Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 28 de gener de 1939. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 28 de gener de 1939. Mostrar tots els missatges

dimarts, 28 de gener del 2014

Cap al 28 gener 1939. A ratlla de frontera

Els dos primers dies d'estada al mas Perxers també me'ls vaig passar enfebrat i ensopit en una màrfega. Em vaig posar bo gràcies a la sol·licitud del doctor Solé i Pla, diputat del Parlament de Catalunya, antic president de la Unió Catalanista i membre de l'Acadèmia d'Homeopatia. Se'm va asseure al costat, m'observà una estona. M'auscultà, em va fer unes quantes preguntes. Interrogà la meva dona i em portà unes granets de color dins un minúscul tub de vidre. Me'ls va fer prendre. Més tard, potser a quarts d'una, va comparèixer amb una mitja ampolla de xampany i em va fer beure a glops espaiats el que quedava, que era bastant. "M'ho reservava per a un cas d'urgència", va dir amb simpàtica resignació. Va fer més encara: devia ser a la matinada, perquè encara tothom dormia, que m'ajudà a llevar-me i m'acompanyà a la cuina on ja s'atrafegaven un parell de dones.
- És aquest el malalt -els digué el doctor Solé i Pla. A mi m'assenyalà el banc escon-. Seieu.

Al cap d'uns moments m'escudellaren un plat de sopa d'una olla penjada als calamàstecs. Era abundant, espessa, bona. No me n'avergonyeixo: se'm van escapar unes llàgrimes d'agraïment. A partir d'aquell dia vaig trescar com els altres.

Memòries (1905-1940),
Xavier Benguerel
(L'Avenç)

28 gener 1939. Al Mas Perxés d'Agullana.

Quan jo vaig arribar-hi [al Mas Perxés], el dissabte 28 de gener, al matí, feia dos dies que hi havia arribat el grup d'intel·lectuals, venint de Bescanó i de Girona. D'antuvi els fou fàcil d'instal·lar-s'hi; hi havia prou lloc, estris i vaixella, i quant a la provisió de queviures encara en duien alguns i en trobaren d'altres a la rodalia. Però tot seguit la situació canvià. L'allau de gent que afluí al Mas Perxés desbordava totes les previsions, feia insuficient allò amb què hom podia comptar, i havia de fer-se front, amb mesures improvisades, a una situació imprevisible i greu. I sembla mentida que, enmig de tant d'amuntegament i tanta confusió, pogués posar-s'hi un cert ordre, i amb les inevitables ensopegades i falliades, ens en sortírem.

(...)

L'organització administrativa del mas era rudimentària. Bé havia d'haver-n'hi, si més no d'una manera elemental, perquè aquells dies Can Perxés vingué a ser també la Conselleria de Cultura. Hi havíem portat dues màquines d'escriure; però mancava més feina que no gent per a fer-la. Ocasionalment hom trobava un escriptor teclejant allò que li dictés la inspiració del moment. Però la feina principal vingué a ésser la de la tramitació del passaports i visats. Tasca difícil i poc agradosa, ja que ens trobàvem amb les dilacions, que no amb la negativa dels organismes que havien d'atorgar-los. Això m'obliga a anar diverses vegades a Figueres a veure personalment Negrín o alguns dels funcionaris que els tramitaven. Tant en el cas col·lectiu dels intel·lectuals, com en els isolats, costava molt d'esforç d'obtenir-los. Tenir els documents per a sortir esdevenia per a molts una qüestió angoixosa, obsessionant. I aquesta era també una de les causes que els desesperancessin de tenir-los, es decidissin a córrer el risc, cada cop més lleu, de tirar pel dret i anar-se'n a peu i sense papers per la muntanya.

(...)

