Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La plaga. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La plaga. Mostrar tots els missatges

dissabte, 31 de maig del 2014

"Suburbia"


El filòsof francès Bruce Bégout va parlar a Barcelona fa unes setmanes dels afores de la ciutat, del que ell en diu “Suburbia”. La conferència, dins el cicle Ciutat oberta del CCCB, la va presentar la cineasta i directora de La plaga, Neus Ballús. Bégout va girar el mitjó a qualsevol idea prèvia deperifèria dels oients. Per parlar amb propietat, crec que poden ser dues grans idees prèvies (teoria pròpia): el rebuig (uix, tot allò centrifugat a la perifèria és desconegut, fa angúnia o no té interès) i la compassió (anem de guais i ens mirem els pobrissells de la perifèria com una gent o unes coses que encara mereixen d'existir i ser observades).

Però en general la compassió, disfressada de simpatia o d'obertura de mires, poques vegades ha trepitjat aquells polígons, aquells barris de pujades i baixades, els pisos estrets sense ascensor, les cases isolades o els centres comercials amb el neó que trepana la vista. Poques vegades, aquesta mirada guarnida de bon rotllo ha anat fins a Gallecs per fitar els camps, la mosca blanca, per acompanyar la Maria en el seu caminar pengim-penjam, per regalar-li un bombó, per entretenir-se amb el pagès que sua la cansalada, per escoltar la prostituta que no sap d'on traurà els diners, per entendre com ploren les filipines que cuiden els nostres avis. Tot això ho ha fet la Neus Ballús i el seu equip a La plaga, amb una mirada que no és compassiva, que no va de guais, que no és buida sinó que, ben al contrari, és carregada de significat.

En la conferència, Bégout va explicar que els afores “és un espai sense límits”, on la negativitat es converteix en crítica i creativitat. Als afores neix un “nou underground”, hi neixen expressions d'una vitalitat que no es troben al centre històric, on tot és façana.

Pot semblar que els filòsofs s'embarbussen amb teories que sols s'aguanten en el seu terrat. Però si no fos veritat el que deia Bégout, si aquesta vitalitat no bategués a la perifèria, no haguera pogut néixer la pel·lícula entendridora i punyent que és La plaga.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 14 de març del 2014)

dimecres, 13 de novembre del 2013

Plaga

La vaig veure fa una setmana i encara hi penso. Vaig ser de les últimes en sortir del Centre Cultural de Granollers perquè acabava de dissimular les llàgrimes després de veure La plaga, l’òpera prima de la molletana Neus Ballús que està rebent una excel·lent acollida en festivals internacionals. Em va agradar molt? L’expressió justa seria que em va impressionar. La pel·lícula gasta un hiperrealisme colpidor i alhora entendridor: el focus es posa sobre una realitat i uns personatges amb un desbocat nivell d’atenció, de tensió i de detall. Si fins i tot veiem les palpitacions de la mosca blanca en els camps de Gallecs! És com si t’amorressin a una realitat que no estem avesats a contemplar tan fixament. I no és pas que aquella realitat sigui perifèrica, encara que aparentment ho pugui semblar, encara que se sustenti sobre un teló de fons perifèric i peculiar com el de Gallecs. Els personatges reals que apareixen a La plaga passen neguits, esperances, pors i derrotes, alguna victòria providencial i aquell final inevitable. Allò inevitable queda perfectament, sensiblement emmarcat. La màxima expressió n’és l’àvia encongida, que és portada a una residència i allargassa el ganyot per prendre aire. Quina gran estampa la visió del que veu l’àvia, des de dins de l’ambulància, amb el seu món allunyant-se. Diria que tothom va ser colpit per aquella àvia, que era moltes àvies del món. La plaga és, també, moltes plagues del món.
(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 25 d'octubre del 2013)