Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Granollers. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Granollers. Mostrar tots els missatges

dilluns, 11 d’agost del 2014

Berlín

A Berlín tens la sensació que hi passen sempre coses i que només en clisses una unça de totes les que hi passen. A Berlín hi ha com una Roca Umbert Fàbrica de les Arts acabada i refeta, que rutlla ple ritme. És una antiga fàbrica de cerveses reconvertida en una gran casa de la cultura que té de tot, fins i tot un supermercat. “Seria com la Troca”, deia un granollerí trempat que hi fa de berlinès d'un temps ençà. Encara no has tornat de Berlín que ja enyores aquella civilització cultural i en busques rastres per tot arreu. I ves per on, quan alces els ulls et topes amb una sorpresa grata: una paret mitgera del carrer Roger de Flor, una d'aquelles artèries caòtiques de Granollers, pren tota una altra vida amb la intervenció d'un artista internacional de Cardedeu. L'Aryz -nom enigmàtic com correspon a l'estirp dels artistes urbans- és un artista internacional de Cardedeu que m'ha teletransportat a l'impacte agradós de la sorpresa que t'ofereix la ciutat, anar pel carrer, badar. M'ha teletransportat a l'esperança perquè el bloc de formigó, la canalització rovellada, la paret grisa on no hi veies res, la monotonia, el tedi, la manca de color, la manca d'horitzó que envia gent a buscar-se la vida a fora... L'esperança perquè tot això pugui canviar i regirar-se. I perquè Roca Umbert es converteixi, sencera i tota, tota, en la Kulturbrauerei de Granollers. Que també aquí puguem prendre les regnes d'allò que volem fer. A les parets i a dins.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU de Vallès Oriental el divendres 20 de juny del 2014)

dissabte, 24 de maig del 2014

No-lloc


Hi ha llocs identificables, que serveixen per alguna cosa concreta. I després hi ha els no-llocs, les raconades sense una funció clara, o, si la tenen, amb una funció que és passatgera, provisional. En el viatge en tren de la Garriga a Barcelona, m'agrada embadalir-me en un decorat específic: el gran no-lloc que s'estén de Granollers-Canovelles a Parets. Aquesta part del trajecte és com un no-lloc d'un alt valor simbòlic. De l'estació de Granollers-Canovelles en avall toca un decorat fet d'elements solts, sense context, com si un vell asteroide hagués esclatat per la zona i hi hagués deixat les restes del naufragi. Restes que ens diuen coses: les lletres grans de l'edifici de la “Tresorería General de la Seguridad Social” (seguretat social sona a broma de mal gust), els intestins de l'antiga fàbrica de sabó, els canyissars que hi posen un toc sinistre, el darrere de les petites fàbriques, munts de palets de fusta, les ruïnes d'una indústria desballestada, les vies que desemboquen a Pastes Gallo, una fàbrica groga, les teulades clivellades, el pas a nivell, les clapes d'arbustos, dipòsits rovellats, contenidors abandonats; l'hotel, les indústries, l'aparcament i els arbres que havien de servir al Circuit...I finalment, abans de vorejar el barri de Can Tabola i el cementiri de Montmeló, la imatge que més m'agrada: l'esquelet d'una porteria de futbol deixat a la babalà, sense camp per córrer, sense que ningú hi pugui xutar. Una porteria que no dóna enlloc.

(Article publicat el divendres 11 d'abril de 2014 al diari EL 9 NOU del Vallès Oriental)

dissabte, 26 d’abril del 2014

Tria


Aquest dijous que feia una ventada de mil dimonis, els toldos dels pisos que hi ha al costat de l'estació de Bellavista semblaven a punt de sortir volant. També les antenes del capdamunt dels pisos. El mateix passa amb les paraules si no queden fixades, sigui en el format que sigui. El 13 de febrer de 1939 Joan Triadú escrivia: “Hauria d’escriure a Granollers, als bons amics de la casa. Aquest nom em porta una sèrie d’emocions que em commouen. Tot a la meva vida són records i els que envolten aquest nom són dels més forts, dels més arrelats, com si fossin records d’infància, i només ho veig com un somni.” I no eren records d’infància, sinó de la seva adolescència a la ciutat, on va fer de mestre durant la guerra. La ciutat va agombolar les primeres passes del futur pedagog i escriptor, que li tornaria l’acolliment a través d’un dietari de primeríssima joventut, i, per tant, escrit tal com raja. Per això és també efectiu. Davant d’aquella experiència, forçosament colpidora, podria haver-se encomanat del silenci i l’oblit que passaven el corró a través del terror, que després passarien el corró via fires i firetes, “fatxes” de camisa girada, ídols esportius i altres galindaines per vestir records de “Cine de barrio”, distraccions per fer com si aquí no hagués passat res. Però va passar. I Triadú va triar fixar la seva experiència, que es converteix en una experiència col·lectiva. Triadú va tirar per un camí que en aquell moment era contra direcció. 

