Gimnàstica

Les eleccions espanyoles segurament seran les més catalanes de la història. Quina ironia, oi? El procés sobiranista, sumit ara en un pantà granític i dens on cadascú fa els seus exercicis gimnàstics d'estètica –d'estètica buida–, ocupa la majoria dels discursos dels partits espanyols. És al centre dels discursos i de les mesures insuflades pel govern de Madrid per frenar els “secessionistes”. La maniobra forma part d'un calculat procés recentralitzador. Com a exemple, el finançament: donar la imatge que la Generalitat malbarata els diners en l'independentisme i presentar el govern espanyol com el bon gestor que pagarà el que calgui. La recentralització va arrelant. I mentrestant, d'altres, encaterinats amb els exercicis gimnàstics.

(Apunt a la secció de Política d'El Punt Avui. Publicat el 26 de novembre del 2015)

Robinson

L'escriptora nord-americana Marilynne Robinson ha estat aquests dies a Barcelona. Les seves novel·les han estat publicades en castellà per Galaxia Gutenberg, i fa uns mesos Edicions de 1984 va publicar-ne la darrera en català, Lila, finalista del National Book Award del 2014. La cabellera canosa de Robinson i el seu parlar pausat, mesurant la fórmula més esmolada i incisiva per a allò que vol dir, fan certa impressió. Aquesta condensació és la mateixa que aplica a les seves novel·les, on, amb un llenguatge aparentment senzill però, en el fons, profundament elaborat, il·lumina petites existències, sensacions primigènies, dubtes vitals... Novel·lista i també assagista, en la seva conferència al CCCB va parlar del paper de la ficció a l'hora de construir imaginaris democràtics: de com llegir, que és situar-nos en el paper dels altres, que és ampliar horitzons i obrir noves escletxes en el camp de visió, permet imaginar altres situacions personals i col·lectives. Permet trencar aquell destí per al qual algú semblava programat genèticament, abans d'hora. No som autòmats. Cal context, sempre.

Marilynne Robinson és molt crítica amb la laminació que el sistema educatiu ha fet de les humanitats i la seva substitució per la tècnica, com si el món s'orquestrés a partir d'un subreptici mecanisme d'engegar i apagar. I la cosa no va així, com han demostrat aquests dies la cruesa dels atemptats de París, la seva violència terrorífica i l'espiral d'acció-reacció. S'obren moltes preguntes incòmodes que fins ara s'havien evitat i moltes queden sense resposta. Hi ha l'estupefacció, la mudesa (o més concretament, la impressióbartlebyana de no poder dir res), la dificultat de processar l'allau d'impactes i les onades que propaguen les xarxes socials i tots els espavilats que es volen fer passar per entesos, també, en aquest tema. Robinson deia que caldria ser molt curós amb la reacció d'Occident davant aquest escenari terriblement problemàtic. La seva invitació a posar en relació literatura i democràcia resulta un bàlsam. Obre una escletxa d'esperança en un ésser humà que, a través de la literatura, pot ser alguna cosa més que un mer producte prefabricat i envasat al buit.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 20 de novembre del 2015. Columna "NAPS I COPS")

Taxi

La lentitud d'algunes pel·lícules fora dels corrents comercials sovint s'ha exemplificat amb el cinema iranià. Més enllà de tòpics i temences, hi ha un bon dia que descobreixes per què t'has de deixar estar de romanços. Per què és imprescindible acarar-se a un ritme de pel·lícula diferent, que escapa del vertigen al qual ens han acostumat, que fuig del videoclip trepidant que marca fins i tot la nostra quotidianitat. Per mi, aquest motiu l'altre dia va ser Taxi, l'última pel·lícula del cineasta iranià Jafar Panahi. La passaven al cinema Alhambra de la Garriga, un històric cinema de poble que va poder afrontar les reformes necessàries per no tancar gràcies a l'empenta popular i la perseverança de la família Miró, que el dirigeix.

