Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Pernau. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Pernau. Mostrar tots els missatges

dilluns, 10 de febrer del 2014

10 de febrer de 1939 (Diari de la caiguda de Catalunya. Final)

El comunicat de guerra franquista d'aquesta nit és concís: "Nuestras fuerzas han alcanzado victoriosamente en el día de hoy todos los pasos de la frontera francesa, desde Puigcerdà hasta Portbou. La guerra en Cataluña ha terminado." La notícia ha desplaçat en segon terme la de la mort del papa Pius XI.

A les tres de la tarda, la bandera bicolor s'ha hissat al coll de la Serra, entre Portbou i la població francesa de Cervera, i mitja hora abans les tropes franquistes han arribat al pont internacional de Bourg-Madame, després d'ocupar Puigcerdà, ciutat que ha hagut de ser abandonada perquè se n'ha minat la meitat.

Per cert que aquí ha passat un fet curiós. Un oficial falangista que devia tenir marcat al mapa l'enclau de Llívia, frisós de conquestes i al cadpavant d'un grup de correligionaris, ha intentat el pas per la carretera internacional. Però les seves pretensions s'han vist frenades pel comandant Zwilling, de l'exèrcit francès, qui amb el Tractat dels Pirineus a la mà ha recordat que mai poden passar per la zona neutral més de tres homes armats. A aquestes hores, l'Estat Major franquista deu estar consultant el tractat firmat fa tres segles. Al cronista li consta que l'enclau franquista serà ocupat demà, sense que els tres soldats armats trobin cap resistència.

Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

diumenge, 9 de febrer del 2014

9 de febrer de 1939

A la Jonquera i al Portús, aquesta nit, regna el silenci. Ja no hi ha masses de refugiats. Són a l'altre costat de la frontera. Soldats franquistes munten guàrdia en la divisòria i la bandera bicolor està hissada, no a la caseta del control fronterer, que ha quedat incendiada aquest matí, sinó en un pal de telèfons.

(...)

Al vespre s'han sentit a la frontera de Portbou unes terribles explosions. Eren els últims dipòsits republicans d'armes i municions, instal·lats a l'estació ferroviària. L'arribada dels encarregats de les voladures era l'anunci que el pas de soldats per la frontera estava arribat al final.

Franco ha signat avui una llei, el títol de la qual és ben explícit: de Responsabilitats Polítiques. Fins ara, les actituds contràries al franquisme es jutjaven -si és que no es liquidaven en una tàpia- d'acord amb un decret qeu estableix el delicte de rebel·lió i, en un grau menor, d'auxili a la rebel·lió, per als que han defensat el règim republicà legalment establert, contra el qual Franco es va alçar el 18 de juliol de 1936.

(...)

"El gobierno considera llegado el momento de dictar una Ley de Responsabilidades Políticas que sirva para liquidar las culpas políticas de quienes contribuyeron con actos u omisiones graves a forjar la subversión roja, mantenerla viva durante más de dos años y entorpecer el triunfo del Movimiento Nacional", es declara en el preàmbul.

(...)

L'afiliació a un sindicat, el vot per un partit catalanista o per alguna de les organitzacions integrades en el Front Popular comporta ja unes responsabilitats polítiques, que depurarà un tribunal especial, que quedarà integrat per "representaciones del Ejército, la Magistratura y de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS".

Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

dissabte, 8 de febrer del 2014

8 de febrer de 1939

Per arribar a la capital de l'Alt Empordà, les tropes franquistes, per diferents punts, han avançat avui fins a 30 km. La ciutat ha estat ocupada, però el gruix de les tropes ha quedat apostat als voltants. Uns pocs soldats s'han fet càrrec de Figueres i els veïns, la majoria en els refugis o tancats a casa seva, a penes han pogut adonar-se del que havia passat. Al carrer de Sant Pau, una tanqueta i quatre soldats franquistes s'han creuat, sense cap incident, amb un destacament de carrabiners en retirada. Tan discreta ha estat l'entrada, que el doctor Damas Salesa, tement un nou bombardeig, ha decidit anar amb el seu fill Guillem a passar la nit a Peralada. El doctor el van alliberar de la presó de Girona, fa quatre dies, les tropes franquistes. Marxaven els Salesa, pare i fill, a peu quan als afores de la ciutat es van trobar amb uns soldats. De nit no es distingeixen emblemes ni uniformes.
- Alto! Qui ve?
- Fugim dels feixistes i marxem cap a França.
Tan poc convincent devia ser l'explicació que els soldats li han replicat:
- Els feixistes som nosaltres. Passeu la nit en aquella casa que demà podreu dormir a la vostra.

(...)

L'última decisió adoptada pel doctor Negrín a Agullana ha estat la d'abandonar la població. El senyor Zugazagoitia, secretari general del ministeri de Defensa, ha quedat encarregat de preparar la marxa. S'ha acordat que a la mina Cantà, de La Vajol, resideixi el ministre d'Hisenda, senyor Méndez Aspe, i que a can Barris, després d'anar-se'n el senyor Azaña, s'hi instal·li l'encarregat de negocis de l'URSS. Amb els ministres d'Estat i Agricultura, la comitiva s'ha posat en marxa. El que queda humanament de l'Estat republicà en territori espanyol té cabuda en mitja dotzena de cotxes.

Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

divendres, 7 de febrer del 2014

7 de febrer de 1939

Com en els primers dies de la guerra, el descontrol desborda les persones partidàries de l’ordre que hi ha al bàndol republicà. I víctimes del descontrol han mort assassinades avui 40 persones, entre elles el bisbe de Terol, frai Anselmo Polanco, al barranc de can Tretze, entre Pont de Molins i les Escaules. Van caure en mans republicanes fa un any, quan les tropes van entrar a Terol, i han estat quasi tot aquest temps a Barcelona. (...)

Ahir va arribar una ordre signada per Rojo perquè es lliurés a les forces aèries, en qualitat de rehens, “a las personalidades del relieve, así como al obispo de Teruel, y a los italianos”, per ser conduits a la zona central. Els guàrdies van esperar debades que apareguessin els soldats d’aviació. Segons els supervivents, els guàrdies van donar un bon tracte als captius i es van posar d’acord entre ells per alliberar la resta. Aquest matí ha arribat a can Boach un camió amb un comandant, un tinent, un comissari polític, dos serents, sis caporals i 30 soldats, que han exigit el lliurament del bisbe, el del coronel i de 38 presoners més. (...) A les 2 de la tarda, al fons d’una fondalada, no gaire lluny de la carretera per on passen milers de persones, els seus cossos han quedat acribillats a trets i els cadàvers, ruixats amb benzina. (...)

