Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura. Mostrar tots els missatges

dimarts, 23 d’abril del 2013

Cantona: del concepte a l'acció


Parla un dels exfutbolistes més estratosfèricament mítics, un d’aquests carismes d’allò més singulars, i ens trobem, una altra vegada, acarats amb la pròpia realitat. Parla a Barcelona el gran Éric Cantona, aquell volcà que fa trontollar les coses per on passa i ara fins i tot consciències. Ve i expressa el que no deixa de ser, segons com es miri, una obvietat que aquí calia o preferien afirmar a la menuda. I el volcà fa el seu efecte i fins i tot a Madrid, aqueferats per tanta suca-mulla arbitral i per tant plena com la tenen, la cisterna, després d’anys sense lligues ni consol, acaben fent comparacions. A Madrid comparen l’onze d’Espanya amb el del “combinat català” (posar-li Catalunya era massa gruixut) arran de les declaracions de Cantona, que elogiava la feina formativa de la Masia i els seus fruits, i deia que Catalunya també haguera pogut guanyar el mundial. I a Madrid els vénen picors i una sobtada hipertensió de lloca sacsejada. Allà, que segueix sent el món preconstitucional de sempre d’abans de la Constitució també en això del futbol, segueixen llegint a la menuda, a la seva, altres obvietats futbolístiques que ha vist el món sencer, com ara els cinc gols de Messi en la Champions. Sempre hi ha excuses, contubernis i justificacions irrevelables que sols coneixen allà.

Per sort, ha vingut a alegrar-nos els dies l’ex-futbolista francès que, si alguna cosa sap fer, és etzibar-les amb efectivitat allà on la nafra encara és viva, i ha ventat una certesa que aquí falta que ens creiem i hi donem cos i empenta, i allà falta que els hi plantifiquem, i de tot plegat en fem una plantofada definitiva i sense més orgues: “Clar i Cantona”, que titulava, extraordinàriament, aquest diari l’altre dia. Perquè, almenys, declaracions d’aquesta mena treuen a relluir algunes veritats futbolístiques (i ara, estrictament futbolístiques) que, de tant vertaderes i de tant futbolístiques, ofenen i sembla que n’haguem de demanar disculpes.
Sempre he pensat que eren fascinants els títols de coses (d’instal·lacions artístiques, de teories suposadament enfilades...) que assajaven un florilegi buit i esperpèntic: “Els collons de Sant Ramon, del concepte a l’acció.” Doncs ara, més que mai, per les bestieses que haurem de seguir veient i sentint en aquesta pobrissona lliga espanyola de futbol (a una distància astral i creixent de la lliga anglesa), pel consol que esperem seguir trobant a Europa i perquè, com deia Cantona en la conferència de l’altre dia, també perseguim “la bellesa del joc”, que és com buscar la bellesa de les coses –que diuen un grapat de poetes–, gravem-nos al cap aquesta divisa: del concepte a l’acció. Éric Cantona va ser un futbolista idolatrat per l’afició per tot el que tenia d’autèntic: un determinat sentit elevat de viure aquest joc que, sense els miraments i el posat de mira’m i no em toquis del futbol d’avui, passava a l’acció.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 12 de març del 2012)

dilluns, 22 d’abril del 2013

El dia que Messi es va fer home


Se n’han escrit tantes, de coses al voltant de Messi, que sempre es corre el risc de quedar curt o de resultar imprecís, una mica com el joc que el millor futbolista del món va provar contra el Celta. Com que “el millor jugador del món” és una descripció objectiva a la qual ens hem avesat –fins i tot el barcelonisme que trina– ja no parem a mastegar la immensitat del terme. És inimaginable saber què li passa pel cap al “millor jugador del món”, quin mecanisme l’activa, el manté a l’elit, perpetua la seva relació quasi infantil amb la pilota –Bilardo hi afegia un os–, un anhel perenne per seguir-la tocant, jugant i marcant. I seguir guanyant. Igualment inimaginable és l’intent d’aplicar, en carn pròpia, què deu ser això de ser “el millor del món” en l’esport que fa parar el món: l’incontestable, implacable i impecable, batent tots els rècords, sempre més i millor, sent decisiu, el focus, el centre de l’univers.

