Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El 9 Esportiu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El 9 Esportiu. Mostrar tots els missatges

divendres, 13 de desembre del 2013

Estrella negra

Sovint et preguntes què haguera passat si...? Si Dennis Bergkamp hagués vingut al Barça, si Rui Costa hagués fet parella amb Figo... El futbol està carregat d’històries que van estar a punt de ser, però que en un moment (anti) estel·lar es perden. I després hi ha els retards. El cas del defensa francès Lilian Thuram. Va arribar al Barça de Rijkaard amb 34 anys i hi va estar dos cursos irregulars i agullonat per les lesions. Una pena que no vingués abans. Ell mateix ho ha lamentat. A Itàlia, entre el Parma i el Juventus, s’hi va passar deu anys. Corpulent però llest tàcticament i amb bona tècnica, haguera encaixat al futbol del Barça. De fet, ara seria el central que l’equip necessita i que no ha sabut –o tingut la paciència– de construir. 
Thuram, retirat el 2008 quan li van trobar una malformació al cor, la tardor passada va ser a la sala París del Camp Nou per presentar el seu llibre Mis estrellas negras. Amb més de 130.000 exemplars venuts a França, reflexiona contra el racisme i la intolerància, una batalla de conscienciació que va tirar endavant fa un munt d’anys qui va ser un dels emblemes d’aquella França màgica i mestissa campiona del món el 1998. És un exfutbolista d’una altra pasta en tots els sentits. Des del 2008, té la Fundació Lilian Thuram-Educació contra el Racisme, dedicada a fer miques prejudicis i apriorismes de tota mena. Nascut a les Antilles franceses el 1972, va arribar amb nou anys a un suburbi de París: banlieues que el 2005 van estar en flames, amb una controvertida gestió del president Sarkozy que Thuram va criticar. “Abans de parlar d’inseguretat, cal parlar de justícia social”, havia dit.
Personalitat d’una forta consciència social i política, veu autoritzada i respectada a França, compromès i lúcid: s’ha declarat favorable al matrimoni homosexual, va criticar la discriminació positiva, va donar suport a l’escola en català... El segon futbolista més cops internacional amb França (al darrere de Sandrine Soubeyrand, capitana de l’equip femení de França; sí, l’equip femení allà compta), va declinar jugar al Lazio per “feixistes”. És per tot això que haguera volgut tenir-lo al Barça abans? Per bon futbolista i per una personalitat capaç d’anar més enllà, crítica i constructiva. En el seu cas, les dues coses no només van lligades sinó que s’alimenten.
Aquests dies a França han tingut polèmica de sucar-hi pa –el Front Popular ja s’hi ha apuntat, és clar– amb el soca de Benzema, que ha dit que ningú el pot obligar a cantar La Marsellesa. Si el problema dels futbolistes que transmeten una imatge esborronadora fos només La Marsellesa! Posem de costat el peterpanisme malcriat de Benzema i el sentit de la responsabilitat de Thuram i, què transmeten, col·lectivament, les dues icones? En alguna entrevista Thuram ha dit que el futbol és un acte de “màxima solidaritat”. Seria una mica allò de “més que un club” si és que de debò hi creiem.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 25 de març del 2013)

dijous, 5 de desembre del 2013

Herència i anomalies

La gesta estratosfèrica de Marc Márquez i el triplet històric del motociclisme català porta una tirallonga de noms al seu darrere. A mi em van venir al cap els noms d’aquells pioners que feien d’ídols isolats enmig d’un panorama dominat per noms estrangers, dominat, com recordava ahir Le Monde, per pilots italians i australians. (Le Monde parlava de “carton plein pour l’Espagne” i de si –atenció...– l’afició a les motos té alguna relació amb els toros). Vénen al cap Sito Pons i Àlex Crivillé i aquelles sobretaules de dinar esperant, entre les olives, les escopinyes i el pollastre de diumenge, una victòria catalana in extremis. I vénen al cap els pilots que els seguien, al darrere o al costat o més recentment: Joan Garriga, Carles Cardús, Albert Puig, Emili Alzamora, Sete Gibernau, Carles Checa, Toni Elias... Noms que expliquen que aquest triplet català no ve del no-res. Mirem més: Ángel Nieto, la gran figura del motociclisme dels anys setanta, ho és a dalt d’una Derbi, la històrica marca catalana. Mirem altres modalitats: Jordi Tarrés, Jordi Arcarons, Isidre Esteve, Nani Roma, Adam Raga, Marc Colomer, Toni Bou, Laia Sanz... No ens podem deixar certàmens referencials com les 24 Hores de Motociclisme, o marques referencials com Montesa, Bultaco i la mateixa Derbi... Emblemes de la memòria col·lectiva del país, l’avi que es passejava amb una Montesa...
Possiblement l’eclosió dels Márquez i els Espargaró ve de l’herència de tot això i d’una feina a consciència amb el planter. És significatiu que Márquez, aquell tro de somriure franc i talent espurnejant que ha passat al davant dels més experimentats, tingui de mànager i mentor, des dels 12 anys, Emili Alzamora. O que Pol Espargaró triomfi en Moto 2 a l’equip de Sito Pons. Esperançats, al Vallès Oriental vam veure créixer els Espargaró i com els pares els inculcaven un cap a lloc i els dos germans es feien costat l’un a l’altre... Tot plegat intervé en la fabricació d’un campió del món i arriba al públic, com van tastar els Espargaró en la magnífica rebuda que els va regalar Granollers, la seva ciutat. Com tastarà Márquez a Cervera.
Tot això és fantàstic i va donar una alegria afegida, necessària, fins i tot, mancats com n’estem, a molts dinars d’ahir a les cases catalanes. Però agafat de la mà de tots els noms que han precedit Márquez, Espargaró i Viñales m’hi retrunyia Derbi. L’any del triplet històric del motociclisme català és l’any, també, que ha tancat les portes la factoria Derbi, que a Martorelles havia arribat a tenir un miler de treballadors: la plantilla al carrer i la producció, a Itàlia. El certificat de defunció de la indústria de la moto a Catalunya. L’any que ve gaudirem com camells amb els duels Márquez-Espargaró, però algú podria pensar si aquesta anomalia té remei. Algú també podria pensar si veurem un altre triplet català que ja sigui internacionalment reconegut com a català.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 11 de novembre del 2013)