Afortunats, dintre de les calamitats pròpies de la situació, es poden considerar molts dels integrants d’una columna de presoners que en nombre de 600, van ser trets el dia 23 passat de la presó Model de Barcelona. Avui han passat a França per la Garrotxa. Van sortir en tren cap a la Garriga, i han continuat després a per per Castellterçol, el Figaró, Aiguafreda, Centelles, Sava, Viladrau, Sant Hilari, Girona, Sarrià de Ter, Banyoles, Serinyà, Besalú, Argelaguet, Castellfollit de la Roca i Oix. (...) Van sortir de Barcelona molt ben custodiats, però a mesura que han avançat cap al nord ha prevalgut entre presos i guardians una comunitat d’interessos immediats, que ha acabat gairebé en confraternització. No és que s’hagin evadit dels seus custodis. Senzillament, se n’han anat. (...)

Amb seqüeles de la guerra tornaran als seus països alguns dels que fa només un mes eren aquí, a Sant Quirze de Besora, avui en poder dels franquistes. Formaven part del centre de desmobilització de les Brigades Internacionals. Hi havia sobretot alemanys i txecs, restes de lescamot Thaelmann, i sumaven alguns centenars. Van ser-hi una llarga temporada i van confraternitzar amb la gent. (...)

En el bombardeig que moltes vegades precedeix a l’entrada de les tropes, a Ripoll, una bomba ha provocat una explosió en un tren carregat de municions, que ha causat moltes destrosses i un gran nombre de víctimes.

Avui han tornat a bombardejar Figueres. La població roman als refugis, sense ni gosar sortir, malgrat el risc que la casa sigui saquejada. Abans la vida que els béns materials.

Deixem la línia del front, que a l’Alt Empordà s’ha fixat en el Fluvià, i anem a la reraguarda, si és que es pot considerar així una zona situada a una vintena de quilòmetres. En cròniques anteriors ens hem referit a milers de persones, paisans i tropa, que allí frisen per passar a l’altra banda del Pirineu. Avui parlarem dels animals, cavalls, mules i vaques, fins i tot, que han quedat abandonats. La imatge d’aquests animals, que han recobrat el seu estat salvatge en condicions tan precàries, és igualment vàlida per a la Cerdanya, o encara més per haver acudit allí gents de zones ramaderes. Per fortuna, l’hivern ha estat benigne i les bèsties troben herba per menjar. Oficialment, França impedeix el pas dels animals perquè considera que podrien ser portadors de gèrmens malignes per a la fauna gal·la. (...) Resulta ridícul l’entossudiment dels gendarmes intentant fer recular una vaca o un cavall cap a territori espanyol. (...)

Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

dijous, 6 de febrer del 2014

6 de febrer de 1939

Hi ha una gran satisfacció avui en el bàndol franquista. S’ha ocupat La Seu d’Urgell i la bandera bicolor oneja a la frontera andorrana. Els andorrans volen estar bé amb tothom: abans van donar l’acolliment als refugiats d’un bàndol, ara als de l’altre, i perquè no hi hagi dubtes sobre la seva actitud molts dels seus súbdits han baixat fins a la divisòria per saludar les tropes del general Muñoz Grandres, el cos d’exèrcit del qual porta el nom de la comarca on avui s’ha ocupat la capital: l’Urgell. (...)

Però no és la Seu, el principal motiu de satisfacció, sinó la notícia que, de manera destacada, publiquen alguns diaris franquistes, que la indústria tèxtil catalana s’ha salvat íntegrament, i que hi van quedar uns estocs tan grans que les indústries llaneres i cotoneres podrien treballar a plena producció durant un any, sense necessitat de cap subministrament. La raó que es dóna és que l’URSS exigia el lliurament de teixits com a compensació per les trameses de material de guerra, per la qual cosa no han faltat les matèries primeres. (...)

El doctor Negrín ha donat l’ordre d’evacuació de la majoria dels ministres i aquesta nit, a Agullana, només dormiran els d’Estat, Hisenda i Agricultura (...). A moltes cases quedaran fantasmagòrics rètols, escrits a mà en paper de barba, indicadors que allí va haver-hi un ministeri, el Tribunal Suprem o qualsevol altra institució de l’Estat. (...)

Avui l’actualitat no és tant a Agullana, la vida política de la qual s’està extingint per moments, com en els posts fronterers amb França. Milers de soldats ja són a l’altra banda. Alguns, fins i tot, han entrat en formació a cavall. (...) Però el trànsit més important s’ha enregistrat al Portús. Ningú no coneixia la càrrega d’un comboi d’11 camions que ha passat per aquella frontera. Eren les últimes reserves metàl·liques del Banc d’Espanya. Als soldats se’ls veia cansats i abatuts. Molts oficials, en el moment de traspassar la frontera, s’arrencaven les estrelles de les seves gorres perquè a França no tindrien cap significació. (...)

Avui Josep Pla, que ara signa José, ha tornat a Girona i l’acompanyarem pels seus paisatges familiars. Les seves impressions es publicaran en els pròxims dies, a La Vanguardia, de la qual és sots-director. Per al viatge ha aprofitat el cotxe d’un matrimoni amic, que és en missió especial d’Auxili Social. (...)

Avui la caravana de fugitius arriba fins a Port de Molins. El flux de gents és incessant i les cases de canvi de moneda, al Portús francès, estan arribant al volum de negoci més alt de la seva història. No volen paper, si no és de les sèries que seran vàlides, cosa que també saben, però el que més accepten són els duros de plata. Igual que els moros. L’enemic cada cop és més a prop i el cap de l’Exèrcit de l’Ebre –el riu ja queda lluny en l’espai i en el temps– ha instal·lat el seu quarter general a Perelada.


Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

dimecres, 5 de febrer del 2014

5 de febrer de 1939

Avui les tropes franquistes han ocupat algunes poblacions importants com ara Palamós. Però, ¿importa el front, quan l’Estat es desmorona, avui, precisament, el dia que els presidents de la República, de les Corts, de Catalunya i d’Euskadi han sortit del país com uns refugiats?

A les 6 del matí, el doctor Negrín s’ha presentat a can Barris. Tal com es va convenir ahir, acompanyarà el president de la República fins al primer poble francès, les Illes. La nit és gèlida i els que no coneixen la zona descobreixen el fenomen de la tramuntana. La comitiva és reduïda,composta només pel cap de govern, el ministre sense cartera, senyor Giral, quatre guàrdies, el cuiner i algun familiar. (...)

La baixada és lenta. El camí està gelat i Pi i Sunyer es pregunta si s’avança amb tanta lentitud per la relliscositat del terreny o potser per tot el que va quedant enrere. Com si hagués volgut trencar amb el passat, algú ha deixat a la vora del camí els trossos d’unes postals de colors. En un tombant del camí, la comitiva ha vist les teules vermelles i les finestres pintades de les cases de les Illes. Al costat, un camp acotat on formiguejava una multitud: els refugiats.