Tothom volia que Messi marqués contra el Celta dissabte passat. Ell, el primer. Just l’endemà del naixement del seu primer fill, Thiago, podia dedicar-li un gol. Al davant tenia un porter, Varas, que l’any passat amb el Sevilla ja li va amargar una nit sencera. I fos per les ganes de dedicar el gol, o fos un xic també perquè aquest porter té la particular missió d’entravessar-se al camí sempre recte de Messi, l’argentí no ho va aconseguir. Va estar obtús, espessot, es va complicar jugades que no sol complicar-se. Al final, en cada atac, els seus companys el buscaven perquè marqués. Al camp, al bar mateix, es notava aquest neguit. Havia d’arribar el gol de Messi.


I aleshores, per un moment, Leo Messi es va fer home: si aquest xicot fa unes hores que era a l’hospital, amb el seu fill, va recordar una veu, sota una llum tènue i boirosa. I algú altre va remembrar, d’un plegat, el part del seu primer fill. I algú altra –posem per cas qui signa i beu– va evocar uns versos lluminosos de Pinkhas Sadé, un escriptor israelià: “Quan jeus en un llit blanc entre parets blanques / a l’hospital Tel-Haixomer, per exemple, / t’adones que en aquest moment, exactament i / decididament / tot el món no és sinó això que hi ha / entre aquestes dues baranes blanques de ferro del teu / llit, / a la teva dreta i esquerra. Això és tot.” Després Sadé diu que tant és que hagis escrit Faust com La Divina Comèdia. O tant és, es podria afegir, que siguis el millor futbolista del món. Quan pensava això Messi va caure estès a terra a la gespa del Camp Nou, queixant-se del genoll, i al barcelonisme en ple li van venir al cap les set plagues de tots els ídols lesionats. Al bar començava el mantra de lamentacions quan Messi es va aixecar. No ha estat res. Acabat el partit, se’n va tornar a l’hospital, amb la dona i el fill. Per una estona vam tenir la sensació d’entendre un Déu. Potser no. En el partit següent tothom tornarà a esperar l’home fet Déu del futbol.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 5 de novembre del 2012)

* A dalt, Pinkhas Sadé. A baix, Messi.

diumenge, 21 d’abril del 2013

Els nostres


Al bar, un home pesava figues mentre Bartra entrava al camp per substituir Puyol. Acabat de reaparèixer, el capità, torrencial d’energia, lamentava el canvi. L’ambient al bar havia transcorregut pla, com el partit mateix, un clàssic postvirus FIFA, una mica sense història, amb incursions puntuals –i sonores– d’algun soci de tribuna que aconseguia criticar diversos jugadors alhora. Però el canvi de Bartra portava una mica de llum. Un defensa de la casa, amb més d’una dècada al primer equip, era substituït per un altre de la casa. I el Barça acabava el partit amb deu jugadors formats a la Masia. Gairebé ja no hi parem atenció. A l’entrenament d’ahir Bartra es va lesionar i no va viatjar a Moscou, però Tito Vilanova es va endur Oier, Sergi Roberto i Deulofeu. Bartra té una imatge de futbolista d’abans, que es barreja amb l’elegància en els moviments. És un central més de la branca Piqué que no pas Puyol (o Migueli), però més fi que Piqué. Al lateral dret, em va alegrar molt que jugués Montoya, sobri, seriós, que no s’està d’orgues i que, a més, va tornar a fer una assistència de gol.


Missatge de Tito: reposem, fem rotacions i als novells de la casa no els carreguem de pressió, però juga qui està millor. Així com Alba entronca amb la tradició de laterals baixets i fures (com Sergi Barjuan i Ferrer), Montoya és d’una altra família. I em fa gràcia anar entroncant aquestes relacions futbolístiques, que constaten la feina d’anys, perseverant, amb el planter. Que n’és, d’important, que Bartra i Montoya puguin jugar al costat de Puyol i Piqué. O que Cesc, Thiago i Sergi Roberto ho facin amb Xavi. O que Xavi jugués al costat de Guardiola. Baula a baula, com la pilota, circula el testimoni: d’una manera de jugar i d’un creixement futbolístic de mica en mica. Pas a pas, amb versions noves o variades d’una mateixa posició.