Des del 2010, pesa sobre Panahi la prohibició de 20 anys de filmar pel·lícules. Tampoc pot sortir del país –pateix arrest domiciliari– ni donar entrevistes. Abans, havia estat empresonat per la seva adhesió al moviment verd iranià, en les protestes contra el règim islamista. Qui se'n recorda, ara? Malgrat aquestes condemnes, sota una clandestinitat asfixiant, tal com ja havia fet en anteriors films, Panahi aconsegueix aixecar una pel·lícula. Agafa un taxi i amaga una càmera al tauler, mentre hi va pujant gent: entre tots ells (el lladre, les velles, el contrabandista de pel·lícules il·legals –prohibides–, l'advocada en defensa dels drets humans, la seva neboda que estudia cinema...) i entre el Teheran que es veu des de dins del vehicle, Panahi construeix un fris delicadíssim, un artefacte encisador i enginyós. És un cant poètic al cinema, a la creació, a la llibertat d'expressió i de tota mena; un cant també a la vivesa dels carrers de Teheran que no pot filmar. La pel·lícula va rebre l'Ós d'Or en l'últim Festival de Cine de Berlín. Va recollir el premi, entre plors, la seva neboda. Panahi només hi va poder enviar aquesta nota: “El cinema com a expressió artística és la meva més gran obsessió, per això he de fer seguir fent pel·lícules, siguin quines siguin les circumstàncies, per defensar la meva dignitat i sentir-me viu.” Que aquesta pel·lícula existeixi i que a l'altra punta de món la puguem veure en un petit cinema de poble sembla un miracle formidable.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 6 de novembre del 2015. Columna "NAPS I COPS")

I tan tranquils

Un dia poses la tele i en un canal públic espanyol entrevisten, en prime time, la néta del dictador Francisco Franco. L'entrevisten com un personatge públic, del cor, que ho és perquè és la néta del dictador. Això és la transició de l'Estat espanyol explicada en prime time. El país que encara no ha fet cap condemna explícita ni revisió dels crims de la dictadura, de les “gestes” del general colpista, dels seus camps de concentració, dels seus judicis sumaríssims i dels seus assassinats impunes es veu amb cor, és clar, d'exhibir una entrevista a la néta del general feixista. De Companys a Puig Antich, aquesta cortina que van córrer, com si hagués estat un simple canvi de règim –ahir menjàvem mongetes, avui cigrons; ahir era pa negre, avui pa d'espelta–, ho taca tot. Per això la mostra que hi havia, almenys fa pocs anys, a l'Archivo General de la Guerra Civil, a Salamanca, evitava gairebé en tot moment referir-se al règim franquista com a dictadura. I tan tranquils. Per això les amenaces de la ultradreta espanyolista a un fotoperiodista són tingudes per senzilles diferències de criteri i no pel que són. Per això la manifestació de la Fiesta Nacional a la plaça Catalunya, convocada per diverses entitats espanyolistes (amb les quals flirtegen alguns partits), inclou el lluïment de jous falangistes i tan tranquils. Per això, tal com va destapar L'Esportiu, un àrbitre assistent revela pressions per afavorir el Madrid d'un vocal del Comitè d'Àrbitres que ha simpatitzat –com a mínim els últims anys– amb la Falange, i ningú posa el crit al cel. 

Tot s'esquitlla en un marc d'impunitat que és el que explica una de les vergonyes legislatives més recents, l'impost al sol, que atempta contra la llibertat d'aprofitar l'energia solar. I després vénen dos partits d'allò més nous i regeneracionistes –ui, sí– que parlen de fer una segona transició, però s'obliden d'un dels punts bàsics que li van faltar a la primera: una condemna explícita del franquisme que vesteixi un Estat veritablement democràtic. I mentrestant, a Escòcia, que tothom sap que és un país que pren el sol que dóna gust, es veuen més panells solars que no pas a Espanya. I tan tranquils.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 23 d'octubre del 2015. Columna "NAPS I COPS")

Coses que mai creuríeu

A l'agost Edimburg acull una munió de festivals internacionals, dels quals el festival de teatre, el Fringe, és el més conegut i el que atrau més visitants a la ciutat. Entre la nodrida oferta cultural, però sense ser un farciment innocu per reomplir, hi ha el Festival Internacional del Llibre, que és justament això: un monument dedicat al llibre, als autors i als lectors de totes les edats, on participen escriptors d'arreu del món, amb propostes, debats i actuacions d'allò més diverses i llamineres. Durant la segona quinzena d'agost, l'activitat d'aquest festival és descomunal. Podríem imaginar que és una barrija-barreja d'infinitat d'actes desordenats que facin el pes. Però això ho podríem imaginar si el festival es dugués a terme pels nostres verals, en què en ocasions hi ha el costum de mesurar les coses a pes: producció com qui fa botifarres i que es vegi, sobretot que es vegi; un escriptor, fins i tot un periodista, se'l valora més per la quantitat de vegades que apareix públicament, per si la tieta del cinquè o el Joanet de cal mecànic l'ha vist per la tele o per la ràdio, que no pas per l'altra cosa. L'altra cosa que hauria de ser La Cosa. A l'Edinburgh International Book Festival es va fer un ple absolut per escoltar el periodista Nick Davies, que va investigar i descobrir per al The Guardian les escoltes il·legals del setmanari News Of the World, propietat del magnat de la premsa groga Rupert Murdoch. La carpa, amb grades que devien donar cabuda a unes 200 persones, és pletòrica: respira l'expectativa d'escoltar el periodista. La senyora del meu costat m'explica: “tots els que som aquí som delThe Guardian, els articles de Nick Davies són boníssims, els coneix?” A aquest periodista de 62 anys, que ha publicat un llibre,Hack Attack, sobre l'escàndol de les escoltes il·legals, el vénen a escoltar per les seves investigacions, per allò que ha escrit. El debat és trepidant i el públic li fa preguntes incisives, intel·ligents, sobre el poder del grup Murdoch, l'establishment, l'opinió pública, el periodisme. Nick Davies no en deixa ni una per respondre i no defuig cap debat, per incòmode que sigui. Honestedat, també, en l'acte públic.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 9 d'octubre del 2015. Columna "NAPS I COPS")