A les Illes, el comandant de la plaça s’ha sorprès per la presència dels presidents basc i català, ja que ningú lli havia anunciat la seva arribada. Els tràmits eren senzills per als qui duien passaport, que són tots menys la tropa. De moment, mossos d’esquadra i gudaris es queden detinguts i caldrà anar al camp d’Argelers a rescatar-los, ja que avui és diumenge i és impossible emprendre qualsevol gestió.

Companys vol arribar a Perpinyà amb els consellers i a les Illes s’acomiada del president Aguirre, que li ha de prestar 300 francs, ja que cap dels catalans no du ni un cèntim.

Cap a migdia, a Figueres s’ha tingut notícia de la sortida dels polítics, cosa que ha contribuït a una nova onada de pànic, com si amb els bombardeigs, que són gairebé diaris, no n’hi hagués prou. (...)

Avui França ha obert la frontera a l’èxode militar. Fins ara, s’autoritzava el pas només als soldats ferits. Per aquest motiu alguns han disparat l’última bala d’aquesta guerra contra el seu propi peu. Els soldats han de passar desarmats i França no té cap intenció de concedir-los una estança de trànsit, camí del front centre-sud, tal com pretén el doctor Negrín. (...) La possibilitat d’entrar a França ha permès que avui es fessin a la mar les tres úniques unitats de la Marina de guerra que hi ha a Catalunya. Han sortit del Port de la Selva, últim centre d’aprovisionament per mar, que aquests dies s’està bombardejant repetidament. Abans de la partida, el comandant marítim de la zona ha ordenat que es repartís menjar entre la població i els tres vaixells han posat proa cap a Port Vendres.


Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

dimarts, 4 de febrer del 2014

4 de febrer de 1939

Avui, a la 1.30 de la tarda, les tropes de la Quarta Brigada de Navarra, que comanda el general Alonso Vega, han entrat a Girona, l’última capital de província de Catalunya que quedava en mans republicanes. La ciutat estava sense aigua ni llum, i espesses columnes de fum s’elevaven al cel, del qual queia una pluja fina. (...) Girona, com era de preveure, ha caigut sense resistència i a les quatre de la tarda, el general passava revista a les tropes a la plaça del Marquès de Camps, mentre que el cine Gran Via s’habilitava com a centre de classificació de presoners i lliurats, el que comunament s’anomena presó.

La ciutat, sobretot per la part occidental, apareix molt destruïda, i si a això han contribuït les voladures d’aquest matí, quan es retiraven les últimes tropes, no es poden ignorar els bombardeigs d’ahir. (...)

Els generals han de preveure tant les avançades victorioses com les retirades ordenades, perquè no es converteixin en desbandada, com ja ha començat a succeir. Per això, Rojo ha presentat avui al doctor Negrín un pla de retirada, consistent en la creació d’una línia de destruccions d’una amplària de 15 a 20 quilòmetres, en l’eix Ripoll-Olot-Figueres-Roses, en què s’intentarà una resistència que empari el replegament. L’Exèrcit de l’Ebre es retirarà cap a la costa i passarà a França per Portbou, i el de l’Est ho farà pel Portús. (...)

No es pot continuar aquí. És per aquest motiu que el senyor Azaña, en presència del president de les Corts, ha fet cridar el doctor Negrín, que s’ha presentat acompanyat pel ministre de l’Estat, senyor Álvarez del Vayo. (...)

Després s’ha parlat de la marxa, que serà la pròxima matinada, abans de l’albada. El senyor Martínez Barrio ha preguntat si se li comunicava al president de la Generalitat i el doctor Negrín ha dit que no, que ja li diran quan el president de la República sigui a França.

Al mas Perxés també es fan preparatius. El president de les Corts ha fet cridar el senyor Companys, amb qui l’uneix una bona amistat, i li ha comunicat la marxa imminent del president de la República. Però li ha mentit pietosament: “Por razones de seguridad, el jefe del Gobierno ha creído que debían formarse dos expediciones”. I per no contrariar del tot el doctor Negrín li ha dit que sortirien a les vuit: “Póngase en marcha a esa hora”.

Durant tota la nit s’ha sentit, a Agullana, el trànsit de camions que baixen de la Vajol. Són els quadres del [museu del] Prado, que juntament amb els que fins ara han estat a Perelada, seran enviat a Ginebra. (...)

Aquesta nit, es disposa a sortir d’Espanya, també, el que es dirà tresor de Negrín: obres i objectes d’art de famílies aristocràtiques de Madrid (...).

El senyor Pi i Sunyer se n’ha anat a can Descal, a Darnius, per acomiadar-se simbòlicament de part del patrimoni artístic que romandrà a Catalunya, alhora que avisarà els senyors Tarradellas i Sbert de la immediata sortida de Catalunya del president Companys. (...) Hi ha tristesa i inquietud per la partida, però el senyor Pi i Sunyer està tranquil. Ha lliurat a Joan Subias i Galter un document en què es demana a les tropes franquistes el respecte per les obres d’art i per la persona que les custodia. El senyor Subias, nascut a Figueres, és un professor de l’Escola de Belles Arts Superior i de Llotja, que durant la guerra ha format part del Comitè d’Art i Control, que tantes obres d’art ha salvat a Catalunya. Ha decidit quedar-se i aquí esperarà les tropes franquistes.

Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

dissabte, 1 de febrer del 2014

1 de febrer de 1939

Els soldats franquistes ja són a Vic, però fins avui no s'ha vist a Montserrat cap uniforme militar. Els primers han estat els dels oficials del Servei de Recuperació Artística, Manuel Abizanda Broto, tinent, i Manuel Ballesteros Gaibrois, alferes, fill de l'historiador Antonio Ballesteros i de la bibliotecària de l'Acadèmia de la Història, Maria Gaibrois. Amb ells, hi han pujat dos monjos de la comunitat: Andreu Ripol i Reinald Bozzo. Van intentar arribar-hi fa uns dies, però van haver de desistir: al monestir només s'hi podia arribar a peu. La carretera estava tallada a can Massana, per l'explosió d'unes càrregues de dinamita.

Els ha rebut el pare Escarré, que s'ha presentat com a prior, títol que el cronista està en condicions de saber que aviat li serà atorgat. L'autoritat del pare Escarré està tàcitament acceptada pels monjos, que aquests dies han anat arribant al recinte.

(...)