dijous, 24 d’octubre del 2013

Motivació

És una paraula que l’esquiadora i corredora de muntanya Mireia Miró esmenta diverses vegades durant l’entrevista publicada en aquest diari ara fa una setmana. És molt jove, una mena de Kilian Jornet en noia, per dir-ho ràpid i corrent. En l’entrevista esmentada, Mireia Miró fa un seguit de reflexions al voltant de l’alta competició, la seva trajectòria i, és clar, la motivació, que si les fes algun futbolista de 24 anys quedaríem admirats i l’encimbellaríem com un guru màgic. Però les fa una noia de 24 anys, pràcticament “una veterana de l’esquí i les curses de muntanya” –indica l’entrevista–, dedicada a una especialitat poc de masses. En disciplines minoritàries sempre he pensat que la força mental de l’esportista ha de ser descomunal, per suportar el greuge afegit de la falta d’atenció, de valoració. Però aquí la maduresa de l’esportista deixa embadalida. A la pregunta de si se sent prou valorada, respon: “Faig això per mi, perquè m’agrada l’esquí de muntanya i la competició. Sé que serà un temps de la meva vida i prou.” Fins quan? “Durarà fins que em deixi d’omplir i trobi alguna cosa que em motivi més.” Que n’aprenguin totes les vedets del futbol i d’altres verals.
Mireia Miró reconeix que diverses vegades s’ha plantejat deixar l’esport, bo i sent la millor. Després que l’any 2011 guanyés “moltes curses”, va començar a sentir el buit de les fites assolides i l’interrogant de “i ara què?”. I després va venir la lesió. I al mateix temps, la mirada endins per trobar sentit a allò que feia i agafar perspectiva. (Aquest i d’altres conceptes, recepta expressa per a can Barça i tota la culerada després de la funesta setmana). Més enllà de l’alta competició, dels resultats i el caràcter vocacional de la pràctica de Mireia Miró, sobta que posi a la primera fila de prioritats l’ambient de muntanya, la “il·lusió de ser-hi” i “compartir el cap de setmana amb els companys”. Una excel·lent demostració que l’esport és més que quatre soques que sospiren per enfilar el cotxe a més de 200 quilòmetres per hora, per ser “el més guapo i més ric”, per tenir la casa més luxosa, la cresta més alta, el tatuatge més horripilant... 
Ja ho sé que ni tots els futbolistes ni tots els esportistes de fama són aquesta caricatura que en faig. Ni aquesta caricatura és argument per bandejar un espectacle sovint tan interessant com el futbol, si descomptem l’avorrit clàssic de dissabte passat. Però de vegades està bé recordar que n’hi ha més, d’espectacles d’interès i d’esportistes de vàlua que mereixerien més admiració que no pas segons quins capgrossos. I la veritat: m’agradaria que un dia posessin al mig de la muntanya, en un pendent pedregós extraordinari, algun d’aquests futbolistes gallets, i el poguéssim veure treure la llengua al darrere de la Mireia Miró. Alguns semidéus fangosos baixarien, per fi, d’aquest cel ortopèdic i virtual.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 4 de març del 2013)

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Gràcies, cosí!

Moltes gràcies, Gerard, cosí de l’Abidal que mai havies trepitjat un hospital i ho vas fer per primer cop per fer una gran gesta humanitària. Gràcies perquè ens has permès veure una imatge que feia gairebé negar els ulls als seguidors més feréstecs d’aquell dissabte a la nit o fins i tot als més antifutbolistes del món. Perquè has allargat la vida del teu cosí, les seves esperances i les esperances de molts altres que ensopeguen amb el mastegot d’aquesta o altres malalties.
El futbol és un amplificador tan sorollós i hiperbòlic que de vegades fa por. Per això, per exemple, parlant de gestos, no s’ha de prendre com a broma qualsevol gest feixista o violent que tingui lloc en un camp de futbol: què carai, tallar-lo d’arrel i que quedi ben clar que, per curt de gambals i soques que hi hagi fent-se d’or sobre una catifa verda, hi ha actituds i gestos que no es poden passar. Oi que en un país democràtic –normalitzat, ja m’entenen, d’aquests que diuen que hi ha en alguna banda nord enllà– no es passaria un enaltiment feixista? Doncs en un camp de futbol, tampoc. Ni per part del jugador ni per part de l’aficionat, així que pancartetes (només faltava això del “Heil Mou”, ara!) i seguidors violents –siguin de la samarreta que siguin–, ni un.
Però tornem on érem. Quan un esportista o un entrenador pateix la contingència humana d’un càncer o d’alguna altra malaltia greu no és, òbviament, una circumstància que ell hagi triat ni que, malgrat l’impacte emocional i mediàtic, el faci un heroi. De fet, res del que vingui després ho podrà triar específicament. Per ell comença una batalla solitària i silenciosa de dies, setmanes i mesos de duresa, hores buides en la intimitat dels propers. Com tants altres herois. Però després, un cop passat, gestos com el de Tito Vilanova, de donar el seu testimoni per a La marató de TV3 (abans que se li reproduís el tumor) tenen un fort valor. El testimoniatge de la pròpia experiència per part d’algú a qui l’activitat professional converteix en un referent col·lectiu ajuda altres persones que es troben en la mateixa situació a passar-la. No és cap estranyesa. El retorn d’Abidal és una immensa alegria col·lectiva, però el seu entestament a tornar al futbol i, encara més, l’agraïment públic al cosí, “a la gent de l’hospital”, a tots els que l’han ajudat i animat són un mirall esplèndid... Estic dient amb això que tots els jugadors del Barça són excel·lents persones i tots els del Madrid uns sabatots? No, ni de conya, perquè ja sabem com va tot això, i que les multinacionals han de presentar resultats i fulls de balanços esplendorosos. Ara bé, com deia l’actriu Anna Lizaran, la més gran, culer de soca-rel, que va morir el gener passat a causa d’un càncer, “si es fa bé també agrada”. Era un consell sorneguer per aplicar dalt d’un escenari teatral. Però no costa d’entendre que és una veritat com una casa per a qualsevol escenari.

