L’homenatge a l’escriptor i periodista Manolo Vázquez Montalbán que es va celebrar fa setmana a la Garriga va ser tota una descàrrega d’energia. Aquests actes tant poden ser un retip d'adulació com de sentimentalisme. Però aquí la cosa va anar de vitalisme, reflexió, ironia, crítica, profunditat...L'elogi més desbocat va ser per referir-se a l’admiració d’en “Manolo” per la botifarra de la Garriga, de la qual n'era ambaixador informal però complidor. Poemes de Manolo, textos afuats del fill (Daniel Vázquez Sallés), cançó francesa, un esquitx de cabaret, de Barça... No va caldre explicar per què era important recordar-lo. L’espectacle, impulsat per la Garriga Societat Civil, ideat per Artristras i companyia, explicava per sí sol la gràcia d’en Manolo. Tothom en va sortir convençut. El convenciment va acabar de passar avall gràcies a les llesques de pa amb botifarra i cava que esperaven a la sortida. Començo a pensar que no és casual que el periodista Eugeni Xammar patentés els daus de botifarra amb whisky. Aquesta setmana a Barcelona han presentat el número de la revista Nous Horitzons dedicat a Montalbán. Una piulada del periodista Bertran Cazorla recollia una frase que va dir en l'acte Rafael Ribó, ara Síndic de Greuges de Catalunya: “trobo a faltar un reconeixement de MVM com a gran actiu del patrimoni català”. Tot plegat m'ha cridat l'atenció i he volgut pensar que la Garriga ha anat un pas per davant. Encara hi tindrà alguna cosa a veure la botifarra.
(Article publicat a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 20 de desembre del 2013)