Al castell de Figueres s'iniciaven els preparatius de la sessió de les Corts anunciada per a aquella nit, la tercera que es convoca en territori català, després de les de Montserrat (1 de febrer de 1938) i Sant Cugat del Vallès (30 de setembre).
La sessió s'ha celebrat als soterranis del castell, que en els seus dos segles d'història ha servit tant de presó com de quadres. El periodista francès Georges Soria ha dit que era un escenari de capa i espasa, i el conegut corresopnsal americà, Herbert Mattews, que segueix la campanya per al The New York Times, ha afirmat que ni tan sols a Cadis les Corts van tenir un marc tan estrany i pintoresc.
S'ha intentat condicionar el lúgubre escenari. Hi han posat algunes estores, la taula de presidència s'ha adornat amb vellut de color violeta, amb l'escut de la República, la bandera tricolor ha adornat la taula del govern i la tribuna ha estat recoberta de brocat vermell. Eren les 10,25 de la nit, quan el senyor Martínez Barrio, que vestia solemnement de fosc, donant els cops reglamentaris amb la maça, que porta a sobre des que va sortir de Madrid, ha declarat oberta la sessió. A la sala, hi havia seixanta-dos diputats, asseguts en bancs toscos, nombrosos representants de la premsa internacional i alguns representants del cos diplomàtic. En total, unes cent cinquanta persones. El fred era tan intens que molts dels presents no s'han tret l'abric.

(...)

El president del Consell [Negrín] ha començat a parlar i ha utilitzat el llenguatge dur que li és habitual: "La caída de Barcelona no constituye un desastre definitivo (...). Hay que parar al enemigo en el territorio catalán que todavía conservamos." 

(...)

Negrín exigeix garanties per suspendre els combats i començar a negociar. I, si no hi ha garanties, la guerra continuarà, en el centre, el sud i a Llevant. De nou, avui, en el castell de Figueres s'ha pronunciat la paraula resistir.

(...)

L'Alt Empordà acull des de fa una setmana totes les institucions de l'Estat i Figueres, fins ara capital de comarca, s'ha convertit en capital política de l'Estat. En el castell, hi ha la Presidència del Govern, la sots-secretaria de la Presidència, la sots-secretaria de Terra i la direcció general de Seguretat. Un cartell, escrit a mà, assenyala el destí que s'ha improvisat en les diferents dependències de la ciutadella.
Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

divendres, 31 de gener del 2014

31 de gener de 1939

Els temors són lògics. L'enemic ja ha posat el peu a la província de Girona i avui ha ocupat la població costanera de Blanes. Demà les tropes atacants podrien irrompre per diversos punts en l'última província catalana que resta quasi del tot en territori republicà. Per això, avui l'aviació ha destrossat el nus ferroviari de Maçanet de la Selva, com també la cruïlla de carreteres de Sils. Les localitats ocupades avui són Calella, Pineda, Malgrat, Santa Maria de Cornet, Gaià, Sant Feliu de Sabassona, Collsuspina, Sant Celoni, Sant Julià de Sessorba, Santa Eulàlia de Riuprimer, Muntanyola, Sant Cugat del Racó, Sant Feliu de Codines, les Ferreries, Gualba, Vilardell, Vallgorguina, Arenys de Munt i Cànoves.

Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

dijous, 30 de gener del 2014

30 de gener de 1939.

Per la costa, avui s'ha avançat fins a Sant Pol. En la retirada pel Maresme, Tagüeña [general republicà] ha vist, a la via morta d'algunes estacions, trens sencers de material de guerra sense desembalar. Sortí de l'URSS i durant mesos ha estat retingut a França. Ara París ha accedit a deixar-lo passar, quan ha vist que les tropes franquistes s'acostaven a la frontera pirinenca. Massa tard. Si no es destrueixen a temps, aquestes armes seran un regal per a Franco. Camí de Sant Pol avui les tropes franquistes han ocupat Arenys de Mar i Canet, i per l'interior l'Espunyola, Sant Quirze Safaja, Sant Antoni de Vilamajor, Santa Maria de Palautordera i Vilalba Sasserra.

(...)

El general Álvarez Arenas [franquista] ha disposat que el català sigui només un llenguatge d'ús privat i familiar. Així ho deia en l'extens ban que va fer públic el dia 27 passat: "Estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguaje, en el uso privado y familiar, no será perseguido." Res, doncs, de fulletons, pasquins, ni llibres en català, encara que exaltin Franco. Tots els que hi havia a Barcelona han estat confiscats i seran destruïts.

(...)

L'estiu passat, a Lleida, el delegat de l'Ordre Públic dictà una ordre el segon punt de la qual deia: "Respecto al uso del dialecto catalán, hay que atenerse estrictamente a las órdenes de la superioridad, pero quiero dirigirime a todos los españoles de esta provincia para decirles que los momentos actuales exigen que todos demos pruebas de un ferviente españolismo y entusiasmo por la Causa. Estos sentimientos es necesario evidenciarlos y exteriorizarlos y, lógicamente, se da una prueba de ello no hablándolo en público (por lo menos)."

Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

dimecres, 29 de gener del 2014

29 de gener de 1939.

Aquesta nit, a Montserrat, s'ha tornat a cantar el Virolai. L'entonaven dos monjos, els pares Aureli Maria Escarré i Sever Renyé, i el germà Ildefons Llovet. Han arribat durant el dia. El pare Escarré ha pujat a peu des d'Esparreguera, acompanyat d'un treballador del monestir i del pare d'un monjo. En arribar, s'ha trobat els dos companys de comunitat, que havien arribat un moment abans. Amb satisfacció ha comprovat que les dependències no havien sofert cap dany i els tres s'han passat tot el dia tancant portes i finestres. Tot ha restat obert durant sis dies, des que fou evacuat l'hospital de convalescència i recuperació. A la nit, s'ha resat el rosari i s'han cantat vigílies, la Salve i el Virolai. La cerimònia completa l'ha presidida una tosca reproducció de la imatge, que es col·locà en substitució de la vertadera, amagada els nefastos dies de la persecució religiosa, que costà a la comunitat la vida de vint-i-tres monjos. Avui, cap dels tres no sap on és la imatge autèntica.
A Montserrat, no hi ha pujat encara cap tropa. Els soldats passaren de llarg per les carreteres que envolten la muntanya i tots els encontorns estan ocupats des de fa dies. 

(...)

