favor. Podríeu reclamar-me, facilitar-me un passaport francès que em permetés sortir d'ací o fer qualsevol cosa encaminada a resoldre la meva situació actual? Sé que ho fareu, si podeu, donant-me així un motiu més per a restar-vos agraït, jo que he vingut tantes vegades a vós demanant i que tant desitjaria poder-vos dar.

Vostre, com sempre


La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). 
Cartes d'escriptors, intel·lectuals i científics.
Edició a cura de Maria Campillo i Francesc Vilanova 
(Quaderns de l'Arxiu Pi i Sunyer, 2000)

Carta de Jesús M. Bellido a Carles Pi i Sunyer

Tolosa de Llenguadoc, 14-II-1939

Sr. Carles Pi Sunyer, París

Benvolgut amic: fa uns dies que us vaig escriure, però tinc la seguretat que vaig equivocar l'adreça i per tal motiu torno a escriure-vos avui. Es tracta que ha arribat ací, i és tractada molt hospitalàriament pels amics tolosans, un nombre important d'homes de lletres, de ciència i d'educadors, que es trobaven a Barcelona. Hi ha professors universitaris, joves i vells, catalans i madrilenys, mestres i professors de normal i instituts, i literats joves i vells. Ha estat organitzat un menjador col·lectiu, i va a instal·lar-se en una vella caserna de bombers, un falansteri, amb residències familiars. No cal dir que l'ànima de tot això és en Soula. Convé que ho vegeu, i que la Generalitat aparegui com la patrocinadora de tot. Diumenge en Bosch i en Sbert van ésser aquí.
El dijous la Universitat de Toulouse rep la de Barcelona, que ha vingut a refugiar-se aquí. La festa serà a la tarda. En Fabra i en Bosch hi seran presents: em penso que en Pi (A) [August Pi i Sunyer] hi serà també. La vostra presència serà molt agraïda.

Vostre bon amic i company d'exili

J.M. Bellido

Saludeu la vostra família de part de tots.

La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). 
Cartes d'escriptors, intel·lectuals i científics.
Edició a cura de Maria Campillo i Francesc Vilanova 
(Quaderns de l'Arxiu Pi i Sunyer, 2000)

14 febrer 1939. Viure i veure. Avel·lí Artís-Gener.

Els comunicats, les informacions divulgades per Franco, afirmen taxativament que el dia deu de febrer de 1939 Catalunya havia quedat definitivament ocupada. Això no és veritat i puc provar la meva asseveració amb la premsa coetània dels Pirineus Orientals. Els diaris del dia 12 de febrer anuncien que al Coll Pregon hi ha a punt de passar a França els darrers combatents republicans que s'han oposat amb les armes als militars pràcticament victoriosos. I en les notes de darrera hora del dia 14, comuniquen que han travessat la frontera pel coll Pregon els 247 homes de la 60 Divisió, la darrera que surt de Catalunya.

Havíem arribat a la cresta pirinenca a quarts de quatre de la tarda. La banda de la serralada que dóna al sud, tot el dia sota el sol, tenia el terra ben sec, amb la neu totalment fosa. 

L'Scotti va fer forma la Unitat sencera en una ampla rotllana i va dir:
- Cal que us comuniqui una cosa. Aquest paper que tinc a les mans i que m'acaben de lliurar és un ascens col·lectiu que el Ministeri de Defensa ens atorga en qualitat de recompensa per haver resistit fins avui. Els soldats sou caporals, els caporals sergents, els sergents tinents, etcètera. D'aquí a uns instants, quan hàgim acabat el recompte, passarem ordenadament cap a França. Aquesta és la darrera felicitació oficial que rebem a Catalunya. Mireu-la bé, aquesta Catalunya, perquè qui sap quant de temps encara haurem de lluitar per reveure-la. Mireu aquesta Catalunya que ens ha vist perdre el darrer combat defensant-la. La darrera ordre que vam rebre del nostre XVIIII Cos d'Exèrcit deia que ens repleguéssim fins a la frontera sense regalar a l'adversari ni un sol pam quadrat de terreny. Ho hem fet i tots sabeu quin preu hem pagat per donar compliment a l'ordre, tots heu sentit la gent que queia i que abandonàvem, tots heu vist l'alt nombre de germans que hem deixat sembrats en aquestes muntanyes en les quals, un dia no llunyà, ressorgirà la Llibertat de l'Home. Nosaltres, camarades, som les restes de la 60 Divisió i durant tota la nostra vida sentirem l'orgull d'haver-hi pertangut, d'haver combatut en els seus rengles. És molt probable que a França reorganitzem totes les Unitats i ens traslladem al sud, per aquesta bellíssima Mediterrània que s'endevina allí baix, al fons de tot. Acomiadem-nos de Catalunya amb una prometença de bons revolucionaris: continuar fins al final la tasca que hem iniciat i que no podem deixar inacabada! Quan hàgim passat entre aquelles dues banderes, serem en terra francesa. Arribem-hi disciplinadament, amb aquesta disciplina que ha estat l'orgull de la nostra Divisió.