* A la foto, el periodista Nick Davies (camisa blava), el vespre que va intervenir al Festival del Llibre d'Edimburg. La carpa era plena.

Sucursals

Els missatges de campanya dels partits no independentistes amb sucursal a Catalunya (PSC, PP, C's i Catalunya Sí que es Pot, això també s'ha clarificat de cara al 27-S) m'han fet pensar en una entrevista que vaig fer a Josep Fontana. L'historiador deia: “La cultura castellana neix defensant-se de les diferències, amb una intolerància que es mantindrà després.” Amb plena coherència, aquests partits sucursalistes s'han fet acompanyar pel líder factòtum espanyol. A estones han semblat mítings per a les generals i no per al 27-S. Tots aquests partits es trepitgen els talons per la mateixa bossa de vots, els 1,7 milions de l'àrea metropolitana de Barcelona, i en alguns moments han fet l'efecte de no veure més país que aquest; ells, que acusen la resta de sectaris i fracturadors professionals.

De manera més o menys barroera i elaborada, els seus missatges de campanya han estat l'evidència pràctica de la frase de Fontana: no reconeixen el fet català, no l'admeten, no el poden ni anomenar ni entendre en tota la seva complexitat (que ho és, de complex); per això són incapaços d'admetre –només d'admetre– com a tema de debat la independència de Catalunya i les causes que hi han portat. Com que no és percebut com a fet polític sinó com una extravagància extraterrestre hi reaccionen amb missatges sincopats. El líder de la suposada esquerra renovadora, Pablo Iglesias, fins i tot va dir que li costava fer campanya a Catalunya, que semblava que estigués en un altre país. A l'Hospitalet, l'expresident Felipe González, amb uns enrevessats circumloquis, va posar al mateix sac la Veneçuela de Maduro, l'URSS de Stalin i l'independentisme català. El màxim florilegi lingüístic que Pedro Sánchez ha dedicat a Catalunya és dir-li “singularitat”. Una gran moixaina.

Entre mítings i declaracions, traduccions esbiaixades, el papus de marxarem i us deixarem sols, les tentines de la banca, els vestits de núvia i empresaris de l'Escopeta Nacional, aquesta haurà estat una de les campanyes més de tot s'hi val. Però amb una història de sempre: l'esperit d'aquella Castella no reconeix la Catalunya d'ara. L'esperpent de reaccions no pot generar només la mitja rialla o el desdeny en un independentisme (abans catalanisme) que massa sovint s'ha abocat al panxacontentisme, al folklorisme, a l'agradar-se i mirar-se el melic. També per aquí no es pot repetir la història de sempre.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 25 de setembre del 2015. Columna "NAPS I COPS")

* La foto és de Juanma Ramos (El Punt Avui). Miquel Iceta i Felipe González, al míting que el PSC va fer a l'Hospitalet el 23 de setembre passat.

Jornada de reflexió al Real Club de Polo de Barcelona

Aquests dies es fa al Real Club de Polo de Barcelona el seu torneig internacional de salts d’hípica, el CSIO Barcelona, la “competició esportiva internacional més antiga de Barcelona”. Una de les proves de salts més importants del món. Aquest prestigiós, selecte, refinat i exclusiu club social es va fundar el 1897, dos anys abans que el FC Barcelona, i el torneig ara celebra la 104 edició. És clar que en tot aquest temps els seus espònsors han d’haver anat canviant com canvien els temps. Ara el concurs de salts està patrocinat per Furusiyya, un ens de la totpoderosa Àrabia Saudita. Al Real Club de Polo he passat el migdia del dia de reflexió, coses dels revolts de la vida.