Si les dependències de Montserrat no han sofert cap dany h estat gràcies a la Generalitat, que confiscà tota la propietat, passats els moments de fúria antirreligiosa. El responsable de la conservació de Montserrat fou inicialment el digputat i comissari Carles Gerhard, qui va tenir a les seves ordres un destacament de mossos d'esquadra. Aquí ha funcionat el darrer any un hospital de convalescència i recuperació, dependent de l'Exèrcit de l'Est, que ha arribat a tenir 1.400 llits. Era un centre modern, dotat dels millors mitjans i d'alguns de nous que fins i tot s'han assajat aquí amb èxit, especialment en el camp de la recuperació funcional. Aquesta tasca innovadora ha estat obra i iniciativa del doctor Navés, que abans de la guerra era porter de l'Espanyol.
El monestir encara ha corregut perill aquests últims dies. El director del centre, el doctor Josep Riu i Porta i el comissari polític, Frederic Muñoz, d'Ulldecona, han rebut l'ordre d'evacuació i de voladura de les instal·lacions.
- Comptarà amb els materials precisos que ja estan en poder del comissari.
I quan el doctor Riu volia fer-hi una objecció, el cap de Sanitat de l'Exèrcit de l'Est l'ha interromput bruscament:
- Una ordre militar no es discuteix!
Riu i Muñoz s'han reunit i han estat d'acord a no complir l'ordre. Un oficial els ha escoltat i s'ha ofert voluntari.
- Si ustedes tienen prejuicios, que los entiendo, por ser catalanes, tengan en cuenta que yo no lo soy.
Sortosament, les presses a l'hora d'evacuar la gent, quan l'enemic ja és a Manresa, permeten que l'ordre quedi sense complir, per la qual cosa al comissari Muñoz intentaran exigir-li responsabilitats.

(...)

Avui hi ha hagut una altra missa a la plaça de Catalunya. L'ha promogut l'Ajuntament. (...) Els ciutadans han llegit a La Vanguardia unes declaracions del comandant Joaquín García Morato, aviador mitificat [bàndol franquista], que justifica els bombardeigs de Barcelona. Què pensaran els familiars de tantes víctimes causades per les bombes, inclosos els qui sempre han simpatitzat amb el bàndol rebel? Què pensarien a Girona i Figueres, que avui han estat bombardejades, com quasi cada dia, si coneguessin les declaracions de l'aviador? O els veïns de Granollers, ciutat ocupada ahir, que sí que poden llegir el diari?
Diu que "las necesidades militares lo imponían. Ellos han contribuido grandemente a la victoria y han precipitado el pánico de los rojos". García Morato afirma que només s'ha bombardejat el port i que quan s'atacà algun altre objectiu fou perquè es considerava d'interès militar. Molts barcelonins, avui, poden sentir-se justament, encara que calladament, idignats. Ells, millor que el comandant, coneixen la geografia ciutadana castigada per les bombes. Quin objectiu militar hi havia just al costat de la catedral, del mercat de Santa Caterina o a la Gran Via, al cinema Coliseum, on hi va haver tantes víctimes?

(...)

Hi ha hagut missa de campanya a Barcelona, però a Lleida s’ha celebrat l’exòtica festa musulmana de la Pasqua del moltó. Hi han assistit moltes autoritats i caps moros i hi ha hagut discursos de confraternització hispano-marroquina. S’ha finalitzat amb els crits de “¡Viva el Generalisimo!” i “¡Viva el jalifa Muley El Hassan!”


Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

dimarts, 28 de gener del 2014

28 de gener de 1939.

Des d'anit passada, Antonio Machado ja és a França. Després d'uns dies a Cervià de Ter i a Viladasens, avui amb la seva anciana mare, el seu germà i la seva cunyada, el poeta ha pernoctat en un vagó de ferrocarril, a l'estació de Cervera. No hi havia cap allotjament millor. "¿Llegaremos pronto a Sevilla?", pregunta contínuament la senyora Ana Ruiz. Al poeta li han ofert d'instal·lar-se a París, per compte de l'ambaixada espanyola. Antonio Machado ha dit que és una ciutat molt cara i que s'estima més quedar-se prop d'Espanya. El lloc escollit és Cotlliure. (...) Antonio Machado trigarà només vint-i-cinc dies a morir a la població rossellonesa, i tres dies després ho farà la seva mare.
Autèntiques allaus humanes accedeixen per carreteres i camins davant de la frontera francesa. Oficialment, el pas és tancat per a tothom que no disposi de passaport convenientment visat. França, que veu el problema que li cau a sobre, ha proposat a Franco l'establiment d'una zona neutral, en territori espanyol, en la qual els refugiats serien atesos pels països europeus. Però el pla ha estat rebutjat. Franco vol que les seves tropes arribin fins a la mateixa ratlla. Álvarez del Vayo ha travessat aquests dies la frontera d'un costat a l'altre, fent gestions amb l'ambaixador i amb el Prefecte dels Pirineus Orientals. I, a la fi, avui, el govern ha accedit que passin 15.000 dones, nens i soldats ferits. Totes les seves pertinences, tret del que puguin portar a sobre, s'han de quedar en territori espanyol, i els soldats han de lliurar les armes. El doctor Negrín i el delegat britànic de la Societat de Naciions, senyor Molesworth, han contemplat el començament de l'èxode i han vist com molts ferits eren brutalment rebutjats pels soldats senegalesos i els policies de la Garde Mobile. "¡Dios mío, Negrín, no pueden obrar así!", ha exclamat l'anglès amb indignació. "Sí pueden", li ha contestat tristament Negrín.

(...)

Avui les tropes atacants han arribat als encontorns d'Arenys de Mar i per l'interior, a mitja tarda, han entrat a Granollers, autèntic Guernica de Catalunya, pel bombardeig sofert fa pocs mesos, en què les bombes italianes causaren alguns centenars de morts. Hi va haver diverses protestes internacionals i el mateix cardenal Pacelli, secretari d'Estat del Vaticà, comparegué davant del comte Ciano per pregar-li moderació.

(...)

Hem de dir que avui les tropes franquistes han entrat a Caldes d'Estrac, Parets del Vallès, Lliçà de Vall, Vallromanes, Alella, Castellar del Vallès, Avinyó, Sant Joan d'Oló, Calders, Talamanca, Organyà i Fígols d'Organyà.

(...)

S'ha confirmat a Barcelona el que ja deien els qui escoltaven Radio Sevilla: que molts bitllets de banc que abans del 18 de juliol de 1936 tenien plena validesa, ara no tindran altre valor que el del paper. Avui s'anuncien les sèries de bitllets de 1.000, 100. 50 i 25 pessetes que es poden canviar pels que s'han emès en l'Espanya franquista. Tots els altres, emesos després de 1931, es declaren il·legítims. S'anul·len també aquells bitllets, de sèries declarades vàlides, en què van estampar aquestes dues paraules: República Española.

Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

dilluns, 27 de gener del 2014

27 de gener de 1939

Res no és igual, encara que a les parets es mantinguin les consignes de "No passaran". Avui ha reaparegut La Vanguardia, que el dia 24 s'autoanomenava encara Diario al servicio de la democracia i que ara se subtitula Diario al servicio de España i del Generalísimo Franco. Els carrabiners, abans de retirar-se, es veu que van entrar a les instal·lacions del carrer Tallers i van causar-hi algunes destrosses. Per aquest motiu, el diari no és res més que un senzill full, però que dóna testimoni de la seva existència. I de quina manera. 
"Decíamos ayer" és un dels titulars. Per al diari, ahir no fou el dia 26 de gener de 1939, sinó el 19 de juliol de 1936. Aquell dia es publicà el número 22.574 i el d'avui és el 22.575. No es vol saber res dels dos anys i mig que el diari es va continuar imprimint. "Aquí está de nuevo el veterano diario para defender los postulados que han sido siempre carne de su carne y entraña de su entraña, los añejos ideales eclipsados por esa ola de locura que lo ha envuelto toto durante los últimos treinta meses." Algú afirma que el mateix redactor que escrívia el darrer editorial republicà ha redactat el d'avui, i que és el senyor Foriscot. La vida és així.
És un número singular, en què es publiquen les lletres de Cara al Sol i l'Oriamendi i en què apareix la nota següent: "Automáticamente, con la sola presencia en nuestras calles de las heroicas fuerzas nacionales mandadas por el glorioso general Yagüe, ha quedado restaurada, como tantas otras cosas, la propiedad de La Vanguardia, de la que inmediatamente se han hecho cargo los responsables autorizados del señor conde de Godó."
I ha sortit també El Correo Catalán, que deixà d'aparèixer fa dos anys i mig. Les seves instal·lacions les ocupà el POUM i s'hi confeccionava La Batalla. Avui El Correo s'ha fet als locals i tallers de Treball, ocupats les Joventuts Tradicionalistes.


NOVES AUTORITATS

Aquest matí, a la plaça de Catalunya, hi ha hagut una missa multitudinària. Al final, el general Yagüe ha pronunciat un discurs en què ha dit que portava una salutació per a tots els que sempre havien cridat "¡Viva España!", el perdó per als qui "envenenaron y os enseñaron a maldecir España", i el menyspreu per a "los que están en huida y en derrota, porque la España de Franco tiene el corazón grande y no sabe odiar".

(...)

El president de la República està indignat amb el doctor Negrín. Encara és l'hora que l'informi de la caiguda de Barcelona. Entre tots dos existeix una manifesta incompatibilitat. (...) Avui el senyor Azaña ha encarregat al senyor Álvarez del Vayo que li localitzi el president del Consell. No hi ha més de set quilòmetres entre el castell de Perelada i les llòbregues estances del castell de Figueres.

Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

diumenge, 26 de gener del 2014

26 de gener de 1939.

A les cinc han trucat a la porta de la Casa Gran [l'Ajuntament de Barcelona], i per la petita portalada han entrat un tinent i un alferes. Estaven visiblement excitats i han exigit que se'ls lliurés les armes. Després, quan han comprovat que Serinyà estava pràcticament sol, s'han calmat i el tinent Víctor Felipe Martínez, de la Bandera de Carros de Combat del Cos d'Exèrcit Marroquí, de pròpia mà, ha redactat l'acta d'ocupació de l'alcaldia, que provisionalment desenvoluparà les pròximes hores, fins a la presa de possessió del càrrec per part de Miguel Mateu, que se celebrarà demà.
A la mateixa hora s'ha ocupat l'edifici de la Generalitat, que ara es diu de la Diputació. Moltes persones han anat afluint a la plaça Sant Jaume i des del balcó de l'ajuntament ha pronunciat el primer discurs de benvinguda a les tropes el periodista i conegut carlista Josep Maria Junyent, fill del qui fou director de El Correo Catalán.

(...)

El comte Ciano, gendre de Mussolini i ministre d'Afers Exteriors de la Itàlia feixista, avui ha escrit al seu diari: "El Duce estava profundament emocionat, tot i que sempre li agrada aparèixer imporbablement tranquil.Però té bons motius per estar realment satisfet, perquè la victòria d'Espanya porta un únic nom, el nom de Mussolini" (...) Hitler, en el seu telegrama, renuncia al protagonisme alemany: "Us envio la meva felicitació més cordial pel magnífic èxit assolit per les tropes sota el vostre comandament. Europa sencera està admirada pels vostres triomfs i nosaltres esperem el punt final de la guerra."

Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

dissabte, 25 de gener del 2014

25 de gener de 1939.

Avui no ha sortit La Vanguardia. Tampoc ho han fet la majoria dels altres diaris. Tant se val. Per a què, si quan l'enemic ja era ahir al Prat, el comunicat oficial republicà, sense donar el nom de cap població, parlava que "el enemigo consiguió, a costa de muchas bajas, rectificar ligeramente su línea?"

(...)

El general Modesto [general republicà] ha anat a la seu de l'Estat Major Central, coneguda com Casa Roja, on tingué el seu despatx el general Vicente Rojo. Ara ja no hi és i no hi queda gairebé ningú. Se n'ha anat cap a Girona. Modesto ha trobat el general Hernández Saravia, cap del Grup d'Exèrcits de la Regió Oriental, que espera el coronel José Brandaris, cap fins ara de les tropes de Menorca, que s'ha d'encarregar de la defensa de Barcelona. Han parlat estona i, en acomiadar-se, Modesto ha preguntat si el seu cap li havia de manar alguna cosa, i no ha tingut altra resposta que la que compleixi les ordres de Rojo. El "cronista" ha pogut saber que el general Hernández Saravia serà destituït i alguna cosa de la maquinació deu intuir també l'interessat, si hem de jutjar per la seva resposta.
Modesto ha anat avui a la seu del PCE. Allà s'ha trobat amb els seus camarades Vicente Uribe, Antonio Mije, Santiago Carrillo i algú més. Continuen parlant de resistir, però els arxius es van carregant als camions.
Després ha tornat a la Casa Roja. El panorama que hi ha trobat era desolador. No hi quedava ningú. Les portes i finestres eren obertes. Els telèfons sonaven ininterrompudamente, sense que hi hagués ningú per contestar-los.

(...)

Aquesta nit, molts soldats barcelonins, absents de la ciutat des de fa mesos, dormiran a casa, a la d'un parent o d'un amic, el que més aprecien els soldats són els llençols nets. És el cas dels germans Jaume i Josep Coca, infant i artiller, que es quedaran a casa de la promesa d'un dels dos, al carrer Entença. Són de Sant Boi on, per diferents camins, coincidiren fa dos dies.

(...)

