Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ferran Soldevila. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ferran Soldevila. Mostrar tots els missatges

dimecres, 2 d’abril del 2014

Carta de Ferran Soldevila a Carles Pi i Sunyer

Boissy, 2-IV-39

Benvolgut amic,

per en Riba i altres companys ja deveu saber que em trobo en aquest gentil racó de món i que m'hi trobo bé. Vaig venir-hi, com vaig anunciar-vos, pocs dies després de la visita que us vaig fer a París. I, des d'aleshores, no me n'he mogut. Tot s'hi descabdella bé: les classes, els lleures, la companyia. El molí resulta molt acollidor i força confortable. Vindreu a veure'ns-hi abans no marxeu a Anglaterra? Encara que espero -m'equivoco?- que no trigarem a seguir-vos-hi, em penso que us seria grat de donar un cop d'ull a aquesta institució científico-cultural, abans d'allunyar-vos de França.

Aquells 500 frs. que vau lliurar-me duren encara, i espero que, no havent de pagar pensió, duraran encara força temps: les nostres despeses menors, mentre no s'entravessen altres malures que les cròniques, són força reduïdes. Crec, d'altra banda, que essent com sóc, o com era, bibliotecari de l'Estat, potser hi hauria alguna cosa a fer prop del Ministeri d'Instrucció Pública -l'exministeri, vull dir. A Tolosa hi havia qui qüestionava que ens donessin 300 frs.: el que han donat, diuen, als funcionaris dels altres ministeris. No és molt, però, poc i tot, no n'he sabut res més. ¿Coneixeríeu alguna personalitat del Ministeri a qui us sembli que ens poguéssim adreçar perquè, si fan alguna cosa per d'altres, ho facin també per mi? Ho dic, no sols perquè fóra just, sinó també amb vistes a alleugerir tan com em sigui possible les despeses que ocasioni a la Generalitat.

Amb les meves salutacions per a la vostra família, rebeu una bona encaixada del vostre amic i devot

F. Soldevila

Dia 3. Ahir. Després d'escrita aquesta lletra va venir en Gassol. Vam tenir una bella sessió musical.

La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). 
Cartes d'escriptors, intel·lectuals i científics.
Edició a cura de Maria Campillo i Francesc Vilanova 
(Quaderns de l'Arxiu Pi i Sunyer, 2000)

dimecres, 15 de gener del 2014

El Voló, 15 de gener de 1939

Ahir vaig venir, amb en Bosch i l'Ametlla. Fins al darrer moment, vaig creure que no podria marxar. Sort de M. dels A. que va anar a Cultura. A quarts de dues vaig obtenir el visat del consolat francès. Al darrer moment encara escrivia cartes i telefonava. Massa al darrer moment! Petita escena de comiat. "Tot neguitós i malcontent de mi."
En Bosch conduïa, la qual cosa no li impedia de menar sovint la conversa. És premiós. Es repeteix molt. Té l'obsessió d'en Josep Xirau. Ja no és tan optimista:
- Sóc optimista, però no inconscient.
Parlen de les gestions que vol fer i fa en Pous.
- S'ha emprès la tasca, que crec superior a les seves forces, de salvar el país -diu l'Ametlla, deferentment-. Creu que la seva conferència ha fet impressió. Diu que el doctor Negrín ha demanat el text original de la conferència.
- I no la llegirà -va fer en Bosch.
- O l'enviarà al S.I.M. -va replicar l'Ametlla.
- En els moments actuals tant pot ser que l'enviïn a la presó com que el facin ministre.
Creu i creuen tots dos que caldria fer un esforç suprem a l'estranger.
(...)
També en això es fa il·lusions. Això calia haver-ho fet, i per part del govern de la República, al més tard, pel setembre. En lloc d'això va insultar tothom que s'oferia a treballar la mediació. Perquè esperava guanyar? Perquè si no ha de guanyar, s'estima més lluitar o fer lluita, fins a la desfeta final. És la mentalitat numantina que no és la nostra. D'altra banda, si França o Anglaterra s'han de decidir a intervenir no ho faran per gestions d'en Bosch o de l'Ametlla. Ni àdhuc per gestions d'altres de més alts.
En Bosch criticava l'Azcàrate, ambaixador a Londres, que fins fa poc temps, no ha enviat un report dient que el govern anglès ara s'estimaria més la victòria de la República, cas que no fos possible un arranjament sense vençuts ni vencedors.
- Aquest report ja fa mesos que l'hauria pogut enviar, i ens hauríem estalviat campanyes idiotes i que homes com el Leche fossin declarats pel govern persona no grata i feixista.
- Què fa la gent de les poblacions catalanes envaïdes? -vaig preguntar.
- Es queden -va respondre l'Ametlla-. Els soldats republicans els han vexat i robat, com en temps de Felip IV: allò que descriviu en la vostra història.
- A veure -vaig dir a en Bosch- si d'aquí a quinze dies, quan vindràs a cercar-me, em diràs que no torni a entrar, perquè tothom se'n va.
- No -van respondre.
- Creuen que l'ofensiva no anirà tan de pressa. Més: que després d'arribar al Vendrell s'aturarà per preparar la nova escomesa.
- No és aquesta ofensiva la que hem de témer, sinó la pròxima -va dir l'Ametlla.
Possibilitat d'ajut? No.
- Entre altres coses -dic jo- caldria no haver desfet les brigades internacionals. Ara servirien per a dissimular les possibles aportacions en homes. I haurien ajudat a aguantar.
(...)
El pas de la frontera es va fer sense cap dificultat. No sé si és perquè estava distret, parlant o perquè penso que encara tornaré a entrar d'aquí a 15 dies, el cert és que no em va produir res de semblant.
En arribar davant l'Establiment del Voló, vam inquirir on es trobava la maison Bertran. Era allí, a pocs passos. Hi vam trucar. Yvonne va baixar a obrir. El petit, de dalt estant (ja era al llit), xisclava:
- Papà, papà!



Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

dilluns, 13 de gener del 2014

Barcelona, 13 de gener de 1939

He dormit poc. Arriba la meva germana i el meu nebot. Marxaré demà? Encara no ho sé. Expliquen que per can Gallina van passar uns quants soldats: venien del front i se n'anaven a llurs cases. Van preguntar on hi havia controls, per a evitar-los. Anaven ben proveïts de bombes de mà. Una dona n'havia trobats també a l'estació de França:
- Que us han donat permís? -va preguntar-los.
- El permís ens l'hem pres nosaltres -van respondre.
- Que ens matin, que ens facin el que vulguin. Nosaltres no tenim sinó fusells i els altres tenen avions, tancs, canons, morters, tot.
- Perquè se'ns gelin els peus i ens hagin de tallar...

Ja n'hi ha que prenen posicions:
- Això ja s'acaba. Aviat els tindrem aquí.
- Però no éreu de la FAI, vosaltres?
- Nosaltres, i ara? Mai!

He anat a la barberia i he restat sorprès que gairebé no hi hagués ningú. Altres dies a aquesta hora, calia esperar.
- A què és degut? -he preguntat.
- Deuen ésser aquestes ordres de mobilització. Ningú no està per a res.
El bar rondinava:
- Tot està perdut... Tornarem a fumar.

He dit a M. dels A. que estava bonica:

- És que no he dormit -ha respost.
He fet la classe de qualsevol manera. En Bosch se m'ha endut amunt. A Defensa no m'han posat cap dificultat:
- Se escapa usted de la quema -m'ha dit la senyora que m'ha despatxat, en veure la meva edat:
- Tiene usted suerte, porque, si no, hay que hacer muchos pasos.
En Bosch encara està esperançat.
- Tant aquí com a l'exili -li he dit mig en broma, parlant de la meva gratitud-. Tant aquí com a l'exili, perquè això està molt malament, oi?
- No -ha fet somrient-, l'aspecte internacional està molt bé: Anglaterra no vol que ens aixafin.
Tarda. Apoteosi final.

Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

diumenge, 12 de gener del 2014

Barcelona, 12 de gener de 1939

Conferència d'en Pous. Llegida. El local de l'Ateneu, força ple. L'interès, fluctuant. A vegades coses puerils per a ésser dites amb l'enemic a les portes. El moment culminant, quan ha demanat als comunistes i als anarquistes que es retiressin del govern. En acabar, un llarg aplaudiment. En Pous s'ha assegut i l'ha escoltat, emocionat i pàl·lid.
Veient entre el públic moltes cares conegudes, he hagut de repetir la constatació que, aquests darrers temps, la gent s'ha refet una mica. En Pau Vila, en Maseres, per exemple. I és que mengen més.
En els antics mossos de l'Ateneu es notava una satisfacció: de veure tants antics ateneistes i la impressió de la tornada a la normalitat.
He sortit amb en Bosch i Gimpera i en Riba. Al·lusió a en Companys i a la seva dèria per les caramboles. A pròposit, en Bosch ha explicat coses de l'anada a Anglaterra. En Companys l'havia cridat: creia que calia que ell anés a Londres i en Pi a París. Van tenir una reunió amb l'Sbert i en Terradelles. En Companys va dir moltes vaguetats, amb molts moviments de braços i treta de mocador. Durant el sopar, hom va explicar anècdotes. I, quan en finir el sopar, pensaven que continuaria la reunió per a precisar els extrems de la missió d'en Bosch i en Pi, el president va proposar una partida de caramboles. Van insinuar-li si no convindria parlar una mica més de la qüestió.
- Com vulgueu. Però em sembla que no hi ha necessitat. Tots estem d'acord. 
Etcètera. I van posar-se a jugar.
(...)
En acabar he dit a en Riba:
- Recordes un conte de Daudet que es titula La partie de billard? Allí es tracta d'un general que està jugant al billar, mentre té lloc un combat.
Com que demà al matí tinc classe i no sabria com baixar, he restat a la pensió. En arribar-hi, m'han donat la notícia de l'ordre de mobilització general. 
Abans de posar-me a dormir, per a més tranquil·litat, he mirat la nit. Esperava trobar-hi una nuvolada densa. Però el cel s'ha aclarit i fa una nit diàfana. Temo una nit de bombardeig.


Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

divendres, 10 de gener del 2014

Barcelona, 10 de gener de 1939.

- Encara teniu tanta confiança com l'altre dia? -he preguntat a en Pous.
- No hi ha cap motiu perquè no la tingui -ha respost-: els motius que em feien confiar subsisteixen.
Hem callat. Al cap d'una mica s'ha aixecat, i de la porta estant:
- Me'n vaig a treballar -ha dit, i ha fet un mutis com de comèdia.
- Això està molt malament -ha dit, en canvi, en Benguerel, mentre passàvem comptes.
- Realment, no fa bona impressió -he dit; però és molt curiós que tots estem molt més tranquils que l'altra vegada.
I potser aquestes mateixes paraules, han suscitat en mi, per primer cop, una vaga angoixa.
Ha arribat en Joan Oliver. Ens ha dut la notícia que, com en l'ofensiva de març, ja hi ha soldats fugitius, qua han arribat a llurs cases. 


Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

dijous, 9 de gener del 2014

Barcelona, 9 de gener de 1939.

Sospito que no és la fe el que determina la voluntat de resistència, sinó la voluntat de resistència el que determina la fe. La crea. El 1714 mantenia en els esperits l'esperança d'un miracle. En el fons, no estem esperant també un miracle? I no l'esperem per justificar la resistència? Mentrestant, Catalunya és destruïda.


Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

dimarts, 7 de gener del 2014

Barcelona, 7 de gener de 1939.

Ahir van trigar molt a donar el comunicat de guerra. Vaig anar-lo esperant, cada vegada més interessat. (...) Estava tan cansat que, finalment, a quarts d'una vaig apagar el llum i vaig adormir-me.
Tot plegat, la gent -la gent amb qui tracto, almenys- no es desesperança. A la Conselleria de Cultura, he parlat amb en Nicolau. Està molt ben impressionat de l'estada dels parlamentaris francesos.
- Mai no agrairem prou a Mussolini les seves pretensions sobre Còrsega i Tunis -diu. I afegeix, parlant de l'ofensiva d'Extremadura.
- És com mossegar-los la cua per fer-los girar la cara.
També en Pous es refusa al pessimisme. Ara està a punt de donar una conferència on demanarà als comunistes i als anarquistes que no entorpeixin, amb llur presència al govern, l'ajut de les democràcies per al nostre triomf.
- Mai no he sentit tanta vitalitat com ara -diu.
En Pi i Sunyer, com jo li fes observar que, paradoxalment, fins i tot podria donar-se el cas que el retrocés de les nostres forces determinés, finalment, l'acció de les potències, ha assentit, tot fent una imatge d'enginyeria:
- Són com dues paràboles -em sembla que ha dit-; el factor resistència i el factor ajut internacional: cal veure quina anirà més de pressa.
- Encara que guanyem -ha dit-, la guerra ens haurà escurçat la vida uns quants anys.
- Als que tinguin una tara... -li ha estat objectat.
- És que jo la tinc -ha dit.
- Això que vós teniu al fetge, ja ho té tota persona que s'estimi -ha saltat, rutilant, en Pous.
En Pi parlava de com temps enrera havia estat punyit per dubtes i escrúpols (tu estàs amb els assassins, etc); però, després, el comportament dels altres i l'evolució de la guerra i de la República l'han tranquil·litzat. I avui sap que, si perdem, podrem anar pel món respectats per totes les persones sensibles.
Tot això i moltes altres coses dites mentre en Pi es llegia el manifest que, per iniciativa seva, ha redactat en Rovira, perquè el firmem els intel·lectuals catalans.
Ja dins el cotxe, cap amunt, en Pi parlava de l'admirable actuació dels soldats catalans, i recordava els meus articles sobre l'esperit bel·licós, on jo anunciava que, quan les circumstàncies confluïssin, els soldats tornarien a ésser el que havien estat sempre.
(...)
Arribàvem. A les tres em posava a fer-me el dinar. A les quatre ja me l'havia menjat, abundós i excel·lent. A dos quarts de cinc ha arribat M. dels A. Còpia de l'article Menorca. Còpia de notes d'aquestes, que fan molt bonic.
"Una més gran estimació i més de seny... Com qui llegeix les obres d'un gran home i pensa: que m'hauria agradat que m'hagués estimat."


Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

dilluns, 6 de gener del 2014

Barcelona, 6 de gener de 1939.

He fet una cosa que temps ha volia fer: prendre el tramvia matinal. M'he llevat que justament clarejava. He sortit sense ni esmorzar. Així i tot, el tramvia s'ha aturat a la Diagonal -a les vuit en punt. M'ha tocat de baixar a peu fins a la pensió. Arriba la meva germana. Senyal d'alarma.
M'ocupo del visat del passaport. En Bosch m'envia el cotxe.
A la tarda llarga xerrada amb la meva germana. Diu que la mamà, després de rebre una carta meva en què li explicava com estic de bé, va restar tranquil·litzada. Diu que no pot sofrir la més petita objecció antirepublicana. Diu que diu: "Jo sóc boja, oi? Però, en aquesta casa tothom ho és."


Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

dissabte, 4 de gener del 2014

Barcelona, 4 de gener de 1939.

Anit van trigar molt a donar el comunicat de guerra. L'esperava amb ansietat. Quan el locutor habitual (una magnífica veu, ferma i viril, avesada al comandament) va llegir-lo, no em va semblar injustificada la triga: esperava alguna cosa excepcional. I, en efecte: una nota addicional l'acompanya. S'hi cantava la resistència dels nostres soldats (sembla que és, realment, admirable). Després de la jornada d'ahir, tan plena, això va curullar la mesura. Quan ja havia tancat la ràdio i me n'anava cap a la cambra, vaig tenir un dels moments més emocionants de tota la guerra. Vaig sentir Catalunya com poques vegades l'he sentida.


Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

divendres, 3 de gener del 2014

Barcelona, 3 de gener de 1939

He baixat amb en Pi i Sunyer. Decididament, m'ocupo del passaport; a veure si de dissabte en set, marxo.
Universitat. Han barrat el pas al pati de Dret. El bar era tancat; el desdejuni quàquer era servit al pati de Farmàcia. Quan hi he arribat el cacau encara no era a punt; però hi havia safates amb les racions de pa. Avui ració doble i pa blanc. Al cap d'una estoneta han dut el cacau: l'han fet al laboratori de química i era servit en recipients de vidre molt a posta. D'una gran jàssera, ajaguda al pati, uns quants estudiants n'han fet taula i seient. D'altres desdejunaven drets per ci per lla. Jo era tot sol, assegut en un banc, assaborint el bon gust del pa i el cacau. He observat que un grup de professors em mirava i comentava. En Moles se m'ha acostat i m'ha dit: "Estàvem comentant que ara hauria d'escriure les Hores espanyoles."
Pati de Dret. La bomba ha destrossat unes quantes llambordes i ha fet un sot no gaire gran ni gaire profund. Algunes columnes i la paret estan aclivellades per la metralla i pels trossos de llamborda. Per aquella banda, ni ajaient-se a terra no s'hauria pogut salvar ningú. En canvi, dins les aules, hom no hauria rebut sinó ferides causades pels vidres. En una taula hi ha un cairell de vidre, clavat, dret. No cal dir que tots els papers que havien posat aquests darrers dies, treballant-hi hores i hores, substitució dels vidres, han estat esbotzats. Però aquí la víctima vivent és un xiprer. El van plantar, amb uns quants més, en reformar el pati. Havia crescut força i molt bé. L'esclat de la bomba l'ha tallat, millor dit, l'ha esqueixat.
(...)
Tarda. Sortia disparat, per veure si atrapava a la Universitat en Josep Xirau, perquè em dugués amunt. Però, per l'escala pujava un home, amb una noia desmaiada als braços. M'he ofert per ajudar-lo, tot seguit, ha acceptat. Ell l'ha agafada per les cames i m'ha abandonat el tors. En veure-la, m'havia semblat un noieta, però era una noia com de vint-i-cinc anys. Fins a la pensió no mancava gaire. I la càrrega ha resultat dolça. En agafar-la per posar-la damunt el llit, les puntes dels dits han hagut de percebre el tacte íntim i sedós de la seva pell. La sensació m'hi ha persistit una estona.
He arribat a temps a atrapar el cotxe. Però, quan en Xirau ha baixat (hem anat a recollir-lo a casa seva), el seguien la dona i altres senyores. I és un cotxe petit. Protestes i excuses de part meva, i em disposava a retirar-me. Finalment, ens hi hem encabit tots!
Al vespre, bombardeig.


Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

dijous, 2 de gener del 2014

Barcelona, 2 de gener de 1939

Abans de començar la sessió de les Lletres he demanat a en Rovira impressions de Rússia. El que potser no dirà en conferències. Diu que, si no li barren el pas, abans de pocs anys serà una potència formidable; pobresa intel·lectual i artística (llevat música), moral sexual superior (si no és casant-se, resulta més difícil de trobar dona que no aquí); revistes com les que va veure al Folies Bergère de París no són concebibles; prostitució prohibida, inexistent. En general, por a la llei, i en conseqüència, compliment.
No ha vingut en Fabra, que, els dies de sessió, de pas cap a Sant Feliu de Codines, on resideix, em deixa a Muntaner. I he hagut de pujar a peu. És la tercera vegada que faig aquesta, per a mi, excursió. L'he suportada bé, millor que les anteriors.
En Nicolau ha explicat que, des del primer moment, Anglaterra va estar al costat de Franco, i que els primers avions que va tenir foren anglesos -abans que italians. I que la no intervenció fou obra d'Anglaterra.


Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

dimecres, 1 de gener del 2014

Barcelona, 1 de gener de 1939.

Visites matinals. Comèdia? Vodevil? En tot cas, enmig o després del drama. El bombardeig d'ahir va ésser molt fort. I va caure una bomba al pati de Dret i sis al jardí de la Universitat.


Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

dimarts, 31 de desembre del 2013

Barcelona, 31 de desembre de 1938.

- A dos quarts d'onze -em deia- hauries d'ésser al bar de la Universitat, perquè avui hi haurà bombardeig, i així t'ho passaràs tot prenent cacau.
I, en efecte, a dos quarts d'onze han sonat les sirenes. Però jo era encara a la meva cambra, a la Ronda. La gent, al carrer, mirava cap amunt. L'espectacle devia ésser palpitant -segurament un combat. En certs moments la satisfacció exiamplava els rostres. Però, de sobte, ha sonat el soroll d'una bomba caient. L'expressió dels ulls i les boques que s'oferien al cel ha canviat de sobte. Molts s'han endinsat d'un bot a les entrades. La bomba seguia caient. La meva experiència em deia que, per a caure al damunt, feia massa soroll i per caure a la vora, massa poc. De tota manera, l'esglai de la gent i el fet que miressin -quan miraven- força damunt d'ells, em feia dubtar. He aixecat el matalàs per posar-m'hi a sota, però he pensat que les làmines del somier em feririen com ganivets. Embolicar-me en el matalàs, ni pensar-ho. Tenia massa coses damunt el llit. I la bomba seguia caient. He agafat els coixins i m'he tapat la cara i el pit. Però he pensat que no em serviria de res i que no podia ésser que la bomba no hagués arribat a destinació. I, aixií i tot, seguia caient. Sembla mentida l'estona que ha estat caient. A la fi, el seu so rodolant s'ha perdut enllà, sense que m'arribés el soroll de l'explosió.
Al vespre ha tornat a haver-hi bombardeig. M'ha semblat que era molt seriós.

Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

dilluns, 30 de desembre del 2013

Barcelona, 30 de desembre de 1938.

- Si no fos l'estufa, jo ja seria al bar -deia la senyoreta Ferrer, bibliotecària, veïna meva de tomba, mentre sonaven els antiaeris. Estava pàl·lida, neguitosa; però l'escalfor de l'estufa havia pogut més que la por:
- Això és una bomba que cau! -ha exclamat en sentir el soroll com de crit de corb, com de carro que descarrega pedruscall, com de moto disparada, que fa la bomba en davallar. Se sentia relativament a la vora. Crec que ha caigut al carrer de Ponent.

Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

dissabte, 28 de desembre del 2013

Barcelona, 28 de desembre de 1938.

Una noia em deia el seu remordiment, perquè, malgrat les facilitats existents, no ha tornat a oir missa, ni a combregar -ni a confessar-se.
Cas d'aquestes dues germanes, encintes: els promesos, al front. L'una es casa, l'altra ja és vídua, sense haver-se casat.


Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

divendres, 27 de desembre del 2013

Barcelona, 27 de desembre de 1938.

Instants memorables, aquesta tarda. La vida s'enriqueix de vida; esdevé cada cop més densa i, curiosament, més alada. Que hi hagi una barreja de sentiments, una certa inquietud, un interrogant -o molts- és secundari. I els altres? Penso que, en el fons, per als altres, encara que la barreja, la inquietud i l'interrogant, siguin més aguts, hauria d'ésser-ho igualment. I, si no ho és, ho serà algun dia.

Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

dijous, 26 de desembre del 2013

Barcelona, 26 de desembre de 1938.

Sessió de les Lletres. Hi he hagut de baixar a peu. Per sort en Fabra m'ha tornat a pujar. Em sembla com si hagués realitzat una gesta. Però la veritat és que, per a un home normal, això no és sinó un passeig.


Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

dimecres, 25 de desembre del 2013

Barcelona, 25 de desembre de 1938.

Anit, nit de Nadal. Passava el Nadal del món a través de l'aparell de ràdio: versos, cançons, càntics, músiques. D'una emissora anglesa vaig pescar, un instant, el mot carol, submergit tot seguit en altres emissores, en una allau; però la suggestió ja estava llançada: Christmas, Dickens, Nadal anglès. De sobte, de la confusió on s'entortolligaven diverses emissores, va sorgir "un so gai, apressat i dolcíssim": campanes! Campanes que em duien el so i l'enyorança de totes les campanes de Lausanne. ¿No és amb aquests mateixos adjectius que vaig qualificar-ne el so, deu fer una quinzena d'anys? Tota aquesta evocació, si bé penetrant, era encara joiosa. Però, de sobte, els morts. El meu pare. I després, en una llunyania més remota, Xeixé.
Hauré passat el Nadal més solitari de tota la meva vida: la soledat absoluta. El dinar ha estat abundós, però sense tall. En compensació, per primera vegada, m'ha sortit una truita perfecta. Mentre menjava la sopa de Nadal, també excel·lent -pa, sèmola, patata i una mica d'arròs- he adreçat una salutació als absents (l'únic que no és absent sóc jo): als de Palau, als de París i als del Voló. I a tots joiosament, excepte a la muller i al fill: no per a mi, sinó per ells.

Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

dimarts, 24 de desembre del 2013

Barcelona, 24 de desembre de 1938.

He anat a veure en Carles Pi i Sunyer. Enviaran dos mil francs a Yvonne. Hauré de fer unes quantes conferències a Anglaterra. I potser també a París sobre Catalunya i Tunis. És un suggeriment d'en Rubió i Tardurí. Penso que n'hi haurà prou amb un article. 


Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

dilluns, 23 de desembre del 2013

Barcelona, 23 de desembre de 1938.

Estava una mica neguitós i de molt mal humor. La preparació de les classes em pren massa temps: són, ara com ara, temes que no pertanyen a la meva especialitat. Avui era Grècia. Però, en acabar la classe, tot el mal humor havia desaparegut. M'ha sortit una lliçó tan suggestiva, veia en l'expressió dels deixebles tant d'interès, tanta complaença, que haig de tornar a pensar:
- Qui sap si això és el millor que puc fer.
No hi ha dia que no s'inscrigui algun oient a la classe, malgrat que han de pagar matrícula. I molts -o moltes, millor dit- són castellanes.
Tarda a la Bonanova. Record d'un passatge de C.A. Jordana. 
Nit. Acabo d'escoltar el comunicat de guerra. Quan han dit: "Frente del Este", he pensat: "Ja hi som". I, en efecte, han prosseguit:
- En la jornada d'avui l'enemic ha iniciat la seva anunciada ofensiva contra els fronts de Catalunya.


Al llarg de la meva vida, 
Ferran Soldevila 
(Edicions 62, 1970)