De seguida t’adones que la gent que veus allà dins (el dins i el fora són claus, en aquesta històrica) no té l’aspecte, el posat ni la pell de la gent que veus habitualment. Potser és una manera una mica idiota de dir-ho, però la impressió és aquesta. De seguida. En els homes, abunden els jerseiets prims, les camises per sota el pantaló. Nens repentinats. En general, tothom va ben clenxinat. Dones molt pintades i de vegades, amb els morros una mica massa inflats; en general, amb molt bon color, molt aconseguit i treballat. Amb temps per agafar bon color. A la roba, colors clars, quan no, blancs.

En entrar al recinte, hi ha uns pocs estands de grans marques adequades al client que hi circula. Un anuncia “viviendas exclusivas para clientes exclusivos”. És una competició, això. L’altre té una cuina d’aspecte professional per anar a una llar que presumiblement també ha de ser exclusiva. 15.000 euros val la cuineta. Més enllà, accessoris pels genets: una armilla per nens, 210 euros. I rellotges de luxe fastuós. Els quatre dies de concurs reservar taula a la zona VIP del restaurant habilitat costa 12.000 euros. La Caixa reparteix vanos, de manera que la seva estrelleta es veu per tot. Ja té gràcia. El Periódico és un patrocinador i es veuen força diaris per aquí i per allà. També és graciós.

Alguns socis van vestit de genets, com encarcarats, amb les botes fins als genolls, caminant eixancarrats, com si anessin escaldufats, i les cames en un arqueig una mica Rivaldo. Alguns fan molt de riure: ara en passa un que sembla Jaime de Marichalar en baixet, una refotuda caricatura del superpijo carregat de diners, amb el casc de la moto a una banda i aquella cara de badoc que no ho acaba d’agafar tot. També s’hauria d’estudiar la cara d’alguns nens: d’aquells nens a qui, si no anessin a una escola superexclusiva, els prendrien cada tarda el berenar, sense cap mena de dubte. Alhora, també es veuen alguns jovenets que ja fan el hippies: pantalons estripats o arracada a l’orella. Tot això són senzilles impressions, que només confirmen que trepitges un altre món, un món llunyà, d’altes esferes, on es tanquen negocis, transaccions, acords, llargues estones d’oci... On el que importa és estar carregat de diners, més enllà que molts tinguin un aspecte de militant prototípic del PP, encara que no necessàriament ho siguin. “Aquí hi ha de tot”, diuen. En qualsevol cas, nota a peu de pàgina: no s’ha de confondre el militant prototípic del PP –de Génova– amb el votant de l’àrea metropolitana, a qui el partit de Rajoy ha perseguit aquests dies de campanya de manera obsessiva i tractant-lo fins i tot, en ocasions, de perfecte i arrodonit garrulo.

Precisament divendres el PP va fer el seu míting final de campanya al Palau de Congressos de Barcelona, que és just al costat del Real Club i de l’hotel Juan Carlos I. En sortir del míting del PP, després d’haver passat la crònica pel diari, es veia lluminària i animació al Real Club. Tot era superupper Diagonal, però quina diferència de públic i atmosfera entre el que hi havia al míting (gent tirant a gran, cridanera, que victorejava Albiol fins a entonar, en algun moment, el “yo soy espanyol, espanyol, espanyol...”; intervencions polítiques que eren un homenatge a la vulgaritat i la simplicitat d’oratòria; a estones, Sarkozy va semblar el millor); quina diferència, deia, entre aquest ambient del míting i el públic que l’endemà seguia el concurs de salts: com a molt, exhalaven un “ai” quan el genet fregava un obstacle o un “ohhhh” suau quan en tirava un altre. Per cert, que els obstacles tenien decoració de trencadís gaudinià, esdevingut ja folklore barceloní.

Diuen que el Real Club de Polo té molt de club social, molt i en tots els sentits. El joc d’exhibir-se, de façana, de veure i ser vist, de la influència, de marcar paquet, perfil, cotxe, cavall i rei... Avis, nens mimats, ‘senyores de’ també hi maten el temps. Avui hi ha una presència notable de famílies que han vingut a passar el matí o el dia. Predomini del castellà, però no exclusiu (aquí, l’adjectiu exclusiu no s’imposa). Molt de personal per indicar on es pot passar i on no.

