Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallès Oriental. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallès Oriental. Mostrar tots els missatges

dimarts, 23 de setembre del 2014

Goodbye


Escric aquest article a uns set mil quilòmetres de Catalunya, a la vall del riu Hudson, que seria com quatre mil Congost a l'Amèrica profunda. No us preocupeu, hi faig una residència literària i ja em començo a fer amiga de cérvols i fures. La distància -com més irònica, millor- va bé per enfocar i, com pertoca avui, mirar el cabàs d'endreces. Fa cosa de quinze anys vaig començar a col·laborar a EL 9 NOU, una canalleta d'enrogir fàcil que no en tenia ni idea de res. Després vaig entrar a la redacció i vaig conèixer una gent cabdal perals anys en què aprens què és això del periodisme. Bons professionals i bona gent. I després, una altra volta de l'atzar m'ha permès fer durant gairebé quatre anys exactes la columna de la contra. Ara la deixo per una simple equació del temps (oh, no hi ha teoria de la conspiració!), però la deixo contenta. Pel temps de fer aquest exercici divertit i deliciós, d'haver pogut tractar i dir tot el que m'ha plagut, de trobar lectors fantàstics (us he d'anomenar, marona, Eugènia, Rosa de Can Perris, Centelles...) i tots els qui no conec però alguna estona heu mirat encuriosits la darrera pàgina: creieu-me, que no us vinguin amb falòrnies, la curiositat mou el món! Em deixo moltes històries i personatges per escriure i ara sé que voltant pel Vallès -això d'Amèrica és passatger- em seguiré fent a sobre articles de la contra. També sé que trobaré a faltar el tancament del dijous. Goodbye i bona sort!

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU de Vallès Oriental el divendres 19 de setembre del 2014)

diumenge, 22 de juny del 2014

Ciment


Hi ha aproximacions, podem mirar d'allargar la vista i sentir algú que diu “ui, com ha canviat tot això”. I després hi ha la contundència d'una dada com la que donava l'altre dia aquest diari: des del 1956 fins ara s'ha multiplicat per set el territori urbanitzat al Vallès Oriental, que és la comarca de la demarcació de Barcelona on més ha crescut l'espai ocupat per indústries o pisos. Evidentment no és cap revelació saber que el ciment s'ha anat escampant per tot el Vallès. Però una quantificació tan precisa fa feredat. Una cosa una mica al·lucinant de pensar. Aturem-nos a l'any 1956: vol dir que la generació dels meus pares ha conegut un poble o una capital que poc tenen a veure amb la foto d'ara, amb la que jo he tocat i vist. Ara sabem que hi ha una distància de set vegades aquesta diferència mesurada en ciment. Els que hem arribat després del 1956, sigui per haver nascut després o per haver posat els peus a la vallesana terra després, mai coneixerem aquesta foto antiga. Però el pitjor no és això. El pitjor és quan alguns creuen de debò que tot ha estat sempre així com ara i que sempre seguirà així: penjats com estem del fil immediat, el presentisme una mica s'ho porta, però després sempre avança per la dreta el nouriquisme, l'actitud per excel·lència destinada a quedar-se amb una sola foto de les coses, deslligada de tot. El pitjor és lloar aquesta sola foto com l'únic model possible i fer de mur davant de qualsevol canvi imaginable.

(Article publicat el divendres 9 de maig de 2014 al diari EL 9 NOU del Vallès Oriental)

dimarts, 19 de novembre del 2013

Eugeni Xammar (i III)