Tito Vilanova està portant a la perfecció el creixement de jugadors com Montoya, Bartra i Tello (a qui l’any passat adversitats i invents van estar a punt de cremar). Sergei Dovlàtov, un escriptor rus que m’ha captivat, té una novel·la que es diu Els nostres, en què desgrana les històries rocambolesques, crues i fascinants, dels seus avantpassats. A can Barça, “els nostres”, els de la Masia, ja no són la base de l’equip, sinó que són l’equip. I una forma d’equip i de joc. I fins i tot podem entretenir-nos a trenar les relacions familiars, les semblances entre Xavi, Thiago, Iniesta i Cesc. El llibre de Dovlàtov es tanca amb la filla, crescuda als Estats Units, i que ja no entén res de les coses estrafolàries que publica son pare. A can Barça, mentre la baula segueixi circulant entre uns i altres, entre diferents generacions “dels nostres”, sense talls innecessaris ni urgències ni precipicis, seguirem allargant aquest relat exquisit. Quan quedi com una extravagància...ho explicarem als néts.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 19 de novembre del 2012)

dissabte, 20 d’abril del 2013

Hölderlin i Keats mirant la final

Acabada la final que va coronar el Chelsea com el nou rei d’Europa, van començar les piulades a Twitter amb un clam prou reiterat: “Quina injustícia!” El lament demostra que aquest és un país plagat de romàntics, també quan es tracta de les qüestions del futbol. Ho deia l’altre dia el professor Jordi Llovet, en la conferència que va fer per al festival Barcelona Poesia. “El romanticisme més tou, més tronadet agrada molt a Catalunya.” També va dir –o més aviat va lamentar– una línia de tradició sacerdotal que anava d’Espriu fins a Guardiola, però això ara ja seria una altra història.
La final de la Champions enfrontava dos equips de països amb un destacat planter de poetes romàntics: Alemanya i Anglaterra. El Bayern hi arribava amb el to romàntic de qui sempre busca la victòria per la via d’atacar, la via –sembla– més franca, més enardida i entusiasta, com correspon a qualsevol romàntic de pro. El Chelsea acudia a la final després d’un grapat d’actes d’heroïcitat –que també és una cara del romàntic primigeni– i carregat de la melangia solitària producte de moltes trompades, i entre aquestes, alguna derrota injusta. En aquest escenari, dos poetes romàntics, Hölderlin per la banda alemanya, i Keats per l’anglesa, es troben per veure i comentar el partit. 


Keats es mostra terriblement sorprès i alienat per com juga el Chelsea. “Hem perdut la passió, l’animositat, el coratge!”, es neguiteja, declamatori, mentre alhora fa exaltacions màntriques d’un futbolista que és tot passió i força de la natura: Drogba. Tot ho heu d’imaginar dit al seu estil, exuberant i melancòlic. Keats repeteix una de les seves frases preferides: “Jo treballo a l’ombra dels poetes del passat” i sense saber l’esdevenidor de la final, s’encomana a les glòries italianes que ha tingut el Chelsea. Hölderlin s’ha aixecat passional avui i cridant tant com pot perquè les seves paraules arribin a l’Allianz Arena, segur de la victòria que sent com a veritat pròpia, clama: “Mirem en l’espai tot obert, cerquem el que és viu, encara que sigui molt lluny.”
Després dels penals i l’efecte d’unes pintes de cervesa dels respectius països, Keats i Hölderlin acaben esbatussats. Hölderlin entoma la derrota com una estocada injusta i fatal, recita els seus versos més emprenyats (“el serf dedica honors tan sols al violent”) i promet tancar-se a Tübingen, on, de fet, viurà perdut per l’esquizofrènia. Keats se n’anirà a Itàlia (ressegueixin la seva biografia, que això és ben veritat també): una mostra d’agraïment definitiu a l’escola italiana, d’on surt Vialli, Zola i ara un inesperat a la festa: Di Matteo. Tots han donat molt al Chelsea, tant com la seva primera Champions, que és més del que li ha donat la tradició portuguesa que havia volgut abraçar. Qui se’n recorda dels portuguesos? A Munic vam veure diverses cares d’això, d’aquest esport tan dislocat i imprevisible com tantes altres coses.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 21 de maig del 2012)

divendres, 19 d’abril del 2013

Sant Jordi xuta i gol

Com que aquest Sant Jordi va de llibres i de futbol, fins al 23 penjaré alguns articles antics dels que publico cada dilluns a El 9 Esportiu, on futbol i literatura van agafats de la mà. Aquí va el primer. Poseu les falques que toquen.