(Article publicat a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 14 de febrer del 2014)

dimecres, 12 de març del 2014

Corre clar

Em poso les bambes, l’últim mos de suc, un tros de galeta i ja estic a punt. Un cop d’ull al twitter i clisso la cançó, aquest himne pop que en Solé ha compost. Pots pensar: ara en parlarà bé perquè es coneixen del diari. Doncs, no. Vosaltres pareu l'orella i ja m’ho explicareu. “És quan corro que hi veig clar”. Sortim els dos de casa, ell en bici i jo corrent (ara semblem una cançó de Manel), i tot està emboirat. Boira a la Garriga? Però si no n’hi ha mai! A la sortida pel polígon, estona de desorientació, aires de thriller. Solé, què has fet? Toc de bateria, trompetes al cel, el ritme t’acompanya, “és quan corro que hi veig clar”, però avui no hi veus gaire més enllà del nas. De vegades, sense boira costa prou. Fem el camí del costat del riu i l’estampa es va inquietant. És com avançar a les palpentes, sense albirar la fita, com per no anar gaire enlloc. I ara de la boira, surt un biciclista. I ara un grup que entrena, porten la jaqueta de la Mitja! I ara dos més que van pengim-penjam, i la boira que s'esfuma. Amunt i avall, et creues cares conegudes. Tothom d’acord, tothom a punt per fer la tirada llarga de la Mitja just aquest diumenge, quan en falten tres. Ens mirem i sabem que correm cap al 2 de febrer. Torna la bateria, trompetes al cel, és quan corro que hi veig clar. Entre la boira i el fum de la fàbrica de sabons, aquests últims dies Granollers ha semblat una ciutat del Ruhr, oi Xammar? Però avui correm i tot és clar.

(Article publicat a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 17 de gener del 2014)

El videoclip d'"És quan corro que hi veig clar", by Solé.

diumenge, 5 de gener del 2014

C-17

Que és bonic i necessari acordar mirar de posar-se d’acord per tirar endavant projectes? I tant. I encara ho és més que els projectes fructifiquin. I encara ho és més que aquests projectes tinguin una incidència directa –directament positiva– en la gent que viu en això que en diuen territori. Si ara als pobles que no són Barcelona els hi hem de dir territori no sé com li acabarem dient a la gent que hi viu. La declaració de la C-17 també s’haguera pogut dir de la R3, però entenc que aleshores feia més lleig. El document –o compromís– apunta vies interessants, que no per evidents deixen de ser interessants. Reitera alguns mantres que, de tant mantres, fan mandra: el meu preferit és el del parc del motor del Circuit (quants brindis al sol acumula? On és la indústria especialitzada que havia d’anar al polígon del Circuit?); aquest, en competència directa amb la línia orbital de...Ah, no, he vist orbital i he pensat que parlaven de la línia ferroviària orbital. Però no. Ara del Quart Cinturó, que deu fer lleig, en diuen Ronda del Vallès. També hi ha algunes idees antigues, consistents en repetir manta vegades les paraules “polígon” i “urbanístic” a veure si apareix el geni de la llàntia. Però si la mateixa Diputació –del territori!- ha encarregat un estudi de com reciclar els polígons! Tot això, dit amb els millors desitjos que la declaració de la C-17 no ens ompli de fum i ens deixi veure els arbres, les estrelles, els polígons i les arestes del polígon.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 29 de novembre del 2013)

dimarts, 26 de novembre del 2013

Esclopet

Fins fa poc esclopet era una paraula que havia sentit a dir alguna vegada als de casa. Suposo que me n’havia cridat l’atenció la seva sonoritat simpàtica. Ara els ulls m’han fet un bot en veure-la recollida en el díptic que han editat a Mollet de lèxic d’eines i estris de la vida rural. Aquest díptic és el colofó d’un parell d’exposicions sobre el món agrari que s’han fet a La Marineta, segons llegeixo en aquest diari. Unes pàgines més enllà, llegeixo una altra nota que li fa de cosina germana: la Xarxa de Centres Cívics de Granollers impulsa un projecte per difondre l’artesania, començant per lutiers i arqueters. Són dues notícies emparentades perquè rescaten de la pols el bagatge i la riquesa cultural d’un determinat panorama humà, ja siguin uns segadors dallant el blat o uns artesans trenant violins. Si s’hi fixen, les dues notícies condensen una mateixa voluntat, que no és altra que la d’apamar el món. I com el podem apamar? A través de la llengua i el tacte, perquè toquem allò que som i som allò que diem. L’operació no deixa de ser curiosa, si pensem que l’esclopet el feien servir tot just els nostres avis o els pares. Una o dues generacions després, ens veiem obligats a rescatar-ne i resseguir-ne el significat. Una prova més que els canvis de l’entorn no són simples variacions físiques. I qui només hi vegi un canvi de paisatge, de decorat, com si fóssim simples rabadans, és que, per dir-ho d’alguna manera, ras i curt, ni sap tocar ni sap llegir.