Un cop Negrín estigué instal·lat provisionalment al Castell [de Figueres], Companys, Tarradellas i jo anàrem tot seguit a parlar-hi. La primera entrevista fou llarga, perquè hi havia moltes coses a tractar. Tarradellas es referí als problemes que plantejaven les disposicions del Govern de la República respecte a les finances i el fons de valors que guardava la Tresoreria de la Generalitat; i en relació amb aquest assumpte insistírem que era necessari a l'exili assegurar la continuïtat institucional i de la cultura catalana. Però topàrem amb la resistència de Negrín, que, malgrat preveur's la fatalitat inevitable del final de la guerra, no volia entrar en la discussió dels plans que es referissin a l'etapa de l'emigració republicana.
Pel fet que el Govern de la República hagués anat a instal·lar-s'hi, Figueres era aleshores el lloc on més se concentraven els bombardeigs; amb els carrers sempre plens, en part per l'acumulació dels serveis del Govern, i sobretot per la gran gentada dels fugitius que hi afluïen per sortir per la carretera del Portús. I quan arribaven els avions enemics -i quants i quants cops en una sola jornada!- la gent s'hi havia acostumat tant que gairebé no en feia cas. Alguna vegada, per una ratxada de pànic, sorgida qui sap com, la gent es posava de sobte a córrer, sense saber on refugiar-se, potser en una botiga, al portal d'una casa brèvola, que els enterraria entre les seves runes, si la bomba s'esqueia a tocar-la. Però aquestes rauxes eren excepcionals. La gent s'hi hvia fet, en un estat d'esperit d'indiferència resignada, i quan sentien passar damunt d'ells els avions amb la càrrega mortífera, aixecaven un instant els ulls per a veure'ls, i després continuaven caminant, com si allò no anés per ells. I tant que hi anava! Si en van fer d'estralls i de víctimes els bombardeigs de Figueres.

La guerra 1936-1939. Memòries, 
(Editorial Pòrtic, 1986)

28 gener 1939. Els darrers dies de la Catalunya republicana.

L'ESTADA A CAN PERXERS. EL CONFORT IMPOSSIBLE.

Als balcons i a les finestres es marquen unes ratlles de claror. Es fa de dia. He dormit? No he dormit? No sabria dir-ho. Si de cas, he dormit molt poc. Mentre clareja, els asseguts i els ajeguts comencen a moure's, a alçar-se i a caminar. Aviat la sala és plena de fantasmes despentinats.
Les feines casolanes es fan complicades i enutjoses, a despit dels esforços de tots, en aquest mas convertit per uns dies en magatzem de famílies i maletes, després d'alguns mesos d'estar convertit en magatzem de retaules sostrets a les malvestats dels bombardeigs. Som massa gent. Aquest matí hi ha aplegades a Can Perxers vint famílies d'intel·lectuals, vint de diputats, vint de funcionaris i quaranta que no són ni de funcionaris ni de diputats ni d'intel·lectuals.

(...)

LA NOVA ECONOMIA.

Aquests intel·lectuals acaben de passar per una experiència econòmica. Mentre eren a Bescanó van decidir de posar en comú els queviures que portessin. Però l'assaig col·lectivista no va reeixir. Els més convençuts dels avantatges de la col·lectivització eren els que no duien res o duien molt poca cosa. Molts dels que portaven una quantitat important de pots, llaunes o taules de xocolata van creure's en el dret de conservar-ne una bona part amb caràcter de propietat individual i clandestina. Això és una reedició del tan conegut conte del federal que volia la Repartidora: "Entre el que jo tinc i el que em toqui..."

(...)

Avui els amics intel·lectuals també han anat a la terrassa del mas, per a guaitar el cel i les muntanyes. Però estan decebuts i esverats. Totes llurs previsions d'allotjament i de queviures se'n van a terra davant la riuada de gent. Havien muntat una organització complicada, amb cap de cuina, cap de menjador, cap d'allotjament i cap d'oficina administrativa. L'organització és segurament molt bona, però el rebost es buidarà molt aviat.


L'ÀNIMA A LA FAÇ.

La invasió de Can Perxers per les colles de polítics i funcionaris porta una cosa encara pitjor que l'escassetat de la minestra. Un aire de tragèdia entra amb els nou vinguts. La majoria d'aquests duen escrita a la faç la desolació del cataclisme. El drama intern es reflecteix als esguards, es marca als llavis, i ratlla el front i les galtes amb solcs negrosos.

(...)

