Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 6 de gener de 1939. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 6 de gener de 1939. Mostrar tots els missatges

dilluns, 6 de gener del 2014

Barcelona, 6 de gener de 1939.

He fet una cosa que temps ha volia fer: prendre el tramvia matinal. M'he llevat que justament clarejava. He sortit sense ni esmorzar. Així i tot, el tramvia s'ha aturat a la Diagonal -a les vuit en punt. M'ha tocat de baixar a peu fins a la pensió. Arriba la meva germana. Senyal d'alarma.
M'ocupo del visat del passaport. En Bosch m'envia el cotxe.
A la tarda llarga xerrada amb la meva germana. Diu que la mamà, després de rebre una carta meva en què li explicava com estic de bé, va restar tranquil·litzada. Diu que no pot sofrir la més petita objecció antirepublicana. Diu que diu: "Jo sóc boja, oi? Però, en aquesta casa tothom ho és."


Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

6 de gener de 1939

Avui és el dia de Reis en un bàndol i se celebra la Festa del Nen a l'altre. Però també a l'Espanya republicana es parla de Reis, com a mínim en alguns diaris. Luis Marsillach, que firma amb el seu segon cognom, Luis Burbano, aquest matí publica a La Vanguardia una carta dirigida al seu fill Adolfo, que titula "Ofrenda paternal en Día de Reyes". El periodista escriu: "Los príncipes del ensueño no vinieron esa noche, hijo. Les ahuyentó el horror de esas jornadas de sangre. Son los cuatro jinetes del Apocalipsis, que cabalgan hoy por las tierras de España. Herodes ronda la cuna del niñi Dios. Éste no recibirá el homenaje fastuoso de los monarcas reales, ni la ofrenda humilde de los pastorcillos. Es Roma, la Roma imperialista, despótica y pagana, la que graba su signo. Caerán miles de niños inmolados a la sed del dominio de la Roma imperial."
Adolfo, el petit Adolfo Marsillach, que viu a l'avinguda Mistral, no rebrà avui cap joguina. El regal de Reis o de la Festa del Nen serà l'amarg article del seu pare. No és un mal obsequi per a un vailet afeccionat a la lectura, que devora la biblioteca paterna. Com a mínim és entranyable. Millor que la tosca imitació d'un fusell de fusta, que reben els nens dels dos bàndols. A tot arreu, les joguines són espantosament lletges. L'antiga indústria de la joguina, on n'hi va haver, no està per exquisiteses, si no ha estat transformada.
(...)
L'ofensiva franquista ha prosseguit i avui s'han ocupat les poblacions del Vilosell, la Pobla de Cèrvoles i Vinaixa. En aquesta població ha funcionat una peça d'artilleria de calibre gruixut i de molt abast, que pot classificar-se de singular. El canó ha sembrat el terror a la zona ocupada de Lleida.
(...)
Negrín ha despatxat amb Azaña a Pedralbes i li ha dit que la situació de Catalunya va regular, millor fins i tot del que es pensava, que la pèrdua de territori no és tan greu (...). Negrín deu creure que el president de la República baixa de l'hort. Les notícies que té Azaña, per mitjà del general Hernández Saravia, que va ser el seu secretari, no coincideixen amb les de Negrín.

Diari de la caiguda de Catalunya, 
Josep Pernau (Edicions B, 1989). 
(Un relat periodístic dels últims 49 dies 
de la Catalunya republicana)

6 de gener de 1939.

Dia de Reis. De bon matí els nens ja frisen, ja intenten endevinar el secret del cove covert amb un drap blanc. Hi havia galetes de París, melmelada, un formatge d'Holanda, xocolata francesa, llibretes i un cotxe minúscul per a la Maria. Quins salts, quina cridòria! Alegria trista, com la del Nadal. Reis de guerra en aquest racó de món, voltats de grans muntanyes, de gebre i d'inquietud.

El vel de maia.
Dietari de la guerra civil (1936-1939), 
(Edicions Destino, 19754)
Escrit des de Viladrau.

6 de gener de 1939. A Màrius Torres.