(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el dijous 31 d'octubre del 2013)

dimarts, 19 de novembre del 2013

Eugeni Xammar (i III)

Creador de frases antològiques
«Liberal conservador, anticomunista i antifeixista ferotge.» També polemista nat, «gentleman farmer», anglòfil, «sàdic de l’humor», amant dels jocs de paraules i executor d’un «cinisme pragmàtic». Com assenyala Torra, Xammar cultiva «un llenguatge exquisit, amb desqualificacions mordaces fins a la dentellada». «És l’home més intel·ligent que jo conec», va dir d’ell Pla. Va ser el creador de frases antològiques: «Sóc d’una intransigència que tothom té dret a qualificar de salvatge» o «Cerco sempre el costat bo dels esdeveniments, i si els esdeveniments, molt sovint, no tenen cap costat bo, la culpa és dels esdeveniments i no pas meva». D’altres que deixen clar el seu compromís polític: «Tractant-se de Catalunya, jo no prenc mai precaucions»; «Amb República o sense República, Espanya és Espanya; sense llibertat, Catalunya no és Catalunya». I encara: «Ginebra, Granollers, l’Ametlla del Vallès: triangle de la meva existència» o «Mirin, de Vallès, digne d’aquest nom, només n’hi ha un, i Granollers és la seva capital».
Un professor de luxe de francès
Xammar va fer llargues estades a la fonda Europa de Granollers. Era un més de la família i fins i tot va ensenyar francès a Ramon Parellada, l’actual propietari. La fonda Europa de Granollers va ser com «una casa» per a Xammar a partir dels anys cinquanta. Hi va fer llargues estades, que el van convertir en un més de la família Parellada, propietària del centenari establiment. Ramon Parellada, qui n’és ara al capdavant, va aprendre francès amb Xammar. «Em va comprar el llibre de Jules Verne De la terra a la lluna, em va donar un diccionari de butxaca i em va dir que si tenia qualsevol dubte que li preguntés.» I durant la presentació del llibre va reblar, sorneguer: «Era un sistema de pedagogia molt interessant.» 
«Recordo les llargues sobretaules: Xammar era una gran forquilla.» Xammar va cultivar nombroses amistats, de les quals els epistolaris donen fe: Josep Tarradellas, Manel Raventós, Carles Esplà...Amb la família Cuito, que va estar al capdavant de moltes publicacions catalanes d’abans i de després de la guerra, l’uneix una relació de generacions.
En la presentació, Amadeu Cuito comparava Xammar amb Joyce o Eça de Queiroz. Com ells, «Xammar parla constantment de Catalunya sense viure-hi», va dir. «Amic de la barrila, és d’una intel·ligència natural, un home del carrer especialment despert», va subratllar. Pla va vaticinar a Xammar que moriria inèdit. Cert. Les memòries, reeditades el setembre passat, i els reculls d’articles (Periodisme, L’ou de la serp i Crónicas desde Berlín) van arribar massa tard. Ara, però, amb aquesta biografia, Xammar reviu amb més força que mai.
L’Ametlla del Vallès i el whisky amb botifarró
A l’Ametlla del Vallès només hi viu quatre anys amb continuïtat: del 1900 al 1901 i del 1971 al 1973. Fins als dotze anys Xammar viu a l’Eixample. Després, a partir del 1900, la família s’instal·la de manera permanent a la casa pairal de can Xammar. El 1902 comença a treballar a Barcelona, i el 1909 fa la primera fugida a l’estranger: París, Buenos Aires i Londres. En seguiran moltes més. Passa més anys fora que a l’interior de Catalunya. El 1932 adquireix can Feliu. El 1941 la casa és requisada per les tropes franquistes i la recupera uns anys després.
Acabada la Segona Guerra Mundial, el 1945, Catalunya refà un govern propi a l’exili, encapçalat per Josep Irla, i Xammar n’és el cap de gabinet durant tres anys. El Memoràndum de Xammar a Irla i algunes missives que envia a consellers del govern, com ara Josep Carner, són troballes excepcionals que ofereix el llibre de Torra. En aquells anys Xammar escriurà en diverses publicacions de l’exili. A partir del 1949, un cop governs i referents catalans queden esmicolats, es dedica a la tasca de traducció per a organismes internacionals –tota mena de textos rars inclosos–, i salta de París a Ginebra, Washington o Nova York. A partir dels anys cinquanta Xammar farà viatges constants a l’Ametlla, fins que s’hi estableix, l’any 1971, malalt i arruïnat, agombolat pels seus amics vallesans. 
El Xammar de l’exili forçós, els seus darrers trenta anys de vida, eren molt desconeguts fins ara. A les memòries amb prou feines se’n parla. Torra defineix Xammar com el creador del «mite del Vallès». Les pàgines de la biografia dedicades als últims anys a l’Ametlla, les anècdotes, l’atmosfera d’aquest llop ara reclòs que torna a un país que ja no existeix, desperten una enorme tendresa. Rep visites constants: des del seu gran amic Josep Badia (hi és cada dia, amatent a les memòries) i Ferran Cuito, fins a Rafael Tasis, Tísner, Ibáñez Escofet o Joan de Sagarra, entre altres. Manté fins a darrera hora «l’agudesa mental i la sornegueria». Josep Maria Huertas recordava que oferia als visitants la seva gran troballa gastronòmica, «el seu whisky acompanyat dels daus de botifarró negre».
* Reportatge que vaig publicar a la revista Presència, la setmana del 18 al 24 de juliol del 2008; arran de la publicació de Periodisme? Permetin!, de Quim Torra, "la primera biografia sobre aquest periodista excepcional que ens apropa la figura d’un prosista agut i un catalanista radical."