Creador de frases antològiques
«Liberal conservador, anticomunista i antifeixista ferotge.» També polemista nat, «gentleman farmer», anglòfil, «sàdic de l’humor», amant dels jocs de paraules i executor d’un «cinisme pragmàtic». Com assenyala Torra, Xammar cultiva «un llenguatge exquisit, amb desqualificacions mordaces fins a la dentellada». «És l’home més intel·ligent que jo conec», va dir d’ell Pla. Va ser el creador de frases antològiques: «Sóc d’una intransigència que tothom té dret a qualificar de salvatge» o «Cerco sempre el costat bo dels esdeveniments, i si els esdeveniments, molt sovint, no tenen cap costat bo, la culpa és dels esdeveniments i no pas meva». D’altres que deixen clar el seu compromís polític: «Tractant-se de Catalunya, jo no prenc mai precaucions»; «Amb República o sense República, Espanya és Espanya; sense llibertat, Catalunya no és Catalunya». I encara: «Ginebra, Granollers, l’Ametlla del Vallès: triangle de la meva existència» o «Mirin, de Vallès, digne d’aquest nom, només n’hi ha un, i Granollers és la seva capital».
Un professor de luxe de francès
Xammar va fer llargues estades a la fonda Europa de Granollers. Era un més de la família i fins i tot va ensenyar francès a Ramon Parellada, l’actual propietari. La fonda Europa de Granollers va ser com «una casa» per a Xammar a partir dels anys cinquanta. Hi va fer llargues estades, que el van convertir en un més de la família Parellada, propietària del centenari establiment. Ramon Parellada, qui n’és ara al capdavant, va aprendre francès amb Xammar. «Em va comprar el llibre de Jules Verne De la terra a la lluna, em va donar un diccionari de butxaca i em va dir que si tenia qualsevol dubte que li preguntés.» I durant la presentació del llibre va reblar, sorneguer: «Era un sistema de pedagogia molt interessant.» 
«Recordo les llargues sobretaules: Xammar era una gran forquilla.» Xammar va cultivar nombroses amistats, de les quals els epistolaris donen fe: Josep Tarradellas, Manel Raventós, Carles Esplà...Amb la família Cuito, que va estar al capdavant de moltes publicacions catalanes d’abans i de després de la guerra, l’uneix una relació de generacions.
En la presentació, Amadeu Cuito comparava Xammar amb Joyce o Eça de Queiroz. Com ells, «Xammar parla constantment de Catalunya sense viure-hi», va dir. «Amic de la barrila, és d’una intel·ligència natural, un home del carrer especialment despert», va subratllar. Pla va vaticinar a Xammar que moriria inèdit. Cert. Les memòries, reeditades el setembre passat, i els reculls d’articles (Periodisme, L’ou de la serp i Crónicas desde Berlín) van arribar massa tard. Ara, però, amb aquesta biografia, Xammar reviu amb més força que mai.
L’Ametlla del Vallès i el whisky amb botifarró
A l’Ametlla del Vallès només hi viu quatre anys amb continuïtat: del 1900 al 1901 i del 1971 al 1973. Fins als dotze anys Xammar viu a l’Eixample. Després, a partir del 1900, la família s’instal·la de manera permanent a la casa pairal de can Xammar. El 1902 comença a treballar a Barcelona, i el 1909 fa la primera fugida a l’estranger: París, Buenos Aires i Londres. En seguiran moltes més. Passa més anys fora que a l’interior de Catalunya. El 1932 adquireix can Feliu. El 1941 la casa és requisada per les tropes franquistes i la recupera uns anys després.
Acabada la Segona Guerra Mundial, el 1945, Catalunya refà un govern propi a l’exili, encapçalat per Josep Irla, i Xammar n’és el cap de gabinet durant tres anys. El Memoràndum de Xammar a Irla i algunes missives que envia a consellers del govern, com ara Josep Carner, són troballes excepcionals que ofereix el llibre de Torra. En aquells anys Xammar escriurà en diverses publicacions de l’exili. A partir del 1949, un cop governs i referents catalans queden esmicolats, es dedica a la tasca de traducció per a organismes internacionals –tota mena de textos rars inclosos–, i salta de París a Ginebra, Washington o Nova York. A partir dels anys cinquanta Xammar farà viatges constants a l’Ametlla, fins que s’hi estableix, l’any 1971, malalt i arruïnat, agombolat pels seus amics vallesans. 
El Xammar de l’exili forçós, els seus darrers trenta anys de vida, eren molt desconeguts fins ara. A les memòries amb prou feines se’n parla. Torra defineix Xammar com el creador del «mite del Vallès». Les pàgines de la biografia dedicades als últims anys a l’Ametlla, les anècdotes, l’atmosfera d’aquest llop ara reclòs que torna a un país que ja no existeix, desperten una enorme tendresa. Rep visites constants: des del seu gran amic Josep Badia (hi és cada dia, amatent a les memòries) i Ferran Cuito, fins a Rafael Tasis, Tísner, Ibáñez Escofet o Joan de Sagarra, entre altres. Manté fins a darrera hora «l’agudesa mental i la sornegueria». Josep Maria Huertas recordava que oferia als visitants la seva gran troballa gastronòmica, «el seu whisky acompanyat dels daus de botifarró negre».
* Reportatge que vaig publicar a la revista Presència, la setmana del 18 al 24 de juliol del 2008; arran de la publicació de Periodisme? Permetin!, de Quim Torra, "la primera biografia sobre aquest periodista excepcional que ens apropa la figura d’un prosista agut i un catalanista radical."