Divendres 6 de gener de 1939

Estimat Màrius

Ja em perdonaràs que hagi trigat tant a escriure’t. Vaig rebre la teva el 17 del passat desembre; l’endemà sortíem de Barcelona la Nuri i jo per anar a veure la nena a Berga, on vam estar dos dies i mig. Impossible passar junts el Nadal com tant volíem: el 21 jo havia de sortir sens falta cap al front, ja acabat el curs Z, i d’aleshores ençà he errabundejat fins al punt de no dormir dues nits seguides en un mateix lloc. ¡Sempre a través de paisatges que et serien ben familiars! La meva nova adreça és la següent

Capità J. Sales – S. D. C. G. – 95 brigada mixta – 60 divisió
XVIII Cos d’Exèrcit

(...)

Diumenge 8 de gener. Noves marxes han interromput la carta començada. Ara tinc uns moments de calma. Poca cosa t’escriuré perquè no estic gaire d’humor. Ahir, al cap de vint dies de no saber-ne res, vaig rebre per fi carta de la Nuri. Em feia saber la mort de dos altres germans meus, els dos petits, també a conseqüència del tifus que infesta el camp de concentració. De sis nois que érem hem quedat tres. I això en l’espai de quatre setmanes. Ja pots afigurar-te en quin estat d’esperit em trobo; el nostre pare no s’hi sap sobreposar i també temen per ell.

Coincideix amb l’avanç enemic cap al nostre poble, aquella Vallclara que tant estimàvem tots —ells i jo i el nostre pare. Tot plegat em sembla impossible de tan absurd. ¡Els recordo tan bé tots tres quan encara no eren tan grans com la meva filla!

(...)

Tots plegats som infinitament febles, mesquins i desvalguts; més valdria que en comptes de matar-nos els uns als altres ho oblidéssim tot per recordar només que som germans i que tots necessitem perdó i comprensió. ¿Què m’importava a mi que els meus germans fossin «facciosos»? ¿Havíem de discutir per aquestes bestieses? Maleït mil vegades qui començà aquesta guerra i portà aquestes divisions entre germans.

Quan va morir en Josep, calgué comprar una tomba d’aquestes que en diuen «panteons» perquè no es trobava disponible cap nínxol individual. Hi cabien quatre morts. ¿Qui ens havia de dir que en menys d’un mes quedaria quasi plena? Quantes vegades he estat injust, eixut, incomprensiu, amb els meus tres germans petits; sobretot d’ençà d’aquesta guerra estúpida que ens dividia. Però ¿com podia pensar-me que la seva vida havia de ser tan breu?
De sis nois que érem en quedem la meitat. ¿Som una família excepcional sota aquest aspecte? Em temo molt que no. Entre els assassinats a la reraguarda i els morts als fronts de guerra o en aquests camps de concentració del doctor Negrín dels quals ni sospitàvem l’existència, Catalunya haurà sofert una davallada esglaiosa; la sola batalla de l’Ebre sembla que ens ha costat cent mil vides. ¿Era imprescindible que el nostre país es dessagnés abans de sucumbir? Si una batalla tan desesperada s’hagués lliurat per l’honor de Catalunya com aleshores del setge de Barcelona el 1714; però no. Catalunya s’ha dessagnat —o l’han feta dessagnar— en nom de causes exòtiques i seguint banderes que no són la seva; des del 19 de juliol de 1936 no haurem sentit més que cridòries delirants, la dels anarquistes primer, després la dels comunistes, aviat la dels feixistes.

Cartes a Màrius Torres, 
de Joan Sales.
(Club Editor)
Trobeu aquesta carta sencera i d'altres, aquí. 

6 de gener de 1939.

Hem anat al cinema amb els infants, però el principal era el berenar. Totes les escoles de Granollers, fins a certa edat. A mi no em volien deixar entrar perquè deien “que era massa gran” i fins que els nens s’han posat a riure i han dit que era el seu mestre, no em deixaven passar. Han fet bé d’organitzar aquest acte de la Setmana de l’Infant (ja que dels Reis no se’n pot parlar), però tot plegat fa pena, perquè això és passar d’intolerància a més intolerància.



diari d'un mestre adolescent, Joan Triadú
(Edicions Proa, 2001)