* Aquest any estem d'Any Xammar, segueix-lo!

dimarts, 15 d’octubre del 2013

Laura Pous

Mullar-se o no mullar-se? No deixa de ser més edificant, sobretot per la pròpia casa i carcassa de cadascú mirar d’acontentar tothom. I aquest exercici n’estic convençuda que deu ser tota una altra feinada: quedar bé, fer coses que vesteixin prou, trobar la mesura justa entre la revolució estètica permesa que produeix l’esglai de tieta i fer de bressolaburgesets sense que es noti. Què sol passar, per regla general, quan s’arriba al que podríem anomenar clímax d’acontentar tothom? Copets a l’esquena, encàrrecs o invitacions, cites i odes laudatòries de la Maquinària, superficialitat reiterativa, trucades d’acostament, “adjectius gratificants, dels que graten l’esquena, “oh, quin d’aixòs més magnífic, oh quin d’allòs excepcional...”. Són alguns exemples del que no haurà rebut els últims dies la tennista Laura Pous després de fer pública una carta a internet on es postulava a favor del dret a decidir. Era una carta que responia a un diari esportiu espanyol que l’havia atacat per la seva presència a la Via Catalana. En l’esport professional hi ha pocs esportistes que facin el pas de posicionar-se i menys en afers que engeguen unes massives atzagaiades messetàries. Sembla que per jugar per Espanya només valgui taral·lejar l’himne cada matí i evitar pensar ni una sola afirmació per una mateixa. Per tant, valenta, gràcies.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 27 de setembre del 2013)

dilluns, 29 de juliol del 2013

A fora

Primer va començar com un xiuxiueig gairebé inaudible. Algú deia que sabia d’algú que, mira, havia decidit allargar aquella estada a Londres que en principi només havia de ser per tres mesos. Gairebé com un caprici. Després la cosa va anar avançant cap a sons més identificables... A algú altre li havien fet una oferta irrefusable per treballar a la seu central de l’empresa a París... I finalment es va convertir en una xiuladissa tan emmarcada i clara com la que publicava aquest diari fa uns quants dies: 635 vallesans han marxat a viure a l’estranger en només un any. T’entretenies a mirar les xifres pels pobles, i a la Garriga, Granollers o Montmeló podies posar nom i cognoms a aquell número. Però és que després t’entretenies també mirant els exemples de “talent vallesà escampat pel món”, com deia el reportatge, i els tres casos rondaven la trentena d’anys. Ara i aquí, a tota una generació –i dues, i tres– li és barrat el pas per la crisi però no només, també per les poltrones repapades, pel curtdegambalisme establert i premiat. Un pas que seria natural i desitjable. Penses en l’amiga de l’escola que es guanya la vida al Brasil, o en l’amic altament preparat que espera torn a la universitat mentre la pols de polítiques antigues li fa la traveta cada matí. I penses com punyetes es construirà aquest país. I penses en el que afirma Cucurella dins d’aquest reportatge: “no tornaran si això és un país del tercer món”. I penses: d’una manera o altra bé que hem de passar.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 14 de juny del 2013)