* Aquest any estem d'Any Xammar, segueix-lo!

divendres, 17 de juny del 2011

Pancartes


Travessant Montmeló en direcció al Circuit, el cap de setmana de les motos, passes per davant de xiringuitos de frankfurts, olor de mostassa, fregits densos...Una barrija barreja de fira de perifèria. Entremig, hi ha una taula, sota un tendal discret, que podria passar per una recollida de firmes per una causa d'alçada o per al viatge de final de curs. El tendal té un parell de pancartes tímides: una, en català, i l'altra en castellà, que diu alguna cosa així com: “después de las carreras, ven a conocer el Vallés”. Exactament escrit així. Es veu que és del Consorci de Turisme del Vallès Oriental. Encara estabornida, avances camí amunt i d'una de les parades motards oneja una bandera espanyola, amb el toro repapat. Més amunt encara, veus, a la rotonda amb les claus de Sant Pere, una pancarta ben gran contra el tancament de Derbi, un dels grans desastres que amenaça la comarca. A la sortida de l'estació de tren, n'hi ha una altra. Al costat, algú hi acaba de penjar un paperet menut -així les consciències sacsejades han d'aguditzar els sentits- contra la guerra del Líban. Fa un temps, l'artista Vicenç Viaplana va escriure un article, en aquest diari, on venia a dir que la promoció turística de la nostra comarca era una mena d'entelèquia. Vaig pensar que potser exagerava, però és clar, si la manera de difondre el Vallès és posar-li el nom en castellà, sense cap atractiu cridaner ni llaminer...Ja ho tinc més clar, Vicenç.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 10 de juny de 2011)

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Cagumcony

Donem voltes allà mateix.


Un vici estrany que cultivo de vegades, i sempre d'una manera massoquista, és el de fer un cop d'ull als blocs a Internet que escriuen regidors, regidores i regidorets del Vallès Oriental. Allà els subjectes d'aquesta categoria de la població aprofiten -legítimament- per fer doctrina. Dir-li doctrina política seria, en alguns casos, elevar-ho a una categoria inexistent. A banda de certes referències locals de caràcter més aviat escarransit per no caure en localismes, hi ha alguns exemples clars on el regidoret en qüestió fa uns circumloquis argumentatius extraordinaris per acabar, ves quina circumstància, defensant en tot i idèntica línia, sense moure ni una sola coma, les mateixes tesis que expulsa el seu aparell. Vull dir l'aparell del seu partit. Això pot abastar l'amplitud del cosmos i dels seus debats més enrevessats: des de quin és el detergent idoni per a la roba de color fins a la posició davant la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut; des de si és possible llepar-se el colze, si funda nòrdica de fibra o de cotó, fins a l'idoneïtat d'unes senzilles consultes ciutadanes (amb finalitats radicals, és clar). Encara que no ho sembli a primera vista, aquest exercici de quadratura del cercle és una autèntica obra d'enginyeria.
Però, a més, hi ha el llenguatge políticament correcte. O el que és el mateix: el llenguatge buit de tremp, realitat, correcció lingüística i versemblança. M'estic referint (els exemples són reals i textuals) als i les joves, al treball coordinat, transversal i en xarxa, a la ciutat de les persones, a l'estar treballant en el treball de camp en aquesta matèria i a tots i totes, en definitiva. Qui punyetes parla així? La meva mare, no. Ni la fornera, ni el cambrer, ni el lampista, ni la metgessa, ni el fuster. Ni segurament aquests mateixos regidorets s'expressen en aquests termes quan surten a fer una copa. És probable que només ho facin quan és hora de mirar i explicar el món a través del propi carnet...de militant.
El cagumcony? Res, una llicència ximple davant de tanta cosa anodina. Cal reivindicar les bondats socials i culturals del renec. És intercanviable, si volen, amb el cagumcollons, de sonoritat fins i tot més contundent.

(Publicat a EL 9 NOU, edició del Vallès Oriental, secció de Cultura, un divendres de setembre de 2009)