L'HORA DECISIVA


Amable lector, quan ens tornem a trobar d’aquí a una setmana per aquests verals, ja tindrem unes quantes coses clares. Pensar això em tranquil·litza en una setmana futbolística decisiva. Sabrem si encara hi ha lliga. Intuirem si el Barça va ben encaminat per anar a Munic. Sabrem si ens podem seguir rabejant en aquest patiment i actitud ridícules d’un Madrid transfigurat per les urgències. Estem, com en les temporades anteriors, en una cruïlla històrica. I quan dic cruïlla històrica, em torna al cap el llibre de Zweig Moments estel·lars de la humanitat. Zweig m’ha acompanyat cada primavera que l’equip de Guardiola s’ha trobat, amb aquell silenci previ als grans moments, amb l’anaconda subterrània que serpenteja l’imaginari col·lectiu, acarat a la seva particular cruïlla. Un capítol del llibre descriu extraordinàriament la conquesta de Bizanci per part dels turcs, el 29 de maig del 1453. Sembla que puguis sentir l’alè de l’última missa a Santa Sofia, l’avidesa de la flota que avança per la muntanya i aquell petit detall, l’atzar que decanta un moment estel·lar cap a una banda o cap a l’altra. En aquest cas, la kerkaporta, una porta de les muralles que s’havien deixat oberta, decideix “la història del món” per segles. Comparar noranta minuts de partit de futbol amb la magnificència inabastable de Constantinoble també em tranquil·litza. 

Guardiola ens ha acostumat molt bé cada primavera, perquè ha erigit un equip que competeix amb audàcia, sense por, a un nivell altíssim fins al final. D’aquí a una setmana ja sabrem quin xou ha muntat Mourinho a la gespa o davant el micròfon, si és que s’ha dignat, segons com tombin les coses. Sabrem si Messi ha propinat un altre clatellot victoriós a Cristiano, o si, en canvi, hem hagut d’aguantar la visió horrorosa de la seva cuixa. Molts detalls decidiran aquest clàssic i l’avenç en la Champions. El que sembla clar és que el Barça no deixarà cap kerkaporta oberta per un descuit, per desprevingut. Que per ells no serà. Més que mai en els precedents instants estel·lars de l’era guardiolana ho estan demostrant amb aquest final de temporada sensacional.

Hi ha una altra diferència encara vers l’episodi de Bizanci que descriu Zweig. Si el Barça cau en la lliga –que és com dir que cau dissabte al Camp Nou– o si cau en la Champions –ho reitero: uh oh, no em fa por! una final amb el Madrid–, aquí no caurà cap imperi. La solidesa, la fermesa, la creença en el propi perfil, l’orgull del que som que han aportat aquests anys ja eterns serveixen, o han de servir, per entomar amb serenor les hores següents al moment estel·lar. En canvi, tinguem-ho clar, a Madrid, on l’alternativa és seguir deambulant en el desert amb una imatge penosa i llamps i trons constants, no s’ho poden ni mirar d’aquesta manera. Dit això, que rodi la pilota i que no ens despertin del somni.


(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 16 d'abril del 2012)

* Representació del setge de Constantinoble.

divendres, 4 de gener del 2013

2012

  • Relats del difunt Ivan Petrovitx Belkin / La dama de piques, Aleksandr Puixkin
  • Vulcano, Max Besora
  • Historias del calcio, Enric González
  • Bartleby, l’escrivent, Herman Melville
  • El talent, Jordi Nopca
  • Poemes, Rupert Brooke
  • Putes i consentits, Antonina Canyelles
  • Tasta’m, Antonina Canyelles
  • A sac, Albert Mestres 
  • L’hivern encès, Miquel Mestre
  • La maleta, Sergei Dovlàtov
  • El cobrador, Rubem Fonseca
  • Gebre i sol, Robert Frost
  • Menos rosas, Mahmud Darwish
  • El gos cosmopolita i dos espècimens més, Raül Garrigasait
  • Els llamps de la Maleïda, Mossèn Jaume Oliveras
  • Los nuestros, Sergei Dovlàtov
  • Ciudad del hombre: Barcelona, José María Fonollosa
  • Obra poètica, Georg Trakl
  • Cal·ligrames, Guillaume Apollinaire
  • Estiula, Lluís Calvo
  • El gambit del diable, Iàkov Braun
  • El Déu abandona David, Pinkhas Sadé 
  • Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, Cesare Pavese 
  • Trabajar cansa, Cesare Pavese
  • Digue’m la veritat sobre l’amor, W.H. Auden
  • Nataixa i altres històries, David Bezmozgis
  • Vides seques, Graciliano Ramos
  • Antologia poètica, Carles Riba (LMOLC) 
  • La zona, Sergei Dovlàtov
  • El romanço d’Anna Tirant, Josep Pedrals