* La imatge: "Cap a fora", de Josep Guinovart. 

diumenge, 28 de juliol del 2013

Mussche

Cada 31 de maig, quan passen cinc minuts de les 9 del matí, un estremiment d’un minut recorre els carrers de Granollers, s’atura a la Porxada, mira el cel, crida, esgarrapa i acompanya les víctimes al cementiri. Almenys 224 morts. 75 anys després, el crit segueix ben viu. I això vol dir molt. Entre altres coses, que no fa por recordar ni tornar-nos a aixecar, que la ciutat ha sabut entomar aquest encàrrec generacional, inenarrable, i conduir-lo en el temps. I fixar i reforçar amb nous testimonis el rostre de la barbàrie. Només de pensar en l’arbitrarietat, la salvatjada d’aquell minut, inabastable per al nostre mapa mental, ve un altre calfred paralitzant. No res si el comparem amb el que van veure els ulls de Robert Mussche, un periodista flamenc que feia de corresponsal de guerra a l’Estat i que aquells dies s’estava a la Fonda Europa. El que mou el món, la novel·la de Kirmen Uribe, un excel·lent escriptor basc, l’ha retratat. En Kirmen i la filla de Mussche, la Carmen, van tancar tots els cercles pendents amb la història divendres passat, 75 anys després, quan van presentar el llibre a Granollers, quan la Carmen va anunciar que donarà la documentació original del seu pare a la ciutat. “Heu estat capaços de canviar un fet terrible per donar-li la volta i mirar cap al futur”. La frase de la Carmen que encerclo. Em sembla increïble. No puc afegir res més. Però l’esgarrifança es torna emoció perquè puguin passar coses tan boniques com aquesta.


(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 7 de juny del 2013)

La primera foto és extreta d'aquí. I d'aquí, la segona. 

dijous, 18 de juliol del 2013

Planter


Hi ha paraules que es posen en circulació massiva i aviat el seu contingut queda gairebé triturat. Emprenedor és una d’aquestes. Sobretot perquè a qualsevol cosa se li diu emprenedor i perquè, de vegades, això d’emprenedor és el subterfugi pseudoespiritual (reinventar-se i aquestes coses) per dissimular les clatellades generals. Però, deixant de banda això, el més curiós és que malgrat les tones de pessimisme, entrebancs i clatellades, hi ha una mà d’intrèpids amb visió, voluntat, talent i ganes per sortir-se’n. Alguns sortien en el reportatge d’aquest diari sobre el viver d’empreses audiovisuals que acull Roca Umbert. Un viver vol dir, específicament, “lloc destinat a tenir i a criar peixos o altres animals” o a criar les plantes petites, planter. Tantes giravoltes als usos d’aquestes antigues naus fabrils de Granollers, i aquest sembla un lligam ben natural amb el que sempre ha estat. I més útil que mai, per donar una empenta i que sigui cap endavant, s’entén. Curiosament, en aquell mateix diari sortia la notícia de l’obertura a Granollers de més gasolineres low cost, que no tenen cap treballador. Sembla com si en aquest moment de regirada monumental, dues maneres de mirar l’economia es contraposin i xoquin. “De vegades ens en sortim”, canten els Manel, que van assajar i avançar el disc l’altre dia precisament a la NAUB1, una excel·lent notícia per a aquesta sala de Roca Umbert. Depèn de quina de les dues economies guanyi, ens en sortirem més o gens.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 24 de maig del 2013)

dissabte, 13 de juliol del 2013

Excepció

L’emergència s’ha tornat quotidiana. “L’Ajuntament de Montornès i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) han detectat en un any uns 50 casos de persones amb risc de desnonament”. En allò social i nacional, vivim com un estat d’excepció permanent que s’esforça en fer-se passar per normal. I no ho és. Ajuntaments com el de Montornès –ho recollia aquest diari l’altre dia– treballen colze a colze amb la plataforma que dóna suport als afectats. Sí, sí, aquella plataforma a qui criminalitzen tant si plou com si fa sol. A Montornès, el ple va aprovar una moció que inclou mesures de suport per qui està al límit de ser desnonat, en risc de quedar-se al marge i anar sumant gent tirada a la cuneta i anar escorxant el teixit ciutadà. Tots els grups hi van votar a favor excepte el PP. Però atenció, el PP es va abstenir no per seguir la línia general del PP, sinó perquè Cristina Tarrés –sí, la que fa anys ja havia estat regidora a Granollers– va sortir a fer un discurs abrandat contra els bancs. “La moció no ens agrada perquè no entra en l’expropiació directa als bancs i així no se solucionen les coses”, diu que va dir, per no votar a favor de la moció. Pel que sembla, les coses se solucionen seguint sent regidora per un partit que criminalitza desnonats i xarxes de suport, que amb prou feines mou una coma d’una legislació vergonyosa i que ni tant sols aprova, com Montornès, mesures d’ajut als afectats. Així se solucionen les coses.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el dijous 9 de maig del 2013)