(Article publicat a EL 9 Esportiu el dilluns 8 d'abril del 2013)

diumenge, 29 de setembre del 2013

Picaresca i cap


Aquests dies, el metro de Barcelona era ple de plafons que anunciaven la marató de Barcelona: estampes de corredors populars preparant, visualitzant o celebrant l’esforç. Avui, molts d’aquests corredors tindran els cruiximents més feliços de la seva vida. Salvant l’abisme físic, em sembla que els neguits terrenals amb què els corredors populars afronten una prova així no disten tant com es pugui pensar dels corredors d’alta competició. L’enorme distància la posen la dedicació i la pressió –monstruosa– per obtenir resultats. Però els ingredients, poc o molt, són els mateixos. Sense preparació física, coratge i seny durant la cursa, no hi tenen res a pelar ni el que vol pujar al podi, ni el que només vol acabar la prova.
Una notícia recent em va fer pensar que els corredors d’elit poden ser d’allò més populars. En concret, va ser aquest titular d’El 9 Esportiu el que em va cridar l’atenció: “Sánchez triomfa amb un cop de teatre”. El marc era el campionat d’Espanya de cros, que es va disputar el 10 de març passat a Granollers, que és una de les grans capitals de l’atletisme. Es veu que l’atleta lleonès Sergio Sánchez va guanyar el cros gràcies a una estratègia teatral i múrria: va fer veure que tenia una lesió i va cedir metres als primers de la cursa, que es van anar desgastant fins que va decidir llançar-los un atac fulminant. Aquest muntatge va sorprendre’m. Però també és veritat que un muntatge així sols podia funcionar si l’atleta estava plenament segur de la seva resposta física i plenament convençut de fer-ho. Em va generar, però, una ambivalència. D’una banda, per un moment vaig dubtar de la moralitat de l’acció, que, tot i així, fa somriure i exclamar: “Quin geni, aquest paio!” De l’altra, vaig pensar en el segon classificat, la cara que li devia quedar al català Carles Castillejo, que lamentava haver-se empassat l’engany i, al mateix temps, lamentava el refredat que no li havia permès respondre en condicions a l’atac.
La campiona estatal de cros, Gema Barrachina, del País Valencià i veïna de la Roca del Vallès, reflexionava sobre la cursa que havia fet i semblava donar la peça que faltava per encaixar. “En l’aspecte mental i psicològic, em sentia més forta que mai”, deia, tot i admetre que la seva forma física no era la millor. Les seves paraules –una explicació de cursa una mica més profunda que la de Sergio Sánchez– apel·laven a la concentració i l’eliminació d’idees negatives que havia aconseguit durant el cros. Em van semblar reflexions interessants que giravoltaven sobre un concepte en el fons enigmàtic: com treure el millor d’un mateix, l’excel·lència en allò en què un està posat? Malgrat les abundants receptes, la cosa sols es deu resoldre per la via de l’autoconeixement, que va des de la picaresca de Sánchez fins al seny de Barrachina. La corredora reblava: “A vegades no guanya el més fort sinó qui pot guanyar.”

(Article publicat el dilluns 18 de març del 2013 a El 9 Esportiu)

dissabte, 28 de setembre del 2013

Visca el celtisme!


Faria gràcia si no fos que allò que es podia prendre per una caricatura s’ha pres per cosa certa. Fa uns dies, el Celta de Vigo va decidir no contractar Salva Ballesta com a segon entrenador d’Abel Resino. La directiva del club gallec va veure la mala maror que despertava el possible fitxatge de l’exdavanter entre bona part de l’afició i el va descartar. En la presentació d’Abel Resino –aquell porter a l’ombra de Paco Buyo que sempre ocupava el darrer rengle de les col·leccions de cromos de seleccions–, el president del Celta, Carlos Mouriño, es va explicar mirant de no atiar el foc. El més sorprenent del cas és que Salva Ballesta, el filofeixista, ha fet una volteta pels mitjans espanyols presentant el tema com un veto “ideològic”. I els mitjans han comprat la teoria, i aquest xicot amb posat de quinto de la mili, que anava per pilot de l’exèrcit, ha quedat pintat com una víctima. Una víctima? “Un sector de l’afició no combrega amb la meva idea d’espanyolitat”, s’ha despatxat. Tornem al cap del carrer: l’estat predemocràtic on la transició no és allò que va portar a una democràcia plena. Així, algú enormement panxacontent és capaç de fer passar per “espanyolitat” i “ideologia” asèptica i neutra declaracions i gestos simpatitzants amb el feixisme. Que sigui tan espanyol com vulgui, el noi. Això, en qualsevol estat normalitzat, no té res a veure amb dur, a les botes, la inscripció del crit d’un dictador: “Arriba España.”
Cal recordar que un règim dictatorial clamava això i obligava la població a repetir-ho? Alguns dels seus ídols eren pilots d’avions, però no qualsevol pilot d’avió, sinó d’un parell, que van lluitar amb l’exèrcit franquista i amb el nazi. També havia dit que li agradaria conèixer Tejero, el militar del cop d’estat fallit, i res fa pensar que fos per inquirir en els motius antidemocràtics del seu cop. Quan algú insinua que l’exèrcit hauria de sortir al carrer per “acabar amb això ràpid” després dels atemptats de l’11-M és que és un gran patriota espanyol? Per no parlar de tota la seva tirallonga d’atzagaiades contra el sobiranisme basc i català.
Qui tingui una mica de senderi, hauria de censurar actituds d’aquesta mena. Per sort, una afició gallega ha posat el crit el cel. Traduït a la llengua dels mitjans espanyols, l’ha vetat una minoria radical d’un equip que si baixa a segona divisió no es perdrà gran cosa. Pesco d’internet un interessant article a El Faro de Vigo de Juan Carlos Álvarez, en què defensa “el celtisme”, que des del 23 d’agost del 1923 –diu– ha abraçat idees de “respecte” i “tolerància”. I recorda la convivència entre un president del PP i un entrenador galleguista; o entrenadors comunistes i presidents de l’Opus Dei. Alguns s’haurien de preocupar més per crits vergonyosament habituals als camps de futbol que no pas perquè el Celta no hagi volgut Salva Ballesta. Mentrestant, visca el celtisme!