Fem un cafè al costat d’una taula a l’aire lliure –dins del recinte, però a l’aire lliure-, amb un grup d’avis al darrere que són socis de tota la vida del Polo. Algun en llueix al pin. Curiós, que l’esport que dóna nom a l’entitat sigui també una de les peces de vestir més utilitzades dins d’aquell recinte (el recinte, el dins i el fora, repeteixo, tenen una gran importància en aquest relat i en les sensacions de quan ets dins). Paro l’orella al costat de la taula. Fascinant. Parlen més en castellà que en català. Primer n’agafo fragments esfilagarsats. “I li he dit, saps on anem avui? Anem al Polo, que hi ha concurs de salts”. “Todos los pasteles se ha comido el Diego”. “Tots els pisos i lloguers que tenia han baixat” “¿Cómo están la Chloé y la Inés?” “Jo li he dit: pues aquesta targeta és pel Polo i només pel Polo”. “Pero me dijo mi nieta que en los exámenes de selectividad sacaron más nota en castellano los alumnos de Catalunya que del resto de Espanya”. “Yo no sé por qué X le tiente tanto odio al catalán, no sé por qué vinieron aquí, si en Zurich se lo pagaban todo”.

Què deuen pensar aquests socis o aquests aficionats a l’hípica –un esport car, sí– del 27S? També els queda lluny? Es veuen temptats de pensar-ne alguna cosa? Els avis s’aixequen, avançant  amb dificultats. Una de les àvies recrimina a un nano del club de Polo que fa proves –i una mica  el xulo- amb l’stick que allà no és lloc de jugar. Va vestit amb els pantalons i samarreta del Polo.

A la zona dels stands, n’hi ha un posat per Furusiyya, el portentós espònsor  de l’Aràbia Saudita. Ara ja no li hem de dir petrodòlar, això, oi? sinó que és el pas següent, més enllà... El lloc de Furu té un fons típic de patrocinador que es vol fer visible, una paradeta amb banderes de diferents països i dos cartellets amb el lema del que conviden a fer: “Aixeca’t i expressa el teu suport! #SupportYourNation”. I encara un altre amb la recompensa: “Guanya un pack exclusiu d’hospitalitat 5* Furusiyya!”. Som a la vigília del 27-S i això és com pintoresc. Jornada de reflexió. Nanos, que els unionistes han estat cridant una vegada i una altra als desmobilitzats o mandrosos a anar votar! Per dues vegades presenciem la mateixa escena: família amb pare amb polo blau, ulleres de sol, somrient, animós, que situa la seva canalla a l’estrada, i els va donant indicacions animoses perquè surtin afavorits i formosos a la foto. “Itziar, sácate la banderita de la cara; venga, vamos todos, eh”. “Alberto, pon la bandera recta, que está arrugada i no se ve”. El pare, amb el cinturó ben cenyit, adreça indicacions ostentoses als fills, que aguanten pacientment el pal amb la bandereta i / o una bandera grossa espanyola que els tapa, en ample, les cames. Tant la bandereta amb el pal com la bandera estesa en amplitud són unes estanqueres pomposes. Vull dir amb això, que tenen ben grassa la franja del mig i primes les altres dues.

Dels dos que veiem, hi ha un pare que dirigeix als fills amb ganes que el sentin (els altres), recreant-se en la foto i després remirant-la amb els nens, com joiós de la seva gran obra. Què deuen pensar del 27S aquesta gent? Es despreocuparan de tot mirant els salts que resten arribar a l’hora del vermut, i seguiran les evolucions del genet espanyol Eduardo Álvarez Aznar? Fins i tot els cognoms semblen emparentats amb la noblesa política d’una dreta espanyola o bé semblen d’àrbitres de futbol que no xiulen mai els penals al Barça. De samarretes del Barça, per cert, se’n veuen unes quantes pel recinte. Amb tot, som en una prova de salts i té un punt magnètic, sobretot si no ho has vist mai, com els cavalls, d’un perfil esvelt que fa astorar, arriben a salvar els obstacles. El salt com a gest èpic i estètic, amb el temps que al mateix temps corre. De vegades n’hi ha tres de seguides, de  barreres. De vegades, un gir pronunciat abans de saltar sobre una altra tanca. Tot plegat, no sé si es nota, em sembla una metàfora divertidíssima d’aquest 27-S. “El dia abans vaig ser al Real Club de Polo”. Ja poden anar fent-se fotos i agitant banderetes. D’altres, mentrestant, van fent feina i avancen, malgrat les tanques. Al mig de l’arena hi ha uns grans rellotges, d’acord amb les dimensions animals dels cavalls. Ara és l’hora. “Uiiiii”, “Ohhhhs” del públic. Algú que s’impacienta. Hi ha salts mal parits, algun fa basarda. Abans un cavall ha fregat amb les potes del davant la nosa. La nosa és gran, sí. Un senyor amb ulleres de sol, esquenadret, es fa una altra foto amb la bandera espanyola al post de l’espònsor saudita. Ara és l’hora. Ara és l’hora de dinar i passem per davant de la caserna del “Bruch”, “Todo por la patria”, per fer un frankfurt al Frankfurt Pedralbes. Està envaït de samarretes del Barça, el Barça-Las Palmas on es lesionarà Messi comença a les quatre. I aquí podríem començar una mena de “Llanto por Ignacio Sánchez Mejías” lorquià però dedicat a Messi. I enlloc de dir “A las cinco de la tarde”, dir “A las cuatro de la tarde”. La lesió de Messi era l’última amenaça que podien brandar contra la independència, després de les caixes, els bancs, Pronovias, les pensions, la Unió Europea, la pressió arterial, les collites de poma Golden, les olives trencades... Messi ja s’ha lesionat abans. Definitivament, no cal tenir por.