divendres, 12 de juliol del 2013

Pirata

Granollers és capital i per unes setmanes va acollir un pirata informàtic que havia llançat un atac mundial en favor del col·lapse d’Internet. Ara l’Sven Olaf Kamphis, mundialment buscat, ja està detingut i no podrà acabar de conèixer els atractius de capital i comarca. Perquè una de les preguntes que m’ha suscitat aquesta història és: què va atraure l’Sven a Granollers? La seva furgoneta taronja, més pròpia dels hippies que feien viatges iniciàtics i d’altra mena d’aquí a Holanda i no a l’inrevés, li fa un senyal tel·lúric per plantar-se a Granollers? Va ser l’handbol? Va ser el Congost? Van ser les ones sonores i rabents del Circuit? Potser el magnetisme de la Pedra de l’Encant? El centre comercial? La nit granollerina? Explicava aquest diari que al seu Facebook havia escrit algun missatge que denotava que hi estava prou bé aquí: “em sembla que la furgoneta intenta dir-me alguna cosa: es vol quedar a Barcelona [sic] un temps [...] A mi ja m’està bé i el temps aquí tampoc està tan malament. I no hi ha fotuts alemanys a la vista”. A saber què hi tenia amb els alemanys. A saber quines connexions passen pel cap d’aquest ministre de Telecomunicacions i Exteriors de la República del Cyberbunker, com diuen que es va identificar amb els agents que el van detenir. Tot i el búnquer cibernètic que tenia en solfa a l’interior de la furgoneta i del pis escorcollat, va cometre un error garrafal, imperdonable: no va pensar que la setmana que ve era la Fira de l’Ascensió.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 3 de maig del 2013)

dijous, 11 de juliol del 2013

Toro

Entra un comprador a La Gralla que bull, el migdia del 23 d’abril, i demana pel llibre d’articles de Josep Maria de Sagarra. La conversa entre la llibretera amatent i el matrimoni assedegat d’articles s’entrebanca, s’aixeca i finalment, el matrimoni arriba a una conclusió: ai, que no era d’en Sagarra, que volien el llibre de l’Espinàs. Molt bé. Això també és Sant Jordi i no passa res: millor saber com tenim el món que pensar-nos que és un camí de roses en què l’alta literatura és allò que surt per la tele. I més feliços que anissos. Alguns dels que van decidir entrar en una llibreria tal dia com el 23 d’abril, alguns, només alguns, devien sentir-se, d’alguna manera, tan extraviats com el toro i les cinc vaques perduts aquests dies pels boscos de Montornès i Santa Maria de Martorelles. Com un viatger que s’extravia, per dir-ho literàriament. Vist així, el gest dels lectors erràtics de Sagarra o d’Espinàs té un valor afegit: modernitat i actualitat s’abracen. La història del toro i les vaques –vaques extraviades que havien de servir per atraure el toro amb un cant encisador i que ja han tornat a lloc– té tota una altra simbologia de llegenda cafre: el toro és l’anti-Sant Jordi que envesteix la cultura sempre que pot, amb lleis, impostos i mandangues que escanyen de dia i de nit. Per això el toro segueix al seu aire, com esperant un llibre d’articles de Pérez Galdós. Per això, el gest d’entrar a una llibreria, d’obrir un llibre acaba sent una revolució.


(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 26 d'abril del 2013)