(Article publicat el 25 de febrer del 2013 a El 9 Esportiu)

divendres, 27 de setembre del 2013

Jo podria ser presidenta del Barça?


La pregunta em va sobresaltar l’altre dia. Llegia l’interessant entrevista que aquest diari va fer a Agustí Montal i Costa, president del Barça de l’any 1969 al 1977. Uns anys cabdals perquè, entre altres coses, la seva directiva és la que va decidir fitxar Johan Cruyff com un revulsiu que culminaria amb la lliga del 1973/74 i el mític 0 a 5 al Bernabéu. Però no només per això. Aquella llavor primigènia d’un Barça ofensiu no es va gestar només pel fitxatge del futbolista holandès, sinó també per les decisions a la banqueta, amb Vic Buckingham, primer, i Rinus Michels, després. L’entrevista tenia aquest interès purament futbolístic i contenia, en altres revelacions, una confessió de l’esperit que deu regir tot club de futbol que se somia gran: “També hauria fitxat Neymar, com vam fer amb Cruyff.”

Però sota d’aquestes afirmacions n’hi havia una altra que em va cridar l’atenció: els llaços familiars que entronquen diverses generacions de directius i presidents del Barça. Montal deia que el seu pare “ja havia estat president del Barça durant l’època de Kubala i les cinc copes”. En un altre moment, també deia que ell coneixia el pare de l’actual president, Jaume Rosell, que havia estat gerent del club durant la seva segona etapa en la presidència. De cop, em ve al cap la història d’aquell país petit on un poble veu el campanar del del costat, i on diuen que unes dues-centes famílies –no sé si les han comptades– són les que belluguen les cireres, tallen el bacallà i fan la resta d’accions considerades de poder, d’alt poder. També en el Barça. No és que ara baixi de l’hort, perquè sabem que per ser presidenta del Barça hauria de presentar uns avals econòmics que, a dia d’avui, em queden una mica lluny. Però la idea de les dues-centes famílies em torna al cap. 

Qui més qui menys, culer o aficionat al futbol de petit, ha somiat tenir algun paper en algun club. Què vols ser de gran?, és la pregunta reiterada amb què ja torturen els petits. Recordo haver respost, alguna vegada, que volia ser bombera, una idea no tan allunyada de la presidència d’un club. I menys del Barça. Però després et vas fent gran i vas apreciant les coses que, segur, segur, saps que mai arribaràs a fer. 

Més enllà de la qüestió tècnica dels avals, les nissagues que es poden traçar al llarg de les directives del Barça –i presents en altres àmbits de cireres i bacallà del país– donen una idea de la fermesa dels lobbies, de la història del país. Uns lobbies que segurament –i de vegades, segons com es miri, per sort– ens passen desapercebuts a la majoria de mortals. Ells es coneixen i se saben qui són. Tu cobreixes un dia tal roda de premsa, tal acte públic d’un vespre (posem per cas, res relacionat amb el futbol) i et preguntes què hi fa allà aquell exdirectiu. La resposta a la pregunta que encapçala aquest article és ben clara. I mira que en termes generals vivim una època migrada de certeses. 

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 24 de juny del 2013)

dijous, 26 de setembre del 2013

Què, com ha jugat Benzema?


Es veu que a França estan molt preocupats amb el rendiment de Karim Benzema amb la seva selecció. No marca amb els bleus des del 5 de juny del 2012 i en el partit contra Espanya va ser xiulat quan va ser substituït. El tema ha esdevingut un debat nacional i per això l’altre dia una periodista li va preguntar a un directiu de l’Olympique de Lió, l’antic equip de Benzema abans d’arribar al Madrid, sobre el seu rendiment. El directiu en qüestió, Bernard Lacombe, va respondre a la periodista d’una ràdio francesa això: “Jo no parlo de futbol amb dones. És la meva visió de les coses. Ja us en podeu tornar amb les vostres cassoles.” Es dóna la joiosa circumstància que Lacombe és membre de la junta directiva d’un dels clubs de futbol més importants de França, que té, a dia d’avui, el millor equip femení de França i d’Europa: el Lió femení ha guanyat sis cops seguits el campionat de França i dos títols europeus, el 2011 i el 2012.
A França, el futbol femení és alguna cosa –vull dir en comparació amb l’Estat espanyol, on gairebé no existeix pels altaveus– i les declaracions de Lacombe, que ell ha qualificat de boutade, com volent-ho arreglar, han aixecat molta polseguera. Entre molts d’altres, l’entrenador del Lió femení hi ha reaccionat iradament. Hélène Foxonet, exfutbolista i ara periodista, ha comentat l’afer Lacombe al seu blog allotjat al diari L’Équipe: “Bernard Lacombe, torneu al vostre bricolatge”, es titula l’article, on li clava una mà de clatellots d’allò més espectaculars i merescuts. Foxonet es queixa que aquestes declaracions la retornen a trenta anys enrere. Per dir que no volia parlar del rendiment de Benzema havia d’atacar les dones, que és el que va fer?
Per un moment, aquesta història m’ha fet pensar què passaria aquí, on no calen declaracions-animalada per adonar-se que la situació és encara més endarrerida que la de França. Ja no dic del futbol femení, sinó de com són tractades les aficionades al futbol. Va, juguem a dir noms de dones que comenten el futbol en tertúlies de ràdio. Què, quantes en surten? A un home se li pressuposa que està preparat per parlar de futbol en qualsevol circumstància –a la barra del bar o davant d’un micròfon– i a una dona, en canvi, aquí encara es pensen que cal explicar-li què és el fora de joc i qui eren Baresi, Gullit o Aldridge. Això és especialment étonnant –disculpeu la boutade– quan cada vegada hi ha més dones a qui (ens) agrada el futbol i fins i tot, de vegades, hi entenem algun borrall. I vivim amb plena naturalitat parlar-ne amb amics, al bar... Només faltaria! Però tot i així, en general i amb homes més grans, ningú et treu aquell preàmbul de conversa en què l’altre et tempteja per veure si ets una bleda assolellada futbolísticament parlant. I alguns encara no n’acaben d’estar segurs. Què, parlem de com juga Benzema?