Una altra observació: què ho fa que la marca de la desolació és més accentuada en els polítics que en els intel·lectuals? Aquesta diferència l'he observada, no solament avui, sinó tots aquests darrers dies; no solament a Can Perxers, sinó a tots els llocs -etapes de l'èxode- on aquestes dues categories han estat en contacte. Crec trobar algunes de les causes de la diferència colpidora. Els intel·lectuals tenen la creença -ben justificada en uns casos, no tant en altres- d'ésser un valor positiu i permanent, que en una banda o altra, més aviat o més tard, tornarà a ésser reconegut i cotitzat. Els polítics, els que només són polítics, tenen la sensació que llur eclipsi pot ser definitiu. I si aquesta sensació és suportada amb enteresa per les primeres figures, que posseeixen també, en la majoria dels casos, un valor personal, es fa aplanadora en algunes figures de segon rengle en avall.
I encara una altra observació: es pot ara fer més bé que mai, pel simple examen dels rostres, la distinció entre els polítics idealistes i els arribistes o els aprofitadors. Aquests, per a ésser alguna cosa, necessiten una posició, un càrrec, un cotxe, un posat d'importància, i, quan han perdut això, ho han perdut gairebé tot. Enlairats ràpidament, cauen ràpidament: sortits del no-res, tornen al no-res. Un arribista o un aprofitador que després d'haver-se enfilat més o menys amunt, cau de sobte, té la impressió que ha arribat la fi del món; sense el càrrec polític, sense el sou oficial, sense la mica de fatxenderia, llur vàlua petita o nul·la apareix clarament, àdhuc als propis ulls. N'hi ha uns quants, però, que no s'adonen de la pròpia petitesa o nul·litat i que s'han fet la il·lusió que són personatges vitalicis a la pròpia terra i a fora, en la victòria i en la desfeta; no és impossible que en algun cas, sobretot al principi, els serveixi llur audàcia i llur inconsciència.´


BARCELONA HA CAIGUT!

A mig matí arriba, com a cosa certa i confirmada, una mala notícia, la pitjor notícia: Barcelona ha caigut! I aquella defensa que organitzava el general Riquelme? Des del primer moment vam sospitar que no va ésser sinó un recurs per a fer creure en la resistència militar de la ciutat i evitar el moviment que, en nom d'una defensa desesperada, preparaven, o es deia que preparaven, certs elements extremistes. Amb tot i no ésser inesperada, la notícia de la pèrdua de Barcelona ha produït emoció i consternació. Hi ha companys que s'han tornat més pàl·lids i altres que han deixat caure els braços en senyal de descoratjament. 

(...)

Així, l'exèrcit de Franco entrà a Barcelona el dia 26 a la tarda. La meva temença, puc dir el meu pressentiment s'ha confirmat. La capital de Catalunya ha estat ocupada el mateix dia de l'aniversari de la batalla de Montjuïc. Les divisions navarreses i marroquines han pres, al cap de prop de tres segles, una revenja de la victòria catalana del 1641 damunt l'exèrcit del Marquès de Los Vélez. Aquests dies deuen voltar per Catalunya, amb ulls de flama i veus de dolor, dues grans ombres: l'ombra de Pau Claris, l'ombra de Francesc Macià.


ELS ESCRIPTORS I ELS DIPUTATS

- No havíem quedat -em pregunta en to aspre un escriptor- que aquest mas estava reservat als intel·lectuals?
- Així s'havia dit -responc-. Però el tracte no va fer-se en cap escriptura. Coses que eren possibles tres dies enrera, avui ja no ho són. ¿Voleu que aquesta gent que arriba ací és quedi per les carreteres o sota els arbres?
Un amic que acaba d'afegir-se al grup concreta:
- Van venint tots els diputats!
- On voleu que vagin? -insisteixo-. Fa quatre dies que roden com ànimes en pena d'un lloc a l'altre, sense trobar on jaure ni on menjar. D'ençà que van sortir de Barcelona no han passat dues nits seguides en el mateix lloc. De Barcelona a la Conreria, de la Conreria a Girona, de Girona a Olot, d'Olot a Cantallops, de Cantallops a Agullana. Han patit més que els intel·lectuals. Amics escriptors: compadiu-vos dels pobres diputats!
- Sobretot dels diputats pobres -salta un ironista.
El joc de paraules m'irrita, a despit del fons de veritat que conté. Penso encara en la caiguda de Barcelona, i tots els planys sobre l'allotjament i sobre les susbsistències em fan l'efecte d'un insult a la categoria històrica d'aquests moments.