Els ulls d'en Francesco Scotti espurnejaven. I també els de molts de nosaltres. Va ser la primera (i la darrera) vegada que algú m'esmentava amb aquell grau militar acabat d'assolir, un títol que m'havia de durar nou minuts:

- Dóna tu les ordres, tinent coronel!

(Puix que ja no restava ningú més, entre nosaltres, amb aquella graduació. La resta que també l'hauria guanyada jeia per aquells esquerps verals pirinencs.) I vaig dir amb una veu trencada -que fins aleshores mai no havia sentit eixir de mi- unes absurdes ordres militars, que disposaven l'arrenglerament en filera índia d'aquells dos-cents quaranta-sis homes depauperats -amb mi sumaven dos-cents quaranta-set- i els feien caminar cap al pas entre les dues banderes. 

Dos-cents quaranta-set homes, resta de cinquanta Companyies, o dotze Batallons, o tres Brigades Mixtes, o una Divisió d'Infanteria de xoc, que vam entrar en terra oficialment francesa, per l'aiguavés pirinenc de cara al nord on mai no toca el sol, cobert de neu gelada. A les cinc de la matinada del dia catorze de febrer de 1939 els gendarmes que ens esperaven ja ens havien desarmat i fets formar a la carretera de la Presta.


Viure i veure (2),
(Pòrtic, 1991)
* Avui, 75 anys després, 
d'aquest episodi en parlaven aquí.

14 febrer 1939. L'exiliada.

Hem passat la nit a l'Asil dels Vells i el dia dintre les barraques. El nombre dels malalts sense ferides ha augmentat, perquè ha corregut la veu que tots els qui no necessiten assistència seran portats al camp de futbol d'Arles convertit en camp de concentració... al ras. Cal fer els ulls grossos amb els falsos pacients estirats pels racons amb la idea de passar un dia -i una nit- més al sopluig. Penso que cal estar realment defallit (o, al contrari, molt fort i sa) per a suportar la pestilència dels barracots. Quan hi entra un raig de sol, hom veu la pols de la palla que puja de les jaces dels ferits. Tots els qui ho podem fer sortim a l'aire lliure de tant en tant. Aquest matí, una infermera ha caigut en basca. L'amic Serra, per contra, ha après de posar injeccions amb destresa. No crec que l'ex-barman del Parlament pugui fer igual. Es diu Carol. El personal francès ens tracta amb una certa consideració i agraeix el concurs, sobretot el del company metge.

A l'hora de menjar, o durant les vetllade sa l'Asil de Vells, els catalans canvien impressions. No totes són falagueres, però sempre n'hi ha alguna d'esperançadora. Les notícies que rebem de Perpinyà confirmen el que va dir el doctor August Pi i Sunyer: una mena d'oficina del govern de la Generalitat, instal·lada al Centre Català, funciona com un primer organisme d'ajut als refugiats -amb el consentiment, és clar, de les autoritats franceses-. Alguns consellers (Tarradellas, Sbert, Martí Feced, Bosch i Gimpera...) hi acudeixen diàriament i, amb ells, molts diputats i funcionaris. D'altra banda, el Centre Español de Peprinyà ha organitzat un servei similar. 

- Si un de nosaltres pogués arribar-se a Perpinyà... -diu en Serra, amb la veu insinuant.
"Només" caldria, en efecte, pujar en un qualsevol dels trens que passen, nombrosos, per l'estació d'Arles.

Val més, però, no portar pressa. Un mal pas, en aquestes circumstàncies, ens podria menjar de dret a un lloc pitjor (al camp d'Argelers, per exemple, al sol i a la serena, on passen gana i dormen a terra). Tot se sap i les males notícies van de pressa.

Val més no portar pressa, certament. Aquest vespre, en Serra ens comunica que ha pogut establir contacte amb el batlle d'Arles ("home d'esquerra, admirador de Macià"), el qual ens donarà un permís per anar a Perpinyà.

(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

14 de febrer de 1939

Vaig al Pujolar amb la Josefina. Diu que el dia de la caiguda de Viladrau l'aviació va llançar una bomba als castanyers de prop de la masia. Avui encara han recollit un cadàver vora el Camp Tancat. Com desitgem marxar d'aquest "teatre de la guerra"!

El vel de maia.
Dietari de la guerra civil (1936-1939), 
(Edicions Destino, 1975)
Escrit des de Viladrau.