(Article publicat a EL 9 Esportiu el dilluns 1 d'abril del 2013)

dimecres, 25 de setembre del 2013

Tu zlataneges una mica, xaval


Zlatan Ibrahimovic és geni i figura de cap a peus, una cosa que, mirant la seva alçada, significa una extensió prou gran. El suec més poc suec que hem conegut és una mena de futbolista que si no existís l’haurien d’inventar: condensació estrafolària, a l’estil de l’increïble Hulk, d’un conflicte etern i corrent en el món del futbol. Un conflicte que ha anat arrossegant pels clubs per on ha passat: des d’aquell llunyà Ajax del 2001, en què, ja a l’inici de temporada, és sancionat per clavar un cop de colze a un defensa, fins, després, a la Juventus, l’Inter, el Barça, el Milan... i ara el PSG. Massa equips per a un jugador de tanta qualitat però que ha trobat a faltar una certa continuïtat. I normalitat. Potser per això no ha estat exactament el nou Marco Van Basten que deien que havia de ser. A París ha tornat a escampar el seu caràcter volcànic. Al novembre, va clavar els tacs a l’estómac del porter del Saint-Étienne, per la qual cosa li van caure dos partits de sanció. L’última ha estat fa poc, en un partit contra el Lió, en què va trepitjar el cap i la mà d’un contrincant. L’incident va indignar el president del Lió, Jean-Michel Aulas, que va assajar una definició aproximativa del perfil d’Ibra: “És un gran futbolista, però com a persona és un despropòsit.”
Aquests dies de copiosos àpats i tothom clavat a taula, és una temptació imaginar Ibra en un tec nadalenca. A una li agrada deixar volar la imaginació i una punta d’ironia, que va bé per fer baixar. Ibra deu ser l’encarregat d’obrir el cava i fer rebotir el tap en alguna copa o en algun cap pel camí? Potser compleix el clixé del que sempre acaba enfadat per algun comentari que l’ha ofès? És qui explica els acudits dolents? O els records més trempats? O tal vegada repassa abrandadament l’actualitat del país?
Segur que aquestes festes, a la taula de can Ibrahimovic, es parlarà del verb que acaba d’encunyar: zlatanejar. L’acadèmia de la llengua de Suècia, aquell país que dóna els premis Nobel, ja admet aquesta paraula com un verb amb significat: ‘dominar amb força’. La cosa ve dels guinyols francesos, que el van posar en dansa per referir-se a la capacitat de Zlatan de “dominar dins i fora del camp”. Potser a taula, la família Ibra farà broma de les raons i potència del verb i del seu inspirador. Ja me l’imagino, el futbolista, a l’hora dels torrons i el cava, marcant múscul còmicament amb els braços de Hulk. Després, aquell cosí llunyà que aprofita les trobades nadalenques per recaptar informació, li preguntararia si compartirà vestidor amb Cristiano Ronaldo, si és veritat que el PSG el vol fitxar. Aleshores Ibra canviaria el posat, sorrut de cop, i li respondria: “Em sembla que tu ja vols zlatanejar una mica massa, xaval. I em sembla que aquest Cristiano també zlataneja sempre que pot.” El to creixeria d’intensitat fins a bramar: “I aquí l’únic que zlataneja sóc jo!” La seva rialla exagerada faria esclatar en rialles tota la taula.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 31 de desembre del 2012)