* La foto és d'en Ferran Polo (per a EL 9 NOU)

diumenge, 28 d’abril del 2013

Polígon

Fa poc vaig agafar l’últim autobús del dia de Granollers cap a Montmeló, que et passeja per l’avinguda Sant Julià, al polígon Congost. És l’hora que alguns treballadors l’agafen per entrar al torn de nit de les fàbriques. Abans feia aquest trajecte habitualment, i era motiu d’un cert romanticisme nocturn. L’aire atrotinat del polígon, ara prou arreglat com a polígon, hi ajudava. L’altre dia no quedava ni rastre d’aquest romanticisme, que en si mateix ja està bé. Però em van sorprendre els treballadors que baixaven silenciosament per anar a fitxar i passar-se la nit a la fàbrica. Perquè aquesta imatge era dura, de fer durícia, i convivia amb d’altres que no lliguen, però totes juntes semblen anunciar un canvi de model, encara que no se sap per a què es canvia, si del foc a les brases o de les brases al foc. Hi havia pancartes, algunes gastades, de serveis en lluita, o contra acomiadaments, i també cartells fastuosos de centres esportius, spas, naus en venda i la clàssica inspecció de vehicles. Potser una cosa no era ben bé un spa i n’era una altra, però ja és això: la fragmentació estesa i estètica fa que de vegades costi distingir un all d’una ceba. El jugador de pàdel es mira el treballador metal·lúrgic? O a l’inrevés? Què passarà amb tots aquests polígons que són paisatge vallesà, que per alguns pobles fan gairebé de pedra de terme? Es reciclaran? Seran cementiris? Acta notarial d’un món acabat o clàusula oberta d’una dimensió desconeguda?

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 12 d'abril del 2013)

* Imatge fruit de buscar "animal de polígon"

dimecres, 17 d’abril del 2013

Silenci

Us en recordeu, oi, del programa moderníssim del 33 que demanava als convidats una imatge de silenci? Últimament passa que m’han envaït imatges de silenci. Tot va començar dissabte passat. Si pogués veure la seqüència de la santa hòstia que aquell dia em vaig fotre (aquí s’ha de dir fotre) al Passeig de la Garriga, em sembla que hi veuria una mena de silenci, titubejant potser. (Santa hòstia històricament idiota). En el moment, les tentines, l’aterrada i el cop de cap se’m van fer estridents. Coses de la literatura del jo. Però segur que el noi que em va socórrer hi va veure un silenci flotant, maldestre però flotant fins a la patacada llunyana. A la nit, a l’obertura del cicle dels Versos Lliures, a Granollers, la concentració del públic, atent i silenciós en la fosca, feia una força grandiosa, una textura suau. Aleshores se’m despertava el cantó esquerre del ganyot. Fins que la gran Núria Martínez-Vernis va llevar festivament el silenci –gran final–, fent que els assistents repetissin tot de paraules amb “vers”. El revers de les coses es feia evident, com la foto de la contra d’aquest dilluns del diari: tres noies sardanistes entrenant les cames de cara a la paret de l’edifici de l’Ajuntament de Granollers. Com surant en un retall vital. Perquè malgrat tot, malgrat tants que enviaríem de cara a la paret (i no seria un entrenament), la gent fa, camina, balla, s’estimba i s’aixeca, gràcies, per exemple, a la mà que t’estén algú quan ets a terra, grogui.


(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 22 de març del 2013)

dimarts, 16 d’abril del 2013

Nostàlgia


L’ampli reportatge que aquest diari va dedicar al centenari de l’Esport Club Granollers feia bocabadar. Transmetia amb precisió tot el que ha significat aquest club de futbol, la feina feta i la que hi ha per fer. Em vaig entretenir amb delit amb les curiositats i facècies que relataven quatre històrics de l’entitat, d’entre 70 i 80 anys. Molts hi van ser futbolistes, entrenadors o presidents o totes aquestes coses i més. Parlaven d’una altra època, que semblava –només ho semblava– molt llunyana: el camp ple, cracks lluminosos, carreres truncades, entrenadors “de molta categoria”, la policia a cavall... Unes planes enllà el reportatge recollia una xifra sorprenent. Quants socis dirien que té l’Esport Club? Només 46 al corrent del pagament. Només 46 a l’equip de futbol de la capital del Vallès Oriental, referència comarcal. Molt sorprenent. Gairebé no goso ni preguntar-me quants socis tenen altres clubs d’altres esports de la ciutat. I em ve al cap la realitat del revifat Centre d’Esports Sabadell (Oh! De petits, era un nostre segon equip i havíem idolatrat en Joan Barbarà, excepcional davanter). Sempre tendim a sentir nostàlgia d’allò que no hem viscut, a enyorar allò que, en realitat, no hem tingut. Així, intueixo que deu tenir molt de mèrit que l’Esport Club hagi arribat fins aquí. També intueixo que arribarà fins on els granollerins vulguin que arribi. Què vull dir amb això? Només que la nostàlgia no es desperti a l’hora del vermut.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 15 de març del 2013)