Els darrers dies de la Catalunya republicana. 
Memòries sobre l'èxode català, 
Antoni Rovira i Virgili (Proa, 1999). 
Primera edició, Buenos Aires, 1940.
Ara reeditat per Acontravent, 
a través d'una campanya de mecenatge. 
Més informació, imatges i textos en aquest blog

28 de gener de 1939.

(...) L'avi diu que ha vist, davant de Cubells, 400 presoners franquistes i 100 soldats republicans que els guardaven. Dos dels presoners s'han escalfat a la llar de la masia i han dit que a l'altra banda menjaven bé. Aquesta tarda han comparegut a una casa pròxima sis d'aquests presoners. Un d'ells, gallec, deia que portava amagada una medalla de la Verge.

El vel de maia.
Dietari de la guerra civil (1936-1939), 
(Edicions Destino, 19754)
Escrit des de Viladrau.

28 de gener de 1939.

Des d'anit passada, Antonio Machado ja és a França. Després d'uns dies a Cervià de Ter i a Viladasens, avui amb la seva anciana mare, el seu germà i la seva cunyada, el poeta ha pernoctat en un vagó de ferrocarril, a l'estació de Cervera. No hi havia cap allotjament millor. "¿Llegaremos pronto a Sevilla?", pregunta contínuament la senyora Ana Ruiz. Al poeta li han ofert d'instal·lar-se a París, per compte de l'ambaixada espanyola. Antonio Machado ha dit que és una ciutat molt cara i que s'estima més quedar-se prop d'Espanya. El lloc escollit és Cotlliure. (...) Antonio Machado trigarà només vint-i-cinc dies a morir a la població rossellonesa, i tres dies després ho farà la seva mare.
Autèntiques allaus humanes accedeixen per carreteres i camins davant de la frontera francesa. Oficialment, el pas és tancat per a tothom que no disposi de passaport convenientment visat. França, que veu el problema que li cau a sobre, ha proposat a Franco l'establiment d'una zona neutral, en territori espanyol, en la qual els refugiats serien atesos pels països europeus. Però el pla ha estat rebutjat. Franco vol que les seves tropes arribin fins a la mateixa ratlla. Álvarez del Vayo ha travessat aquests dies la frontera d'un costat a l'altre, fent gestions amb l'ambaixador i amb el Prefecte dels Pirineus Orientals. I, a la fi, avui, el govern ha accedit que passin 15.000 dones, nens i soldats ferits. Totes les seves pertinences, tret del que puguin portar a sobre, s'han de quedar en territori espanyol, i els soldats han de lliurar les armes. El doctor Negrín i el delegat britànic de la Societat de Naciions, senyor Molesworth, han contemplat el començament de l'èxode i han vist com molts ferits eren brutalment rebutjats pels soldats senegalesos i els policies de la Garde Mobile. "¡Dios mío, Negrín, no pueden obrar así!", ha exclamat l'anglès amb indignació. "Sí pueden", li ha contestat tristament Negrín.

(...)

Avui les tropes atacants han arribat als encontorns d'Arenys de Mar i per l'interior, a mitja tarda, han entrat a Granollers, autèntic Guernica de Catalunya, pel bombardeig sofert fa pocs mesos, en què les bombes italianes causaren alguns centenars de morts. Hi va haver diverses protestes internacionals i el mateix cardenal Pacelli, secretari d'Estat del Vaticà, comparegué davant del comte Ciano per pregar-li moderació.

(...)

Hem de dir que avui les tropes franquistes han entrat a Caldes d'Estrac, Parets del Vallès, Lliçà de Vall, Vallromanes, Alella, Castellar del Vallès, Avinyó, Sant Joan d'Oló, Calders, Talamanca, Organyà i Fígols d'Organyà.

(...)

S'ha confirmat a Barcelona el que ja deien els qui escoltaven Radio Sevilla: que molts bitllets de banc que abans del 18 de juliol de 1936 tenien plena validesa, ara no tindran altre valor que el del paper. Avui s'anuncien les sèries de bitllets de 1.000, 100. 50 i 25 pessetes que es poden canviar pels que s'han emès en l'Espanya franquista. Tots els altres, emesos després de 1931, es declaren il·legítims. S'anul·len també aquells bitllets, de sèries declarades vàlides, en què van estampar aquestes dues paraules: República Española.

Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)