dissabte, 21 de setembre del 2013

La Maleïda

El fet luctuós congrega una mà d’opinions i teories que semblaven estar-lo esperant per aparèixer. Algunes de pertinents i oportunes, d’altres d’oportunistes i desenfocades. Això va com va. Si el fet luctuós serveix perquè, a partir d’aleshores, algunes coses canviïn cap a millor, ja serà molt. Alguns accidents i morts a la muntanya, de naturalesa ben diversa, ocorreguts els últims mesos, han reobert debats. Sempre n’hi ha a punt per reobrir-se si del que es tracta és de parlar-ne pel broc gros. Darrerament, hi ha un boom de les curses atlètiques, i de les curses de muntanya i diria que també de la muntanya. Per això els consells de precaució per practicar la modalitat que sigui mai són sobrers. Però tampoc es pot posar tot i tothom al mateix sac i pensar que els accidents de muntanya són un invent d’ara. Que és com pensar que el món s’inaugura amb nosaltres i les nostres botes i que abans no hi havia res.
Abans, hi ha hagut coses com aquesta: el 27 de juliol del 1916 una colla de quatre membres, capitanejada per l’experimentat guia Josep Sayó, va pujar el pic d’Aneto. Faltaven pocs dies per a la inauguració del refugi de la Renclusa. “Tindríem un dia com pocs se’n troben: l’horitzó era claríssim i sols alguna boira s’aixecava pel cantó de la Vall d’Aran.” En cinc hores i escaig, l’expedició ja havia guanyat l’Aneto i culminat el cim. Però “al moment d’arribar-hi” el cim queda embolcallat de boira i comença una tempesta de granissa que es converteix en una maleïda tempesta elèctrica. Els excursionistes senten un xiulet sobre les pedres que, de primer, no saben interpretar, fins que arriba una forta canonada. Cuiten a baixar entre les explosions de llamps i trons. Però a l’anomenat pas de Mahoma, un llamp travessa dos membres de l’expedició, en Josep Sayó i l’alemany Adolf Blass. “En ser-hi a prop, una forta sentor de carn cremada em deixà horripilat.” Tot plegat ho relata mossèn Jaume Oliveras (la Garriga, 1877 - Barcelona, 1957) a Els llamps de la Maleïda, reeditat per Cossetània el 2003. Un llibre imprescindible. 
Mossèn Oliveras va sortir-ne amb vida, juntament amb l’alemany Eduard Kröger. No arrufin el nas de veure un mossèn enfilant-se per les muntanyes: no li podrien seguir el pas. A més de ser el pare de la Matagalls-Montserrat, mossèn Oliveras és considerat “un dels excursionistes més destacats, singulars i extraordinaris de tots els temps”. Ell va descobrir els dos cossos cremats i partits pel llamp a l’Aneto, en recular per mirar de retrobar-los. L’impacte d’aquella tragèdia el va acompanyar sempre. Les seves reflexions al voltant de l’accident, els consells perquè no es torni a repetir, l’exactitud i la pedagogia del relat esgarrifen i fascinen alhora. Com la muntanya mateixa. El 8 d’agost del 1949, amb 72 anys, va fer la seva darrera excursió a l’Aneto. Hi havia pujat fins a trenta vegades per vies diferents.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 17 de desembre del 2012)

* La primera imatge és la portada de l'última edició d'Els llamps de la Maleïda. 
La segona, una postal on apareixen Juli Soler, mossèn Jaume Oliveras i Josep Sayó.
La tercera, mossèn Oliveras. 

divendres, 20 de setembre del 2013

Exclusiva mundial


La tarda que va perdre la Vuelta es van multiplicar les reaccions d’admiració per com Joaquim Rodríguez, el Purito, havia entomat el mastegot esportiu etzibat per Alberto Contador. El ciclista de Parets del Vallès no va defugir, en l’arribada, parlar de la derrota, reconèixer- la i felicitar el nou líder, que ahir la va acabar guanyant. Si per una banda no ha de ser gens fàcil obrir la boca i enfilar quatre frases amb sentit després d’un desgast i un cop descomunals com el d’aquella etapa, el gest del Purito també destaca per allò d’inusual que té: reaccionar amb esportivitat, sí, i per sobre de tot, admetre aquella veritat. 
L’ambició i l’exigència de l’alta competició sovint sembla que ho justifiquin tot, fins i tot una mentida rere una altra a l’espera que, a força de repetir-la, se li giri la testa, es converteixi en una cosa similar a la veritat i arribi el triomf suprem. La realitat és que ahir el Purito es va acomiadar de la Vuelta tercer, després d’haver acariciat el lloc més elevat del podi durant un grapat de jornades. Un dia d’aquests, després del sotrac de l’etapa per Castella i veient les reaccions d’admiració que despertava, el Purito va afirmar, sense deixar de ser sorneguer, que preferiria guanyar la Vuelta en lloc de caure tan simpàtic. I no m’estranya.
A un esportista –i a un ciclista ni t’ho explico– li valen de poc els copets a l’esquena. Aquest article, encara que en tingui l’aire, tampoc voldria ser un copet a l’esquena. Però sí una exclamació en tots els sentits per la lliçó del Purito en tota aquesta Vuelta: l’esforç ple i desaforat, la feina ingent de formigueta que dia a dia lluitava amb les seves pròpies armes sobre la bicicleta, la reacció de sentit comú i d’una punta d’ironia davant l’adversitat. I en darrer terme, el retrobament amb l’espectacle del ciclisme que han brindat els duels de Purito amb Contador i Valverde. No és la Vuelta, sí, però és un triomf. Una altra mena de victòria, que el seu poble li reconeixerà amb un altre homenatge i posant el seu nom al pavelló. I que molts aficionats a l’esport ja li reconeixen.
Després de passar-nos un grapat de dies pendents de les rebequeries d’un perfecte Narciset nen petit del futbol (seria massa suposar-li relacionar les seves declaracions amb la saudade lírica), actituds com la del Purito són un bàlsam. La tarda de l’estocada dolorosa a la Vuelta, va penjar un missatge al seu Twitter (@PuritoRodriguez, d’ençà que hi vaig descobrir algunes perles que el segueixo) que és del tot revelador de la seva personalitat especial. “Exclusiva mundial! Ya sé por qué Cristiano Ronaldo está triste... Es porque no está en la Vuelta con nosotros! Mil gracias a todos!” El Purito, com Cristiano, tampoc guanyarà la Pilota d’Or. A diferència d’ell, podrà anar amb el cap ben alt i sentir el caliu de la gent per tots els estadis del ciclisme.

(Article publicat a EL 9 Esportiu el 10 de setembre del 2012)

dijous, 19 de setembre del 2013

Magdalena i tanca

Marcel Proust el gust de la magdalena sucada en una tassa de te li fa aparèixer un gavadal de records. Li convoca un univers sentimental i d’històries passades que omplen ja el primer volum d’A la recerca dels temps perdut. I així és com “la magdalena de Proust” es converteix en una icona literària que tant pot donar nom a un bar d’esmorzars com a un grup de rock. Sortir “a la recerca del temps perdut” té alguna cosa de tasca utòpica, dolorosa. De lluitar contra la pròpia condició: un temps límit, que, feta la primera gambada, ja és passat, irrecuperable. Durant els Jocs Olímpics, una mà de proves de moltes disciplines condensen aquesta lluita contra el temps: córrer 100 metres, 200 metres, 400 metres tanques... en el mínim temps possible i superant els que corren al mateix temps i els que han corregut en altres temps. Fins a ser, com el velocista jamaicà Usain Bolt, el millor de tots els temps, una “llegenda”. És a dir, travessar el temps tan ràpid com perquè el Fill del Vent que vam conèixer sigui una caricatura del passat, a la mercè de ser desvetllable per alguna magdalena amb te. Bolt també pot arribar a quedar enrere?