* Foto de la primera generació de jugadors de l'Esport Club, el 1913 (EL 9 NOU)

dimecres, 10 d’abril del 2013

Palla


Tota la bullanga al voltant de l’agència d’espionatge Método 3 sembla una gran bola de neu que no para d’engreixar-se. Llenya al foc i que rebenti. Una mica com a l’època en què les ciutats –i sobretot, la capital catalana– semblaven assetjades tothora per l’incivisme. Aleshores tot ens portava a conclusions incíviques. Ara, tot ens mena a veure espies, il·legalitats i baixeses per tot. Això no treu que hi ha motius a cabassos per dur-los inflats, però mirar de destriar el gra de la palla és una operació altament higiènica. L’altre dia el diari El Mundo publicava que Jordi Terrades, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Granollers i diputat del PSC al Parlament, hauria demanat una investigació a Método 3. Ell ho nega. Hauria demanat saber si els convergents Pere Macias i Felip Puig formaven part d’alguna societat privada (el teló de fons és el cas Palau). Això ni és espionatge ni és res il·legal. Són informacions que es troben en registres públics, oberts a tothom. Mirant per les xarxes socials, algú ja demanava la dimissió de Terrades per espionatge. Ja em perdonaran, però si Terrades ha de deixar algun càrrec polític no serà per aquesta ximpleria sinó per afavorir una certa renovació: regidor de govern municipal des del 1983, primer a Canovelles, i després, des del 1995 a Granollers; president, en diferents etapes passades, de diversos ens comarcals, i diputat al Parlament des del 2001. Aleshores parlaríem en termes de regeneració, no de fantasmes.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 1 de març del 2013)

dissabte, 9 de març del 2013

Estimada Piti




Estimada Piti,

llàstima que no puguis parlar. Últimament que en deus haver vist de coses singulars per explicar. Del desconcert, la perplexitat o el buit que diuen que són tan recurrents en els temps que corren i lladren, em sembla que en podries fer un tractat sencer. O una encíclica, per dir-ho en els termes dels dies papals que ens empaiten. Com que es veu que ets d’una raça perillosa –no deu ser fàcil conviure amb aquesta condició, tot s’ha de dir– qui et vulgui adoptar ha de presentar una assegurança i un certificat de penals. Unes persones interessades en tu van tirar pel dret i van robar-te de la protectora d’animals de Granollers. Aquí ja hi havies arribat suposo que mig grogui: t’havien trobat enverinada, amb un company teu que no se’n va poder sortir. És ben estrany. Qui té gossos així? Cal? Ben mirat, el primer que s’ho deu preguntar ets tu. I sols et puc dir que sí, que tot és ben estrany. La meva àvia feia servir un símil caní per definir certs comportaments socials, vull dir, de les persones. “La gent fa com els gossos, quan un lladra, tots lladren”. Ara m’ha tornat al cap: de vegades et vénen ganes de lladrar més que ningú per sortir d’aquesta mena de bub-bub col·lectiu. 

PS.- D’acord que ets una gossa pit-bull, però s’hi podien haver escarrassat una mica més a l’hora de triar-te nom. Sort.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 15 de febrer del 2013)

* A la foto, la gossa Piti, que finalment va poder ser recuperada. (Protectora d'Animals de Granollers / EL 9 NOU)

dijous, 7 de març del 2013

Epopeia

No anàvem ni pel primer quilòmetre de la Mitja de Granollers que em va cridar l’atenció la conversa d’un parell de corredors a prop meu: criticaven el disseny de la samarreta de regal que donaven amb la cursa aquest any. A parer d’aquells dos corredors, la samarreta d’homes era lletja i més lletja que la de les dones. “Quina manera de començar a córrer!”, vaig pensar, mentre mirava de compassar respiració i gambada. En acabada la gran epopeia –impacte per l’animació, la gentada, la retrobada amb un vell amic en entrar a Granollers, els grinyols de l’abductor esquerre, massatge, rehidratació...– i un cop arribada a casa, vaig començar la litúrgia de qualsevol corredor popular orgullós de l’epopeia personal (tant és el temps i les condicions pròpies): mirar la classificació, les fotos, els comentaris al Twitter... I a les xarxes socials, que són significatives de tot i de res (fet i fet, com les converses de bar), vaig trobar algun comentari que em va tornar a cridar l’atenció, en la línia de l’inici de la Mitja: alguns escarafalls per haver hagut d’esperar en el guarda-roba o perquè “només” hi havia avituallaments cada cinc quilòmetres. I doncs? Què es pensen que és una mitja marató? Una catifa vermella, entre cotons, des de l’inici fins al final? M’ho preguntava sobretot perquè havia vist un volum ingent de corredors, sí, però en cap moment unes cues caòtiques. El boom del córrer no ens ha de fer perdre el sentit comú, la raó ni l’epopeia.


(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 8 de febrer del 2013)