La broma

Diu que “la broma s'ha acabat”. L'afirmació té més de baralla de barri que no pas de discurs polític, per molta discrepància que hi hagi. La frase l'ha dit el candidat d'un partit a unes eleccions per llançar-la contra el que és, precisament, el tema central d'aquests comicis. No reconeix el tema, en diu broma i així bandeja qualsevol debat ideològic possible. Però és que a més, el candidat a les eleccions troba que aquesta és la millor manera d'argumentar el canvi de llei a mida que farà el seu partit, al govern. Els noms i cognoms d'aquesta mena de broma pesada els saben de sobres. Ara els paladins de la legalitat, aquells que diuen –o deien– que s'havia de fer una consulta legal ja poden mostrar la seva confiança cega en les lleis.

(Apunt a la secció de Política d'El Punt Avui. Publicat el 2 de setembre del 2015)

Orígens

Alejandro Lerroux treu el cap a la Catalunya de principis del segle XX per presentar-se com un “home del poble”, que omple els seus discursos d'espanyolisme i una peculiar demagògia esquerrana i obrerista. El lerrouxisme, abans-d'ahir, va tenir un digne hereu en qui es vesteix de “nova política”, un guru de l'esquerra revolucionària que es descafeïna progressivament i més encara quan parla de la “qüestió catalana”. Del discurs del capitost de Podem, Pablo Iglesias, a Rubí, va sobtar que una esquerra presumptament renovada, que diu pestes de tots els altres partits, dels errors polítics del passat, lluiti per assemblar-se a les actituds més reaccionàries quan es tracta de Catalunya. En les eleccions del 2012, el PP va fer un vídeo on va recórrer al cognom García per alertar que una hipotètica independència el deixaria al marge. Iglesias va recórrer a un argument que té tant d'antic i suat com de mentida infundada. De tant repetir-la, volen crear la seva realitat paral·lela i fer creure que l'independentisme català s'assenta sobre l'origen i els cognoms, que està disposat a distingir per origen i cognoms. Si l'independentisme ha fet el salt que ha fet és precisament perquè ha esdevingut una idea transversal, que aplega gent de tota mena, de totes les edats i procedències. Aquesta és la gràcia d'aquest país. Aquesta gent anirà avui a la Meridiana.

Qui és, doncs, que separa per origen? Qui té un discurs etnicista? Qui és el que simplifica la realitat catalana quan pressuposa una ideologia a uns ciutadans per la procedència dels seus pares i avis? Iglesias va instar els fills i néts d'andalusos i extremenys –“que no s'avergonyeixen de tenir avis andalusos o pares extremenys”– a votar contra Mas i Rajoy. Distingint per l'origen i desplegant aquell tic de l'esquerra espanyola d'associar catalanisme i ara independentisme amb burgesia; aquell tic de l'esquerra espanyola d'obviar que la classe baixa catalana també ha parlat i parla català. Per què no es recorden de tants masovers catalans que van fer la seva revolució silenciosa? Una mica estrany que un discurs suposadament d'esquerres classifiqui el pensament segons el teu arbre genealògic. Algú amb l'avi del Maresme no podrà votar els del Sí que es Pot? Aquesta simplificació cínica de la realitat catalana tant bandeja qui té l'avi jornaler andalús com qui té l'avi masover del Maresme: els dos van pencar de sol a sol i es van espavilar com van poder.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 11 de setembre del 2015. Columna "NAPS I COPS")