Tota mena de signe d'autoritat ha desaparegut al carrer. La població està afamada i sap que a Barcelona hi ha molts aliments acumulats. Es guardaven per a un possible setge. Avui és el dia propici per assaltar els magatzems. No hi ha guàrdies i si en queda algun és possible que s'hagi afegit al saqueig. Josepa Sardà viu al carrer Moravos, per sobre la Gran Via, cap a la plaça d'Espanya. És una refugiada a la seva pròpia ciutat. Ha anat a parar allà, amb el seu marit i les seves filles, perquè la casa on vivien, a la fàbrica de can Palou, allà prop, quedà destruïda per un bombardeig, el dia de Sant Jaume de 1937. (...) El marit, Alexandre Llop, que és de la quinta del 42, s'incorporà a l'exèrcit ara fa dotze dies i fa la guerra per la zona de Vic.
Avui, han vist passar gent amb sacs de cigrons, de mongetes, de sucre, caixes de pots de llet condensada i de carn soviètica. Pel barri ha corregut la veu i han anat també fins als magatzems Magòria. Han arribat una mica tard. Però del que quedava escampat per terra han pogut omplir dues grans bosses de llegums. Diuen que fa una estona la gent es carregava un sac a l'esquena, que uns altres li rebentaven amb un ganivet i que, amb el que en queia, s'omplien una bossa. (...) Hi ha hagut baralles i diuen que ha mort un home.

(...)

La proximitat de les tropes d'ocupació a Barcelona és la notícia del dia, però comencen a ser importants les avançades que es produeixen al nord. Avui s'han ocupat les poblacions de Lladurs, Montpolt, Oliana, Boixols, Cardona, Clariana, Llovera del Solonès i Freixenet, a més de Rubí, Castellbisbal, Santpedor, Olesa de Montserrat, Viladecavalls, El Papiol, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just, Esplugues, Sant Joan Despí, Cornellà i l'Hospitalet. El front que s'obrí a Extremadura i Andalusia per alleujar la situació a Catalunya s'ha enfonsat completament.
Aquesta nit, el president de la República s'ha instal·lat a Peralada. El xofer desconeixia el camí i a la sortida de Figueres ha hagut de preguntar, prova d'improvisació que ha posat de mal humor el senyor Azaña. Al castell l'han rebut el doctor Negrín, el senyor Giral i els custodis dels quadres del Museu del Prado. El president, que ha rebut les males notícies del dia, ha tingut la compensació de poder contemplar la col·lecció de quadres de Vicente López que hi ha al castell i ha comentat la qualitat del retrat del pretendent Carles i d'un altre d'un frare, del qual el seu cunyat, Cipriano Rivas Cherif, ha dit que té cara de facció energumènic.

Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

divendres, 24 de gener del 2014

24 de gener de 1939.

Franco ha ordenat avui com ha de ser l'entrada de les seves tropes a Barcelona. La ciutat ha de quedar aïllada en un moviment embolcallador per darrera el Tibidabo. Barcelona és una plaça cobejada i Franco no vol protagonismes dels seus generals, com va passar a Tarragona, entre Yagüe i Solchaga.

(...)

Al cap del dia, aquest és el balanç de places ocupades, a més a més de la capital del Bages [Manresa]: Martorell, Esparreguera, Santa Maria de Villalba, Sant Boi, Castellolí, Sant Fruitós de Bages, Collbató, Corbera de Llobregat, Vallirana, Viladecans, Gavà, Castelldefels, el Prat de Llobergat i Solsona, [entre d'altres].

(...)

A la capital catalana es viuen hores de desconcert. A la presó hi ha els dirigents del POUM, condemnats en el llarg procés del mes d'octubre. Si els hi deixen, tenen por que Franco els faci afusellar a tots, si és que abans no han entrat a la presó els comunistes.

(...)

El dirigent anarcosindicalista, Diego Abad de Santillán, fa uns dies, presentà un pla de defensa numantina de Barcelona, que significaria la destrucció de la ciutat. A Barcelona, hi queden grans magatzems d'explosius.

(...) 

A Figueres, ha començat el desallotjament de les famílies de militars que viuen al castell, per instal·lar-hi una part de l'aparell de l'Estat. La ciutat és un focus de gent, amb milers de refugiats de condició humil, i ministres, sots-secretaris i directors generals. 

(...)

A Barcelona i a Caldetes, on es van refugiar moltes representacions diplomàtiques, ja no queda ningú als consulats ni a les ambaixades. 

(...)

El senyor Zugazagoitia està acabant de complir l'encàrrec del president del Consell i selecciona els últims papers. És el seu darrer dia a la ciutat. (...) "No se oía, a pesar de la hora, la menor manifestación de vida". (...) A Barcelona, tots els locals públics són tancats. Aquesta nit s'hauria d'haver estrenat l'òpera Carmen al Liceu.

Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

dijous, 23 de gener del 2014

23 de gener de 1939

El president de la Generalitat ha abandonat la capital de Catalunya. Negrín també prepara la partida i la primera expedició d’intel·lectuals catalans ha sortit de nit de Barcelona. El Llobregat no serà el fre que s’esperava per a les tropes franquistes. Per això, a Burgos s’ha anunciat avui la composició del consistori que es farà càrrec de l’ajuntament barceloní en el moment de l’ocupació.
(...)
Barcelona en aquests moments té dos alcaldes: són Hilari Salvador, d’ERC, que continua al seu lloc, i l’altre Miguel Mateu, que no deu ser gaire lluny de Bcn i que es disposa a ocupar la seva butaca.

(...)

Per ocupar el lloc de Companys, però com a president de la Diputació Provincial de Bcn ha estat nomenat fa pocs dies el comte de Montseny, don José María Milá Camps. Aquesta matinada passada, cap a les tres, el president de la Generalitat ha estat a la plaça Sant Jaume. Abandonava Bcn i anava en el cotxe de Josep Andreu i Abelló, president del Tribunal de Cassació de Catalunya. Ha demanat expressament de venir. El cotxe s’ha aturat i el senyor Companys, mirant cap al Palau de la Generalitat, ha dit: “Tardarem molt de temps a tornar a la nostra terra”.

(...)

El doctor Negrín, a les 10 del matí, ha convocat urgentment a Julián Zugazagoitia. Ho explica ell mateix: “Me recibe sin dejar de escribir. Cuando acaba, firma y me entrega un papel. Es una orden para mi”. S’hi convoca els sots-secretaris de Defensa, l’intendent general i l’intendent de Sanitat per asenyalar-los que l’aparell administratiu que tenen encomanat ha d’abandonar Bcn immediatament. Verbalment, ordena a Zugazagoitia que destrueixi tots els papers i que salvi només l’imprescindible.


Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

dimecres, 22 de gener del 2014

22 de gener de 1939

Avui, a Igualada, s'han rebut les tropes i darrera han arribat els camions d'Auxili Social, que han repartit aliments.
(...)
Les tropes han entrat cap a les 11 del matí i a la 1 ja se celebrava una missa de campanya.
(...)
El comunicat avui destaca un fet singular. En el poble de Noya, que suposem que es tracta de Sant Sadurní, es diu que han caigut presoners els components d'una banda de música que davant de les tropes franquistes han tocat la marxa reial, que ara és l'himne oficial en aquella zona. 
(...)
El senyor Companys ha estat testimoni d'una escena molt tensa entre el doctor Negrín i el general Rojo. El president del Govern ha retret al cap de l'Estat Major de no haver estat avisat, tal com havien quedat, del fet que no s'havia aconseguit establir una línia de resistència.
(...)
Avui el comunicat franquista parla de 39.000 presoners des de que començà l'ofensiva. El cap de XV Cos de l'Exèrcit de l'Ebre diu que als oficials ja no els queden soldats. El periodista Julián Zugazagoitia, actual secretari general del ministeri de Defensa, escriu: "La deserción de combatientes es alarmante. Se ha perdido la moral."
(...)
El quarter general de l'Exèrcit de l'Ebre és ara al Llobregat, concretament a Martorell. No és hora ja de mítigins i potser per aquest motiu s'ha suspès el que avui celebraria a Barcelona el Front Popular d'Espanya, amb la participació del socialista Ramón González Peña; un republicà històric, Álvaro Albornoz; el dirigent comunista Vicente Uribe, i el ministre de Treball i dirigent del PSUC, Josep Moix.
(...)
El senyor Azaña ha passat el dia a Llavaneres i des de la terassa de casa seva ha vist el bombardeig sobre el port de Barcelona. A la nit ha sabut que li han trobat una casa apropiada a la seva condició, que és el castell de Perelada, propietat de don Miquel Mateu Pla. 
(...)
El conseller de Justícia, senyor Bosch i Gimpera, que exerceix a més el càrrec de rector de la Universitat, ha tornat de Perpinyà, on ha estat unes hores amb els seus, els quals s'hi han instal·lat fa uns dies, i ha trucat al poeta Antonio Machado. Li ha posat un cotxe a la seva disposició perquè se'n vaig amb la seva anciana mare, el seu germà José i la seva cunyada. Machado encara ha escrit un article elogiós per al general Rojo, del qual es perdrà tot rastre, i la família s'ha posat en camí cap a Girona aquesta mateixa nit.

Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

dimarts, 21 de gener del 2014

21 de gener de 1939

Avui el doctor Negrín ha trucat al president de la Generalitat. Li ha insinuat, sense dir-ho clarament, la necessitat de preparar l'evacuació. Les paraules del cap del Govern espanyol han provocat en el senyor Companys un estat d'ànim que es mou entre la depressió i la indignació. Només fa tres dies que Negrín li demanava una al·locució per aixecar els ànims dels catalans i hores després d'haver-la pronunciat ja es parla de marxa.
El senyor Companys ha reunit el Govern de Catalunya. Ha transmès als consellers el suggeriment de Negrín. S'ha pres l'acord que els consellers es traslladin a Olot. Ell, de moment, es quedarà a Montsolís. Només el senyor Comorera ha expressat algunes reticències i ha manifestat que aquesta actitud és derrotista. El senyor Pi i Sunyer ha informat del pla d'evacuació dels intel·lectuals.
També el senyor Comorera, conseller d'Economia, ha informat de la suspensió a Barcelona, durant la pròxima setmana, de totes les activitats comercials i industrials, per tal d'aprofitar tota la capacitat del personal no mobilitzat per a la construcció de fortificacions. Dilluns [dia 23] totes les indústries i comerços hauran de romandre tancats, encara que els treballadors hauran de presentar-se als seus llocs de treball, en espera de rebre ordres. (...) Només queden exceptuats de l'ordre les indústires de guerra, els establiments de producció i distribució d'aliments, els sanitaris, els restaurants populars i infantils, la premsa i els serveis públics.

(...)

Avui la Va Divisió de Navarra ha ocupat la ciutat de Vilafranca del Penedès.

(...)

M.B [una veïna] ha estat present a l'acte formal d'ocupació de la ciutat, consistent a col·locar la bandera bicolor al balcó de l'ajuntament i endarrerir dues hores el rellotge municipal, ja que a l'Espanya franquista el rellotge que regeix és el solar. Fins ara eren les 5.30 de la tarda. Ara són les 3.30.

Diari de la caiguda de Catalunya, 
Josep Pernau (Edicions B, 1989). 

(Un relat periodístic dels últims 49 dies 
de la Catalunya republicana)

dilluns, 20 de gener del 2014

20 de gener de 1939

Avui s'ha fet saber al president de la República, don Manuel Azaña, que se li ha trobat allotjament digne a Llavaneres, perquè no és prudent continuar vivint a la finca de "La Barata", al costat de Terrassa [en terme municipal de Matadepera], on ha viscut durant quasi tot el darrer any, tret d'algunes setmanes en què s'instal·là a Montserrat. 

(...)

El doctor Negrín, que sempre s'ha mostrat partidari d'una resistència numantina, demanà fa dos dies al president Companys una al·locució per ràdio dirigida als catalans. (...)
"En aquesta guerra, catalans, ens ho juguem tot, fins el nostre nom.Sento la vergonya i el dolor immens que em revolten amb glopades de coratge i de ràbia, en pensar en la gran extensió de terra catalana de les comarques lleidatanes i tarragonines que està en poder dels invasors. Em tremola el cor de pensar-hi. Però, catalans, no han d'anar més endavant. Cap de nosaltres no ha de restar inactiu: totes les hores; totes les forces, totes les inquietuds, totes les energies humanes i sobrehumanes per barrar el pas a l'invasor."
(...)
"Amunt el cor i clavats de peus a terra" Hem d'ésser de granit i de flama. Sota les hores aspres que són i que puguin venir es manté la confiança que molts factors fan albirar. Aguant, que els dies es precipiten a favor de millors possibilitats! Amunt!"
El senyor Companys ha acabat la seva al·locució afirmant que avui mateix ha visitat la tomba de Francesc Macià, en la qual ha dipositat unes flors. "Llavors he sentit, i fins i tot crec haver dit això: 'Descansa. No hi arribaran. No pertorbaran el teu descans. No profanaran el teu sepulcre. Visca Catalunya! Visca la República!'."
L'al·locució ha durat quasi mitja hora i en alguns llocs públics s'ha seguit a través d'altaveus, ja que són poques les famílies que disposen d'un aparell de ràdio, sobretot després de l'ordre de lliurament establerta pel control policial.

(...)

La premsa barcelonina atorga gran importància a les manifestacions que se celebren en diferents països europeus, en contra de l'embargament d'armes per a Espanya, considerant que només ha perjudicat el bàndol republicà, igual que la retirada de les tropes estrangeres.


Diari de la caiguda de Catalunya, 

Josep Pernau (Edicions B, 1989). 
(Un relat periodístic dels últims 49 dies 
de la Catalunya republicana)