És difícil imaginar-se el millor de tots els temps. Igualment, costa fer-se càrrec del desastre, de la desfeta monumental: la topada de l’atleta xinès Liu Xiang amb la primera tanca que havia de saltar, en la ronda de qualificació dels 110m tanques. L’atleta a terra, abatut, encerclat pel contorn de les tanques, és una de les imatges d’aquests Jocs. L’ídol caigut, tocat i enfonsat per un tendó d’Aquiles –precisament– fet miques. Per qui ha estat quatre anys preparant-se obsessivament per a la gran fita (els xinesos fabriquen esportistes com qui fabrica cotxes o bosses) deu ser una bufetada infernal. M’afiguro Liu Xiang, ja vellet, menjant una magdalena a la vora del foc, rosegat per la tanca funesta.

Si d’una tanca a l’altra de l’estadi olímpic hi ha una distància eterna que marca l’ocàs o el triomf, deambular en l’ombra o acaparar flaixos i ovacions, d’una magdalena a l’altra passa exactament el mateix. Així s’ha vist. En un giravolt imprevist de la figura retòrica, el judoka nord-americà Nick Delpopolo va donar positiu en un control antidopatge per haver menjat una magdalena de marihuana i va ser desqualificat dels Jocs. El diploma que havia aconseguit el va haver de tornar. Ell va dir que desconeixia que la magdalena cruspida contingués aquesta substància, però va demanar disculpes per l’error. Els esmorzars del judoka ja no seran el mateix. Sigui quina sigui la veritat de l’assumpte, fa escapar el riure. Tant la de l’atleta com la del judoka no són històries de glòria i probablement quedin ressagades en els records auris de l’olimpisme. “I les cases, els camins, les avingudes són fugaces, ai!, com els anys”, diu Proust. Però són dues maneres de caure, dues evocacions diferents d’una mateixa magdalena.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 13 d'agost del 2012)

dimecres, 18 de setembre del 2013

La retirada



Hi ha moments a la vida d’un esportista que resulten summament interessants. Un d’aquests és el de la retirada, perquè és un instant cíclic, com la vida mateixa. Quan un esportista es retira sol tenir trenta anys i escaig, que és jove, però amb més de mitja vida dedicada i centrada a l’esport de competició i elit. Què farà després? Què sentirà quan els llums del camp s’apaguin i tanqui per sempre la porta del vestidor? Quin pas fa passada la remor i el buit d’aquella última porta tancada? Recordo algunes retirades i comiats mítics, com el de Bakero i Guardiola, futbolistes, o el de Chichi Creus, una llegenda del bàsquet que va jugar fins passats els 40 anys. Depèn de com tinguin el cap de ben posat, aquest endemà que se’ls obre serà un camí frondós o un abisme, a contracor.

He tornat amb tot això de les retirades ara que ha penjat l’estic Pol Amat, després de dinou anys a l’elit, el millor jugador d’hoquei sobre herba català de tots els temps, un dels millors del món. Ara té 34 anys! Pol Amat ve d’una nissaga de terrassencs que han deixat empremta en l’hoquei sobre herba: el seu avi va ser un dels fundadors del club Egara; el pare i diversos tiets, medallistes olímpics. Segons indica el web del club, des del bronze del combinat espanyol als Jocs Olímpics de Roma 90, els Amat acumulen quatre medalles i vint participacions olímpiques. Una tradició espectacular, peculiar, que suposo que sols es pot entendre en una ciutat on aquest esport és sagrat. Una tradició que podria haver pesat en forma de rebuig, quan el jovenet Pol es va decantar per agafar l’estic per acabarse convertint en un dels millors davanters del món. (Quan t’havies enganxat a algun partit d’hoquei sobre herba en alguns Jocs Olímpics –Pol Amat hi és present des d’Atlanta 1996 fins a Londres, l’any passat– cridaven l’atenció els seus moviments estilitzats i electritzants). La tradició també podia haver pesat a l’hora de no saber triar el moment de marxar. I tampoc. Les declaracions del seu comiat són reveladores.

Potser quan es tracta d’un esport de masses tot queda vaporós i costa trobar aquesta pròpia connexió amb un mateix, amb les tries, apostes i talents vitals. “Me’n vaig tranquil i realitzat, em considero un afortunat, no només pels èxits que he tingut, sinó principalment perquè l’hoquei m’ho ha donat tot.” Aquestes paraules les diu algú que ha aconseguit dues plates olímpiques, que ha estat subcampió de la copa del món, campió d’Europa amb la selecció estatal, guanyador de set lligues (ha passat per l’Egara, el Polo i l’Amsterdam)... Algú que el 2008 va ser escollit millor jugador del món d’hoquei sobre herba. “He viscut dinou anys d’experiències irrepetibles, increïbles i inoblidables.” Estiguem al camp que estiguem, em sembla que uns adjectius així ens els hauríem de marcar al capdamunt del portal, com un “Déu vos guard” dels masos antics. Per cada dia.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 3 de juny del 2013)