L'escala

L'escriptora nord-americana Alice McDermott diu que de la família en pots extreure totes les històries que vulguis. Ella ho ha fet en moltes novel·les, com la darrera publicada en català, Algú (Minúscula). Algú recull la història de vida d'una dona normal i corrent, Marie, filla d'immigrants irlandesos a Brooklyn, als anys vint. Les marques d'aquest entorn i família es fan paleses en els principals moments de la seva vida. Segurament les dificultats d'una dona ordinària dels anys vint per sortir de la seva escala (Historia de una escalera, de Buero Vallejo, em va marcar d'adolescent) són molt més grans que les d'ara. No obstant això, em sembla que ara s'articula un curiós engany: sembla que ningú vingui de bona família, que ningú hagi estudiat a les millors escoles i universitats a les quals sols estudien uns quants; sembla que tothom tingui els mateixos problemes per anar tirant i que s'hagin socialitzat els entrebancs. S'ha confós l'intent –només intent– de fer rutllar un sistema públic amb el fet que tothom disposi del mateix nombre d'oportunitats. I no és així. El súmmum d'aquest decalatge en les oportunitats és el sistema educatiu, una ESO que iguala per baix, que fa que hagis d'esperar el de darrere i tothom tingui l'oportunitat, això sí, d'acabar amb les mateixes mínimes nocions d'estar per casa. I ho diu algú que ha sortit, amb orgull, de l'ESO.

En aquest país la diferència de cognoms, la distinció de procedències segueix marcant una dissemblant distribució de les oportunitats. Parlem d'oportunitats, no de passar comptes amb qui ve de bona família i amb qui no, ni de voler semblar més tirat del que s'és realment, ni de socialitzar l'estètica de la precarietat. De vegades, alguns discursos bonistes s'aboquen a aquesta estètica, sense més contingut. Tenir xarxa o no tenir-ne, tenir les espatlles cobertes o no tenir-les-hi segueix marcant un abisme. Reconèixer aquests grinyols del sistema seria un primer pas. Però ara sembla que ningú ve de cap família, que tot és casualitat i que tu els has d'aguantar les lliçons socials més vàcues com si no te n'adonessis.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 28 d'agost del 2015)

Posar nom

Tothom sap que posar noms a les coses és la manera de pensar-les, identificar-les i fins i tot canviar-les. Per això, el llenguatge políticament correcte ha fet molt de mal. La seva versió d'ara, una mena d'elevació gallinàcia amb conceptes clau que han caigut en gràcia (casta, empoderar, confluència, elits extractives...), sortida de segons quines boques no deixa de grinyolar. Com que no tenim altra via d'acostar-nos a la realitat que dient-la, trobo que els pares haurien de parar més atenció als noms que trien per als fills. És veritat que hi va haver una època en què el panorama dels noms al país es resumia amb aquesta dita: “De Joans, Joseps i ases n'hi ha per totes les cases, i de Maries, fins a les escombraries” (amb perdó per les Maries). Jo tinc un nom prou comú perquè esdevingui innocu, cosa que, de vegades, no és un mal negoci. En l'època d'aquesta dita es posaven noms d'aquells que duien una mica de mala idea: Assumpció, Engràcia, Immaculada...

L'altre dia, mentre esperava el tren, vaig sentir aquesta curiosa presentació d'una dona amb una altra: “Com et dius?”; “Iocasta”, “Ah, Casta?”, “No, Iocasta”. Imaginin, a dia d'avui, dir-se Casta! És gairebé com dir-se Angela Merkel i no ser Angela Merkel. Ophelya Ade, una immigrant ghanesa que s'està en un centre de refugiats a Hannover, en espera de rebre asil, va decidir posar a la seva filla Angela Merkel. Ophelya Ade va dir als periodistes que ho feia perquè la cancellera alemanya era “una gran dona”. Més enllà dels motius i la idoneïtat del nom, no és un cas aïllat: un company del diari m'explica que a escola va anar amb un noi que es deia Bronson, per l'actor amb posat de dur. El que segurament no sabien els pares d'aquest noi és que Charles Bronson va néixer a Pennsilvània com a Charles Dennis Buchinsky i que va canviar el cognom per Bronson perquè en l'època del senador McCarthy i la seva caça de bruixes un cognom que sonés eslau a Estats Units –aquest era d'origen lituà– ja era sospitós de comunista. De tot plegat, el que no ha canviat encara és que d'ases n'hi ha per totes les cases.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 21 d'agost del 2015)

El búnquer

Ho he observat moltes nits d'estiu, una època de l'any que, a banda d'abrusar el pensament, també serveix per aclarir algunes contradiccions humanes. Quan es fan les vuit, les nou o les deu del vespre, fins i tot les onze de la nit, ells es queden tancats a casa. Una casa de poble amb un pati prou ampli per prendre-hi la fresca. S'hi queden atrinxerats, persiana abaixada, no s'hi percep cap presència, i l'únic senyal en moviment és l'aparell exterior de l'aire condicionat. Manxa a tot drap, sense pausa, per insuflar aire fresc al búnquer on feliçment s'atrinxera un matrimoni de mitjana edat. És possible deixar de tenir la noció del que és prendre la fresca? L'estiu es convertirà en una època solitària d'una espècie tancada a casa, amb només la fressa de l'aire condicionat de so ambient?