dijous, 8 d’agost del 2013

Els límits

De com s’han gestat els grans equips, dels camins intricats que han seguit fins al triomf recordat, fins al mite, no en solem saber gaires coses. Hi ha una victòria final que és memorable i no gran cosa més, sovint ni els prolegòmens se salven d’aquest corró. Si aquest és un fenomen comú en un esport de masses com el futbol, no cal ni imaginar com deu ser en un esport com el waterpolo, tan dur i desagraït. És per aquesta raó que el documental Aigua, infern, cel, que van passar recentment al Sense Ficció de TV3, mereix totes les reverències del món: descobreix els detalls del gran equip de waterpolo (selecció espanyola d’empremta catalana) que, capitanejat per Manel Estiarte, va aconseguir l’or als Jocs Olímpics d’Atlanta el 1996.
A Barcelona s’havien hagut de conformar amb una dramàtica plata: per alguns jugadors, no van guanyar una plata sinó que van perdre un or. Però d’on venia aquest equip? Què hi havia abans d’aquesta generació? Els triomfs i el pas del temps provoquen la curiosa sensació de naturalitat: com si aquell equip sempre tota la vida hagués guanyat (mirin si no ara, la plantofada que ha significat l’adéu de la rojita de futbol als Jocs de Londres). El documental revela el camí previ a Barcelona 92 d’aquella selecció, des que se’n fa càrrec Dragan Matutinovic, un entrenador dictador que va sotmetre els jugadors a uns entrenaments terribles, rabiüdament agressius, a una pressió psicològica “horrorosa”, sense escrúpols, una experiència quasi traumàtica per a alguns. Enllà de tots els límits possibles. L’objectiu: fabricar una mena de “màquina de jugar, de matar”, relaten. Tot per guanyar l’or. Fins aleshores en la segona línia internacional, l’equip es va capgirar de dalt a baix. Però a Barcelona, Itàlia els va prendre l’or. 
És fascinant com evoluciona el grup humà, com rep l’acomiadament de Matutinovic i el nou tècnic, Joan Jané, com encaren els Jocs d’Atlanta, la final que ja no se’ls escaparà. Tota l’etapa amb Matutinovic és esfereïdora. I aquí ve el refotut interrogant: el fi justifica els mitjans també en l’esport? Es poden creuar tots els llindars –de tracte, d’allò físic, d’allò moral– en pro de la victòria i l’eternitat esportiva? I encara més, és clar: l’or a Atlanta l’haurien guanyat sense tot el patiment previ de l’etapa Matutinovic? On són els vertaders límits per fer arribar un equip a l’elit? Com que els camins del triomf són tan inescrutables com diversos, possiblement no hi ha més remei que deixar la pregunta oberta. Les reaccions d’un grup humà, com entomen els cops, com se’n refan i es fan forts mentalment no tenen una fórmula màgica i unívoca. Mentrestant, les noies del waterpolo, entrenades per Miki Oca, membre d’aquell equip, estan meravellant en aquests Jocs de Londres. Tot fa pensar que el seu mètode és bastant diferent. Potser aquesta és la gràcia i una possible resposta.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 6 d'agost del 2012)

* Imatge de la selecció de waterpolo, amb 9 jugadores catalanes i / o de clubs catalans, campiona del món aquest estiu del 2013.

dimecres, 7 d’agost del 2013

L'esperit i la flama

Vint anys després, comencen a fer entre mandra i angúnia les commemoracions al voltant dels Jocs Olímpics de Barcelona. Cal o es pot seguir dient, encara, que són els millors Jocs de l’era moderna? O això és sols un galleig circumscrit a aquí? Potser és la mena de mirada que hi poso, que deu jugar males passades, però la calvície incipient de l’Epi –ídol d’infantesa, aquells braços portentosos i les canelleres característiques– em va perforar l’ànima. Ell va ser el darrer rellevista de la torxa a Barcelona 92 abans de donar-la a l’arquer destre (quantes llegendes, oi?) i va tornar a agafar la torxa en el recorregut commemoratiu de l’altre dia. Les autoritats invitades a l’arribada de la torxa olímpica a Montjuïc semblaven més que mai convidats de pedra, espectres d’un passat remot que es miraven amb temptatives erràtiques de somriures i emoció l’arribada de la flama, vint anys després. La mateixa temptativa torta titil·la sota els discursos de l’esperit i la flama olímpica que es mantenen, que hi són –ui, sí–, que encara ens inflamen. Com si l’esperit i la flama olímpiques, conjugades amb Barcelona, fossin una mena de santíssima trinitat imbatibles.
De tot plegat, ja en fa vint anys i encara sembla que en vulguem viure. Mirant al nostre voltant avui, la celebració té un aire de tristesa. També d’excessiva mitificació, com si tot allò tocat per l’olimpisme sigui d’una puresa superior, excelsa. Potser per l’aire guerxo que prenen les coses avui, quasi sembla una concatenació de casualitats que tot allò anés tan bé com diuen que va anar. Quasi ho sembla. Va ser màgic, és indubtable, i tots vam estar amorrats al televisor. Un estiu per recordar. Aquest també. Fa vint anys encara m’alegrava aquella victòria olímpica d’Espanya de futbol, pels nostres Toni Giménez, Guardiola, Pinilla... mentre guardava en un calaix de la meva habitació, sense entendre-hi de res, uns tampons independentistes d’una colla més gran que jo. En aquella habitació també tenia uns pòsters dels que van circular aquell estiu, d’Air Jordan i Magic Johnson.
Fa vint anys la selecció espanyola de bàsquet entrenada per Díaz Miguel –quina vella escola! S’enyoren els tècnics antiestètics– feia aigües contra Angola. Ara que Espanya es refugia en els èxits esportius (pa i circ universals) per oblidar les flames de la prima de risc i els mercats, fóra bo de recordar-los aquests mastegots històrics. Total, els catalans hi estem avesats, a anar repassant les pròpies castanyes. I quan no són castanyes, són l’altre extrem, l’or i la flama i l’esperit olímpics, els tòpics com isolats, sense més discurs ni contingut posteriors, dels triomfs. I si no, mireu el Fòrum. Els posats d’algunes autoritat esperant la torxa, vint anys després, traspuaven una posició d’incomoditat tibada. Potser la cosa és tan senzilla com pensar que calen nous esperits i flames i deixar d’esperar aquella torxa. Cal sortir a buscar-ne una altra.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 30 de juliol del 2012)