La cosa fa pensar en les millors apocalipsis de Ray Bradbury o d'Eugène Zamiatin, un escriptor rus que al setembre podran llegir per primera vegada traduït al català, gràcies a la magnífica feina del petit segell Males Herbes. La seva novel·la, Nosaltres, és una obra pionera i absolutament influent per al que després escriuran Aldous Huxley (Un món feliç) i George Orwell (1984). Zamiatin va morir sol i desconegut a París el 1937, perseguit i defenestrat pel règim comunista de l'URSS. Era una estranyesa inusual queNosaltres no existís en català, sobretot per la quantitat de coses a què ens remet com a societat. I entre aquestes, el funcionament robòtic d'un matrimoni d'edat mitjana que a les nits d'estiu, en un país mediterrani que encara no és Qatar, es tanca en un búnquer. La passavolant que surt a passejar i sent la fresca de l'aire condicionat que s'escola per sota la porta de casa el matrimoni es pregunta si un dia, al cap de molts dies, els trobaran rígids a l'interior de l'habitacle. La passavolant ha sortit a passejar pel poble i comprova, astorada, que poca gent ha sortit, un vespre més, a prendre la fresca. Estan tots tancats al búnquer? Es pregunta quants, d'aquests, se sorprendran aquest estiu, quan vagin de viatge, de les àvies que encara prenen la fresca en algun poble. I els faran fotos, com un exotisme.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 14 d'agost del 2015)

Les calderes

La cultura catalana té molt arrelat el concepte de “les calderes d'en Pere Botero”. Dissabte passat es va estrenar a la Garriga La viola d'or. Va ser una reestrena, perquè la peça lírica, escrita per Apel·les Mestres i musicada per Enric Morera, ja s'havia estrenat en aquest poble vallesà el 1914, dins del Teatre de la Naturalesa. Aquest “teatre” era a l'aire lliure, al bosc de Can Terrers, i va portar cua perquè era fet i pastat pel públic modernista i senyor. En tot cas, els que no hi érem el 1914 l'altre dia vam veure-hi un moment “les calderes d'en Pere Botero”. Ara vaig a fer spoiler perquè espero que aquesta peça tingui el rodatge pel país que es mereix: just quan el van a penjar, el cantaire, en Serafí, invoca l'encanteri de la viola d'or, que en sonar fa ballar com grillats els qui la senten (el poble i el batlle, que és un cacic). La viola fa efecte, aquesta colla ballen com beneits i en Serafí se'n surt i es casa amb la filla de l'alcalde. Això no queda gaire lluny de l'esternut dels pastorets quan estan a punt de ser socarrimats a les calderes d'en Pere Botero.

Alguna cosa hi ha en l'imaginari col·lectiu. Quan sembla que tot està perdut, que “no hi ha alternativa”, quan ja se sent l'olor de sofre de les calderes, sobrevé l'encanteri: un esternut o una viola i el protagonista surt viu un segon abans de l'abisme. El moment “les calderes d'en Pere Botero” va actuar després de la moció de censura contra Laporta al Barça, després del final decadent de Rijkaard, quan Guardiola accedeix al primer equip del Barça, orquestra l'encanteri i salva l'abisme. Ara, quan falten menys de dos mesos pel 27-S, sembla que s'invoqui una mica l'esperit de “les calderes d'en Pere Botero”. És un perill que es vulgui jugar al tot o res: si el sobiranisme –sigui Junts pel Sí, sigui la CUP– no té clar que l'endemà del 27 ve el 28 i encara se'ls gira més feina, segurament cauran en l'error històric de confiar en l'efecte de les calderes pastorals. Potser l'octubre del 1934, sense saber-ho, van confiar en aquest fenomen. Ara no es pot fiar tot a un resultat sense ser conscient que caldrà seguir fent política per gestionar aquell escrutini. Les calderes d'en Pere Botero ara són l'autocomplaença, esperar el xoc o una simple victòria i pensar que tot està fet i ja n'hi ha prou amb un escó més. A diferència del 1934, a diferència de l'esternut o de la viola d'or, caldrà tenir les espatlles més cobertes i més sentit de la realitat. No és només cosa d'encanteri.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 7 d'agost del 2015)